Taller de fotografia "Forma i color a l'Estany de Banyoles"

Fotografies realitzades pels assistents al taller fotogràfic Forma i color a l'Estany de Banyoles.

Relació de fotografies i autors:

Foto 1: Carme Duran

Foto 2: Joan Pous

Foto 3: Joan Pous

Foto 4: Ferran Juan

Foto 5: Ferran Juan

Foto 6: Núria Batlle

Foto 7: Carme Duran

Foto 8: Núria Batlle

Fotografiant grues a la Llacuna de Gallocanta

Situada entre les províncies de Saragossa i Terol, la Laguna de Gallocanta és -juntament amb la Laguna de Fuente de Piedra- la llacuna més gran d'aigua salada d'Europa. La seva superfície és de 7 quilòmetres de llargada per 2 d'amplada. Això sí, de poca profunditat. Només excepcionalment supera els 2 metres de fondària. Forma part d'una reserva natural que porta el seu nom, i a tot el seu perímetre té espais protegits amb accés restringit, envoltats per una sèrie de pistes de grava que conformen un perímetre de 35 quilòmetres pels quals podrem caminar, pedalar o conduir de forma lliure.

Estornells comuns (sturnus vulgaris) ajocant-se al capvespre

Rèflex Digital | 300 mm f/4 | @ f/11 1/4 s. ISO 100, trípode.

La seva fauna compta amb 220 espècies d'aus, 100 d'elles nidificants. D'entre totes les espècies que hi passen l'hivern, n'hi ha una que cada any atrau milers de fotògrafs; la grua.

Grup de grues comuns (grus grus) enlairant-se a primera hora del matí

Rèflex Digital | 300 mm f/4 | @ f/4 1/10 s. ISO 320

Les grues

La grua comuna (grus grus) és un ocell migratori que cria al nord d'Europa i Àsia, passant els hiverns al sud del nostre continent i el nord d'Àfrica. Es mou a través de tres rutes; occidental, central i oriental, enllaçant aquesta última a països tan distants entre si com Etiòpia i Rússia. Espanya acull entre octubre i març la majoria de grues que utilitzen la ruta occidental, ocells que neixen principalment a Suècia, Noruega o Alemanya, i en menor mesura a Finlàndia, Polònia, els països bàltics i l'oest de Rússia. L'esperit viatger d'aquests ocells els ha convertit en icones de l'aire, fins al punt de ser l'element gràfic principal de la companyia aèria Lufthansa.

Rèflex Digital | 300 mm f/4 | @ f/4 1/8 s. ISO 320

La fotografia

Fotografiar grues a Gallocanta es pot fer principalment de tres maneres; als camps de cereal que hi ha als voltants de la llacuna on s'alimenten durant el dia, a l'alba i a la posta de sol, quan s'enlairen o aterren a la llacuna, o des de dins d'un dels hides gestionats pel Servicio Provincial de Teruel.

Des d'un punt de vista purament fotogràfic, l'equip aconsellable és un teleobjectiu mitjà (entre 70 i 300 mm, preferiblement zoom) per a grups d'ocells en vol, un teleobjectiu llarg/teleobjectiu curt amb multiplicador (assolint focals superiors als 400 mm) i un angular per a la fotografia de paisatge. També és aconsellable un cotxe per conduir a través de les pistes que circumden la llacuna. A part de l'interès natural, trobarem dotzenes de masies enderrocades que destaquen en un paisatge bidimensional.

"Compose and wait" deia Sam Abell. Un cop escollit l'enquadrament només em faltava un grupet de grues volant sobre un cel absolutament pla.

Rèflex Digital | 300 mm f/4 | @ f/8 1/250 s. ISO 200, trípode.

En cas que escollim passar un dia sencer dins d'un dels hides que es troben a l'àrea d'accés restringit als visitants, cal saber que si accedeix només amb reserva prèvia. Totes les gestions cal fer-les a través de la web del Gobierno de Aragón.

Cadascun dels 6 hides té assignada una lletra; dividint-se en 2 grups i 3 termes municipals; A, B i C a Bello (sud), D a Gallocanta i G i H a Berruecos (nord-est). La seva utilització s'alterna dia sí dia no, així, cada grup de hides està deshabitat un dia de cada 2 (excepte els caps de setmana). L'accés a l'interior s'ha de fer una hora abans de la sortida de sol, i només es pot abandonar una hora després de la posta, en el meu cas més de 12 hores en un apartament d'1,85 metres d'amplada, 1,50 d'allargada i entre 1,65 i 1,85 d'alçada. Petit però molt acollidor.

Parella de grues alimentant-se al migdia davant del hide veí (B)

Rèflex Digital | 24-105 mm f/4 | @ 105 mm f/5.6 1/640 s. ISO 400

Els hides tenen totes les condicions i detalls pensats per a la fotografia de fauna. 6 finestres de 60x40 cm cadascuna repartides a les 4 parets, la seva notable mida permet una certa mobilitat a l'hora de fotografiar, tot i que és aconsellable que tots els nostres moviments siguin discrets i, preferiblement, que utilitzem algun tipus de tela o xarxa per mimetitzar-nos, amb l'esperança que les grues creguin que avui és divendres i el nostre hide està fora de servei. Els més nous (G i H) comptem amb una sola finestra tapada per un vidre espia d'1,45 metres d'amplada per 60 cm d'alçada.

Visitants just després de la posta de sol (18:28)

Rèflex Digital | 300 mm f/4 | @ f/5.6 1/100 s. ISO 800, hide i trípode.

El fred

«Si sopla viento, vistete como si fueras al Himalaya». Les paraules de l'Uge Fuertes em van fer encongir la roba, i encara faltaven 10 dies per marxar.

A Gallocanta hi pot fer molt fred. Molta gent que hi havia estat o tenia coneguts que ho havien fet, m'ho recordava. No m'ho podia treure del cap, i no tenia cap interès a batre el meu rècord personal establert en -27º C a Mont-real l'hivern de 2013.

Torre-observatorio del Cañizar mitja horeta abans de la sortida de sol. -6 ºC.

Rèflex Digital | 24-105 mm f/4 | @ 24 mm f/9 25 s. ISO 200, trípode.

Vaig absorbir tota la informació que vaig trobar a la xarxa; des d'articles de fotògrafs que hi havien estat, fins a tècniques per suportar el fred, passant per repassar les mides del hide que tenia assignat, imaginant-me els moviments que podria fer un cop dins per reactivar la meva circulació.

Entre informació i experiència destacaria:

· Per mantenir la temperatura el cos necessita energia que aconsegueix a través d'aliments. És important menjar i beure sovint, a ser possibles coses calentes.

· Les parts perifèriques del nostre cos són les primeres que pateixen el fred, per ser les que estan més allunyades del tòrax. Per als peus, a part d'uns bons mitjons, poden ser aconsellables uns descansos. Per a les mans és fonamental utilitzar guants, jo treballo amb 2 parells; uns de prims tipus ciclisme que permetin conservar el tacte per manipular la càmera, i uns de gruixuts tipus manyopla per mantenir la temperatura mentre no fem fotos. Pel cap, un gorro de llana és fonamental. Sé de què parlo 😉

· En casos de molt fred, dins el hide es pot fer servir un sac de dormir i/o uns escalfadors químics. Jo duia les dues coses, però no em van fer falta, ja que el meu dia allà dins es va moure entre els 0 i els 10° C, sense vent.

Paral·lelament, els hides tenen unes petites banquetes de fusta no massa còmodes. Una cadira plegable ens farà l'estada més suportable. També hi ha qui porta una estora tipus ioga com a aïllant del terra.

Visitar Gallocanta a l'hivern és una experiència visual i sonora indescriptible. Durant el febrer de 2022 es van compatibilitzar en un sol dia més de 111.000 grues entrant a la llacuna per passar-hi la nit. 

Taller de creativitat fotogràfica a Vic

Activitat destinada a persones que es troben davant d'una "barrera creativa".

El taller il·lustra com evitar caure en les mateixes imatges una vegada i una altra, a través d'un flux de treball basat en el concepte previ i l'anàlisi de la imatge.

Veurem també els diferents graus d'iconicitat d'una imatge (figurativa vs abstracció) i la teoria del color, per acabar proposant una sèrie d'exercicis que ens treguin d'aquesta zona on tots ens hem trobat en un moment o altre.

Data: Dissabte 30 d'abril de 2022.

Lloc: La Farinera (Vic)

Preu: 21€

Més informació i inscripcions 

- - - -

Els que han vingut diuen:

"Buscava un curs que anés una mica més enllà del típic temari sobre les característiques de la càmera o els aspectes més tècnics de la fotografia digital, i amb aquest taller la vaig ben encertar. Una cançó, un quadre, una proposta gràfica,... Els referents o les disciplines que poden inspirar-nos a l'hora de fer una fotografia són pràcticament il·limitats, i en David fa de molt bon guia amb tota una sèrie de propostes per posar-ho en pràctica. Jo repetiré segur".

Laia, Ribes de Freser.

"Em va agradar moltíssim el curs, motiva molt".

Mercè, Sant Pere de Torelló.

Sortida fotogràfica a Osona - Flora del Collsacabra

Sortida fotogràfica programada sobre calendari comptant les setmanes on les orquídies estaran en plena floració. Entre els resultats esperem trobar espècies com; l'abellera, el gladiol o el curraià vermell, entre moltes altres flors i, sobretot, gaudirem de paisatges solitaris en una zona on l'única presència humana, serà la nostra.

Temari del taller:

· Tècnica de càmera i domini de la llum incident.

· Control de la profunditat de camp (zona nítida de la imatge).

· Eines per a la modificació dels esquemes de llum.

· Composició amb 1, 2 i 3 subjectes.

Dates:

Dissabte 1 de maig: COMPLET

Diumenge 2 de maig: COMPLET

Dijous 6: COMPLET

Dissabte 8: 1 plaça disponible

Dissabte 22: places disponibles

Horari: 9.00 - 13:00 h.

Lloc de sortida i arribada: Manlleu

Preu: 30€/persona

Material necessari: Càmera fotogràfica, aigua i esmorzar. Un cop inscrits s'enviarà un llistat de material aconsellat.

Informació i inscripcions: info@davidfajula.com

Places limitades a 5 assistents per sessió.

Seguirem totes les mesures de seguretat indicades segons la legislació vigent; mascareta, distància, gel hidroalcohòlic i evitarem el contacte amb l'equip fotogràfic aliè.

Al final del curs, s'enviarà un dossier d'apunts als assistents.

Cap de setmana fotogràfic a la Vall del Freser (el Ripollès) octubre 2021

Taller fotogràfic al cor del Ripollès dedicat a la fotografia de paisatge. Des del privilegiat Camp Base a Bruguera (Ribes de Freser) visitarem la Vall del Freser (Campdevànol, Queralbs, Pardines o Campelles) i Serra Cavallera (Ogassa).

Alternarem la pràctica fotogràfica amb sessions teòriques a l’hostal, on analitzarem les fotografies realitzades pels assistents.

Programa

Divendres 22 d’octubre

18:30-20:00 h. Rebuda a l’Hostal Moliné.
20:30 h Projecció fotogràfica i exposició del taller.

21:00 h Sopar.

Dissabte 23

7:00 - 7:30 esmorzar (Hostal)

7:45 – 14:30 sortida fotogràfica (dinar de pícnic)

15:00 – 17:00 descans (hostal)

17:30 – 19:00 sortida fotogràfica

20:00 h sopar (hostal)

21:00 h projecció i comentari de les fotografies realitzades

Diumenge 24

7:00 - 7:30 esmorzar (hostal)

7:45 – 12:00 sortida fotogràfica

12:00 retorn a l’Hostal Moliné i comiat*

*Si algú es vol quedar a dinar el diumenge, podem programar-ho prèviament.

Preu per persona:
245€ en habitació doble compartida

272€ en habitació individual

Inclou:

Sopar divendres

Nit de divendres (en habitació compartida entre dues persones)
Esmorzar dissabte

Dinar dissabte

Sopar dissabte

Nit de dissabte (en habitació compartida entre dues persones)
Esmorzar de diumenge

Formació fotogràfica durant tot el cap de setmana i dossier d’apunts

Assegurança

No inclou:

Desplaçament fins a Bruguera (a partir d'allà, els desplaçaments es realitzaran en vehícles dels assistents compartits)

Cafès i begudes fora dels àpats esmentats
Altres conceptes que quedin fora de la llista “inclou”

Opció de venir a les sortides del dissabte sense pernoctar (inclou dinar de pícnic, no inclou esmorzar ni sopar) = 90€
Opció de venir a la sortida matinal del diumenge (no inclou esmorzar) = 50€

Informació i inscripcions:
info@davidfajula.com

Detectar i netejar taques de pols al sensor de la càmera

El sensor és una de les parts més delicades i fràgils de l'equip fotogràfic. Dicta les característiques que tots mirem al comprar una càmera nova (megapíxels, mida, sensibilitat ISO...) i, tot i la seva aparent inaccessibilitat, fins i tot en aquelles càmeres que no permeten l'intercanvi d'objectius, pot acabar agafant pols.

Saber reconèixer les taques de pols en les nostres fotografies també demana coneixement, i és molt probable que abans les vegi algun company més experimentat que nosaltres mateixos. Almenys, així em va passar a mi, i així és com adverteixo a alguns aficionats que no havíem descobert aquestes petites imperfeccions en les seves pròpies imatges. Solen ser molt visibles en cels i superfícies homogènies de colors clars i sempre apareixen al mateix lloc. Així que no, allò no era un ocell si quaranta fotografies després segueix suspès a la part superior dreta de les nostres fotografies.

Quin aspecte té una taca de pols en un sensor fotogràfic?
Generalment, solen ser petites circumferències que "subexposen" el color apareixent més fosques que el fons que ens tapen. També poden ser molt més evidents i tenir forma allargada o fins i tot de "v". Com més grans i menys uniformes, més difícil serà corregir-los després amb programes d'edició, ja que la seva extensió agafarà més píxels.

Enquadrament original amb -almenys- 4 taques de pols visibles

Taques centrals en la característica forma circular

Taca de mida XXL d'aspecte allargat

Com saber si les taques que apareixen a les nostres fotografies són del sensor o de l'objectiu?

Si canviem d'objectiu i les taques es mantenen al mateix lloc, és el sensor. En cas contrari (no apareixen) el que està brut és l'objectiu.

Per altra banda, hi ha una manera molt gràfica d'entendre quantes partícules de pols (o greix) tenim adherides al nostre sensor; fer una fotografia utilitzant un diafragma molt tancat (f/16, f/22), preferiblement, sobre un fons clar/homogeni. Si aquí apareixen taques, l'única sortida és fer una neteja de sensor.

Aquest és el veritable punt crític del procés, ja que si no es fa de forma correcta, el sensor pot resultar danyat. En el meu cas, sempre he optat per una neteja professional. Dit això, hi ha molts fotògrafs que ho fan ells mateixos. Trobarem diversos kits de neteja al mercat, amb preus que oscil·len entre els 18 i els 50€, també opcions casolanes amb bastonets per a les orelles, que encara em semblen més arriscades.

En cas de veure'ns en cor de fer la neteja nosaltres mateixos, cal tenir en compte alguns aspectes.

· Amb una pera d'aire traurem partícules, però difícilment farem una neteja a fons. 

· Fotografiar un fons clar amb un diafragma tancat, per veure on tenim les taques. Atenció l'efecte mirall que pot representar que una taca a la dreta del sensor aparegui a l'esquerra de la fotografia.

· Assegurar-nos que la bateria de la càmera està carregada al 100% (especialment si és una càmera rèflex), ja que durant tota la neteja haurà de mantenir els miralls alçats.

· Buscar un entorn lliure de pols i tenir la suficient pau d'esperit per no precipitar-nos. 

Com ens afecta el model de càmera a la nostra neteja?
Doncs depenent de la mida del sensor, s'hauran de fer més o menys passades amb els pinzells netejadors, ja que un sensor full frame serà superior en mida a un APS-C.

La periodicitat de les neteges, dependrà de molts factors, des de la regularitat d'utilització i intercanvi d'objectius, fins l'entorn de treball. Però sempre és bo tenir present l'estat del sensor, especialment abans d'un viatge on d'un ús intensiu.

Dit això, tenir alguna taca pols al sensor no és la mort de ningú. Són elements antiestètics amb els quals els fotògrafs hem après a conviure, i a corregir amb programes d'edició. Davant d'una llevantada amb un arc que Sant Martí que es fon entre les Illes Medes, l'única opció correcta és fer la millor fotografia que siguem capaços, i preocupar-nos de les possibles partícules de pols un cop siguem de nou a casa. 

Construcció d'una fotografia: Pregó de Festa Major a Ribes de Freser

(Dimarts) 13 d'agost de 2019, EL9NOU m'envia a fotografiar el pregó de la Festa Major de Ribes de Freser. Arribo i veig que la plaça té unes escales des d'on accedir a l'Ajuntament, m'enfilo en un lateral on tinc una visió de l'escenari i el públic. La plaça està plena com un ou.

24 mm  |  f/5.6  |  1/125 s  |  ISO 1000

M'agrada la sensació de proximitat entre el públic i l'escenari i, sobretot, la gent que segueix els actes des dels balcons. Augmentant la dimensió social de l'acte.

Pujo uns graons més i tinc una visió sencera de la plaça. L'església de Santa Maria de Ribes (esquerra) dona pes a l'escena i apareixen nous balcons al fons amb més gent seguint el pregó. Tanco un pas el diafragma per augmentar la profunditat de camp (per tenir-ho tot enfocat).

16 mm  |  f/8  |  1/100 s  |  ISO 1600

Crec que he trobat l'enquadrament, però l'escenari es veu buit deixant pobre el terç inferior de l'escena. Torno a baixar cap a un lateral i des d'allà faig alguns retrats de l'alcaldessa i els pregoners. Probablement no seran "la foto del partit", però ajuden a explicar la història. Era el primer pregó de Festa Major presidit per una alcaldessa (Mònica Santjaume).

200 mm  |  f/2.8  |  1/500 s  |  ISO 1600

200 mm  |  f/2.8  |  1/640 s  |  ISO 1600

Torno al punt que més m'agradava i, amb el teleobjectiu muntat a la càmera, tinc la mala idea d'enquadrar només un fragment del públic.

70 mm  |  f/2.8  |  1/500 s  |  ISO 1600

Trobo la clau de la fotografia que busco. L'Esbart Dansaire Eudald Coma celebra el seu 75è aniversari i, gradualment, dansaires de diverses edats van pujant a l'escenari per col·locar-se en una tarima a la part posterior (just sota els meus peus). Precisament, la zona que em quedava buida a la primera fotografia.

20 mm  |  f/8  |  1/60 s  |  ISO 1600

El primer terme és un desordre i queda desequilibrat, però sé que millorarà. Alguns dels dansaires surten en parelles i fan uns passos a la part central de l'escenari, per després col·locar-se al fons. Visualitzo la fotografia que vull; una parella movent-se en cercles concèntrics -desdibuixada pel moviment- amb la resta de la imatge absolutament nítida.

La baixa velocitat d'obturació però, fa que diverses fotografies apareguin mogudes. No tinc trípode i l'única estabilitat l'aconsegueixo recolzant la càmera sobre la barana de l'escala. Fins i tot el públic que estava assegut, ara apareix mogut.

20 mm  |  f/8  |  1/5 s  |  ISO 200

20 mm  |  f/8  |  1/6 s  |  ISO 200

Abaixar tant la velocitat d'obturació m'ha permès també reduir l'ISO, cosa que comportarà major qualitat d'imatge. Pendent només que alguna parella giri al centre de l'escenari, descuido l'enquadrament general. Torno als 16 mm per recuperar la teulada de l'església i els balcons, i intento que les cadenes de garlandes de la part inferior acabin a cada extrem. Ara només em queda esperar. 

I succeeiex la màgia. Tinc un primer terme ple, una bona llum i sobretot, una parella al mig amb una dansaire que gira fent voleiar la faldilla.

16 mm  |  f/5,6  |  1/5 s  |  ISO 160

Fotografia en clau alta

Entenem per "clau alta" (High Key Photography) una fotografia on predominen els blancs i el subjecte sol representar la nota discordant amb tons més foscos. A l'altra banda de l'arc parlamentari hi trobaríem les fotografies en clau baixa; una escena eminentment fosca on el subjecte destacarà per tenir un valor de llum superior a la mitjana.

Aquest aspecte es pot aconseguir amb edició (LR, PS et al.) o bé en càmera. Component l'escena perquè el subjecte tingui un valor lumínic inferior -en aquest cas- a la mitjana.

El marcòlic groc de l'escena està fotografiat des d'un punt de vista contrapicat (la càmera es trobava en un nivell inferior a la flor) per aconseguir que el cel omplís tot el fons. Alhora, el subjecte estava a l'ombra, sense incidència directa de la radiació solar. Amb un reflector a la part inferior, es va abaixar lleugerament el contrast de l'escena. Així, l'histograma mostra que cap llum està cremada (cap píxel és totalment blanc) ni cap superfície negra no té informació. Qüestió d'equilibri.

Fotografia de flora

De petit volia ser jardiner, però la vida em va dur cap a la fotografia. No em queixo, suposo que senzillament volia ser "allà fora" quan treballés. Com en altres facetes personals (bàsquet, viatges, natura) he dirigit el meu interès fotogràfic cap a allò que ja m'apassionava abans de saber que em dedicaria a la comunicació visual.

La fotografia de flora és una disciplina agraïda, amb subjectes immòbils que ens permetran acostar-nos tant com ens sigui necessari. D'uns anys ençà he seguit la floració de diverses espècies de les quals sovint desconeixia el nom, i amb les que he anat ampliant el meu arxiu, o aconseguint fotografies més elaborades d'aquelles que ja tenia.

Resumint lectures, consells i experiències personals, desgrano 10 claus per entendre una mica més la fotografia de flora.

Diafragma i profunditat de camp
El diafragma determina la profunditat de camp de l'escena, la part de la fotografia que veiem enfocada. A menor diafragma (f/8, f/11, f/16), major profunditat de camp. A major diafragma (f/2.8, f/4), menys tros enfocat.

Abellera catalana (Ophrys catalaunica). 

100 mm - f/9 - 1/80 s - ISO 800.

Abellera catalana (Ophrys catalaunica). 

100 mm - f/4 - 1/400 s - ISO 800.

Dos punts a tenir en compte en diafragmes tancats/molt tancats.

· Un diafragma tancat alentirà la velocitat d'obturació (el temps que estem fent la foto) i en dies on bufi una lleugera brisa, el subjecte ens pot aparèixer mogut.

· Amb un diafragma molt tancat (f/22 o f/32) guanyarem profunditat de camp però perdrem nitidesa a causa de la difracció. El meu consell és no sobrepassar f/16.

Hi ha un segon element relacionat amb la profunditat de camp; la distància càmera – subjecte. Com més a prop estiguem del subjecte, menys tros aconseguirem tenir absolutament nítid. Això no és bo ni és dolent, perquè sovint els desenfocaments són preciosíssims... És senzillament una qüestió de física.

Herba fetgera (Anemone hepatica).
100 mm - f/4 - 1/200 s - ISO 100.

Si el que volem és aconseguir tota la planta nítida, serà aconsellable apartar-nos i així ens serà més senzill ampliar la profunditat de camp. Tinguem sempre present el fons però, que no "se'ns enganxi" amb el subjecte al tancar el diafragma.

Si el subjecte sobresurt de l'entorn (hi ha flors com les orquídies o els gladiols que creixen més que la vegetació que les envolta) i utilitzem un diafragma obert (f/2.8, f/4) aconseguirem desenfocar el fons de manera que es converteixi en un color pla.

Fons blanc
Una alternativa per excloure el subjecte del seu entorn és col·locar un fons blanc retroil·luminat amb un flaix. Així, les nostres fotografies tindran un aspecte acadèmic digne d'una enciclopèdia de botànica.

Sabatetes de la mare de Déu (Ophrys apifera).
100 mm - f/16 - 0,4 s - ISO 100.
Difusor blanc al fons il·luminat amb un flaix extern.

Objectius
Generalment en fotografia de flora s'utilitzen objectius macro d'un rang al voltant dels 100 mm. Focals menors solen ser problemàtiques perquè ens acostarem tant que podem acabar fent ombra sobre el subjecte. Les superiors (180, 200 mm) s'utilitzen generalment per fotografiar invertebrats que no toleren una proximitat extrema.

Però com amb tantes altres regles fotogràfiques, es interessant donar-li la volta i fotografiar amb angular per incloure el nostre subjecte en un entorn que ens expliqui on i com viu.

Rosa del Triglav (Potentilla nitida).
16 mm - f/8 - 1/320 s - ISO 640.

Aquesta rosàcia endèmica dels Alps Julians, floreix entre juliol i agost a més de 2.000 msnm.

Mala Mojstrovka, Kranjska Gora, Eslovènia.

Calendari de colors
Aquesta és de collita pròpia. Generalment la floració va per gammes tonals. Comença amb grocs i blancs (març), després entren els blaus i els violetes (abril) i en darrer terme, vermells, taronges i magentes (maig-juny). Com si fossin un termòmetre cromàtic amb les temperatures mitjanes de cada mes.

Aquest calendari té excepcions (e.g. gallarets) i variarà segons la ubicació de les plantes. No és el mateix el litoral mediterrani que els Alps Julians.

Més enllà de les fotos de carnet
La primavera és l'estació del color per excel·lència. Podem desenfocar elements en primer i darrer terme convertint-los en taques de color, acostar-nos molt o buscar enquadraments allunyats de la foto de perfil que ja hi ha a Viquipèdia.

La planta no marxarà d'allà en les pròximes hores. Cal exhaurir les possibilitats creatives de l'escena.

Gallaret (papaver rhoeas).

500 mm catadriòptic f/6.3 - 1/200 s - ISO 800.

Il·luminació bàsica
L'equip bàsic per fotografiar flora seria una càmera amb un objectiu macro, un trípode (o un beanbag) i un difusor per difondre la llum incident si ens trobem en una escena assolellada (radiació directa). En cas de no tenir aquest últim, sempre podem fer ombra sobre el nostre petit subjecte amb el nostre cos o alguna peça de roba.

Tot i això, el més aconsellable és muntar un petit esquema d'il·luminació amb un difusor (un de 50 cm de diàmetre serà més que suficient), o un paraigua blanc. En últim cas podem fer una feina similar amb un full Din A4 de paper blanc o vegetal. Però ens serà difícil reutilitzar-lo en properes sessions.

Dent de ca (Erythronium dens-canis).

100 mm - f/2.8 1/200 s - ISO 640 - Sense difusor.

Dent de ca (Erythronium dens-canis).

100 mm - f/2.8 1/250 s - ISO 640 - Amb difusor.

El nivell de llum s'equilibra però la difusió per transmissió ens resta un pas de llum. Aquesta segona fotografia s'ha realitzat gairebé amb el doble d'estona que l'anterior.

Il·luminació elaborada
Un flaix sol ser la primera ampliació de l'equip fotogràfic, preferiblement, utilitzat de forma externa a l'eix visual de l'objectiu. Amb ell podrem il·luminar a través del difusor o directament sobre el subjecte. La llum de primera i última hora del dia, a part de tenir un aspecte més càlid, serà gairebé lateral i ens ajudarà a perfilar el subjecte si hi incideix des de la part posterior.

Salvia de prat (Salvia pratensis).

100 mm f/5.6 - 1/10 s - ISO 100.

Una llum incident des de la part posterior ens separarà el subjecte del fons a través d'un contorn més clar.

Hora del dia
A diferència dels humans, les plantes fan molt bona cara a primera hora del matí, la baixada de temperatures i la humitat nocturna fa que llueixin vigoroses. Durant un dia assolellat, s'aniran marcint gradualment, especialment si es troben en algun vessant encarat a l'oest i han de suportar el sol de tarda. I acabaran al vespre fent la mateixa cara que si tornessin de festa.

És aconsellable explorar i localitzar durant el dia i tornar-hi l'endemà «ben d'hora, ben d'hora» per fotografiar-la en el seu millor moment.

Els millors dies de la seva vida
Cada planta és un individu independent que té el seu propi cicle vital i ritme de creixement. Trobarem flors que estan radiants, d'altres, que encara no han arribat al seu moment àlgid i també exemplars que ja van cara avall. És aconsellable fer un seguiment d'alguns exemplars i fotografiar-los en el seu millor moment. Si no ho podem fer així, cal estar atents i veure que sovint en un mateix prat, podem trobar plantes en diferents estadis de floració.

Barretet piramidal (Anacamptis pyramidalis).
100 mm - f/5,6 - 1/30 s - ISO 100.

Deixa només petjades, emporta't només fotografies
Sovint acabarem asseguts o estirats al mig d'un prat ple de flors un assolellat matí de primavera. Sí. Hi ha feines molt més dures.

Mirem de no aixafar cap altre exemplar mentre fotografiem el seu veí, no deixem cap mena de residu que no sigui orgànic i no ens emportem les plantes cap a casa per molt maques que siguin. Si aquestes petites meravelles de colors vius han reaparegut cada primavera durant mil·lennis, és precisament per l'equilibri que han trobat al seu entorn.

6 anys d'autònom

Si fa un any parlava de la proactivitat, de generar els nostres propis tirs, avui toca el pas següent; la resiliència. Creure en nosaltres -i en la nostra feina- encara que siguem l'última persona d'aquest món que ho fa. Moltes propostes de feina acaben amb un cop de porta als morros, simbòlica o literalment. Nosaltres no podem decidir si aquella porta s'obre o es tanca. El que sí que depèn de nosaltres, és la nostra reacció quan les coses no surten com esperàvem.

Comencem per aquí, per quan se'ns tomben les propostes. Hi ha diverses raons per les quals un projecte fotogràfic professional no tira endavant, el primer és el pressupost i és tan evident que no cal ni parlar-ne. El segon potser, no és tan clar, però igual d'important. El do de l'oportunitat; ser al lloc correcte al moment oportú. Aquest concepte està lluny de l'atzar. No és tant una qüestió de tenir sort com de tenir una agenda treballada on consultar contínuament què passarà durant els pròxims mesos. Per exemple, si sabem que l'any que ve la Confederació Canadenca celebra el seu 150è aniversari, ara és un bon moment per proposar una exposició al consolat o ambaixada, o per parlar amb diferents publicacions que podrien estar interessades en un reportatge al respecte. D'aquí a dos anys no serà possible fer això? Sí, per descomptat. Però probablement serà més difícil perquè el nostre momentum ja haurà passat. En aquest apartat sempre recordo a una noia que em va exposar que es volia plantar per autònoma en el món de la fotografia. Li vaig dir que saber quines empreses estaven obrint a la comarca o preveure un calendari de fires l'ajudaria, i ella em va respondre que segurament «està al cas de què passa» seria el que més li costaria. Entenc perfectament que per a segons qui, saber què hi ha darrere de cadascuna de les fotografies que farà no és un encàrrec apassionant. Però jo en aquest cas m'alineo al costat de l'amic i referent Jordi Farrés, «m'interessa més la vida que la fotografia».

Proposar projectes i que ens diguin que no és una constant per a molts de nosaltres. Sovint faig broma dient que si totes les propostes de feina que he fet, em responguessin avui que sí, tindria feina garantida fins a la prejubilació. En centenars -sí, centenars- d'ocasions he ofert els meus serveis a possibles clients. En algunes ocasions, donant-me per derrotat abans de començar «sé que no busqueu a ningú, però». Pot semblar miserable, però els qui vam haver de buscar-nos la vida durant els anys més crus de la recessió econòmica, sabem que sovint aquesta és l'única manera vàlida d'obrir una porta i tenir cinc minuts d'atenció. Entrar, presentar-nos a nosaltres i a la nostra feina, i deixar el nostre contacte confiant que ens recordin durant el proper cicle de vaques grasses.

Un cop agafem la càmera, la nostra capacitat de resiliència és encara més necessària. Podem tenir una alineació d'estels al minut 1 i que tot encaixi, però si no és així, que no sol ser-ho, serà allà on es posaran a prova els nostres coneixements, i la nostra paciència. Imaginem que estem fotografiant una marató. Passa el primer corredor i ens agafa desprevinguts -sol passar- i a la fotografia apareix tallat, 1-0. Al cap de pocs segons apareix el segon, i ens queda subexposat perquè hem fet la fotografia en el precís instant que tenia la cara a l'ombra d'un arbre que es projecta sobre el recorregut, 2-0. Mentre mirem el resultat a la pantalla i ens lamentem, passa el tercer corredor, i no som a temps de fotografiar-lo, 3-0. No n'hi ha per endreçar la càmera i marxar? Sí, probablement sí. Però ens queden encara centenars de corredors per fotografiar i hem de posar-hi la mateixa dedicació que hauríem fet amb el primer atleta. Els tres primers ja no tornaran a passar, punt. Per a nosaltres la cursa comença de nou després de cada error. Durant els minuts que vénen en vindran tants i tan junts, que ens serà impossible enquadrar bé, així que haurem de gestionar aquests minuts d'angoixa sense poder comprovar-ne el resultat. A cada foto que mirem per la pantalla, dotzenes d'atletes passaran per davant nostre. Només podem confiar que ho estem fent bé. De nou, no podem decidir les coses que passen -no era la nostra idea que vinguessin tots junts- però sí que podem decidir com encarem els moments més complicats sense perdre la confiança en nosaltres mateixos. De caigudes n'hi ha, sempre. L'aprenentatge és, precisament, una exposició continua als nous reptes on probablement recordem més els dies que les coses no van sortir com esperàvem, que els que sí. A la vida hi ha victòries, i hi ha lliçons.

La resiliència és un denominador comú en la majoria de carreres professionals, siguin de l'àmbit que siguin. També ho és la diligència, la capacitat de focalitzar-nos en un objectiu i deixar de veure els obstacles que ens en separen. Aquell «no matter what» (passi el que passi) de Paul Nicklen a Graham Bensinger en una entrevista que he vist dotzenes de vegades.

A la feina -i a la vida- caure està permès, però aixecar-se és obligatori. L'èxit de moltes històries és precisament la capacitat de mastegar sorra dels seus protagonistes i, tot i això, no desistir.