Alaska al cor

Sempre és un bon moment per recordar a Michio Hoshino, especialment si uns amics han anat de viatge al Japó i vénen a sopar a casa amb un llibre sota el braç.

Tot i ser un dels fotògrafs més influents en la meva feina, tinc molt pocs llibres seus. El gran gruix de la seva obra es va publicar en japonès, i això fa que fins i tot a internet sigui complicat comprar llibres seus, ja que les pàgines estan escrites íntegrament amb uns caràcters incomprensibles per a mi. Així que l'opció «si passeu per una llibreria quan sigueu al Japó i trobeu algun llibre seu, compreu-me'l» s'ha convertit en la fórmula guanyadora per ampliar la meva biblioteca.

Love in Alaska és la tercera obra de Hoshino que tinc. La majoria de gent que coneix la seva feina té present la retrospectiva Hoshino's Alaska, on es descriu sobre el mapa la seva fascinació per l'Última Frontera. Tot i això, des del meu punt de vista és a Arctic Odyssee on millor s'entén la profunditat de la seva narrativa i l'escola instaurada -juntament amb Hannu Hautala- del subjecte i entorn.

Paradoxalment, a Love in Alaska hi ha una quantitat notable de fotografies socials, sobretot de nens i, fins i tot, alguns autoretrats. No puc dir que sigui un Hoshino desconegut, perquè ell és el japonès a qui millor conec. He escrit sobre ell diversos articles, en català i en anglès, he pogut parlar amb familiars i amics propers, i des del Grup Fotogràfic Manlleu vaig organitzar-ne l'homenatge que li vam retre el 2012. Més aviat diria que descobrir llibre a llibre la profunditat de la seva feina, m'ajuda a entendre l'immens trencaclosques que va construir a finals del S. XX sota el sol de mitjanit d'Alaska.

Llibres boreals

"Kamtchatka!... Ce nom a résonné longtemps en moi, comme un appel venu de loin, de ces terres vierges et inaccesibles”. Amb aquestes paraules enceta Vincent Munier el pròleg del seu llibre Kamtchatka -- La vie sauvage aux confins du monde.

Una mateixa crida que molts haurem sentit en diferents direccions. Cap a ciutats que no dormen, o cap a deserts infinits. Noms que només escoltar-los evoquen en nosaltres una allau d’imatges; “Islàndia...”, “Patagònia...”, “Ogassa...”.

“Àrtic”, aquesta seria la meva paraula. L’única pàgina de l’hipotètic diccionari que m’enduria a una illa deserta. Aurores boreals, dies en què el sol no es pon, i la rigorositat d’una tundra que no permet arrelar ni als arbres més valents.

Mai l’he trepitjat (encara). El meu límit nord actual es situa uns 500 quilòmetres al sud del Cercle Polar. Mentrestant, la meva biblioteca es nodreix de llibres gestats al voltant de l’alarmantment minvant banquisa àrtica.

Arctic Odyssee: Erinnerungen an die ferne Arktis

Michio Hoshino

Tecklenborg Verlag (1999)

124 pàg.

Alemany

Hoshino’s Alaska representa l’antologia de Michio Hoshino, i sobretot, el seu estret lligam amb el quaranta-novè estat de la unió. Estructurat geogràficament (Southwest, Interior, Arctic) el llibre presenta les fotografies més característiques del que provablement hagi estat el japonès més carismàtic a l’Última Frontera.

Ara bé, des del meu punt de vista, el llibre que més bé il·lustra l’obra de Hoshino és Arctic Odyssee. El concepte “within the landscape” (dins del paisatge/dins de l’entorn) que Hoshino va convertir en la raison d'être de les seves fotografies, s’evidencia en imatges d’immensos ramats de rens creuant l’infinita tundra, però també en diminutes plantes que floreixen sota una efímera capa de gel. Diferents protagonistes, diferents escales, amb la interacció amb l’entorn com a denominador comú.

On Arctic Ground

Debbie S. Miller

Mountaineers Books (2012)

144 pàg.

Anglès

Situat a l’extrem nord de l’Amèrica continental, el National Petroleum Reserve in Alaska és una extensió de més de 95.000 quilòmetres quadrats coberts de vida salvatge, i amb centenars de milions de barrils de petroli sota terra. La seva reserva veïna, l’Arctic National Wildlife Refuge (ANWR) ha generat dotzenes de llibres i documentals de fauna, convertint-se en la referència visual del nord d’Alaska. La mateixa autora, va aterrar el 1975 en una petita comunitat aborigen situada al sud de l’ANWR per fer-hi de professora d’anglès. Catorze anys després, publicava Midnight Wilderness: Journeys in Alaska's Arctic National Wildlife Refuge.

Potser pel fet de ser –encara- més desconegut (parlar d’un Àrtic conegut es fa estrany) l’última obra de Miller em va captivar. Recordant-me molt l’estructura editorial de Great Plains, plena de mapes, informació referent a les espècies, columnes de text en primera persona, i sobretot, unes fotografies d’una qualitat extraordinària d’autors com; Patrick J. Endres, Florian Schulz o Joel Sartore entre d’altres.

Polar Obsession

Paul Nicklen

Focal Point (2009)

240 pàg.

Anglès

Narvals, guineus àrtiques, morses, balenes de Groenlàndia i óssos polars, molts óssos polars, representen la part septentrional del llibre. Un relat polar que va des d’Alaska fins a Noruega.

Guanyador en quatre ocasions (2004, 2007, 2010 i 2013) del World Press Photo en la categoria Nature Stories. La feina de Nicklen és una referència del fotoperiodisme actual. A la pregunta

“Com aconsegueixes treballar a National Geographic?”

Nicklen respon “Comença a fotografiar històries en lloc de limitar-te a captar fotografies maques. Dit d’una altra manera, sigues un fotoperiodista en lloc d’un fotògraf”.

No hay más preguntas Señoría...

White Wolf -- Living With an Arctic Legend

Jim Brandenburg

Northword Press (1990)

160 pàg

Anglès

Lleugerament més petita que la Gran Bretanya, i amb menys de la meitat d’habitants que Perafita, L’Illa d’Ellesmere va ser l’escenari del que provablement fos l'últim gran reportatge de fauna del S. XX.

La convivència de Jim Brandenburg amb un grup de llops àrtics (Canis lupus arctos) i per extensió, amb la resta d’essers vius que comparteixen aquest auster ecosistema, va generar extraordinàries imatges íntimes de la vida “allà dalt”. Entre elles, la fotografia de portada del llibre que National Geographic va incloure el 2011 a la seva aplicació per a Ipad “50 Greatest Photographs of National Geographic”. Una excel·lència fotogràfica que el mateix Brandenburg va reconèixer al moment de captar-la “Sabia que la fotografia del llop solitari, si sortia bé, seria la millor de la meva carrera”.

L’estiu del 2013, Vincent Munier va emular l’expedició de Brandenburg i David Mech. Endinsant-se al gran nord canadenc a la recerca del “loup blanc”. El resultat; un relat profund i personal de la vida salvatge sota el sol de mitjanit.

Of forest, glaciers and whales

For those readers who do not understand Catalan. I've just posted the column I wrote about Michio Hoshino for El Ter magazine (bellow). Would like to use these lines to thank all the people who is collaborating with us in this European Tribute; Naoko Hoshino, Lynn Schooler, Ron Niebrugge, Patrick J. Endres and Alaska based media companies. Also, all those Catalans who fairly help Manlleu Camera Club convey Michio's love for nature photography. 


Of forest, glaciers, and whales. A career dedicated to the Last Frontier (El Ter, August 2012)

By typing Michio Hoshino in Google we get two suggestions: “Michio Hoshino last photo” and “Michio Hoshino death.” Such dire words are — unfairly — linked to a man who devoted his life to others; no matter if they were people, forests or glaciers.

Hoshino was attentive to the point of thanking a pod of whales just after photographing them, and professional to publish dozens of books about life in the Arctic in several languages. This introverted Japanese photographer who wore wool sweaters and Wellington boots was very unassuming when someone praised his photographic prowess, encouraging others to do the same: “If a place is important to you, it becomes your responsibility to make a book.”

His affable character, sometimes footloose and fancy-free, rooted deeply in the heart of Alaskans, a state with an area almost three times bigger than the Iberian Peninsula and with fewer inhabitants than the province of Girona. Those who knew Michio say that he was the person with less ego than anyone they’d ever met. Most of the praise for the Religious Service held in Anchorage, referred to him as “my best friend”.

In our minds remains forever his photographic legacy on Alaska’s flora and fauna, especially when combined together. His pictures of wildlife under the midnight sun or inside the eternal night show a land full of beauty and severity in equal parts. Such images remind us of the principle under which they were created: “A good photograph must tell an entire story”.

Boscos, glaceres i balenes

L'edició d'agost de la publicació municipal El Ter, dedica un dossier de set pàgines al 30è aniversari del Grup Fotogràfic Manlleu. Com a manlleuenc que des de fa anys té un peu a cada casa (la revista i l'entitat fotogràfica) he treballat a les dues bores de riu. Després de setmanes de reunions, entrevistes i correus electrònics, només podem felicitar-nos per la feina ben feta per tots els companys de Manlleu Mitjans de Comunicació i la imprescindible col·laboració dels socis del GFM, que han farcit la revista amb precioses imatges d'aquesta ciutat amb ànima de poble.

A part d'intentar gestionar de la millor manera possible la publicació, m'han convidat a escriure una columna sobre Michio Hoshino per referenciar una mica més el nostre homenatge pòstum al fotògraf japonès.

Per a aquells que per raons geogràfiques, no pugueu tenir accés a l'edició impresa. Sota aquestes línies publico la columna original.

-------------------------------------------------

Boscos, Glaceres i Balenes. Una trajectòria dedicada a l’Última Frontera

A l’escriure Michio Hoshino a Google, el buscador ens suggereix “Michio Hoshino last photo” (l’última foto de Michio Hoshino) o “Michio Hoshino death” (mort de Michio Hoshino) unes funestes paraules lligades –injustament- a un home que va dedicar la seva vida als altres; fossin persones, boscos o glaceres.

Educat fins a l’extrem de donar les gràcies a un grup de balenes a les que acabava de fotografiar, i professional com per publicar dotzenes de llibres sobre la vida a l’Àrtic en varis idiomes. Aquest introvertit japonès, que vestia jerseis de llana i calçava botes d’aigua, treia ferro al seu currículum quan algú lloava les seves proeses fotogràfiques, animant a la gent a fer el mateix “-Si una cosa és realment important per tu, és la teva responsabilitat fer-ne un llibre”.

Aquest caràcter afable, fins i tot despreocupat a vegades. Va arrelar profundament als cors de la gent d’Alaska, un Estat amb una extensió gairebé tres vegades superior a la Península Ibèrica i amb menys habitants que la província de Girona. Els que el van conèixer, diuen d’ell que era la persona amb menys ego amb la que mai haguessin coincidit. La majoria dels que el van lloar durant l’Ofici Religiós celebrat a Anchorage, es referien a ell com “el meu millor amic”.

Sempre ens quedaran les seves imatges de la flora i la fauna d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les fotografies d’animals sota el sol de mitja nit o dins la nit eterna, mostrant l’entorn d’aquesta terra que obsequia el visitant amb bellesa i rigor a parts iguals, són la seva herència fotogràfica. Però sobretot, ens recorden el principi sota el qual van ser creades “Una bona fotografia ha d’explicar una història sencera”.

Un japonès a l’Àrtic

Pensa en el teu fotògraf preferit, visualitza mentalment les seves imatges, les teves preferides. Ara, examina-les conjuntament. Veuràs que hi ha una coherència entre totes elles, ja sigui gràfica -composició, format, color- o de gènere –retrat, macrofotografia, fotoperiodisme-. A part d’aquestes característiques, en el cas que hagis escollit un fotògraf de natura, pots trobar-hi un altre denominador comú, la geografia.

Jim Brandenburg va viatjar durant dècades sota encàrrecs de National Geographic, per tornar a la seva Minnesota natal i documentar com ningú els boscos septentrionals de l’Estat dels 10.000 llacs. Galen Rowell va fotografiar els sis continents –inclosa l’Antàrtica- però el seu camp base sempre era la Sierra Nevada Californiana, i Vincent Munier va depurar la seva tècnica fotogràfica a les muntanyes de Vosges, abans d’embarcar-se en viatges cap a latituds més altes. Però si hi ha un fotògraf de natura que s’ha guanyat el respecte per treballar una zona geogràfica concreta durant una llarga temporada, aquest és Michio Hoshino.

Parlar de fotografia a Alaska és fer-ho de natura, i parlar de fotografia de natura a Alaska, és fer-ho de Michio Hoshino (Ichikawa, Japó. 1952 – Kamchatka, Rússia. 1996) L’idil·li d’aquest fotògraf japonès amb l’estat més septentrional dels Estats Units va començar un dia de tardor de 1972, quan, fullejant en un mercat de llibres de segona mà al districte de Kanda (Tòquio) va trobar-se entre les mans Alaska publicat per la National Geographic Society. Les imatges d’aquell llibre el van encisar, en especial una fotografia aèria de George F. Mobley on es veia la comunitat Inupiaq de Shishmaref, un granet de sorra dins la immensitat del mar de Bering.

Aquella mateixa tardor, Hoshino va decidir moure fils per veure amb els seus ulls les meravelles que no es cansava de contemplar en aquell llibre, enviant cartes a set poblets d’Alaska amb la intenció de demanar-los una estada estival. Només hi havia un petit inconvenient, a qui adreçar-les. El sentit comú li va dictar una forma lògica d’actuar, referir-se a l’alcalde. Així que les cartes que sortirien del Japó per travessar el Pacífic portaven escrita una adreça peculiar: Mayor, Shishmaref, Alaska, USA.

Com era d’esperar, la majoria de les cartes van ser retornades al remitent. Tot i això, un dia de primavera de 1973 una resposta postal el va encaminar cap a la glaçada Alaska, aquell mateix estiu Hoshino passava tres mesos convivint amb una família Inuit. Michio Hoshino, Alaska i la fotografia anirien apropant-se mútuament per acabar establint uns vincles eterns. Després de graduar-se en econòmiques per la Universitat de Keio, Hoshino compaginava els seus estudis de fotografia amb una feina com a assistent de Kojo Tanaka. El 1978, establert a Seattle en un programa d’anglès, fotografiava el Parc Nacional d’Olympic, fascinat pels seus primitius boscos costaners. Mesos més tard, es mudava al campus universitari de Fairbanks per estudiar-hi biologia. Precisament la ciutat més important de l’interior de l’Estat es convertiria en el seu camp base des d’on planificava “-Dibuixar un mapa d’Alaska amb les meves pròpies experiències”.

Els seus viatges pel 49é Estat s’anirien succeint, fos en kayak, cotxe o avioneta, Hoshino documentava amb la seva càmera la fauna i flora d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les seves imatges d’animals sota el sol de mitjanit o dins la nit eterna, mostren l’entorn d’aquesta terra que obsequia al visitant amb bellesa i rigor a parts iguals.

Un fatídic vuit d’agost de 1996, Hoshino, en una de les seves expedicions fotogràfiques fora d’Alaska, es trobava acampat al Llac Kurilskoya, a la península russa de Kamchatka. Una llengua de terra que fa milions d’anys tocava l’Amèrica del Nord formant un pont físic que travessava el mar de Bering. Hoshino dins la seva tenda de campanya va morir a causa de l’atac d’un ós bru (Ursus arctos). 

Els gairebé vint anys de carrera fotogràfica que Hoshino va destinar a Alaska, queden reflectits en diversos assajos; Arasuka hikari to kaze (Alaska, llum i vent, 1995) Mori to hyogi to kujira (De Boscos, Glaceres i Balenes. 2006) llibres infantils il·lustrats; Mori e (Dins els boscos. 1999) Nanuuku no okurimon (El regal de Nanook. 1996) i evidentment, en llibres de fotografia com Grizzly (1987) Moose (1988) Artcic Odyssee (1999) o la seva obra retrospectiva, HOSHINO’S ALASKA, un recull de fotografies i assajos publicat el 2007 per Chronicle Books.Quan a través del Grup Fotogràfic Manlleu vaig tenir l'oportunitat d’entrevistar al fotògraf de natura establert a Seward (Alaska) Ron Niebrugge, vaig demanar-li per Hoshino. Niebrugge, nascut a San Diego però amb una amabilitat nòrdica forjada sota les aurores boreals, es va desfer en elogis cap al fotògraf japonès.

"Aquest noi era increïble! No hi ha dubte que els fotògrafs d’avui en dia ho tenim tot molt més fàcil amb la fotografia digital. Quan Michio treballava, tenies sort si trobaves carrets de 100 ISO. A sobre, no en veies els resultats fins un mes després. Tot i aquests inconvenients, els seus treballs són encara avui considerats dels millors a nivell fotogràfic, especialment les seves imatges de vida salvatge dins l’entorn. Recordo la primera vegada que vaig veure el seu llibre Moose,vaig quedar bocabadat i vaig comprar el llibre a l’acte. Desafortunadament no el vaig arribar a conèixer, però va tenir un gran impacte en la fotografia i els fotògrafs d’Alaska, és una llàstima que no sigui més conegut. Em fa molt content que en facis menció en aquesta entrevista."

Avui considero aquestes paraules un homenatge mutu, a qui va dedicar la seva obra a la terra on el sol mitja nit tenyeix la tundra d'un daurat enlluernador.

Recordar una persona per la seva mort ignorant-ne la vida, és una injustícia. Hoshino va destinar la seva carrera a documentar l’Última Frontera. La gent d’Alaska el considera un mite que va arribar a conèixer l’Estat del Nord més bé que molts d’ells, com demostra el fet de que tingui una exposició permanent a la pàgina web de l’Universitat Estatal. Però de tots els que se li han retut, probablement l’homenatge que més li hauria agradat a Hoshino seria el Tòtem que es va construir en memòria seva. Una figura que reposa eternament mirant l’horitzó per sobre del Cercle Polar Àrtic. Precisament, el que més li agradava fer a ell.