dimecres, 29 d’agost del 2012

Talon 22, ergonomia i versatilitat

Des de que a finals d'abril vaig tancar un patrocini amb la marca Osprey, tinc el tracte -i el deure moral- de fer una entrada parlant de cadascun dels productes que m'han proporcionat.
 

Abans de parlar de forma grandiloqüent de lo bons que són, volia provar-los en diferents situacions i després escriure amb criteri el que m'he trobat "allà fora". Quatre mesos i unes desenes de quilometres després, destacaria de la Talon 22 les dues coses per les quals la vaig escollir; ergonomia i versatilitat.


El primer que es nota al penjar-se la Talon a l'esquena, és l'ergonomia amb la que ha estat dissenyada. Durant anys he traginat quilos de material -fotogràfic- i poques vegades he tingut la sensació de que el pes s'emmotllés tant bé al meu cos, fins i tot en les maletes amb corretja d'estèrnum. La proximitat a l'esquena aconseguida en el disseny ajuda a equilibri, acostant-se al nostre centre de gravetat i per tant minimitzant-ne l'esforç de càrrega.
 

Jo utilitzo la versió 22, la segona més petita de la gama, però suficient pels meus usos. Una de les característiques que més em va atraure és el fet de tenir -a excepció de les butxaques del cinturó- només dues cremalleres, una pel petit compartiment situat darrera el coll i l'altre per l'espai general. Això permet tenir la resta de material -aigua, menjar, capelina- a l'abast sense la necessitat de treure'ns la maleta de l'esquena, mantenint l'equip fotogràfic a l'interior lluny de la vianda. Alhora, les butxaques externes ofereixen la possibilitat de col·locar-hi petits estris que sempre tindrem a mà; un trípode petit, un llibre o un bloc de notes.
 

Tot i no tenir coberta de pluja incorporada, i utilitzant-la sota un petit xàfec barrejat amb calamarsa, la meva càmera va quedar intacte a l'interior, una magnifica noticia. Primera perquè ens estalvia col·locar i treure la capelina particular cada cop que volem accedir-hi, i segona, perquè les cintes que comprimeixen les butxaques són molt útils per penjar-hi calçat lleuger o altres derivats de la vida outdoor.

divendres, 17 d’agost del 2012

Of forest, glaciers and whales

For those readers who do not understand Catalan. I've just posted the column I wrote about Michio Hoshino for El Ter magazine (bellow). Would like to use these lines to thank all the people who is collaborating with us in this European Tribute; Naoko Hoshino, Lynn Schooler, Ron Niebrugge, Patrick J. Endres and Alaska based media companies. Also, all those Catalans who fairly help Manlleu Camera Club convey Michio's love for nature photography. 


Of forest, glaciers, and whales. A career dedicated to the Last Frontier (El Ter, August 2012)

By typing Michio Hoshino in Google we get two suggestions: “Michio Hoshino last photo” and “Michio Hoshino death.” Such dire words are — unfairly — linked to a man who devoted his life to others; no matter if they were people, forests or glaciers.

Hoshino was attentive to the point of thanking a pod of whales just after photographing them, and professional to publish dozens of books about life in the Arctic in several languages. This introverted Japanese photographer who wore wool sweaters and Wellington boots was very unassuming when someone praised his photographic prowess, encouraging others to do the same: “If a place is important to you, it becomes your responsibility to make a book.”

His affable character, sometimes footloose and fancy-free, rooted deeply in the heart of Alaskans, a state with an area almost three times bigger than the Iberian Peninsula and with fewer inhabitants than the province of Girona. Those who knew Michio say that he was the person with less ego than anyone they’d ever met. Most of the praise for the Religious Service held in Anchorage, referred to him as “my best friend”.

In our minds remains forever his photographic legacy on Alaska’s flora and fauna, especially when combined together. His pictures of wildlife under the midnight sun or inside the eternal night show a land full of beauty and severity in equal parts. Such images remind us of the principle under which they were created: “A good photograph must tell an entire story”.