dijous, 30 de desembre de 2010

12 mesos 12 fotos

S’acaba el 2010, a desenes de mitjans hi ha suculents resums en imatges de l’any que demà tanquem. De tots els que he vist els últims dies destacaria els “reviews” de:

-Boston.com “100 Best Sports Photographs of 2010”
-Gary Crabbe Top Photos of 2010

-Ian Plant Best of 2010

-Art Wolfe 2010 – Year In Review

-Jim M. Goldstein Best Photos of 2010

-Ivan Makarov Wrapping Up 2010: My Favorite Photographs

Per part meva publico 12 fotografies del 2010, una de cada més, sense un fil argum
ental ni una coherència, només amb la data com a única premisa.

Gener: Colomar, Santa Maria de Corcó

Febrer: Festival de patinatge, Tona

Març: Neu a Cantonigròs

Abril: Colmar, Alsàcia

Maig: Camp d’ordi al capvespre, Santa Martí Sescorts

Juny: Església, Sant Julià de Vilatorta

Juliol: Festival Iinternacional de Música de Cantonigròs

Agost: Pete Mickeal, FCBarcelona - CAI Zaragoza

Setembre: MMVV

Octubre: Emina Hadžiahmetović, STK "Zeljeznicar"

Novembre: Salvador Sala, presentant l'homenatge a Peter Hable. FICM Torelló

Desembre: Pit-roig o "rellentí", Santa Maria de Corcó

BON ANY 2011

dissabte, 25 de desembre de 2010

ECONADALA

Aquest any volia felicitar les Festes de Nadal d’una manera diferent. Les postals estan molt bé, però volia un cosa original, que dures més enllà del dia de Reis, i sobretot, que fos ecològic i respectuós amb el medi ambient. Després de rumiar-hi hores i hores, vaig decidir regalar una caixa niu, juntament amb unes instruccions que vaig dissenyar per l’ocasió.
Originalitat: És un objecte original, hem de pensar que està adreçat a dissenyadors gràfics i clients d’aquests, com ara ajuntaments o empresaris, gent que majoritàriament no estan habituats a utilitzar objectes com aquests.

Vigència:
La funció d’aquesta Nadala comença unes setmanes després de les Festes de Nadal. Aquest regal no es una finalitat en si, sinó un procés (localització del lloc, seguiment, renovació)

Ecologia:
Aquesta era la més importat de les premisses autoimposades, i el meu principal concepte: Tornar a la natura una part del què l’hi prenem.

Les caixes niu han estat construïdes pel Grup d’Anellament Calldetenes, amb fusta 100% reciclada. Les caixes de cartró són fetes per l’empresa vigatana Cartonatges Boschfort, els tancaments per aquestes són de cinta de paper adhesiu, i les etiquetes i les instruccions han estat impreses a l’impremta Gràfiques Copyset de Vic.

Bon Nadal a tothom.

dilluns, 1 de novembre de 2010

ADN

Una fotografia de Farrerons presa pel meu tiet pels volts de 1981.
La pujo sense corregir de color, i amb els cantons arrodonits, digne de l’època pre-digital.


© Josep Fajula Currius

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Norrköpings Tidningar

Aquesta mateixa tarda, des de la redacció d’esports del diari suec Norrköpings Tidningar, m’han enviat aquesta doble pàgina amb una foto meva de la Malin Pettersson.

Una bona manera de començar a preparar la jornada europea del proper cap de setmana.

Tack Mattias, Johny, och Malin.

How it all began

Interessantíssim vídeo del gran Art Wolfe, on explica els seus inicis, la seva filosofia, i com la seva formació acadèmica en Historia de l’Art i Pintura el va influir com a fotògraf.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Moonset

"Moonset" o posta de lluna sobre la serralada dels Bufadors | Santa Maria de Besora | Osona.

diumenge, 19 de setembre de 2010

There’s only nature

El passat 3 d’abril ens trobàvem a Estrasburg. Vàrem aprofitar la Setmana Santa per fer una ruta per Alsàcia i la Borgonya, acabem d’arribar al magnífic alberg on ens allotjaríem aquella nit. A la recepció, una amable noia ens informava dels millors llocs de la ciutat per sopar, els edificis que no ens podíem perdre, o el camí cap a l’immensa Catedral.
Quan li vaig comentar la nostra intenció de tornar a Dijon a través de la serralada de Vosges, el seu posat informatiu i amable, es va convertir en un aspecte de sorpresa i desconcert. Amb un anglès afrancesat em va preguntar: “-Vosges? Why? there’s only nature!”. Suposo que el què no sabia la nostra amfitriona, era que precisament aquella nature era la raó per la que volíem anar allà.


Un any abans, m’havien captivat les imatges d’un fotògraf de natura de la zona, anomenat Vincent Munier. El treball d’aquest francès de 34 anys, és famós arreu del món per les seves expressives imatges, molts cops amb el fred com a denominador comú. Aquells boscos, dels quals poca cosa se'n sap, amaguen una varietat de vida que Vincent, juntament amb el seu pare Michel, s’ha encarregat de mostrar al món a través de les seves imatges.
La seva última publicació ha sortit a la venta aquesta mateixa setmana. Sota el nom Au fil des songes, els Munier ens mostren un cop més la biodiversitat d’aquesta zona de la província francesa de Lorena (Lorraine). Una serralada, que gràcies a l’esforç de gent com ells, o com el poeta CharlElie Couture (autor dels textos del llibre), pot deixar de ser famosa per la seva batalla, i mostrar a tothom una de les riqueses naturals més grans de França.

divendres, 23 de juliol de 2010

Talk, talk, talk...

Quant algú et convida a parlar d’alguna cosa que t’agrada, és difícil negar-t’hi. Primer va ser en Ramon Vilar, qui fa un any, em va proposar col·laborar al seu magazine dominical anomenat Passa Volant, emès cada diumenge de 11 a 1h a través de Ràdio Manlleu. Així va néixer la T1, una secció on durant tota aquesta temporada hem parlat de viatges i països apassionants, molts dels quals, encara no hem trepitjat.
Ara a més, aprofitant la parada estival de la lliga nord americana de bàsquet, he començat una col·laboració en una altra plataforma, el blog espanyol TJNBA. On escric una sèrie d’articles sobre disseny gràfic aplicat a la NBA.

dimarts, 20 de juliol de 2010

The language of music

“Have a nice journey back.” With this sentence I said goodbye to dozens of participants in the Cantonigròs International Music Festival.
Year after year, hundreds of people from all continents, come & share, dances, songs, and smiles, in this small town of Cabrerès, which during four days becomes a metropolis of culture.
One of the best assignments I got on my photojournalist calendar. A chance to know people from countries I’ve never been. All, in a superb natural environment.

Members of Pražská Kantiléna Choir, hoist the Czech Republic flag in front of Ayats cliff. © David Fajula Jufré

diumenge, 13 de juny de 2010

La Nació Arc Iris

Divendres passat es va inaugurar la Copa del Món de Futbol a Sud-Àfrica. Durant un més, el món de l’esport en general, i del futbol en concret seguiran aquests espectacle format per 32 seleccions, 10 estadis, i 64 partits, que per primera vegada, organitza el continent Africà.

A milers de llocs ja es parla de favorits al títol, seleccions revelació, joves talents, i velles glòries. Aquí però, no pretenc fer un pronòstic del resultat del diumenge onze de juliol, sinó, valorar el disseny de les equipacions que lluiran els futbolistes més reconeguts del planeta.

Aquest és el meu Top10 dels dissenys esportius per aquest mundial:

1.Australia (Nike)

Els Socceroos aporten un disseny nou i arriscat. Han afegit una franja verda a la part superior de l’antiga camiseta, donant més carisma i personalitat a l’equipació global. Crec que és un encert, perquè tan Sud-Àfrica com Brasil lluïen camisetes molt similars a la que utilitzaven els Australians la passada temporada.

2.Holanda (Nike)

La selecció que més ha arriscat en disseny en aquest mundial. Venien de un molt bon disseny global, les mitgetes cian els donaven molta personalitat, i tenien un caràcter únic. Ara però han retornat a una equipació similar a la utilitzada al 1974, camiseta taronja, pantalons negres, i mitgetes taronja. Un aspecte una mica més agressiu que l’anterior, però amb clares reminiscències històriques d’una de les millors èpoques del futbol orange.

Mereix un punt hi apart la tipografia utilitzada pels números dorsals, una forma quadriculada que dona un fort accent al caràcter d’aquesta selecció.

3.Alemanya (Adidas)

El millor disseny d’Adidas per aquest Mundial se l’han quedat per la seva pàtria. Una proposta molt minimalista, gairebé nòrdica, però amb clar accent alemany. Els ribets daurats donen un aspecte germànic a la camiseta. La bandera, en vertical i molt prima, substitueix i contrasta amb l’anterior proposta, on els seus colors eren distribuïts en franges gruixudes i horitzontals.

4.Anglaterra (UMBRO)

Potser el seu sigui el més sobri dels dissenys d’aquest mundial. Una equipació digne del torneig de Wimbledon. Integrament blanca, tipografia en vermell, i feta d’un material similar al cotó que encara li dona un aspecte més acurat.

5.Eslovènia (Nike)

Una de les revelacions esportives del torneig, i també d’aquest ranking. L’antiga camiseta era pràcticament blanca en la seva totalitat. Ara però han afegit la silueta del Triglav al pit, amb un grafisme gruixut i agressiu d’un color verd intens, donant molta més personalitat a l’equip. A part la segona equipació segueix el mateix concepte i el verd passa a ser el color de fons, on destaca la “m” en groc àcid.

6.Costa d’ivori (Puma)

Probablement la camiseta amb més caràcter de tots els equips africans, que majoritàriament utilitzen verds i grocs. El color taronja per evocar a les sabanes del país, dona personalitat a l’equip i contrasta amb el verd de la resta de l’equipació. Igual que a Alemanya 2006, Puma ha creat marques d’aigua en totes les camisetes que representa, amb símbols del país pertinent. En aquest cas, la figura d’un elefant a la espatlla dreta dona un plus de personalitat als ivorians.

7.Espanya (Adidas)

Un color pla (vermell) i les franges grogues de la marca (Adidas) simplicitat i sobrietat, reforçades per un escut gran a la part esquerra del pit. La recuperació dels pantalons de color blau cel, dona un aspecte retro a la equipació en conjunt. Un valor que l’antiga no tenia.

8.Corea del Sud (Nike)

Els asiàtics, afins a les fases finals els darrers anys. Han abandonat els rostats/magentes anteriors, i proposen un disseny vermell intens, amb les línies d’un tigre sutilment dibuixades a la camiseta. Símbol representatiu de la seva federació, i probablement l’escut més atractiu d’aquest Mundial.

9.França (Adidas)

Un color blau marí intens on destaca el gall daurat de l’escut, i unes franges vermelles i blanques a l’alçada de la caixa toràcica.

L’elegància francesa queda més representada en la segona equipació. Un aspecte molt acurat, tant en el tall tèxtil (forma del coll) com en els detalls daurats al coll i les mànigues.

10.Portugal (Nike)

Un color vermell intens, en detriment del granatós utilitzat en anys anteriors, dona una imatge més vital als portuguesos. Apareix una franja verda al pit, amb una proporció similar a la de la segona equipació del FCBarcelona per la temporada 2010-11.

divendres, 28 de maig de 2010

Singin' in the Rain

Catedral de Notre-Dame, Estrasburg / Alsàcia

divendres, 14 de maig de 2010

Petzl e+LITE

Mai havia tingut un frontal propi, n’havia utilitzat d’algun company, però no m’acabaven de convèncer. Almenys fins el punt de plantejar-me comprar-ne un. Ara la cosa ha canviat, els Reis d'Orient van ser generosos, i amb l’arribada del bon temps he trobat en aquesta petita llanterna el complement perfecte a la llum posterior del casc de la bicicleta, una manera segura de pedalar en les sortides que s’allarguen més enllà de la posta de sol.
El PETZL e+LITE m’aporta una font extra de llum, blanca o vermella, intermitent o continua. Compta amb una pinça tipus “clip" que aferra la llanterna a viseres o corretges, i un braç articulat que permet il·luminar en qualsevol direcció. Tot això dins de tant sols 28 grs de pes.
A part de les aportacions lumíniques, aquesta petita font de llum, adjunta a la corretja un xiulet amb la il·lustració de com és demana auxili en codi Morse, que espero no haver d’utilitzar mai.

dilluns, 10 de maig de 2010

Devotion

Bufen vents de bonança pel FCBarcelona, si l’equip de Pep Guardiola depèn de si mateix per proclamar-se campió de lliga diumenge que ve, ahir la secció de bàsquet va aconseguir la seva segona Eurolliga a París. Un EQUIP en majúscules, un bloc compacte on cada jugador accepta i compleix el seu rol a la perfecció. Joves com Ricky Rubio, es complementen amb veterans com Gianluca Basile que als seus 35 anys complia ahir el seu somni. Nouvinguts com Lorbek, Morris, Mickeal, o Ndong, s’adapten perfectament a les rotacions, i han demostrat l’encert de Joan Creus a la secretaria tècnica. Liderats a la pista per un Juan Carlos Navarro que fa mèrits per convertir-se en el millor jugador de la història del Barça, i dirigits magistralment per Xavi Pascual, aquest equip s’encamina cap a completar la millor temporada de la seva història.
He coincidit un parell de vegades amb l’entrenador del FCB de bàsquet, i sempre m’ha transmès una imatge de serenor i educació impecables. El que fa uns mesos era “el segon d’Ivanovic” és ara el millor entrenador d’Europa, una persona fidel al seu estil de joc, i sobretot responsable. En resposta a si “-París li deu una Eurolliga al Barça?”, l’entrenador de Gavà responia “-no, el Barça li deu una Eurolliga a la seva afició”.

Davant tenien un altre gran equip, al que jo des del setembre veia a la Final Four, l’Olympiacos de Theodoros Papaloukas, un metrònom a l’hora de controlar el tempo dels partits, liderant a un grup de talents com Teodosić, que abandera la nova generació de jugadors serbis. Schortsanitis, Childress, o Vujcic. Als que a principis de temporada es va afegir Linas Kleiza, un gran jugador que va ignorar els cants de sirena de la NBA per venir a Europa a jugar minuts d’alta intensitat.

De la final d’ahir em quedo amb les llàgrimes de Basile, el català de Jaka Lakovic, o l’expressió de Navarro abans de rebre el trofeu com a MVP, però sobretot amb l’alegria de Xavi Pascual al finalitzar el partit.

També recordo les paraules de Marc Mundet a RAC1, desitjant que els Lakers guanyin la NBA, i el proper octubre puguem veure una “Intercontinental” de bàsquet a Barcelona. A veure si és veritat..

dilluns, 26 d’abril de 2010

Bagpacking

Divendres passat el fotoperiodista nord-americà Stephen Alvarez comentava en una entrada al seu blog com transporta el seu equip fotogràfic durant el nou encàrrec a París. Anteriorment Alvarez ja havia explicat el ritual que segueix per destriar què s’endú, i què deixa a Tennessee. Fins hi tot el passat 30 de novembre va dedicar una entrada integrament a analitzar cinc bosses pel transport d’equips fotogràfics. Una part important per un fotògraf, que moltes vegades queda en un segon pla, darrera del cossos, objectius, o trípodes. Jo personalment treballo amb tres bosses completament diferents, amb la intenció de poder abraçar un ventall més ampli de possibles situacions.



Vantage
Una bossa d’espatlla de petit tamany, comprada fa molts anys i curtida en mil batalles. Ideal per dur un equip reflex petit (angular + flaix) amb compartiments per llibretes, telèfon mòbil, bateries, filtres, o altres utensilis de mida petita.

Lower Pro Mini Trekker AW
Una clàssica motxilla de fotografia, un o dos cossos, varis objectius (inclosos teleobjectius curts) multitud de butxaques per varis utensilis. Suport per trípode i coberta all weather cover per pluja. Puc transportar gairebé tot el meu equip, la joia de la corona.

Abus ST 450 KF Traveller
Una bossa realment versàtil, capacitat per un equip reflex petit (angular + flaix) amb un suport fix ancorat al manillar la puc subjectar a la bicicleta de forma ferma i segura. Apart, quan “aparco” puc endur-me la bossa a l’espatlla gràcies a una corretja fàcil de col•locar. Ve equipada amb suport per col·locar plànols, butxaca exterior per telèfon mòbil, i coberta impermeable.

Tres bosses de fotografia, per a tres conceptes diferents. Un tema poc glamurós però de gran importància.

dilluns, 8 de març de 2010

SALT

Escric aquesta entrada mentre una incessant nevada col·lapsa a mig país, carreteres tallades, gent alarmada, escoles tancades, i jo sense càmera de fotos. Divendres vaig deixar l’equip a casa del propietari del terreny on estem treballant en un reportatge, amb la intenció de no haver d’anar carregat avui a les 8 del matí. “-segur que no la necessitaràs?” em preguntava divendres, i jo sense haver vist la previsió meteorològica responia que no. Un error que espero arreglar abans que la neu no es fongui.

La intenció d’aquesta entrada no és fer una crònica meteorològica, sinó escriure sobre el fotògraf i cineasta australià Murray Fredrericks, i la feina que desenvolupa en un entorn diametralment diferent al que ara mateix veig per la finestra.

Fredericks ha invertit 6 anys i nombrosos viatges per il·lustrar la vida en un dels racons més austers del planeta el llac salat Eyre, un extraordinari ecosistema a l’interior d’Austràlia, situat a 700 quilometres al nord d’Adelaide i 15 metres sota el nivell del mar. La seves imatges, els medis de transports, i les inclemències a les que es veu exposat m’han recordat a les travesses en solitari del company Sergi Fernández Tolosa.

Les hores de gravació d’aquestes estades han quedat recopilades en un extraordinari documental anomenat SALT. Premiat en la seva categoria als festivals de Melbourne i Atlanta. També de forma paral·lela s’ha fet una edició de fotografies i timelapses extrets d’aquest paisatge més propi de la lluna que del nostre planeta.

Una mostra més de bellesa en un lloc aparentment buit.

dijous, 4 de febrer de 2010

Vells propòsits, nous projectes

A més de 9000 km i 9 franges horàries de casa meva s’edita una de les meves darreres publicacions, el rotatiu rus Vladivostok Times.
Vladivostok, la última parada del mític tren transsiberià, i la propera del Fotoprix Vic Tennis Taula. Una ciutat oberta al mar del japó i a les col·laboracions fotogràfiques en un esport que allà mou a milers de persones. De moment l’eliminatòria queda oberta amb un lleuger avantatge per l’equip vigatà.
Un [dels molts] propòsits professionals d’aquesta temporada 2009-10 era la publicació en mitjans internacionals, de moment aquesta és la tercera. A l’espera del resultat de tornada, somio amb algun dia cobrir un esdeveniment esportiu “allà”, acompanyar a l’equip en un desplaçament europeu, veure i viure aquest esport d’una altra manera ni que sigui durant unes intenses hores.



*Gràcies a l’Anna Kravchenko per ser el meu enllaç a l’extrem orient.
спасибо Анна Кравченко
Здоровье