Una fotografia bona o una bona fotografia?

Els concursos fotogràfics són una de les meves -moltes- assignatures pendents. He tingut èxit en molt poques ocasions, i com a màxim a escala local (Catalunya).

Fa uns dies vam coincidir en un veredicte amb un fotògraf reconegut amb un extens currículum de premis. Li vaig proposar de quedar un dia perquè fes una revisió de les meves imatges i me'n digués les seves mancances. Tenia clar que em pentinaria, però dir-me que les meves fotos són molt bones ja ho fa la meva mare.

La revisió va ser molt profitosa. Només cal estar disposat a sentir coses que no ens agradaran, però que al cap i a la fi són els nostres defectes i és essencial ser-ne conscient.

Després, sopant de forma distesa vaig exposar-li un cas d'èxit. El 8 de setembre passat fotografiava l'Open Internacional de Tennis de Taula de Vic. Per primera vegada en cinc anys, vaig presentar fotografies al concurs. I el vaig guanyar.

Jo estava allà per feina (EL9NOU). Vaig fer fotografies pensant en el concurs, i fotografies pensant en el diari. Després vaig enviar a cada lloc, les que creia que hi encaixarien. Resultat? Publicació al diari i primer premi al concurs. Win-Win.

Analitzem però amb deteniment les fotografies de la final femenina, perquè no és tot tan senzill.

Fotografia guanyadora del V Concurs de Fotografia
de l'Open Internacional de Tennis Taula de Vic.

El fons d'aquesta fotografia té un alt valor estètic (colors i desenfocament) i la pilota "glaçada" dins d'un rectangle de color groc. La mirada dibuixa una diagonal, la llum és correcta i, sobretot, no té cap element que distregui a l'espectador.

Fotografia publicada a EL9NOU en l'edició del 9/9/2019.

En aquesta fotografia hi apareix en acció la guanyadora de l'Open (Annamária Erdelyi) i en un primer terme -desenfocada- la finalista a l'esquena de la qual podem intuir-hi el nom "Vic TT". Al fons hi veiem unes lones amb l'escut de la Diputació de Barcelona (patrocinador) i diversos elements que resten estètica a la imatge (lona blau marí, elements vermells al fons a l'esquerra). En definitiva, molt soroll visual que ens aporta narrativa (context) però ens pren valor estètic.

«Així doncs, David, quina és la bona?»
Si hagués enviat la fotografia del concurs a EL9NOU, no l'haurien publicat. I si hagués presentat al concurs la fotografia publicada al diari, no hauria guanyat.

Probablement, les dues imatges són igual de bones -o igual de dolentes- i han funcionat perquè complien la seva funció. En un cas "ser maca", i en un altre "explicar una història".

La fotografia té tants criteris com autors. Sol ser agosarat dir que una fotografia «és bona» o «és dolenta» i sobretot cal evitar els valors absoluts com ara «no val res» o «és perfecta». Potser, la primera pregunta abans de sentenciar una imatge seria; compleix la seva funció? 

Un ral·li fotogràfic per a valents

Fa anys vaig sentir a un ex biciclista dir que cada gran volta (Tour, Giro, Vuelta) tenia el seu propi caràcter. Em va semblar una definició preciosa, i vaig pensar que jo hauria d'intentar crear una identitat pròpia per a cada associació o concurs fotogràfic del qual formés part.

Si hagués de definir el de Sant Joan de les Abadesses, diria que és un ral·li fotogràfic per a valents.

Valentes com les empreses que han col·laborat amb nosaltres, algunes establertes a la comarca, d'altres a Madrid. Però totes elles convençudes que la causa valia la pena.

Valents com en Joan Pous, que en lloc d'assegurar un premi menor en alguna categoria, s'ho va jugar tot a la millor sèrie. Va llançar una moneda a l'aire, i va sortir cara. O com en Xevi Vilaregut, que va fer les fotografies amb un sol objectiu i sense zoom. N'hi ha que amb una distància focal fixa fotografien Boston, d'altres, Sant Joan.

Valentes com la Mery o les dues Neus, que es van preparar a consciència el veredicte i van argumentar totes les seves decisions amb comentaris positius. Hi ha poques coses més tristes que passar-te nou hores fent fotos perquè un consell de savis et digui "això no val res".

Valents com en Pau, que tenia marcada la data al calendari de la nevera, però va prioritzar el partit de Girona. I valentes com la Vinyet, que dissabte alçarà un trofeu que pesa gairebé tant com ella.

I per descomptat, valents com en Lluc, que ens recorden cada dia que no tots els superherois porten capa.

I no, senyora, ahir no jugava el Barcelona.