David Fajula Jufré

Un japonès a l’Àrtic

2012-02-13T11:32:00.000-08:00

Pensa en el teu fotògraf preferit, visualitza mentalment les seves imatges, les teves preferides. Ara, examina-les conjuntament. Veuràs que hi ha una coherència entre totes elles, ja sigui gràfica -composició, format, color- o de gènere –retrat, macrofotografia, fotoperiodisme-. A part d’aquestes característiques, en el cas que hagis escollit un fotògraf de natura, pots trobar-hi un altre denominador comú, la geografia.

Jim Brandenburg va viatjar durant dècades sota encàrrecs de National Geographic, per tornar a la seva Minnesota natal i documentar com ningú els boscos septentrionals de l’Estat dels 10.000 llacs. Galen Rowell va fotografiar els sis continents –inclosa l’Antàrtica- però el seu camp base sempre era la Sierra Nevada Californiana, i Vincent Munier va depurar la seva tècnica fotogràfica a les muntanyes de Vosges, abans d’embarcar-se en viatges cap a latituds més altes. Però si hi ha un fotògraf de natura que s’ha guanyat el respecte per treballar una zona geogràfica concreta durant una llarga temporada, aquest és Michio Hoshino.

Parlar de fotografia a Alaska és fer-ho de natura, i parlar de fotografia de natura a Alaska, és fer-ho de Michio Hoshino (Ichikawa, Japó. 1952 – Kamchatka, Rússia. 1996) L’idil·li d’aquest fotògraf japonès amb l’Estat més septentrional dels Estats Units va començar un dia de tardor de 1972, quan, fullejant en un mercat de llibres de segona mà al districte de Kanda (Tòquio) va trobar-se entre les mans Alaska publicat per la National Geographic Society. Les imatges d’aquell llibre el van encisar, en especial una fotografia aèria de George F. Mobley on es veia la comunitat Inupiaq de Shishmaref, un granet de sorra dins la immensitat del mar de Bering.

Aquella mateixa tardor, Hoshino va decidir moure fils per veure amb els seus ulls les meravelles que no es cansava de contemplar en aquell llibre, adreçant cartes a set poblets d’Alaska amb la intenció de demanar-los una estada estival. Només hi havia un petit inconvenient, a qui les adreçaria? El sentit comú li va dictar una forma lògica d’actuar, referir-se a l’alcalde, així que les cartes que sortirien del Japó per travessar el Pacífic portaven escrita una adreça peculiar: Mayor, Shishmaref, Alaska, USA.

Com era d’esperar, la majoria de les cartes van ser retornades al remitent. Tot i això, un dia de primavera de 1973 una resposta postal el va encaminar cap a la glaçada Alaska, aquell mateix estiu, Hoshino passava tres mesos convivint amb una família Inuit.

Michio Hoshino, Alaska i la fotografia anirien apropant-se mútuament per acabar establint uns vincles eterns. Després de graduar-se en econòmiques per l’Universitat de Keio, Hoshino compaginava els seus estudis de fotografia amb una feina com a assistent de Kojo Tanaka. El 1978, establert a Seattle en un programa d’anglès, fotografiava el Parc Nacional d’Olympic, fascinat pels seus primitius boscos costaners. Mesos més tard, es mudava al campus universitari de Fairbanks per estudiar-hi biologia. Precisament la ciutat més important de l’interior de l’Estat es convertiria en el seu camp base des d’on planificava “Dibuixar un mapa d’Alaska amb les meves pròpies experiències”.

Els seus viatges pel 49é Estat s’anirien succeint, ja fos en kayak, cotxe o avioneta, Hoshino documentava amb la seva càmera la fauna i flora d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les seves imatges d’animals sota el sol de mitja nit o dins la nit eterna, mostren l’entorn d’aquesta terra que obsequia al visitant amb bellesa i rigor a parts iguals.

Un fatídic vuit d’agost de 1996, Hoshino, en una de les seves (poques) expedicions fotogràfiques fora d’Alaska, es trobava acampat al Llac Kurilskoya, a la península Russa de Kamchatka. Una llengua de terra que fa milions d’anys es tocava amb Amèrica del Nord, formant un pont físic que travessava el mar de Bering. Hoshino, dins la seva tenda de campanya, va morir a causa de l’atac d’un Grizzly (Ursus Arctos Horribilis) una subespècie d’ós bru que només es troba a Nord-americà i en algunes regions de Sibèria. Una tràgica coincidència on la natura uneix l’Àsia i l’Amèrica del Nord, justament la missió a la que el fotògraf japonès havia dedicat la seva vida.

Els gairebé vint anys de carrera fotogràfica que Hoshino va destinar a Alaska, queden reflexats en varis assajos; Arasuka hikari to kaze (Alaska, llum i vent, 1995) Mori to hyogi to kujira (De Boscos, Glaceres, i Balenes, 2006) llibres infantils il·lustrats; Mori e (Dins els boscos, 1999) Nanuuku no okurimon (El regal de Nanook, 1996) i evidentment, en llibres de fotografia com Grizzly (1987) Moose (1988) Artcic Odissey (1999) o la seva obra retrospectiva, HOSHINO’S ALASKA, un recull de fotografies i assajos publicat el 2007 per Chronicle Books.

Quan a través del Grup Fotogràfic Manlleu vaig tenir la oportunitat d’entrevistar al fotògraf de natura establert a Seward (Alaska) Ron Niebrugge, vaig demanar-l’hi per Hoshino. Niebrugge, nascut a San Diego però amb una amabilitat nòrdica forjada sota les aurores boreals de l’Àrtic, es va desfer en elogis cap al fotògraf japonès.

"Aquest noi era increïble! No hi ha dubte que els fotògrafs d’avui en dia ho tenim tot molt més fàcil amb la fotografia digital. Quan Michio treballava, tenies sort si trobaves carrets de 100 ISO, a sobre, no en veies els resultats fins un més després. Tot i aquests inconvenients, els seus treballs són encara avui considerats dels millors a nivell fotogràfic, especialment les seves imatges de vida salvatge dins l’entorn. Recordo la primera vegada que vaig veure el seu llibre Moose,vaig quedar bocabadat i vaig comprar el llibre a l’acte. Desafortunadament no el vaig poder conèixer, però va tenir un gran impacte en la fotografia i els fotògrafs d’Alaska, es una llàstima que no sigui més conegut. Estic realment content que en facis menció en aquesta entrevista."

Avui considero aquestes paraules un homenatge mutu, a qui va dedicar tota la seva obra a la terra on el sol mitja nit tenyeix la tundra d'un daurat enlluernador.

Recordar una persona per la seva mort ignorant-ne la vida, és una injustícia. Hoshino va dedicar tota la seva carrera a documentar l’Última Frontera. La gent d’Alaska el considera un mite que va arribar a conèixer l’Estat del Nord més bé que molts d’ells, com demostra el fet de que tingui una exposició permanent a la pàgina web de l’Universitat Estatal. Però de tots els que se li han retut, probablement l’homenatge que més l’hi hauria agradat a Hoshino seria el Tòtem que es va construir en memòria seva, una figura que reposa eternament mirant l’horitzó per sobre del Cercle Polar Àrtic, precisament, el que més l’hi agradava fer a ell.

Vall de Ribes

2012-01-23T04:57:00.000-08:00

L'home que sabia massa

2012-01-15T09:03:00.000-08:00

Sóc lector de Gigantes des dels temps de Dan Majerle als Phoenix Suns. Si hagués de triar una secció de la revista, sens dubte em quedaria amb la columna que setmanalment escriu el reputat periodista Miguel Ángel Paniagua, coneixedor com pocs del bàsquet als Estats Units, escriu molt i bé sobre temes que van més enllà del parquet; l’economia, la formació acadèmica dels jugadors, o l’expansió del bàsquet a països com la Xina (2002) són només alguns dels temes que ha tocat amb la seva ploma.

El juliol del 2001, en l’edició que coronava a Pau Gasol com a número 3 del Draft, vaig llegir un article seu que he recordat moltes vegades, i que últimament m’ha rondat pel cap amb més insistència que mai.

Des de la revista m’han enviat amablement aquest article, i amb el consentiment de Miguel Ángel Paniagua, el publico sota aquestes línies en el seu idioma original.

El hombre que sabía demasiado
Por Miguel Ángel Paniagua

El ‘draft’ de 2001 será un acontecimiento que permanecerá en nuestra memorias: el éxito de Pau Gasol ha sido muy notorio. En un ‘draft’ dominado por jóvenes chavales de instituto, en el que la palabra más utilizada ha sido ‘potencial’, la elección de Pau en el tercer lugar por los Vancouver/Memphis Grizzlies (vía Atlanta Hawks), y el no menos excelente lugar alcanzado por Raúl López, supone un suceso magnífico para el baloncesto de aquí. A partir de ahora, llega para Gasol la parte realmente más complicada: crecer y solidificarse como un jugador de la NBA.

Pero el ‘draft’ de 2001 nos ha dejado también un regusto amargo. El jugador más maduro, quizás más completo y, ciertamente, con mejores credenciales de todo los allí presentes, el alero de la Universidad de Duke Shane Battier ha estado por debajo de las expectativas en este proceso de elección. Ha sido sexto, escogido –al igual que Gasol-- por el Vancouver/Memphis. En otros tiempos, un joven elegido ‘Jugador del Año’ en la Liga Universitaria, ‘Mejor Jugador’ de la Final a Cuatro, ‘Mejor Defensor’ por tres veces consecutivas y, para mayor gloria, receptor de los Trofeos Naismith y Wooden –algo así como el corolario de excelencia para un estudiante-atleta– sería un indiscutible número uno del ‘draft’.

Me temo que Battier pertenece a otra época. Su error has sido, quizás, permanecer cuatro años en la excelente universidad de Duke, situada en el estado de Carolina del Norte, para conseguir ser un hombre completo: un reto vano a los ojos de los ‘scouts’, técnicos y ejecutivos de los equipos de la NBA. Shane Battier supo aguantar las tentaciones de gratificación inmediata que proporciona la NBA y decidió desarrollarse: no sólo desde el punto de vista humano y educativo, sino también como jugador. Consiguió mejorar su físico, aprendió a tirar con más soltura, conoció mejor el juego... Y leyó muchos libros. Tantos que en la rueda de prensa previa al ‘draft’ se mostró inteligente, sutil, culto, tremendamente maduro y hasta se permitió utilizar la palabra cataclismo, mientras sus jóvenes compañeros, los otros elegidos para la gloria, respondían a las predecibles preguntas de los periodistas con toda suerte de topicazos.

Los ojeadores parecen preferir el potencial. Esa palabra que en física se relaciona con los campos gravitatorios y electrostáticos y que, en el mundo del deporte, sitúa a los expertos en el punto medio del desconocimiento: no conocen lo bueno que puede llegar a ser un jugador y tampoco intuyen lo malo que puede llegar a ser. Alcanzan, de ese modo, el estado filosófico casi perfecto: sólo saben que no saben nada.

Tal vez Shane Battier debería haber seguido los pasos de sus compañeros de universidad Elton Brand –número 1 en el draft de 1999--, Corey Maggette o William Avery y probar las aguas de la NBA en un momento en el que sus habilidades eran un misterio total. Nadie sabía si podría jugar duro en defensa y no había nadie capaz de adivinar si era capaz de tirar bien a media distancia. Entonces hubiera sido un jugador de futuro, un jugador con potencial y podría haber estado mejor situado. No como ahora, que todo el mundo conocía su excelente reputación.

Battier es, ciertamente, lo más cercano al jugador total: seguro que el atleta va a ofrecer un rendimiento medio muy regular. Siempre. Más aún: la ética de trabajo del ex-jugador de Duke es excepcional y su deseo de mejora –en una liga tan competitiva como es la NBA– es evidente. Los ojeadores de la Liga son capaces de mesurar muchos parámetros en un jugador, pero hay intangibles imposibles de adivinar. Uno de ellos es el deseo de mejora, el compromiso para trabajar duro que puede poseer un deportista futurible. Con Battier, ese tema queda resuelto de inmediato.

También es posible que Battier, un joven cultivado y elocuente en la corta distancia, haya tenido muchas dificultades para autopromocionarse. El tiempo previo al ‘draft’ es, sobre todo, de venta de imagen. Cuando los jugadores se entrevistan con diferentes miembros del personal de los clubes han de ser capaces de vender no sólo sus habilidades, sino también su propia imagen. Y si el jugador no es capaz de hacerlo bien, entonces es el agente del jugador el que tiene la obligación de conseguirlo.

Mike Krzyewski, el entrenador de Duke, dijo hace poco que Shane era «el jugador más completo que he tenido a mis órdenes». Y el ‘entrenador K’ ha tenido unos cuantos muy buenos bajo su mando. Sin embargo, los informes de algunos ojeadores no han favorecido esta imagen de jugador óptimamente preparado que su entrenador universitario ha pretendido proyectar. Uno de estos informes señalaba, en el apartado de puntos débiles del jugador, lo siguiente: «Cuestionable capacidad atlética; dudas sobre su dureza; jugador demasiado inteligente».

Quizás el castigo de Battier haya sido precisamente ese: saber demasiado.

Fa quinze anys que tinc quinze anys

2012-01-01T09:33:00.000-08:00

El Grup Fotogràfic Manlleu, associació cultural de la meva ciutat i entitat pionera en la difusió de la fotografia catalana als Estats Units, està d’aniversari.

Durant tot el 2012 celebrem el nostre 30è aniversari. Conferències, tallers, entrevistes, exposicions i altres activitats estan previstes per aquest any de traspàs.

El que ja ha començat és un dels nostres grans projectes, el blog Fotodiari.cat. Durant cadascun dels 366 dies del 2012 hi publicarem una fotografia, un projecte que mostra la visió del GFM a través dels seus socis. L’inaugurem avui amb una fotografia d’en Xevi Vilaregut.

Com és costum en una celebració d’aquesta envergadura, hem de lluir les nostres millors gales, una distinció especial que ens recordi que “fa quinze anys que tenim quinze anys”. Un vestit a mida fet per un sastre del GFM.

En aquesta ocasió, el sastre he estat jo, i el vestit; el punt de llibre dels 30 anys. Un distintiu que podeu veure aplicat a les webs i blogs dels socis. Una forma que ens recorda el punts de llibre en forma de beta que tenen les agendes, una mostra de que “hem escrit un bon tros, però que encara ens hem queda molt per escriure”.

12 mesos, 12 fotos (2)

2011-12-28T15:19:00.000-08:00

A pocs dies de tancar el 2011. Apareixen dotzenes de “Year in Review”, reculls fotogràfics que es fan al cap de l’any en qüestió, i que vindrien a ser una versió fotogràfica de la cursa de Sant Silvestre.

Jo publico en aquesta entrada 12 fotografies, una per cada més. No hi busqueu coherència, no l’hi trobareu.

Gener: Ljubljana, Eslovènia.

Febrer: Casau, Vall d'Aran

Març: Matilda Eckholm | Fotoprix Vic

Abril: Mercat del Ram | Vic

Maig: Passeig del Ter | Manlleu

Juny: Nigel D. Johnson Tyghter | CB Vic.

Juliol: Xina | FIM Cantonigròs

Agost: Guillem Sanglas | Manlleu Skatepark

Setembre: Fran Vázquez | FCBarcelona - Standford University*

Octubre: Bicicims | El Far*

Novembre: Santa Maria de Besora

Desembre: Eva Odorova | Lyssois Lille

*Càmera remota

ECONADALA 2011

2011-12-23T12:38:00.001-08:00

Una nova flota d’EcoNadales s’ha repartit per mitja Europa. Aquestes petites llars compartiran les Festes amb amics i clients, i el més important, oferiran allotjament (gratuït) a multitud d’ocells amb noms tant il•lustratius com; Passer Montanus, Parus Caerulus o Mallerenga Carbonera.

BONES FESTES

Òpera i Megapíxels

2011-12-18T22:59:00.000-08:00

“D’alguna manera, els fotògrafs s’assemblen més als musics que als pintors, escultors, o altres artistes visuals. Això és perquè els fotògraf, com els musics, estan més interessants en la manipulació de l’energia que de la matèria.”

Light Science & Magic

Futbol, política i disseny gràfic

2011-12-07T12:03:00.000-08:00

Sobre els partits entre Barça i Madrid s’ha escrit tot, o gairebé tot. I si quedava alguna cosa pendent, jo l’he intentat explicar a través de 1000 paraules, i una dotzena d’imatges.

Avui Pienso Logo Existo publica l’article on analitzo les imatges corporatives del Real Madrid i el Futbol Club Barcelona. És sorprenent veure com la Guerra Civil, el Franquisme o la Segona República van afectar a la imatge gràfica d’aquests dos gegants.

Una vegada més, el disseny gràfic i l’esport es converteixen en un reflex de la societat. En les coses bones, i en les dolentes.

Moda Cicloturista

2011-11-26T11:52:00.000-08:00

He perdut el compte de les samarretes que he arribat a dissenyar. Qualsevol excusa és bona. Un aniversari, una benvinguda, un Erasmus a Itàlia, el que sigui. Sempre es millor celebrar-ho portant aquella peça de roba amb un missatge personalitzat. Familiars i amics em fan sentir com l’autor de la nova col·lecció primavera-estiu 2012 quan llueixen alguna de les meves creacions.

Ara però, experimento una sensació diferent al saber que hi ha gent, a la que no conec de res, que vesteix una samarreta dissenyada per mi. I tot això és possible gràcies a els amics d’Espai Bici. Sense cap mena de dubte, la millor botiga de cultura ciclista de Barcelona. Allà, a part de tots els utensilis necessaris pel món dels pedals. Hi trobareu samarretes amb el meu disseny +Cicloturisme Les samarretes es comercialitzen en dos colors i dos dissenys diferents. Per aconseguir-ne una:

Espaibici
Bruc, 63
08009 Barcelona
botiga@espaibici.com
www.espaibici.com
Google Maps

Ànec en textures

2011-11-17T14:44:00.000-08:00

Fotografia amb nom de plat d'El Bulli. Un petit homenatge al gran Ferran Adrià.

Riu Ter | Sant Quirze de Besora | Osona

Sveti Primož

2011-10-15T11:39:00.000-07:00

Últimes llums sobre els "Kamnik-Savinja Alps"

Ermita de Sant Primož, Gorenjska. Eslovènia

Formació 2011-2012

2011-10-01T08:57:00.000-07:00

Fotografia i cal·ligrafia: Marta Ramírez Baró

T’agradaria assistir a un curs d’iniciació a la fotografia?

Vols saber com es fotografia a professionals de l’esport per a diaris de renom internacional?

T’interessa la imatge gràfica de la NBA, i voldries saber com ha evolucionat des de la seva fundació?

Creus que el sentiment secessionista quebequès ha minvat durant els darrers anys?

Si has respost “SÍ” a alguna d’aquestes preguntes, crec que això et pot interessar.

He creat un apartat de formació la meva pàgina web. Visitant davidfajula.com/formacio trobaràs informació sobre les conferències i cursos previstos per aquest curs 2011-2012.

Sopars de durum

2011-08-20T03:07:00.000-07:00

Mai he jugat a beisbol. La cosa més semblant que havia practicat era un joc que anomenàvem “Pitchie” i que repartia nens per tot el carrer esperant agafar la pilot abans no toqués a terra. No sé si mai vaig acabar d’entendre les normes.

Personalment, sóc més de criquet, sobretot els dies que degusto un durum per sopar a l’Amigo Doner Kebab del carrer Enric Delaris, mentre m’expliquen èpicament partits transcendentals: “Un Índia–Pakistan és com un Barça-Madrid per nosaltres”

Aquestes darreres setmanes però, m’he interessat pel beisbol. La raó? El meu article sobre el redisseny dels Asheville Tourist de la Minor Baseball League nord-americana. Paraules com “baseball logo” “minor league baseball” “MBL” o “Asheville” em semblen ara més properes.

Després de llegir dotzenes de blogs, webs, i entrevistes. Crec que només em falta fer anar el ratolí amb un d’aquells immensos guants de pell.

Cicloturisme

2011-08-07T07:22:00.000-07:00

Partits de costellada

2011-07-30T03:32:00.000-07:00

Durant aquestes dates, on els esdeveniments esportius més practicats són els partits de solters contra casats. Des d’aquest blog faig a un petit homenatge als grans oblidats (i calumniats) de les competicions esportives, els àrbitres.

Visca Eslovènia! Visca Catalunya!!!

2011-07-18T04:37:00.001-07:00

La 29ª edició del Festival Internacional de Música de Cantonigròs ha tingut novament un èxit de participació. 35 grups provinents de 24 països, han amenitzat les tardes (algunes caloroses, d’altes no tant) mentre contemplàvem el sol ponent-se sobre el Pedraforca.

El primer premi en la categoria de cors mixtes va recaure en el grup University of Primorska Academic Choir qui amb un sonor Visca Eslovènia! Visca Catalunya!!! agraïa el premi, i es ficava el públic català a la butxaca.
Queda la incertesa de saber on es farà l’edició del 2012. Un tema molt repetit els últims anys, i que sembla que pot deixar aquest bonic poble del Cabrerès sense els cants i balls que l’han acompanyat durant gairebé 3 dècades.

FIM Cantonigròs 2011

2011-07-13T04:42:00.000-07:00

Demà comença la 29ª edició del Festival Internacional de Música de Cantonigròs. 4 dies ~~marcats amb fluorescent~~ al meu calendari de fotoperiodista.

Malauradament es parla de que aquesta pot ser l’última edició ubicada al Cabrerès. Un entorn idíl·lic durant tot l’any, que per aquestes dates s’il·lumina amb el color de centenars de musics vingut d’arreu del món.

Horitzó

2011-06-29T04:51:00.000-07:00

Una gran obra de composició fotogràfica.
I recordeu nens; No col·loqueu mai la línia de l’horitzó al centre de la imatge.

With the 5th pick

2011-06-17T04:50:00.001-07:00

Recordo el Draft del 2009. A altes hores de la matinada els Minnesota Timberwoles seleccionaven a Ricky Rubio en cinquena posició, jo ho seguia amb la locució de l’ESPN. Era el 25 de juny, fa gairebé dos anys.Aquest migdia Ricky Rubio ha anunciat que la propera temporada jugarà a la NBA. La terra dels 10.000 llacs es perfila com la nova llar del base del Masnou. De totes les preguntes que l’hi han fet a la sala de premsa Ricard Maxenchs, em quedo amb la d’en Jordi Robirosa:

“-Ricky, te’n vas a Minnesota. Has estat mai a Minneapolis al gener? Tu saps el fred que hi fa!!??”

Bruixots sense màgia

2011-06-14T14:56:00.000-07:00

Aprofitant la bona acollida que ha tingut entre els companys d’ofici el meu últim article sobre el redisseny dels Washington Wizards. He creat una llista amb enllaços als articles escrits en diferents mitjans. La trobareu a la part inferior dreta d’aquest blog.

Portada al diari Levante

2011-06-06T04:48:00.000-07:00

Una fotografia meva il·lustrava ahir la portada del diari Levante, en la seva edició de la comarca de La Safor (País València)

Una doble pàgina interior amb crònica del periodista Salvador Talens, mostra quatre imatges del partit entre l’Universitat de Vic i el Gandía Bàsquet. El resultat final (61-58) donava l’ascens a la lliga LEB a l’equip valencià.

Rhythm and Hue

2011-05-17T12:49:00.001-07:00

Qui no té, feina el gat pentina. I qui no juga els playoff, intenta entretenir la parròquia amb actes promocionals i festes pre/post Draft.

Els Sacramento Kings compleixen el segon requisit, i amb la intenció de representar els fans de la capital de Califòrnia, van encarregar un immens mural al pintor David Garibaldi.

Podeu veure'n el making off en aquest enllaç

Lliga de Campions

2011-05-02T04:57:00.001-07:00

Fa poc més d’una setmana, l’Edu Crispi em va enviar un espectacular timelapse de la metamorfosi de l’Air Canada Center. El pavelló de Toronto canviava totalment de format, passant de ser la seu dels Leafs (hoquei sobre gel) a convertir-se en el parquet dels Raptors (bàsquet)

Aquest mati, m'he topat amb una altra obra mestra de la fotografia animada a 24fps. Un vídeo que m’ha deixat encara més bocabadat. El timelapse creat per Luis Caldevilla durant els dies anteriors i el partit entre el Real Madrid i el FCBarcelona disputat el passat 27 d’abril. Tres dies, 5 càmeres, i més de 50.000 fotografies valen la pena si s’aconsegueix aquest resultat.

Champions timelapse from Luis Caldevilla on Vimeo.

Una obra digna d'elogi, i una mostra de que es pot parlar d’aquest partit sense mencionar-ne l’àrbitre.

Orgull d'Osona

2011-04-17T03:17:00.001-07:00

Pensar en l’equip

2011-04-11T13:32:00.000-07:00

No en el fotogràfic, sinó en l’humà. Aquest és el títol de llibre que Xavi Pascual, entrenador del Regal FCBarcelona, presentarà demà dimarts 12 d'abril, a les 7 de la tarda.

Corte Inglés de Portal de L'Àngel.
Sala Àmbit Cultural 6a planta.
Av. Portal de l’Àngel, 19 – Barcelona

Pienso Logo Existo

2011-04-08T06:07:00.000-07:00

Aquest matí s’ha publicat el meu primer article al magazine d’identitat corporativa Pienso Logo Existo. Un blog que parla de branding, logotips, marques, i altres derivats de la imatge corporativa.

*Podeu llegir l'article sobre el logotip de la Final Four Barcelona 2011 aquí.

Waltzing Matilda

2011-04-01T05:53:00.000-07:00

2009-2011. Matilda Ekholm jugadora del Fotoprix Vic.

El meu primer ebook

2011-02-24T15:35:00.000-08:00

Fa un parell d’anys vaig deixar de creure en alguns llibres de fotografia, concretament aquells títols que en menys de 200 pàgines, ens prometen que després de llegir-los dominarem totes les disciplines fotogràfiques, des del retrat fins a la macrofotografia. Serem capaços de crear imatges publicables en mitjans com; Sports Illustrated, Herald Tribune, o National Geographic. Publicacions amb criteris editorials tan diferents, que necessitarien un llibre propi per a cadascuna.

Per aquesta raó, quan trio un llibre formatiu (abstenir-se novel·les) intento que sigui el més específic possible. Simplement, perquè no es pot explicar “tot” en un sol llibre, encara que el seu títol grandiloqüent ens ho prometi.

Els darrers mesos, la meva biblioteca s’ha ampliat amb llibres focalitzats en un sol tema, com per exemple l’arxiu fotogràfic, amb l’obra de Peter Krogh The DAM Book Digital Asset Management for Photographers. O la il·luminació, amb el mundialment aclamat Light: Science and Magic.

La meva última adquisició ha estat Light & Land: Landscapes in the Digital Darkroom del fotògraf Californià Michael Frye. Una mostra de la seva metodologia de treball en l’edició digital de fotografia de paisatge. Aquest llibre és el relleu natural de Digital Landscape Photography: In the Footsteps of Ansel Adams and the Great Master. Una gran guia de fotografia digital de paisatge, comparada i il·lustrada en tot moment amb l’obra d’Ansel Adams.

L’últim títol de Frye (només editat en format ebook) exemplifica amb 5 casos les decisions preses al revelar algunes de les seves imatges més conegudes (com Redbud Reflection in the Merced River) argumenta l’ordre en el qual les aplica, i les eines utilitzades. Comparant finalment la fotografia original, i l’aspecte definitiu.

Un llibre econòmic (5 dollars) clar, i concís. sense títols grandiloqüents, ni promeses innecessàries. Centrat en una de les parts menys glamuroses del fotògraf de natura.

Sava Bohinjka

2011-02-15T12:13:00.000-08:00

Sava Bohinjka Dolina

Pins i boira a la vall del riu Sava Bohinjka (Eslovènia)
*Dedicada a l'Edu Crispi, un autèntic "B/W Landscaper"

Identitat pròpia a el Salâo

2011-02-01T12:43:00.000-08:00

Durant tot el més de febrer, la meva exposició itinerant IDENTITAT PRÒPIA farà parada i fonda a:

El Salâo
Rambla de Sant Domènec, 1 - Vic (Barcelona)

Un dels pocs locals d’Osona on es pot gaudir d'una exposició diferent cada més, amenitzada amb cançons de Katie Melua.

Ljubljana

2011-01-24T04:47:00.000-08:00

Vista de la capital Eslovena des del seu castell.

12 mesos 12 fotos

2010-12-30T12:55:00.000-08:00

S’acaba el 2010, a desenes de mitjans hi ha suculents resums en imatges de l’any que demà tanquem. De tots els que he vist els últims dies destacaria els “reviews” de:

-Boston.com “100 Best Sports Photographs of 2010”
-Gary Crabbe Top Photos of 2010
-Ian Plant Best of 2010
-Art Wolfe 2010 – Year In Review
-Jim M. Goldstein Best Photos of 2010
-Ivan Makarov Wrapping Up 2010: My Favorite Photographs

Per part meva publico 12 fotografies del 2010, una de cada més, sense un fil argumental ni una coherència, només amb la data com a única premisa.

Gener: Colomar, Santa Maria de Corcó

Febrer: Festival de patinatge, Tona

Març: Neu a Cantonigròs

Abril: Colmar, Alsàcia

Maig: Camp d’ordi al capvespre, Santa Martí Sescorts

Juny: Església, Sant Julià de Vilatorta

Juliol: Festival Iinternacional de Música de Cantonigròs

Agost: Pete Mickeal, FCBarcelona - CAI Zaragoza

Setembre: MMVV

Octubre: Emina Hadžiahmetović, STK "Zeljeznicar"

Novembre: Salvador Sala, presentant l'homenatge a Peter Hable. FICM Torelló

Desembre: Pit-roig o "rellentí", Santa Maria de Corcó

BON ANY 2011

ECONADALA

2010-12-25T11:59:00.000-08:00

Aquest any volia felicitar les Festes de Nadal d’una manera diferent. Les postals estan molt bé, però volia un cosa original, que dures més enllà del dia de Reis, i sobretot, que fos ecològic i respectuós amb el medi ambient. Després de rumiar-hi hores i hores, vaig decidir regalar una caixa niu, juntament amb unes instruccions que vaig dissenyar per l’ocasió.

Originalitat: És un objecte original, hem de pensar que està adreçat a dissenyadors gràfics i clients d’aquests, com ara ajuntaments o empresaris, gent que majoritàriament no estan habituats a utilitzar objectes com aquests.

Vigència: La funció d’aquesta Nadala comença unes setmanes després de les Festes de Nadal. Aquest regal no es una finalitat en si, sinó un procés (localització del lloc, seguiment, renovació)

Ecologia: Aquesta era la més importat de les premisses autoimposades, i el meu principal concepte: Tornar a la natura una part del què l’hi prenem.

Les caixes niu han estat construïdes pel Grup d’Anellament Calldetenes, amb fusta 100% reciclada. Les caixes de cartró són fetes per l’empresa vigatana Cartonatges Boschfort, els tancaments per aquestes són de cinta de paper adhesiu, i les etiquetes i les instruccions han estat impreses a l’impremta Gràfiques Copyset de Vic.

Si voleu descarregar les instruccions de la caixa niu, les trobareu en català, espanyol, i anglès en format PDF en aquest enllaç.

Bon Nadal a tothom.

Marató de somnis

2010-12-19T14:59:00.000-08:00

Durant l’últim Mercat de Muntanya Activa de Vic, vaig poder conversar una estona amb en Sergi Fernández Tolosa, feia temps que no ens veiem, i ens vam posar al dia sobre com ens anaven les coses, vam comentar l’estat actual del periodisme, i vam coincidir en lloar les fotografies d‘en Pepo Subiranas. L’hi vaig preguntar com estava la publicació del seu últim llibre, em va dir que ja estava imprès, només faltava distribuir-l’ho.

Aquest llibre avui ja és una realitat, sota el títol Vidas sin límite trobem vint casos de persones que mai es van creure que no podien realitzar els seus somnis. Que tot i només tenir una cama es pot explorar el Pol Sud. Que ser invident, no ha de ser obstacle per finalitzar una cursa ciclista al desert del Sàhara, o que una lesió medul·lar no ha d’impedir volar amb un aeroplà.

Avui, més que cap altre dia, aquest casos són presents en les nostres vides, l’edició de la Marató 2010, destinada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides, ens mostra casos de gent que un dia van impactar amb un mur invisible, que els va barrar el pas, però no els va fer abandonar el seu camí.

Coincidint amb la Marató, aquest matí s’ha emès a través del micròfons de Ràdio Manlleu una petita entrevista (aquí) en la que hem parlat amb Peet van Zyl, manager d’Oscar Pistorius, qui al 2012 podria convertir-se en el primer atleta paralímpic en participar en uns JJOO.

Pistorius, (Johannesburg, Sud-àfrica, 22/11/1986) a qui als onze mesos li van amputar les dues cames a causa d’una malformació, és una mostra del valor del que ens parla en Sergi, o la Marató. L’atleta Sud-africà ostenta el rècord mundial i l’Or Paralímpic en 100, 200 i 400 metres en la categoria T-44. El seu objectiu es diu Londres 2012, seria una pas històric per l’esport, i un més en la vida d’una persona que mai es va creure que somiar tenia límits.

ADN

2010-11-01T10:49:00.000-07:00

Una fotografia de Farrerons presa pel meu tiet pels volts de 1981.
La pujo sense corregir de color, i amb els cantons arrodonits, digne de l’època pre-digital.

Norrköpings Tidningar

2010-10-26T13:34:00.000-07:00

Aquesta mateixa tarda, des de la redacció d’esports del diari suec Norrköpings Tidningar, m’han enviat aquesta doble pàgina amb una foto meva de la Malin Pettersson.

Una bona manera de començar a preparar la jornada europea del proper cap de setmana.

Tack Mattias, Johny, och Malin.

How it all began

2010-10-26T13:04:00.001-07:00

About Art from Art Wolfe on Vimeo.

Interessantíssim vídeo del gran Art Wolfe, on explica els seus inicis, la seva filosofia, i com la seva formació acadèmica en historia de l’art i pintura el va influir com a fotògraf.

Moonset

2010-10-23T03:42:00.001-07:00

"Moonset" o posta de lluna sobre la serralada dels Bufadors / Santa Maria de Besora / Osona.

There’s only nature

2010-09-19T15:16:00.000-07:00

El passat 3 d’abril em trobava a Estrasburg. Vam aprofitar la Setmana Santa per fer una ruta per la Alsàcia i la Borgonya. Acabem d’arribar a un magnífic alberg on ens allotjaríem aquella nit. A la recepció, una amable noia ens informava dels millors llocs de la ciutat per sopar, els edificis que no ens podíem perdre, o el camí cap a l’immensa catedral.
Quan li vaig comentar la nostra intenció de tornar a Dijon a través de la serralada de Vosges, el seu posat informatiu i amable, es va tornar en un aspecte de sorpresa i desconcert. Amb un anglès afrancesat em va preguntar: “-Vosges? Why? there’s only nature.” Suposo que el què no sabia la nostra amfitriona, era que precisament aquella nature era la raó per la que volíem anar allà.
Un any abans, m’havien captivat les imatges d’un fotògraf de natura de la zona, anomenat Vincent Munier. El treball d’aquest francès de 34 anys, és famós arreu del món per les seves expressives imatges, molts cops amb el fred com a denominador comú. Aquells boscos, dels quals molta gent poca cosa en sap. Amaguen una varietat de vida que Vincent, juntament amb el seu pare Michel, s’ha encarregat de mostrar al món a través de les seves imatges.
La seva última publicació ha sortit a la venta aquesta mateixa setmana. Sota el nom Au fil des songes, Vincent i Michel Munier ens mostren un cop més la biodiversitat d’aquesta zona de la província francesa de Lorena (Lorraine). Una serralada, que gràcies a l’esforç de gent com ells, o com el poeta CharlElie Couture (autor dels textos del llibre), pot deixar de ser famosa per la seva batalla, i recordar a tothom una de les riqueses naturals més grans de França.

Talk, talk, talk...

2010-07-23T11:56:00.000-07:00

Quant algú et convida a parlar d’alguna cosa que t’agrada, és difícil negar-t’hi. Primer va ser en Ramon Vilar, qui fa un any, em va proposar col·laborar al seu magazine dominical anomenat Passa Volant, emès cada diumenge de 11 a 1h a través de Ràdio Manlleu. Així va néixer la T1, una secció on durant tota aquesta temporada hem parlat de viatges i països apassionants, molts dels quals, encara no hem trepitjat.
Ara a més, aprofitant la parada estival de la lliga nord americana de bàsquet, he començat una col·laboració en una altra plataforma, el blog espanyol TJNBA. On escric una sèrie d’articles sobre disseny gràfic aplicat a la NBA.

The language of music

2010-07-20T05:30:00.000-07:00

“Have a nice journey back.” With this sentence I said goodbye to dozens of participants in the Cantonigròs International Music Festival.

Year after year, hundreds of people from all continents, come & share, dances, songs, and smiles, in this small town of Cabrerès, which during four days becomes a metropolis of culture.

One of the best assignments I got on my photojournalist calendar. A chance to know people from countries I’ve never been. All, in a superb natural environment.

Members of Pražská Kantiléna Choir, hoist the Czech Republic flag in front of Ayats cliff. © David Fajula Jufré

The Rainbow Nation

2010-06-13T03:42:00.002-07:00

Divendres passat es va inaugurar la Copa del Món de Futbol a Sud-Àfrica. Durant un més, el món de l’esport en general, i del futbol en concret seguiran aquests espectacle format per 32 seleccions, 10 estadis, i 64 partits, que per primera vegada, organitza el continent Africà.

A milers de llocs ja es parla de favorits al títol, seleccions revelació, joves talents, i velles glòries. Aquí però, no pretenc fer un pronòstic del resultat del diumenge onze de juliol, sinó, valorar el disseny de les equipacions que lluiran els futbolistes més reconeguts del planeta.

Aquest és el meu Top10 dels dissenys esportius per aquest mundial:

1.Australia (Nike)

Els Socceroos aporten un disseny nou i arriscat. Han afegit una franja verda a la part superior de l’antiga camiseta, donant més carisma i personalitat a l’equipació global. Crec que és un encert, perquè tan Sud-Àfrica com Brasil lluïen camisetes molt similars a la que utilitzaven els Australians la passada temporada.

2.Holanda (Nike)

La selecció que més ha arriscat en disseny en aquest mundial. Venien de un molt bon disseny global, les mitgetes cian els donaven molta personalitat, i tenien un caràcter únic. Ara però han retornat a una equipació similar a la utilitzada al 1974, camiseta taronja, pantalons negres, i mitgetes taronja. Un aspecte una mica més agressiu que l’anterior, però amb clares reminiscències històriques d’una de les millors èpoques del futbol orange.

Mereix un punt hi apart la tipografia utilitzada pels números dorsals, una forma quadriculada que dona un fort accent al caràcter d’aquesta selecció.

3.Alemanya (Adidas)

El millor disseny d’Adidas per aquest Mundial se l’han quedat per la seva pàtria. Una proposta molt minimalista, gairebé nòrdica, però amb clar accent alemany. Els ribets daurats donen un aspecte germànic a la camiseta. La bandera, en vertical i molt prima, substitueix i contrasta amb l’anterior proposta, on els seus colors eren distribuïts en franges gruixudes i horitzontals.

4.Anglaterra (UMBRO)

Potser el seu sigui el més sobri dels dissenys d’aquest mundial. Una equipació digne del torneig de Wimbledon. Integrament blanca, tipografia en vermell, i feta d’un material similar al cotó que encara li dona un aspecte més acurat.

5.Eslovènia (Nike)

Una de les revelacions esportives del torneig, i també d’aquest ranking. L’antiga camiseta era pràcticament blanca en la seva totalitat. Ara però han afegit la silueta del Triglav al pit, amb un grafisme gruixut i agressiu d’un color verd intens, donant molta més personalitat a l’equip. A part la segona equipació segueix el mateix concepte i el verd passa a ser el color de fons, on destaca la “m” en groc àcid.

6.Costa d’ivori (Puma)

Probablement la camiseta amb més caràcter de tots els equips africans, que majoritàriament utilitzen verds i grocs. El color taronja per evocar a les sabanes del país, dona personalitat a l’equip i contrasta amb el verd de la resta de l’equipació. Igual que a Alemanya 2006, Puma ha creat marques d’aigua en totes les camisetes que representa, amb símbols del país pertinent. En aquest cas, la figura d’un elefant a la espatlla dreta dona un plus de personalitat als ivorians.

7.Espanya (Adidas)

Un color pla (vermell) i les franges grogues de la marca (Adidas) simplicitat i sobrietat, reforçades per un escut gran a la part esquerra del pit. La recuperació dels pantalons de color blau cel, dona un aspecte retro a la equipació en conjunt. Un valor que l’antiga no tenia.

8.Corea del Sud (Nike)

Els asiàtics, afins a les fases finals els darrers anys. Han abandonat els rostats/magentes anteriors, i proposen un disseny vermell intens, amb les línies d’un tigre sutilment dibuixades a la camiseta. Símbol representatiu de la seva federació, i probablement l’escut més atractiu d’aquest Mundial.

9.França (Adidas)

Un color blau marí intens on destaca el gall daurat de l’escut, i unes franges vermelles i blanques a l’alçada de la caixa toràcica.

L’elegància francesa queda més representada en la segona equipació. Un aspecte molt acurat, tant en el tall tèxtil (forma del coll) com en els detalls daurats al coll i les mànigues.

10.Portugal (Nike)

Un color vermell intens, en detriment del granatós utilitzat en anys anteriors, dona una imatge més vital als portuguesos. Apareix una franja verda al pit, amb una proporció similar a la de la segona equipació del FCBarcelona per la temporada 2010-11.

Singin' in the Rain

2010-05-28T14:47:00.001-07:00

Catedral de Notre-Dame, Estrasburg / Alsàcia

Petzl e+LITE

2010-05-14T11:59:00.000-07:00

Mai havia tingut un frontal propi, n’havia utilitzat d’algun company, però no m’acabaven de convèncer. Almenys fins el punt de plantejar-me comprar-ne un. Ara la cosa ha canviat, els Reis mags van ser generosos, i amb l’arribada del bon temps he trobat en aquesta petita llanterna el complement perfecte a la llum posterior del casc de la bicicleta, i un manera segura de pedalar en les sortides que s’allarguen més enllà de la posta de sol.

El PETZL e+LITE m’aporta una font extra de llum, blanca o vermella, intermitent o continua. Compte amb una pinça tipus “clip” que aferra la llanterna a viseres o corretges, i un braç articulat que permet il·luminar en qualsevol direcció. Tot això dins de tant sols 28 grs de pes.

A part de les aportacions lumíniques, aquesta petita font de llum, adjunta a la corretja un xiulet amb la il·lustració de com és demana auxili en codi Morse, que espero no haver d’utilitzar mai.

Devotion

2010-05-10T06:35:00.000-07:00

Bufen vents de bonança pel FCBarcelona, si l’equip de Pep Guardiola depèn de si mateix per proclamar-se campió de lliga diumenge que ve, ahir la secció de bàsquet va aconseguir la seva segona Eurolliga a París. Un EQUIP en majúscules, un bloc compacte on cada jugador accepta i compleix el seu rol a la perfecció. Joves com Ricky Rubio, es complementen amb veterans com Gianluca Basile que als seus 35 anys complia ahir el seu somni. Nouvinguts com Lorbek, Morris, Mickeal, o Ndong, s’adapten perfectament a les rotacions, i han demostrat l’encert de Joan Creus a la secretaria tècnica. Liderats a la pista per un Juan Carlos Navarro que fa mèrits per convertir-se en el millor jugador de la història del Barça, i dirigits magistralment per Xavi Pascual, aquest equip s’encamina cap a completar la millor temporada de la seva història.
He coincidit un parell de vegades amb l’entrenador del FCB de bàsquet, i sempre m’ha transmès una imatge de serenor i educació impecables. El que fa uns mesos era “el segon d’Ivanovic” és ara el millor entrenador d’Europa, una persona fidel al seu estil de joc, i sobretot responsable. En resposta a si “-París li deu una Eurolliga al Barça?”, l’entrenador de Gavà responia “-no, el Barça li deu una Eurolliga a la seva afició”.

Davant tenien un altre gran equip, al que jo des del setembre veia a la Final Four, l’Olympiacos de Theodoros Papaloukas, un metrònom a l’hora de controlar el tempo dels partits, liderant a un grup de talents com Teodosić, que abandera la nova generació de jugadors serbis. Schortsanitis, Childress, o Vujcic. Als que a principis de temporada es va afegir Linas Kleiza, un gran jugador que va ignorar els cants de sirena de la NBA per venir a Europa a jugar minuts d’alta intensitat.

De la final d’ahir em quedo amb les llàgrimes de Basile, el català de Jaka Lakovic, o l’expressió de Navarro abans de rebre el trofeu com a MVP, però sobretot amb l’alegria de Xavi Pascual al finalitzar el partit.

També recordo les paraules de Marc Mundet a RAC1, desitjant que els Lakers guanyin la NBA, i el proper octubre puguem veure una “Intercontinental” de bàsquet a Barcelona. A veure si és veritat..

Bagpacking

2010-04-26T06:13:00.000-07:00

Divendres passat el fotoperiodista nord-americà Stephen Alvarez comentava en una entrada al seu blog com transporta el seu equip fotogràfic durant el nou encàrrec a París. Anteriorment Alvarez ja havia explicat el ritual que segueix per destriar què s’endú, i què deixa a Tennessee. Fins hi tot el passat 30 de novembre va dedicar una entrada integrament a analitzar cinc bosses pel transport d’equips fotogràfics. Una part important per un fotògraf, que moltes vegades queda en un segon pla, darrera del cossos, objectius, o trípodes. Jo personalment treballo amb tres bosses completament diferents, amb la intenció de poder abraçar un ventall més ampli de possibles situacions.

Vantage
Una bossa d’espatlla de petit tamany, comprada fa molts anys i curtida en mil batalles. Ideal per dur un equip reflex petit (angular + flaix) amb compartiments per llibretes, telèfon mòbil, bateries, filtres, o altres utensilis de mida petita.

Lower Pro Mini Trekker AW
Una clàssica motxilla de fotografia, un o dos cossos, varis objectius (inclosos teleobjectius curts) multitud de butxaques per varis utensilis. Suport per trípode i coberta all weather cover per pluja. Puc transportar gairebé tot el meu equip, la joia de la corona.

Abus ST 450 KF Traveller
Una bossa realment versàtil, capacitat per un equip reflex petit (angular + flaix) amb un suport fix ancorat al manillar la puc subjectar a la bicicleta de forma ferma i segura. Apart, quan “aparco” puc endur-me la bossa a l’espatlla gràcies a una corretja fàcil de col•locar. Ve equipada amb suport per col·locar plànols, butxaca exterior per telèfon mòbil, i coberta impermeable.

Tres bosses de fotografia, per a tres conceptes diferents. Un tema poc glamurós però de gran importància.

SALT

2010-03-08T05:41:00.000-08:00

Escric aquesta entrada mentre una incessant nevada col·lapsa a mig país, carreteres tallades, gent alarmada, escoles tancades, i jo sense càmera de fotos. Divendres vaig deixar l’equip a casa del propietari del terreny on estem treballant en un reportatge, amb la intenció de no haver d’anar carregat avui a les 8 del matí. “-segur que no la necessitaràs?” em preguntava divendres, i jo sense haver vist la previsió meteorològica responia que no. Un error que espero arreglar abans que la neu no es fongui.

La intenció d’aquesta entrada no és fer una crònica meteorològica, sinó escriure sobre el fotògraf i cineasta australià Murray Fredrericks, i la feina que desenvolupa en un entorn diametralment diferent al que ara mateix veig per la finestra.

Fredericks ha invertit 6 anys i nombrosos viatges per il·lustrar la vida en un dels racons més austers del planeta el llac salat Eyre, un extraordinari ecosistema a l’interior d’Austràlia, situat a 700 quilometres al nord d’Adelaide i 15 metres sota el nivell del mar. La seves imatges, els medis de transports, i les inclemències a les que es veu exposat m’han recordat a les travesses en solitari del company Sergi Fernández Tolosa.

Les hores de gravació d’aquestes estades han quedat recopilades en un extraordinari documental anomenat SALT. Premiat en la seva categoria als festivals de Melbourne i Atlanta. També de forma paral·lela s’ha fet una edició de fotografies i timelapses extrets d’aquest paisatge més propi de la lluna que del nostre planeta.

Una mostra més de bellesa en un lloc aparentment buit.

Vells propòsits, nous projectes

2010-02-04T14:34:00.000-08:00

A més de 9000 km i 9 franges horàries de casa meva s’edita una de les meves darreres publicacions, el rotatiu rus Vladivostok Times.
Vladivostok, la última parada del mític tren transsiberià, i la propera del Fotoprix Vic Tennis Taula. Una ciutat oberta al mar del japó i a les col·laboracions fotogràfiques en un esport que allà mou a milers de persones. De moment l’eliminatòria queda oberta amb un lleuger avantatge per l’equip vigatà.
Un [dels molts] propòsits professionals d’aquesta temporada 2009-10 era la publicació en mitjans internacionals, de moment aquesta és la tercera. A l’espera del resultat de tornada, somio amb algun dia cobrir un esdeveniment esportiu “allà”, acompanyar a l’equip en un desplaçament europeu, veure i viure aquest esport d’una altra manera ni que sigui durant unes intenses hores.

*Gràcies a l’Anna Kravchenko per ser el meu enllaç a l’extrem orient.
спасибо Анна Кравченко
Здоровье

Riu Ter + bicicleta

2010-01-23T09:15:00.001-08:00

Els vaig veure passant amb bici, i vaig tenir temps d’anar a buscar la càmera. Riu Ter al seu pas per Manlleu (Osona)

Haití, fuetada al país més pobre d’Amèrica

2010-01-15T05:51:00.000-08:00

Aquest matí a través de l’ajuntament de Manlleu he rebut un correu de Mans Unides on parla del terratrèmol haitià i on ens dona informació sobre col·laboracions.

Aquí el teniu:
Mans Unides obre un compte d'emergència per a Haití
Un sisme de grau 7 en l'escala de Richter ha destrossat la capital del país, Port-au-Prince. Ha causat innombrables danys, i un nombre encara indeterminat de ferits i morts.
Només conèixer-se la notícia del devastador terratrèmol que el dimarts va sacsejar amb extremada violència la regió més occidental d'Haití, Mans Unides ha obert un compte d'emergència per a pal·liar els greus danys que ha causat el sisme, sobretot a Port-au-Prince, convertida ara en ruïnes i pols.
Les poques notícies que ens arriben des d'Haití, el país més pobre de l'hemisferi occidental, no donen lloc a l'esperança. Encara és aviat per a parlar de víctimes mortals, encara que algunes fonts parlen ja de milers de morts i desapareguts. Els danys materials són incommensurables: habitatges destruïts, carreteres inexistents, foscor i caos.
El tremolor, l'epicentre del qual es va situar prop de Port-au-Prince, una ciutat amb 2 milions d'habitants, s'ha qualificat ja com un dels més forts soferts en aquesta zona del món en l'última dècada.
Mans Unides no és una organització d'ajuda d'emergència, però la trajectòria de col·laboració en aquest país caribeny, i la magnitud del desastre, ens duen a obrir un compte la recaptació del qual es destinarà a l'adquisició de productes de primera necessitat i, posteriorment, a labors de reconstrucció del país.
En els tres anys passats (2007-2009), Mans Unides va finançar 68 projectes, per una suma total de 2.373.890,83 euros.

Projectes de Mans Unides a Haití
Donatius

Telèfons i informació:
902 40 07 07 / 91 308 20 20. Ma Eugènia o Marta. prensa@manosunidas.org
http://www.mansunides.org/
http://www.manosunidas.org/

El 83% dels oients del Món a Rac1 ha dit que col·laborarien amb el país caribeny. No els fallem nosaltres.

Per saber més sobre la notícia:
Podeu seguir el dia a dia a través del blog d’Antoni Bassas.
Aquí teniu un video del jugador Haitià dels Philadelphia 76sixers Samuel Dalembert on parla sobre la tragèdia del seu país natal i dona vies de col·laboració.

*Samuel Dalembert Fundation

Notre Dame

2010-01-13T12:14:00.000-08:00

Aixoplugant-nos de la pluja a la Catedral de París.

Colomar de Farrerons

2010-01-04T12:27:00.001-08:00

Bon any nou a tots.

Catifa vermella

2009-12-16T06:20:00.000-08:00

Passejada matinal de diumenge en un dels llocs de la comarca d’Osona que com més i vaig, més m’agrada. Santa Maria de Besora.

Hungary, twelve points.

2009-12-08T04:10:00.000-08:00

Budapest és la ciutat que em falta per completar el Triangle d’Or, format per Viena, Praga, i la capital hongaresa. Una de les ciutats que per la seva història, cultura, i situació geogràfica sempre m’ha atret. Dins la seva àrea metropolitana es troba Budaörs lloc on s’edita una de les meves últimes col·laboracions, el Budaörsi Napló. Una publicació més pel meu currículum, amb el valor afegit de l’exotisme que té veure les teves imatges envoltades de textos que ets incapaç de llegir.

Hungary, twelve points. (English version)

2009-12-08T03:56:00.000-08:00

Budapest is the city that I miss to finish de Gold Triangle, formed by Vienna, Prague and the Hungarian capital. One of the cities that for his history, culture, & geographic situation always made me want to visit. In the Budapest metropolitan area there is a newspaper called Budaörsi Napló, one of my last collaborations. A new publication to my curriculum, with the international plus of exoticism that give the Hungarian writing.

Thanks to Timea Hepke, and Erzsébet Eller, for be my link in hungary.

Col·laboració internacional

2009-12-07T11:38:00.000-08:00

L’arxiu fotogràfic i el currículum d’un fotoperiodista s’expandeixen de forma natural. A vegades hi ha col·laboracions que tenen un valor afegit. Per tractar-se d’un gran mitjà, pel fet de ser publicades fora de les nostres fronteres, o per les dues raons alhora, com la del passat 11 de novembre, quan vaig publicar una fotografia al PERIÒDIC D’ANDORRA.

Great Plains / Michael Forsberg

2009-12-02T12:06:00.000-08:00

Fa uns dies llegint l’edició de desembre de la revista National Geographic, vaig descobrir a un gran fotògraf nord-americà anomenat Michael Forsberg.

Nascut a Nebraska i llicenciat en geografia, Forsberg ha dedicat els seus esforços a transmetre la gran vida i biodiversitat que hi ha a les grans planes dels E.E.U.U viatjant a través de 100.000 milles durant els últims 3 anys.

Tot aquest projecte ha quedat recopilat en el seu últim llibre GREAT PLAINS, Americas Lingering Wild. Una magnifica obra que il·lustra el “buit”, la franja que recorre els Estats Units de nord a sud, des del Canadà fins a Mèxic, a l’est de les Muntanyes Rocalloses i a l’oest del Mississipí. Un gran recull de vida d’allà on la gent creu que no hi queda res.
Per anar obrint boca em conformo en veure una i altra vegada el vídeo de promoció del llibre, mentre l’afegeixo com a prioritat a la carta als reis.

Ampliant equip

2009-11-08T14:53:00.000-08:00

La meva última adquisició, una mítica llibreta moleskine (anomenades així pel tipus de pell que les recobreix)

Distribuïdes per l’empresa italiana modo&modo, les moleskine són una icona del viatger romàntic. Donant un cop d’ull per internet un s’adona dels valors d’aquesta marca, hi ha grups al flickr, blogs, intercanvis, etc. Tota una cultura que jo acabo de descobrir.

Aprofito aquesta entrada per donar les gràcies a cada una de les gairebé 90 persones que aquest primer cap de setmana han passat per l’exposició “identitat pròpia” a Can Puget.

Gràcies companys!

identitat pròpia

2009-11-05T05:58:00.000-08:00

El proper divendres 6 de novembre, inaugurem l'exposció "identitat pròpia".

Lloc. Sala d'exposicions de Can Puget, baixada Fidela 1-3 Manlleu

hora. 20.30

En aquest enllaç trobareu més informació sobre l'exposició i el projecte.