divendres, 23 de juny de 2017

Folguerolencs pel món

Article publicat a la secció "Folguerolencs pel món" de l'edició núm. 46 de La Falguera

Em dic David Fajula i tot i no viure a Folgueroles, cada setmana vinc un parell de cops a visitar els avis; sóc el nét d’en Quico i la Pepeta de Can Punxes, tot i que probablement a qui més conegueu de casa sigui al meu tiet, en Josep Jufré. No, el ciclista no, el paleta.


Em dedico a la fotografia, concretament a la fotografia editorial, que té com a destí diaris, llibres i revistes. Des de fa uns anys he començat un projecte personal; un llibre que documenti el lligam del poble eslovè amb la seva muntanya nacional, el Triglav. Pronunciat TRI-glau i que literalment significa “tres caps”. I aquí, al voltant d’aquesta muntanya que seria la suma del Canigó, Montserrat i el Pedraforca per a nosaltres, hi ha la raó per la qual escric aquestes línies.


Des d'un principi volia que el meu projecte s'apartés de les postals alpines, no era qüestió de fer un –altre- llibre només amb paisatges espectaculars. La meva intenció és mostrar el lligam social, les llegendes i la vida de la gent que des de fa segles té en aquesta paret de granit el far d'una pàtria sovint silenciada. Així, el 2013 vaig començar a visitar comunitats eslovenes a l'estranger, i ho vaig a fer a Toronto, al Canadà i a l'hivern. On em van rebre amb els braços oberts i em van acomiadar dient-me que a l'estiu, amb cinquanta graus més de temperatura i el Llac Ontàrio desglaçat, allò encara era més maco. Amb la promesa de tornar i la sensació que una mica de mi es quedava allà, vaig creuar l'Atlàntic d'oest a est. Tres anys i dos estius a Eslovènia després, tornava a visitar a en Darko, la Maria i a fer una projecció fotogràfica a la residència per a gent gran Dom Lipa ("la casa del til·ler") on la majoria d'usuaris són d'origen eslovè i comentaven emocionats la seva infància a través de les meves fotografies. Al mateix ser a Ontàrio, i tenint un amic de la colla a Alberta, a només 3500 km de distància, vaig pensar que seria una llàstima no anar-lo a visitar. Però sobretot, entremig d'aquestes dues províncies, hi havia un lloc amb una comunitat eslovena important i amb un magnetisme molt gran per a mi, Minnesota.



Mentre començava a establir contactes amb la comunitat d'allà i després d'un copiós dinar de la iaia Pepeta, vaig llegir en aquesta mateixa revista que hi havia una noia de Folgueroles de nom Gemma que vivia allà des de feia tretze anys, cosa que vaig interpretar com un senyal de que aquell era l'any per visitar l'Estat dels 10.000 Llacs. Aquella mateixa tarda vaig buscar un email de contacte amb ella i li vaig demanar si sabia res de Pierz, un poble de la mida de Tavèrnoles fundat per un Mossèn eslovè fa gairebé docents anys. La Gemma de Pierz no en sabia res, però la seva resposta va ser tan efusiva que em va acabar de convèncer i un assolellat dimecres de setembre aterrava a Minneapolis.

Allà vaig descobrir pobles de dos-cents habitants repartits entre dos cognoms eslovens, on una colla de gent m'esperava a la rectoria per parlar-me de les seves arrels. Allà, al mig de les Grans Planes de Nord-amèrica, els avantpassats d'aquestes persones provinents dels Alps Julians van construir una llar on establir-se després d'èpics viatges per creuar l'Atlàntic amb l'esperança d'un futur millor com a únic equipatge. I entre viatge i viatge per carreteres secundàries escortades per llacs i extenses zones de pastura, vaig tenir temps per conèixer a la Gemma Puntí.


La vida que fa la Gemma allà no cal que us l'expliqui, ella mateixa ho va fer en aquestes pàgines. El que  que us puc dir és que vaig trobar una folguerolenca encantadora i plenament adaptava a la vida del Midwest. Tant, que a vegades se li escapen expressions angleses en català, combinades amb expressions catalanes traduïdes a l'anglès, que fan que els seus amics no entenguin res del que diu. A nosaltres ens passa el mateix amb en Valdi, un amic de la Gemma d'origen dominicà que combinant l'espanyol i l'anglès crea un llenguatge propi que ens desconcerta i ens fa riure a parts iguals.



Mentre dediquem el dissabte a la tarda a pedalar per Minneapolis, la Gemma em demana per amics comuns que no sabíem ni que compartíem. Coneix tots els racons de la ciutat i fem un dinar-berenar-sopar en un asiàtic on ella no ha ni de demanar què vol. Al vespre em convida a una festa d'aniversari al més pur estil minnesotan. Camisa de quadres, una foguera i una guitarra per cantar cançons de Bob Dylan sota la tranquil·litat d'un cel estrellat. No necessitem res més per ser feliços.


Minnesota és un bon lloc per viure, tan bo com qualsevol altre. Està apartada dels neons de Nova York i dels escenaris de La La Land de la Costa Oest. L'etiqueta rural va associada des de fa dècades al que probablement és el més canadenc –juntament amb Alaska- dels estats nord-americans. És un lloc on els pagesos es queixen que els paguen malament els vedells, i un dels pocs llocs del món on quan he trobat a algú que tenia vaques i li he demanat si coneixia a en Lluís Serrat, m'ha respost que no. Aquesta etiqueta de ser un lloc poc atractiu, de "no tenir res per veure", pesa fins i tot entre els mateixos ciutadans. Mentre fem cua per pujar a l'avió una dona veu el meu passaport i em demana sorpresa per què vinc aquí sent de Barcelona. Segurament aquest sigui un peatge que ha hagut de pagar la Gemma, viure a més de mil quilòmetres de Nova York fa que difícilment algú que visita la ciutat que mai dorm, s'atansi a saludar-te aprofitant que és al país on vius.


Avui en dia però, Minneapolis és una ciutat jove i vital, plena de ciclistes urbans que aprofiten cada tarda de sol de finals d'estiu, conscients que d'aquí a uns mesos el panorama a les vores del Mississipí serà molt diferent. L'etiqueta de ser poc cool s'ha diluït donant rellevància a un altre tòpic recurrent, el fred. Mentre em tornen a l'alberg l'Adam em descriu la sensació de passar sis mesos sota zero amb una curiosa sentència "a Minnesota tenim dues estacions, l'hivern i la construcció". L'impossibilitat de fer obres durant els mesos més freds de l'any fa que l'estiu sigui un bullici d'obrers a diversos carrers propers al downtown, entre ells, el parc que acull la icònica Cherry and Spoon, una cullera blanca de nou metres amb una cirera a la punta. Sense aquesta imatge, el meu reportatge fotogràfic de la ciutat queda orfe de l'escena més fotografiada de les Twin Cities. Però de nou, me n'adono que el millor que m'enduc d'aquí no són les fotografies, sinó les tardes a la carretera amb en John, buscant assentaments eslovens i cabussons als llacs dels afores de Saint Cloud, els sopars amb en Miro Medved i la seva senyora, i per descomptat, la generositat de la Gemma.


El poeta i Premi Nobel irlandès Seamus Heaney va dir "Si tens un passat amb fortes relacions personals i afectives, ets una persona lliure. Pots anar allà on vulguis, sabent que allà on pertanys sempre tindràs un lloc a on tornar". I jo, mentre volo cap a l'oest sumant franges horàries i restant dies al meu viatge, penso que la Gemma Puntí, és una de les persones més lliures que mai he conegut.

divendres, 6 de gener de 2017

Sortida fotogràfica a Serra Cavallera


Sortida fotògrafica a diferents indrets d'aquesta serralada que divideix les valls del Ter i del Freser.

Data: Dissabte 28 de gener
Horari: 8:30 - 13:30h
Preu: 35€
Informació i inscripcions: info@davidfajula.com