Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EEUU. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EEUU. Mostrar tots els missatges
diumenge, 29 de desembre del 2019
Minnesota a Els Viatgers de la Gran Anaconda
Entrada sencera del programa:
A les quatre de la matinada sona el despertador. Som a Crookston, Minnesota. Un poble a mig camí entre Minneapolis i el Canadà. A fora fa fred però tots som conscients que les nostres penalitats són voluntàries. Conduïm durant 10 minuts i deixem els cotxes al lateral de què definiríem com a pista forestal, si a les Grans Planes hi hagués arbres. No és el cas, així que senzillament sembla una petita zona transitable en 4x4 amb un rètol que indica que estem en una àrea de protecció de fauna.
Caminant uns altres deu minuts arribem a l'amagatall, una tenda de campanya de 2x3 metres amb finestres als quatre laterals, no són ni les cinc del matí. Des d'aquí dins i encara a les fosques, sentim els primers galls de praderia que aletegen en vols concèntrics per acabar-se reunint a escassament deu metres de nosaltres. Durant les pròximes tres hores i mitja, es dedicaran a ballar i fer tota mena de sons inflant unes bosses de color taronja a cada costat del coll.
Per refer-nos del fred, esmorzem i comentem la jugada amb els dos John's, l'Agus i la Marianne. També parlem de la pròxima parada, Rothsay. Un poble de menys de 500 habitants que s'autodenomina "la capital de Minnesota dels galls de la praderia". Un títol honorífic que reafirmen amb una estàtua gegant d'un gall a l'únic parc del poble. A la tarda visitem el nou amagatall, en aquest cas un remolc amb aspecte de foodtruck que sobresurt en la llunyania i al que per més que caminem, sembla que no hi arribem mai. Aquí, al mig del no-res, veig l'autèntic aspecte de les Grans Planes a escala real, mirant als 4 punts cardinals l'horitzó té la mateixa alçada. Només algun marge llunyà semblaria entrebancar-nos en unes hipotètiques caminades que podrien durar hores o dies, en qualsevol direcció.
L'endemà, després d'esmorzar en un "Cafè 24h" que dóna servei als camioners que travessen els Estats Units d'est a oest, o viceversa, envio una postal al Pau. Tinc poc espai i moltes coses per explicar, així que resumeixo el paisatge que m'envolta dient-li que "Les Gran Planes són un immens camp de futbol sense porteries".
dimarts, 10 de desembre del 2019
Folguerolencs pel món: Mariona Segalés
A l'estudiar i jugar en una universitat que forma part de la divisió ACC (Atlantic Coast Conference) la Mariona va veure al pavelló dels seus Panthers atletes universitaris que avui actuen en pavellons de l'NBA. Zion Williamson, R. J. Barret o Coby White, van passar al professionalisme fa menys de mig any. Tot ells, com la Mariona, van néixer l'any dos mil. I també com ells, la Mariona ha començat aquesta temporada lluny de Pennsilvània, concretament a Califòrnia, en una costa oest més distant encara de Catalunya, però amb una climatologia més suportable.
Reprenc el contacte amb ella a la tardor, quan ja està instal·lada després d'uns calorosos mesos d'estiu. Em diu que d'ençà que hi ha arribat no hi ha plogut cap dia encara, i aquí ja estem menjant panellets. La universitat de Fresno State cuida el físic, la tècnica i fins i tot la dieta de la Mariona, servida al mateix campus. També li permet conèixer el país d'una forma que difícilment assoliria com a turista. En aquests últims mesos ha visitat estats tan distants entre sí com Idaho o Nou Mèxic, competint en un radi geogràfic similar al que trobaríem entre Barcelona i Amsterdam.
Estudiant-atleta, aquesta és la definició que s'utilitza als Estats Units al parlar de nois i noies com la Mariona, que estudien i representen a una universitat. Els dos conceptes conformen una unitat indissoluble que, en cas de dubte, es resol amb la mítica frase de la pel·lícula Coach Carter; "Student athlete, student comes first" (estudiant-atleta, estudiant va al davant). Les classes hi són. Sovint, adaptades als esports i les agendes de la competició, però cap bon resultat taparà una mala nota acadèmica.
Pot semblar que només escric en aquesta revista per parlar de folguerolenques que viuen als Estats Units, i fins al dia d'avui, és així. Aquesta passada primavera vaig tornar a visitar a la Gemma Puntí a Minneapolis. Estar bé, riallera i vital com sempre. A l'abril vam passar un Sant Jordi especial a Saint Paul, amb la comunitat catalana de Minnesota. Allà, enmig de gent de Barcelona, Granollers o la Garriga, te n'adones que tu ets només un turista que està de passada. Inevitablement, en alguna part del teu cap, i entre les teves amistats més properes, sempre queda un trosset que pensa que això de viure a l'estranger és una cosa que encara t'ofereix el futur. Encara que ara mateix no sàpigues ni quan, ni on.
dilluns, 24 de setembre del 2018
Alaska al cor
Tot i ser un dels fotògrafs més influents en la meva feina, tinc molt pocs llibres seus. El gran gruix de la seva obra es va publicar en japonès, i això fa que fins i tot a internet sigui complicat comprar llibres seus, ja que les pàgines estan escrites íntegrament amb uns caràcters incomprensibles per a mi. Així que l'opció «si passeu per una llibreria quan sigueu al Japó i trobeu algun llibre seu, compreu-me'l» s'ha convertit en la fórmula guanyadora per ampliar la meva biblioteca.
Love in Alaska és la tercera obra de Hoshino que tinc. La majoria de gent que coneix la seva feina té present la retrospectiva Hoshino's Alaska, on es descriu sobre el mapa la seva fascinació per l'Última Frontera. Tot i això, des del meu punt de vista és a Arctic Odyssee on millor s'entén la profunditat de la seva narrativa i l'escola instaurada -juntament amb Hannu Hautala- del subjecte i entorn.
Paradoxalment, a Love in Alaska hi ha una quantitat notable de fotografies socials, sobretot de nens i, fins i tot, alguns autoretrats. No puc dir que sigui un Hoshino desconegut, perquè ell és el japonès a qui millor conec. He escrit sobre ell diversos articles, en català i en anglès, he pogut parlar amb familiars i amics propers, i des del Grup Fotogràfic Manlleu vaig organitzar-ne l'homenatge que li vam retre el 2012. Més aviat diria que descobrir llibre a llibre la profunditat de la seva feina, m'ajuda a entendre l'immens trencaclosques que va construir a finals del S. XX sota el sol de mitjanit d'Alaska.
divendres, 23 de juny del 2017
Folguerolencs pel món: Gemma Puntí
Article publicat a la secció "Folguerolencs pel món" de l'edició núm. 46 de La Falguera.
Em dic David Fajula i tot i no viure a Folgueroles, cada setmana vinc un parell de cops a visitar els avis; sóc el nét d’en Quico i la Pepeta de Can Punxes, tot i que probablement a qui més conegueu de casa sigui el meu tiet, en Josep Jufré. No, el ciclista no, el paleta.
Em dedico a la fotografia, concretament a la fotografia editorial, que té com a destí diaris, llibres i revistes. Des de fa uns anys he començat un projecte personal; un llibre que documenti el lligam del poble eslovè amb la seva muntanya nacional, el Triglav. Pronunciat TRI-glau i que literalment significa “tres caps”. I aquí, al voltant d’aquesta muntanya que seria la suma del Canigó, Montserrat i el Pedraforca per a nosaltres, hi ha la raó per la qual escric aquestes línies.
Des d'un principi volia que el meu projecte s'apartés de les postals alpines, no era qüestió de fer un –altre- llibre només amb paisatges espectaculars. La meva intenció és mostrar el lligam social, les llegendes i la vida de la gent que des de fa segles té en aquesta paret de granit el far d'una pàtria sovint silenciada. Així, el 2013 vaig començar a visitar comunitats eslovenes a l'estranger, i ho vaig a fer a Toronto, al Canadà i a l'hivern. On em van rebre amb els braços oberts i em van acomiadar dient-me que a l'estiu, amb cinquanta graus més de temperatura i el Llac Ontàrio desglaçat, allò encara era més maco. Amb la promesa de tornar i la sensació que una mica de mi es quedava allà, vaig creuar l'Atlàntic d'oest a est. Tres anys i dos estius a Eslovènia després, tornava a visitar a en Darko, la Maria i a fer una projecció fotogràfica a la residència per a gent gran Dom Lipa ("la casa del til·ler") on la majoria d'usuaris són d'origen eslovè i comentaven emocionats la seva infància a través de les meves fotografies. Al mateix ser a Ontàrio, i tenint un amic de la colla a Alberta, a només 3500 km de distància, vaig pensar que seria una llàstima no anar-lo a visitar. Però sobretot, entremig d'aquestes dues províncies, hi havia un lloc amb una comunitat eslovena important i un magnetisme molt gran per a mi, Minnesota.
Mentre començava a establir contactes amb la comunitat d'allà i després d'un copiós dinar de la iaia Pepeta, vaig llegir en aquesta mateixa revista que hi havia una noia de Folgueroles de nom Gemma que vivia allà des de feia tretze anys, cosa que vaig interpretar com un senyal de que aquell era l'any per visitar l'Estat dels 10.000 Llacs. Aquella mateixa tarda vaig buscar un email de contacte amb ella i li vaig demanar si sabia res de Pierz, un poble de la mida de Tavèrnoles fundat per un Mossèn eslovè fa gairebé dos-cents anys. La Gemma de Pierz no en sabia res, però la seva resposta va ser tan efusiva que em va acabar de convèncer i un assolellat dimecres de setembre aterrava a Minneapolis.
Allà vaig descobrir pobles de dos-cents habitants repartits entre dos cognoms eslovens, on una colla de gent m'esperava a la rectoria per parlar-me de les seves arrels. Allà, al mig de les Grans Planes d'Amèrica del Nord, els avantpassats d'aquestes persones provinents dels Alps Julians van construir una llar on establir-se després d'èpics viatges per creuar l'Atlàntic amb l'esperança d'un futur millor com a únic equipatge. I entre viatge i viatge per carreteres secundàries escortades per llacs i extenses zones de pastura, vaig tenir temps per conèixer a la Gemma Puntí.
La vida que fa la Gemma allà no cal que us l'expliqui, ella mateixa ho va fer en aquestes pàgines. El que sí que us puc dir és que vaig trobar una folguerolenca encantadora i plenament adaptava a la vida del Midwest. Tant, que a vegades se li escapen expressions angleses en català, combinades amb expressions catalanes traduïdes a l'anglès, que fan que els seus amics no entenguin res del que diu. A nosaltres ens passa el mateix amb en Valdi, un amic de la Gemma d'origen dominicà que combinant l'espanyol i l'anglès crea un llenguatge propi que ens desconcerta i ens fa riure a parts iguals.
Mentre dediquem el dissabte a la tarda a pedalar per Minneapolis, la Gemma em demana per amics comuns que no sabíem ni que compartíem. Coneix tots els racons de la ciutat i fem un dinar-berenar-sopar en un asiàtic on ella no ha ni de demanar què vol. Al vespre em convida a una festa d'aniversari al més pur estil minnesotan. Camisa de quadres, una foguera i una guitarra per cantar cançons de Bob Dylan sota la tranquil·litat d'un cel estrellat. No necessitem res més per ser feliços.
Minnesota és un bon lloc per viure, tan bo com qualsevol altre. Està apartada dels neons de Nova York i dels escenaris de La La Land de la Costa Oest. L'etiqueta rural va associada des de fa dècades al que probablement és el més canadenc –juntament amb Alaska- dels estats nord-americans. És un lloc on els pagesos es queixen que els paguen malament els vedells, i un dels pocs llocs del món on quan he trobat a algú que tenia vaques i li he demanat si coneixia a en Lluís Serrat, m'ha respost que no. Aquesta etiqueta de ser un lloc poc atractiu, de "no tenir res per veure", pesa fins i tot entre els mateixos ciutadans. Mentre fem cua per pujar a l'avió una dona veu el meu passaport i em demana sorpresa per què vinc aquí essent de Barcelona. Segurament aquest sigui un peatge que ha hagut de pagar la Gemma, viure a més de mil quilòmetres de Nova York fa que difícilment algú que visita la ciutat que mai dorm, s'atansi a saludar-te aprofitant que és al país on vius.
Avui en dia però, Minneapolis és una ciutat jove i vital, plena de ciclistes urbans que aprofiten cada tarda de sol de finals d'estiu, conscients que d'aquí a uns mesos el panorama a les vores del Mississipí serà molt diferent. L'etiqueta de ser poc cool s'ha diluït donant rellevància a un altre tòpic recurrent, el fred. Mentre em tornen a l'alberg l'Adam em descriu la sensació de passar sis mesos sota zero amb una curiosa sentència "a Minnesota tenim dues estacions, l'hivern i la construcció". L'impossibilitat de fer obres durant els mesos més freds de l'any fa que l'estiu sigui un bullici d'obrers a diversos carrers propers al downtown, entre ells, el parc que acull la icònica Cherry and Spoon, una cullera blanca de nou metres amb una cirera a la punta. Sense aquesta imatge, el meu reportatge fotogràfic de la ciutat queda orfe de l'escena més fotografiada de les Twin Cities. Però de nou, me n'adono que el millor que m'enduc d'aquí no són les fotografies, sinó les tardes a la carretera amb en John, buscant assentaments eslovens i cabussons als llacs dels afores de Saint Cloud, els sopars amb en Miro Medved i la seva senyora, i per descomptat, la generositat de la Gemma.
El poeta i Premi Nobel irlandès Seamus Heaney va dir "Si tens un passat amb fortes relacions personals i afectives, ets una persona lliure. Pots anar allà on vulguis, sabent que allà on pertanys sempre tindràs un lloc a on tornar". I jo, mentre volo cap a l'oest sumant franges horàries i restant dies al meu viatge, penso que la Gemma Puntí, és una de les persones més lliures que mai he conegut.
Em dic David Fajula i tot i no viure a Folgueroles, cada setmana vinc un parell de cops a visitar els avis; sóc el nét d’en Quico i la Pepeta de Can Punxes, tot i que probablement a qui més conegueu de casa sigui el meu tiet, en Josep Jufré. No, el ciclista no, el paleta.
Em dedico a la fotografia, concretament a la fotografia editorial, que té com a destí diaris, llibres i revistes. Des de fa uns anys he començat un projecte personal; un llibre que documenti el lligam del poble eslovè amb la seva muntanya nacional, el Triglav. Pronunciat TRI-glau i que literalment significa “tres caps”. I aquí, al voltant d’aquesta muntanya que seria la suma del Canigó, Montserrat i el Pedraforca per a nosaltres, hi ha la raó per la qual escric aquestes línies.
Des d'un principi volia que el meu projecte s'apartés de les postals alpines, no era qüestió de fer un –altre- llibre només amb paisatges espectaculars. La meva intenció és mostrar el lligam social, les llegendes i la vida de la gent que des de fa segles té en aquesta paret de granit el far d'una pàtria sovint silenciada. Així, el 2013 vaig començar a visitar comunitats eslovenes a l'estranger, i ho vaig a fer a Toronto, al Canadà i a l'hivern. On em van rebre amb els braços oberts i em van acomiadar dient-me que a l'estiu, amb cinquanta graus més de temperatura i el Llac Ontàrio desglaçat, allò encara era més maco. Amb la promesa de tornar i la sensació que una mica de mi es quedava allà, vaig creuar l'Atlàntic d'oest a est. Tres anys i dos estius a Eslovènia després, tornava a visitar a en Darko, la Maria i a fer una projecció fotogràfica a la residència per a gent gran Dom Lipa ("la casa del til·ler") on la majoria d'usuaris són d'origen eslovè i comentaven emocionats la seva infància a través de les meves fotografies. Al mateix ser a Ontàrio, i tenint un amic de la colla a Alberta, a només 3500 km de distància, vaig pensar que seria una llàstima no anar-lo a visitar. Però sobretot, entremig d'aquestes dues províncies, hi havia un lloc amb una comunitat eslovena important i un magnetisme molt gran per a mi, Minnesota.
Mentre començava a establir contactes amb la comunitat d'allà i després d'un copiós dinar de la iaia Pepeta, vaig llegir en aquesta mateixa revista que hi havia una noia de Folgueroles de nom Gemma que vivia allà des de feia tretze anys, cosa que vaig interpretar com un senyal de que aquell era l'any per visitar l'Estat dels 10.000 Llacs. Aquella mateixa tarda vaig buscar un email de contacte amb ella i li vaig demanar si sabia res de Pierz, un poble de la mida de Tavèrnoles fundat per un Mossèn eslovè fa gairebé dos-cents anys. La Gemma de Pierz no en sabia res, però la seva resposta va ser tan efusiva que em va acabar de convèncer i un assolellat dimecres de setembre aterrava a Minneapolis.
Allà vaig descobrir pobles de dos-cents habitants repartits entre dos cognoms eslovens, on una colla de gent m'esperava a la rectoria per parlar-me de les seves arrels. Allà, al mig de les Grans Planes d'Amèrica del Nord, els avantpassats d'aquestes persones provinents dels Alps Julians van construir una llar on establir-se després d'èpics viatges per creuar l'Atlàntic amb l'esperança d'un futur millor com a únic equipatge. I entre viatge i viatge per carreteres secundàries escortades per llacs i extenses zones de pastura, vaig tenir temps per conèixer a la Gemma Puntí.
La vida que fa la Gemma allà no cal que us l'expliqui, ella mateixa ho va fer en aquestes pàgines. El que sí que us puc dir és que vaig trobar una folguerolenca encantadora i plenament adaptava a la vida del Midwest. Tant, que a vegades se li escapen expressions angleses en català, combinades amb expressions catalanes traduïdes a l'anglès, que fan que els seus amics no entenguin res del que diu. A nosaltres ens passa el mateix amb en Valdi, un amic de la Gemma d'origen dominicà que combinant l'espanyol i l'anglès crea un llenguatge propi que ens desconcerta i ens fa riure a parts iguals.
Mentre dediquem el dissabte a la tarda a pedalar per Minneapolis, la Gemma em demana per amics comuns que no sabíem ni que compartíem. Coneix tots els racons de la ciutat i fem un dinar-berenar-sopar en un asiàtic on ella no ha ni de demanar què vol. Al vespre em convida a una festa d'aniversari al més pur estil minnesotan. Camisa de quadres, una foguera i una guitarra per cantar cançons de Bob Dylan sota la tranquil·litat d'un cel estrellat. No necessitem res més per ser feliços.
Minnesota és un bon lloc per viure, tan bo com qualsevol altre. Està apartada dels neons de Nova York i dels escenaris de La La Land de la Costa Oest. L'etiqueta rural va associada des de fa dècades al que probablement és el més canadenc –juntament amb Alaska- dels estats nord-americans. És un lloc on els pagesos es queixen que els paguen malament els vedells, i un dels pocs llocs del món on quan he trobat a algú que tenia vaques i li he demanat si coneixia a en Lluís Serrat, m'ha respost que no. Aquesta etiqueta de ser un lloc poc atractiu, de "no tenir res per veure", pesa fins i tot entre els mateixos ciutadans. Mentre fem cua per pujar a l'avió una dona veu el meu passaport i em demana sorpresa per què vinc aquí essent de Barcelona. Segurament aquest sigui un peatge que ha hagut de pagar la Gemma, viure a més de mil quilòmetres de Nova York fa que difícilment algú que visita la ciutat que mai dorm, s'atansi a saludar-te aprofitant que és al país on vius.
Avui en dia però, Minneapolis és una ciutat jove i vital, plena de ciclistes urbans que aprofiten cada tarda de sol de finals d'estiu, conscients que d'aquí a uns mesos el panorama a les vores del Mississipí serà molt diferent. L'etiqueta de ser poc cool s'ha diluït donant rellevància a un altre tòpic recurrent, el fred. Mentre em tornen a l'alberg l'Adam em descriu la sensació de passar sis mesos sota zero amb una curiosa sentència "a Minnesota tenim dues estacions, l'hivern i la construcció". L'impossibilitat de fer obres durant els mesos més freds de l'any fa que l'estiu sigui un bullici d'obrers a diversos carrers propers al downtown, entre ells, el parc que acull la icònica Cherry and Spoon, una cullera blanca de nou metres amb una cirera a la punta. Sense aquesta imatge, el meu reportatge fotogràfic de la ciutat queda orfe de l'escena més fotografiada de les Twin Cities. Però de nou, me n'adono que el millor que m'enduc d'aquí no són les fotografies, sinó les tardes a la carretera amb en John, buscant assentaments eslovens i cabussons als llacs dels afores de Saint Cloud, els sopars amb en Miro Medved i la seva senyora, i per descomptat, la generositat de la Gemma.
El poeta i Premi Nobel irlandès Seamus Heaney va dir "Si tens un passat amb fortes relacions personals i afectives, ets una persona lliure. Pots anar allà on vulguis, sabent que allà on pertanys sempre tindràs un lloc a on tornar". I jo, mentre volo cap a l'oest sumant franges horàries i restant dies al meu viatge, penso que la Gemma Puntí, és una de les persones més lliures que mai he conegut.
dimecres, 30 de juliol del 2014
Llibres boreals
"Kamtchatka!... Ce nom
a résonné longtemps en moi, comme un appel venu de loin, de ces terres vierges
et inaccesibles”. Amb aquestes paraules enceta Vincent Munier el pròleg del seu
llibre Kamtchatka -- La vie sauvage aux confins du monde.
Una mateixa crida que molts haurem sentit en
diferents direccions. Cap a ciutats que no dormen, o cap a deserts infinits.
Noms que només escoltar-los evoquen en nosaltres una allau d’imatges;
“Islàndia...”, “Patagònia...”, “Ogassa...”.
“Àrtic”, aquesta seria la meva paraula. L’única
pàgina de l’hipotètic diccionari que m’enduria a una illa deserta. Aurores
boreals, dies en què el sol no es pon, i la rigorositat d’una tundra que no permet
arrelar ni als arbres més valents.
Mai l’he trepitjat (encara). El meu límit nord
actual es situa uns 500 quilòmetres al sud del Cercle Polar. Mentrestant, la
meva biblioteca es nodreix de llibres gestats al voltant de l’alarmantment
minvant banquisa àrtica.
Arctic Odyssee: Erinnerungen an die ferne Arktis
Michio Hoshino
Tecklenborg Verlag (1999)
124 pàg.
Alemany
Hoshino’s Alaska representa l’antologia de
Michio Hoshino, i sobretot, el seu estret lligam amb el quaranta-novè estat de
la unió. Estructurat geogràficament (Southwest, Interior, Arctic) el llibre
presenta les fotografies més característiques del que provablement
hagi estat el japonès més carismàtic a l’Última Frontera.
Ara bé, des del meu punt de vista, el llibre que
més bé il·lustra l’obra de Hoshino és Arctic Odyssee. El concepte “within the
landscape” (dins del paisatge/dins de l’entorn) que Hoshino va convertir en la
raison d'être de les seves fotografies, s’evidencia en imatges d’immensos
ramats de rens creuant l’infinita tundra, però també en diminutes plantes que
floreixen sota una efímera capa de gel. Diferents protagonistes, diferents
escales, amb la interacció amb l’entorn com a denominador comú.
On Arctic Ground
Debbie S. Miller
Mountaineers Books (2012)
144 pàg.
Anglès
Situat a l’extrem nord de l’Amèrica continental,
el National Petroleum Reserve in Alaska és una extensió de més de 95.000
quilòmetres quadrats coberts de vida salvatge, i amb centenars de milions de
barrils de petroli sota terra. La seva reserva veïna, l’Arctic National
Wildlife Refuge (ANWR) ha generat dotzenes de llibres i documentals de fauna,
convertint-se en la referència visual del nord d’Alaska. La mateixa autora, va
aterrar el 1975 en una petita comunitat aborigen situada al sud de l’ANWR per
fer-hi de professora d’anglès. Catorze anys després, publicava Midnight Wilderness: Journeys in Alaska's Arctic National Wildlife Refuge.
Potser pel fet de ser –encara- més desconegut
(parlar d’un Àrtic conegut es fa estrany) l’última obra de Miller em va
captivar. Recordant-me molt l’estructura editorial de Great Plains, plena de
mapes, informació referent a les espècies, columnes de text en primera persona,
i sobretot, unes fotografies d’una qualitat extraordinària d’autors com;
Patrick J. Endres, Florian Schulz o Joel Sartore entre d’altres.
Polar Obsession
Paul Nicklen
Focal Point (2009)
240 pàg.
Anglès
Narvals, guineus àrtiques, morses, balenes de
Groenlàndia i óssos polars, molts óssos polars, representen la part
septentrional del llibre. Un relat polar que va des d’Alaska fins a Noruega.
Guanyador en quatre ocasions (2004, 2007, 2010 i
2013) del World Press Photo en la categoria Nature Stories. La feina de Nicklen
és una referència del fotoperiodisme actual. A la pregunta
“Com aconsegueixes
treballar a National Geographic?”
Nicklen respon “Comença a fotografiar
històries en lloc de limitar-te a captar fotografies maques. Dit d’una altra
manera, sigues un fotoperiodista en lloc d’un fotògraf”.
No hay más preguntas Señoría...
Jim Brandenburg
Northword Press (1990)
160 pàg
Anglès
Lleugerament més petita que la Gran Bretanya, i
amb menys de la meitat d’habitants que Perafita, L’Illa d’Ellesmere va ser
l’escenari del que provablement fos l'últim gran reportatge de fauna del S. XX.
La convivència de Jim Brandenburg amb un grup de
llops àrtics (Canis lupus arctos) i per extensió, amb la resta d’essers vius
que comparteixen aquest auster ecosistema, va generar extraordinàries imatges
íntimes de la vida “allà dalt”. Entre elles, la fotografia de portada del
llibre que National Geographic va incloure el 2011 a la seva aplicació per a
Ipad “50 Greatest Photographs of National Geographic”. Una excel·lència
fotogràfica que el mateix Brandenburg va reconèixer al moment de captar-la
“Sabia que la fotografia del llop solitari, si sortia bé, seria la millor de la
meva carrera”.
L’estiu del 2013, Vincent Munier va emular
l’expedició de Brandenburg i David Mech. Endinsant-se al gran nord canadenc a
la recerca del “loup blanc”. El resultat; un relat
profund i personal de la vida salvatge sota el sol de mitjanit.
diumenge, 23 de desembre del 2012
Bones Festes
"Glaciers move in tides. So do mountains. So do all things"
John Muir (1838-1914)
A veure si entre tots, el 2013 parlem una miqueta menys de la crisi.
dijous, 6 de desembre del 2012
Carta als Reis per a fotògrafs
Aprofitant que s’acosten les Festes, i empès
per les suggerents gift list for photographers que publiquen aquests dies els
companys nord-americans, he creat una versió més nostrada. Amb una dotzena d’articles del meu equip, que podríem ocupar perfectament una hipotètica Carta als Reis per
fotògrafs.
Sony CX116 Full HD
Sempre és bo tenir una handycam a mà. Ja sigui per gravar un making of, tenir imatges dinàmiques del que estem fotografiant, o il·lustrar el moviment d’una cistella de bàsquet durant un partit. Jo fa temps que utilitzo una Sony CX116 Full HD, que genera uns arxius de molta més qualitat que les Canon Ixus que havia provat abans, i ocupa el tamany d’un Tigretón.
El moviment GoPro està empenyent fort, i un dia o altre en duré una a sobre. Però de moment, la CX116 és una magnífica assistent. L’única pega, és que les càmeres Sony HD generen arxius .mts (enlloc de .mpeg o .mov) així que haurem de convertir-los abans d’importar-los al pertinent programa d’edició.
Spikes Altus
Aquest grampons en miniatura que jo vaig descobrir sota el nom d'spikes, i que Altus comercialitza com a “suelas antideslizantes” són una autèntica meravella. Les sis punxes es claven per pressió a les plaques de gel que trepitgem, estalviant-nos més d’un ensurt.
Només un detall a tenir en compte. Si els utilitzem per vores de carreteres i/o camins on s’hi hagi tirat sal, es molt aconsellable rentar-los amb aigua dolça a la tornada per evitar un desgast accelerat.
Osprey Shuttle 32"
A molts ens ha passat, carregem una immensa maleta de viatge, la sospesem al menjador de casa i pensem “no pesa tant”. Però després, quan l’hem de traginar a braços des de l’estació d’autobús fins a la nostra pensió ens preguntem si la gravetat actua diferent al país on ens trobem, o si realment una hockey bag era la millor opció.
Si encara no us hi heu trobat, us podeu saltar aquesta part del procés i optar de dret per una maleta de viatge amb rodes. Des de fa uns mesos, m'aconpanya una Osprey Shuttle 32" de 110 litres, i de poques coses del meu equip n’estic més content. Permet dur el trípode sense necessitat de desmuntar-lo, té varies butxaques d’accés ràpid, i una nansa lateral per carregar-la a plom. Rígida, segura i fàcil de transportar. Què més es pot demanar?
Pocket Wizard Mini TT1 + Flex TT5
Sí, sé que els Cactus V5 Flash valen un 20% del preu d’un parell de Pocket Wizard. Però poden sincronitzar a 1/250? Funcionen amb TTL? Tenen servei tècnic a Barcelona? ...No tinc més preguntes senyoria.
Són cars, i cada peça que necessitem té una funció concreta i un preu desorbitat. Però alhora són fiables i bons, molt bons. Un company que utilitza la mateixa combinació que jo (Canon amb Mini TT1 + Flex TT5) em comentava fa uns dies que eren una de les millors inversions que ha fet últimament.
El model vigent és el Plus III (amb control per zones intern i 32 canals) però la bona noticia és que la gent de PW sempre han creat productes compatibles amb els seus avantpassats, no és qüestió de gastar-nos quatre-cents euros cada any i mig.
Mapa Puigsacalm-Bellmunt e25
*Pots reescriure l’enunciat amb el mapa de la teva zona preferida, això és simplement una apologia de la geografia plegable.
Les càmeres amb GeoTagging recorden on hem fet les nostres fotografies, els GPS’s portàtils ens indiquen si hem d’agafar el camí de la dreta o el de l’esquerra, i Google Maps ens diu quina és l’estació de tren més propera. Però els mapes físics –per no parlar dels atles- tenen alguna cosa que els fa especials. Els pots dur a sobre i preguntar a la gent de la zona com arribar “aquí”, guixar-los i resseguir-ne els camins amb el dit índex.
Dels que he fullejat últimament, destacaria la feina de l’editorial eslovena Sidarta, que aprofita el revers per incloure-hi rutes, punts d’interès cultural o fins i tot zones d’enlairament per a parapentistes.
Llibreta Moleskine
Igual que en la relació “mapa de paper vs GPS” les llibretes de tota la vida són menys glamoroses que els smartphones, amb l’agreujant de que no poden enviar WhatsApp’s. Però que me’n dieu dels dibuixets que podem fer-hi? S’hi poden enganxar post-it’s, guardar-hi targetes de visita, o pintar-les amb diferents colors. Fins i tot algunes venen amb mapa inclòs (Wow 2x1!!)
Si a més a més sou uns malats de les cintes de cassette (AKA Marc S.) Lego o Star Wars, tranquils, la gent de Moleskine no s’ha oblidat de vosaltres. Que la força us acompanyi.
Polar Obsesion (Paul Nicklen)
Un llibre sempre és una bon regal, sigui o no de fotografia. Fa unes setmanes ja vaig parlar de llibres de fotografia “per llegir”, així que ara proposo el que els anglòfons anomenen un Coffee table book, és a dir, un llibre de gran format amb més imatges que textos.
D’entre tots els que tinc, "Polar Obsession" de Paul Nicklen és un dels meus preferits. Les imatges –àrtiques i antàrtiques- són un autèntic relat polar, un exemple clar de la filosofia narrativa de l’autor; “fotografia històries enlloc de limitar-te a captar fotografies maques. Dit d’una altra manera, sigues un fotoperiodista enlloc d’un fotògraf”.
Per si les anteriors noranta-nou paraules no us han acabat de convèncer. Aquí hi ha una TED TALK del 2011.
Mittens (Atlantis)
Si sou poc hàbils treballant amb guants, i les temperatures ho permeten, és provable que us passeu mitja jornada fotogràfica amb les mans descobertes. Cadascú ha de trobar una manera còmode d'abrigar-se, i alhora, utilitzar la càmera. Hi ha guants que descobreixen només les puntes dels dits (opció amb o sense dit polze inclosa) però si ni això us acaba de convèncer, els mittens (em nego a parlar de manoplas) d'Atlantis són una bona opció. Amb fibra Thinsulate a l'interior, són realment càlids.
Si els trobeu massa discrets -i esteu disposats a pagar per edicions de col·leccionista- sempre podeu optar pels Olympic Mittens de Vancouver 2010.
Botes Ontario (Bestard)
Si la nostra intenció és enfilar-nos a colls de muntanya amb temperatures gèlides, disposats a passar-nos-hi varies hores, la comoditat serà una cosa que valorarem molt.
Jo utilitzo les botes Ontario de la marca mallorquina Bestard. Còmodes, lleugeres, i amb una magnífica resistència al desgast. La seva sola Vibram Grivola permet activitats de muntanya molt més actives que la fotografia de paisatge. Així que aquesta és definitivament una bona inversió de futur per sortir “allà fora”, ens dediquem o no a la fotografia.
Malles Warm (The North Face)
S’ha escrit molt sobre la roba adequada per a fotografia hivernal, així que poca cosa nova puc aportar. El que si aconsello és un bon conjunt de malles tèrmiques com a primera capa. Jo utilitzo una combinació de The North Face (WARM L/S CREW NECK - F11 + WARM TIGHTS - F11) que m’ha donat sempre un resultat excel·lent.
Software Photodeck
Hi ha dotzenes d'aplicacions online gratuïtes; tumblr, Flickr, 500px, 1x i programes com Adobe Photoshop Lightroom que generen galeries web per tots els gustos (flash, html). Però tot i ser de pagament, jo em decanto per Photodeck.
A part de funcionar com a portfolio fotogràfic, aquest sistema ofereix un servei de comerç integral amb una senzilla conecció al nostre compte PayPal. Té motor de cerca intern, gestor de preus i clients, i un eficient servei d’assistència.
Haglöfs Endo
Una jaqueta increïblement còmode, que podrem utilitzar fins i tot a l’estiu. La tecnologia Active Shell la converteix en una peça transpirable i lleugera (320 grs. talla L) i sobretot ajustada al cos, cosa que la fa molt aconsellable per activitats físiques relativament intenses.
Sony CX116 Full HD
Sempre és bo tenir una handycam a mà. Ja sigui per gravar un making of, tenir imatges dinàmiques del que estem fotografiant, o il·lustrar el moviment d’una cistella de bàsquet durant un partit. Jo fa temps que utilitzo una Sony CX116 Full HD, que genera uns arxius de molta més qualitat que les Canon Ixus que havia provat abans, i ocupa el tamany d’un Tigretón.
El moviment GoPro està empenyent fort, i un dia o altre en duré una a sobre. Però de moment, la CX116 és una magnífica assistent. L’única pega, és que les càmeres Sony HD generen arxius .mts (enlloc de .mpeg o .mov) així que haurem de convertir-los abans d’importar-los al pertinent programa d’edició.
Spikes Altus
Aquest grampons en miniatura que jo vaig descobrir sota el nom d'spikes, i que Altus comercialitza com a “suelas antideslizantes” són una autèntica meravella. Les sis punxes es claven per pressió a les plaques de gel que trepitgem, estalviant-nos més d’un ensurt.
Només un detall a tenir en compte. Si els utilitzem per vores de carreteres i/o camins on s’hi hagi tirat sal, es molt aconsellable rentar-los amb aigua dolça a la tornada per evitar un desgast accelerat.
Osprey Shuttle 32"
A molts ens ha passat, carregem una immensa maleta de viatge, la sospesem al menjador de casa i pensem “no pesa tant”. Però després, quan l’hem de traginar a braços des de l’estació d’autobús fins a la nostra pensió ens preguntem si la gravetat actua diferent al país on ens trobem, o si realment una hockey bag era la millor opció.
Si encara no us hi heu trobat, us podeu saltar aquesta part del procés i optar de dret per una maleta de viatge amb rodes. Des de fa uns mesos, m'aconpanya una Osprey Shuttle 32" de 110 litres, i de poques coses del meu equip n’estic més content. Permet dur el trípode sense necessitat de desmuntar-lo, té varies butxaques d’accés ràpid, i una nansa lateral per carregar-la a plom. Rígida, segura i fàcil de transportar. Què més es pot demanar?
Pocket Wizard Mini TT1 + Flex TT5
Sí, sé que els Cactus V5 Flash valen un 20% del preu d’un parell de Pocket Wizard. Però poden sincronitzar a 1/250? Funcionen amb TTL? Tenen servei tècnic a Barcelona? ...No tinc més preguntes senyoria.
Són cars, i cada peça que necessitem té una funció concreta i un preu desorbitat. Però alhora són fiables i bons, molt bons. Un company que utilitza la mateixa combinació que jo (Canon amb Mini TT1 + Flex TT5) em comentava fa uns dies que eren una de les millors inversions que ha fet últimament.
El model vigent és el Plus III (amb control per zones intern i 32 canals) però la bona noticia és que la gent de PW sempre han creat productes compatibles amb els seus avantpassats, no és qüestió de gastar-nos quatre-cents euros cada any i mig.
Mapa Puigsacalm-Bellmunt e25
*Pots reescriure l’enunciat amb el mapa de la teva zona preferida, això és simplement una apologia de la geografia plegable.
Les càmeres amb GeoTagging recorden on hem fet les nostres fotografies, els GPS’s portàtils ens indiquen si hem d’agafar el camí de la dreta o el de l’esquerra, i Google Maps ens diu quina és l’estació de tren més propera. Però els mapes físics –per no parlar dels atles- tenen alguna cosa que els fa especials. Els pots dur a sobre i preguntar a la gent de la zona com arribar “aquí”, guixar-los i resseguir-ne els camins amb el dit índex.
Dels que he fullejat últimament, destacaria la feina de l’editorial eslovena Sidarta, que aprofita el revers per incloure-hi rutes, punts d’interès cultural o fins i tot zones d’enlairament per a parapentistes.
Llibreta Moleskine
Igual que en la relació “mapa de paper vs GPS” les llibretes de tota la vida són menys glamoroses que els smartphones, amb l’agreujant de que no poden enviar WhatsApp’s. Però que me’n dieu dels dibuixets que podem fer-hi? S’hi poden enganxar post-it’s, guardar-hi targetes de visita, o pintar-les amb diferents colors. Fins i tot algunes venen amb mapa inclòs (Wow 2x1!!)
Si a més a més sou uns malats de les cintes de cassette (AKA Marc S.) Lego o Star Wars, tranquils, la gent de Moleskine no s’ha oblidat de vosaltres. Que la força us acompanyi.
Polar Obsesion (Paul Nicklen)
Un llibre sempre és una bon regal, sigui o no de fotografia. Fa unes setmanes ja vaig parlar de llibres de fotografia “per llegir”, així que ara proposo el que els anglòfons anomenen un Coffee table book, és a dir, un llibre de gran format amb més imatges que textos.
D’entre tots els que tinc, "Polar Obsession" de Paul Nicklen és un dels meus preferits. Les imatges –àrtiques i antàrtiques- són un autèntic relat polar, un exemple clar de la filosofia narrativa de l’autor; “fotografia històries enlloc de limitar-te a captar fotografies maques. Dit d’una altra manera, sigues un fotoperiodista enlloc d’un fotògraf”.
Per si les anteriors noranta-nou paraules no us han acabat de convèncer. Aquí hi ha una TED TALK del 2011.
Mittens (Atlantis)
Si sou poc hàbils treballant amb guants, i les temperatures ho permeten, és provable que us passeu mitja jornada fotogràfica amb les mans descobertes. Cadascú ha de trobar una manera còmode d'abrigar-se, i alhora, utilitzar la càmera. Hi ha guants que descobreixen només les puntes dels dits (opció amb o sense dit polze inclosa) però si ni això us acaba de convèncer, els mittens (em nego a parlar de manoplas) d'Atlantis són una bona opció. Amb fibra Thinsulate a l'interior, són realment càlids.
Si els trobeu massa discrets -i esteu disposats a pagar per edicions de col·leccionista- sempre podeu optar pels Olympic Mittens de Vancouver 2010.
Botes Ontario (Bestard)
Si la nostra intenció és enfilar-nos a colls de muntanya amb temperatures gèlides, disposats a passar-nos-hi varies hores, la comoditat serà una cosa que valorarem molt.
Jo utilitzo les botes Ontario de la marca mallorquina Bestard. Còmodes, lleugeres, i amb una magnífica resistència al desgast. La seva sola Vibram Grivola permet activitats de muntanya molt més actives que la fotografia de paisatge. Així que aquesta és definitivament una bona inversió de futur per sortir “allà fora”, ens dediquem o no a la fotografia.
Malles Warm (The North Face)
S’ha escrit molt sobre la roba adequada per a fotografia hivernal, així que poca cosa nova puc aportar. El que si aconsello és un bon conjunt de malles tèrmiques com a primera capa. Jo utilitzo una combinació de The North Face (WARM L/S CREW NECK - F11 + WARM TIGHTS - F11) que m’ha donat sempre un resultat excel·lent.
Software Photodeck
Hi ha dotzenes d'aplicacions online gratuïtes; tumblr, Flickr, 500px, 1x i programes com Adobe Photoshop Lightroom que generen galeries web per tots els gustos (flash, html). Però tot i ser de pagament, jo em decanto per Photodeck.
A part de funcionar com a portfolio fotogràfic, aquest sistema ofereix un servei de comerç integral amb una senzilla conecció al nostre compte PayPal. Té motor de cerca intern, gestor de preus i clients, i un eficient servei d’assistència.
Haglöfs Endo
Una jaqueta increïblement còmode, que podrem utilitzar fins i tot a l’estiu. La tecnologia Active Shell la converteix en una peça transpirable i lleugera (320 grs. talla L) i sobretot ajustada al cos, cosa que la fa molt aconsellable per activitats físiques relativament intenses.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
