Minnesota a Els Viatgers de la Gran Anaconda

Entrada sencera del programa:

A les quatre de la matinada sona el despertador. Som a Crookston, Minnesota. Un poble a mig camí entre Minneapolis i el Canadà. A fora fa fred però tots som conscients que les nostres penalitats són voluntàries. Conduïm durant 10 minuts i deixem els cotxes al lateral de què definiríem com a pista forestal, si a les Grans Planes hi hagués arbres. No és el cas, així que senzillament sembla una petita zona transitable en 4x4 amb un rètol que indica que estem en una àrea de protecció de fauna.

Caminant uns altres deu minuts arribem a l'amagatall, una tenda de campanya de 2x3 metres amb finestres als quatre laterals, no són ni les cinc del matí. Des d'aquí dins i encara a les fosques, sentim els primers galls de praderia que aletegen en vols concèntrics per acabar-se reunint a escassament deu metres de nosaltres. Durant les pròximes tres hores i mitja, es dedicaran a ballar i fer tota mena de sons inflant unes bosses de color taronja a cada costat del coll.

Per refer-nos del fred, esmorzem i comentem la jugada amb els dos John's, l'Agus i la Marianne. També parlem de la pròxima parada, Rothsay. Un poble de menys de 500 habitants que s'autodenomina "la capital de Minnesota dels galls de la praderia". Un títol honorífic que reafirmen amb una estàtua gegant d'un gall a l'únic parc del poble. A la tarda visitem el nou amagatall, en aquest cas un remolc amb aspecte de foodtruck que sobresurt en la llunyania i al que per més que caminem, sembla que no hi arribem mai. Aquí, al mig del no-res, veig l'autèntic aspecte de les Grans Planes a escala real, mirant als 4 punts cardinals l'horitzó té la mateixa alçada. Només algun marge llunyà semblaria entrebancar-nos en unes hipotètiques caminades que podrien durar hores o dies, en qualsevol direcció.

L'endemà, després d'esmorzar en un "Cafè 24h" que dóna servei als camioners que travessen els Estats Units d'est a oest, o viceversa, envio una postal al Pau. Tinc poc espai i moltes coses per explicar, així que resumeixo el paisatge que m'envolta dient-li que "Les Gran Planes són un immens camp de futbol sense porteries".

Fotografiar sense trípode

A 60 lecciones de fotografía David duChemin diu que "a ningú li agraden els trípodes. Ni tan sols als fotògrafs que diuen que adoren els trípodes els agraden". En certa manera duCuhemin té raó; pesen, ocupen molt lloc, són feixucs de carregar i ens fan perdre l'espontaneïtat d'algunes escenes.

Oques del Canadà (Branta canadensis) al Palau de Nymphenburg, Munic.

El principal benefici d'utilitzar un trípode és evident, poder fotografiar a velocitats d'obturació baixes, generalment inferiors a 1/15 de segon. Tot i que hi ha dotzenes de trucs per poder garantir fotografies "lentes" mitjanament nítides; diafragma obert, ISO alta, utilitzar el motor de ràfega, obrir el camp de visió de l'objectiu (angular), activar el disparador retardat i sobretot tenir molt present la direcció del moviment i la mida del subjecte dins l'enquadrament. També hi ha un benefici invisible que té molt poc a veure amb si les fotografies "ens quedaran mogudes". La reflexió prèvia a la fotografia.

De la utilització del trípode, Oriol Alamany en destaca un alentiment del procés creatiu. Ens fa parar, mirar l'escena, plantejar-nos l'enquadrament i sobretot fer-ne menys fotografies. Sovint tenim pressa, veiem una escena i la volem immortalitzar asap. Sovint tenim raó, hi ha escenes que duren un instant i en aquests casos val més portar la càmera penjada al coll en posició semiautomàtica perquè aquella "bicicleta travessant el pont amb uns paraigües vermell mentre passa per sota un ferri amb els turistes mirant l'Arc de Sant Martí que els envolta" no es tornarà a repetir. Però quan tenim tot el temps del món, amb trípode o sense, parar-nos a pensar perquè fem aquella fotografia, què ens ha atret de l'escena i que en volem transmetre, probablement sigui la millor inversió.

Tenir cura de la composició, preenfocar i esperar que passi alguna cosa interessant sol ser una bona recepta per a la fotografia urbana. També ho és no tenir pressa i entendre que la fracció de segon en què la llum incideix al sensor és només la culminació del procés fotogràfic.