Boscos, glaceres i balenes

L'edició d'agost de la publicació municipal El Ter, dedica un dossier de set pàgines al 30è aniversari del Grup Fotogràfic Manlleu. Com a manlleuenc que des de fa anys té un peu a cada casa (la revista i l'entitat fotogràfica) he treballat a les dues bores de riu. Després de setmanes de reunions, entrevistes i correus electrònics, només podem felicitar-nos per la feina ben feta per tots els companys de Manlleu Mitjans de Comunicació i la imprescindible col·laboració dels socis del GFM, que han farcit la revista amb precioses imatges d'aquesta ciutat amb ànima de poble.

A part d'intentar gestionar de la millor manera possible la publicació, m'han convidat a escriure una columna sobre Michio Hoshino per referenciar una mica més el nostre homenatge pòstum al fotògraf japonès.

Per a aquells que per raons geogràfiques, no pugueu tenir accés a l'edició impresa. Sota aquestes línies publico la columna original.

-------------------------------------------------

Boscos, Glaceres i Balenes. Una trajectòria dedicada a l’Última Frontera

A l’escriure Michio Hoshino a Google, el buscador ens suggereix “Michio Hoshino last photo” (l’última foto de Michio Hoshino) o “Michio Hoshino death” (mort de Michio Hoshino) unes funestes paraules lligades –injustament- a un home que va dedicar la seva vida als altres; fossin persones, boscos o glaceres.

Educat fins a l’extrem de donar les gràcies a un grup de balenes a les que acabava de fotografiar, i professional com per publicar dotzenes de llibres sobre la vida a l’Àrtic en varis idiomes. Aquest introvertit japonès, que vestia jerseis de llana i calçava botes d’aigua, treia ferro al seu currículum quan algú lloava les seves proeses fotogràfiques, animant a la gent a fer el mateix “-Si una cosa és realment important per tu, és la teva responsabilitat fer-ne un llibre”.

Aquest caràcter afable, fins i tot despreocupat a vegades. Va arrelar profundament als cors de la gent d’Alaska, un Estat amb una extensió gairebé tres vegades superior a la Península Ibèrica i amb menys habitants que la província de Girona. Els que el van conèixer, diuen d’ell que era la persona amb menys ego amb la que mai haguessin coincidit. La majoria dels que el van lloar durant l’Ofici Religiós celebrat a Anchorage, es referien a ell com “el meu millor amic”.

Sempre ens quedaran les seves imatges de la flora i la fauna d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les fotografies d’animals sota el sol de mitja nit o dins la nit eterna, mostrant l’entorn d’aquesta terra que obsequia el visitant amb bellesa i rigor a parts iguals, són la seva herència fotogràfica. Però sobretot, ens recorden el principi sota el qual van ser creades “Una bona fotografia ha d’explicar una història sencera”.