diumenge, 1 de març de 2020

6 anys d'autònom

Si fa un any parlava de la proactivitat, de generar els nostres propis tirs, avui toca el pas següent; la resiliència. Creure en nosaltres -i en la nostra feina- encara que siguem l'última persona d'aquest món que ho fa. Moltes propostes de feina acaben amb un cop de porta als morros, simbòlica o literalment. Nosaltres no podem decidir si aquella porta s'obre o es tanca. El que sí que depèn de nosaltres, és la nostra reacció quan les coses no surten com esperàvem.

Comencem per aquí, per quan se'ns tomben les propostes. Hi ha diverses raons per les quals un projecte fotogràfic professional no tira endavant, el primer és el pressupost i és tan evident que no cal ni parlar-ne. El segon potser, no és tan clar, però igual d'important. El do de l'oportunitat; ser al lloc correcte al moment oportú. Aquest concepte està lluny de l'atzar. No és tant una qüestió de tenir sort com de tenir una agenda treballada on consultar contínuament què passarà durant els pròxims mesos. Per exemple, si sabem que l'any que ve la Confederació Canadenca celebra el seu 150è aniversari, ara és un bon moment per proposar una exposició al consolat o ambaixada, o per parlar amb diferents publicacions que podrien estar interessades en un reportatge al respecte. D'aquí a dos anys no serà possible fer això? Sí, per descomptat. Però probablement serà més difícil perquè el nostre 
momentum ja haurà passat. En aquest apartat sempre recordo a una noia que em va exposar que es volia plantar per autònoma en el món de la fotografia. Li vaig dir que saber quines empreses estaven obrint a la comarca o preveure un calendari de fires l'ajudaria, i ella em va respondre que segurament «està al cas de què passa» seria el que més li costaria. Entenc perfectament que per a segons qui, saber què hi ha darrere de cadascuna de les fotografies que farà no és un encàrrec apassionant. Però jo en aquest cas m'alineo al costat de l'amic i referent Jordi Farrés, «m'interessa més la vida que la fotografia».

Proposar projectes i que ens diguin que no és una constant per a molts de nosaltres. Sovint faig broma dient que si totes les propostes de feina que he fet, em responguessin avui que sí, tindria feina garantida fins a la prejubilació. En centenars -sí, centenars- d'ocasions he ofert els meus serveis a possibles clients. En algunes ocasions, donant-me per derrotat abans de començar «sé que no busqueu a ningú, però». Pot semblar miserable, però els qui vam haver de buscar-nos la vida durant els anys més crus de la recessió econòmica, sabem que sovint aquesta és l'única manera vàlida d'obrir una porta i tenir cinc minuts d'atenció. Entrar, presentar-nos a nosaltres i a la nostra feina, i deixar el nostre contacte confiant que ens recordin durant el proper cicle de vaques grasses.


Un cop agafem la càmera, la nostra capacitat de resiliència és encara més necessària. Podem tenir una alineació d'estels al minut 1 i que tot encaixi, però si no és així, que no sol ser-ho, serà allà on es posaran a prova els nostres coneixements, i la nostra paciència. Imaginem que estem fotografiant una marató. Passa el primer corredor i ens agafa desprevinguts -sol passar- i a la fotografia apareix tallat, 1-0. Al cap de pocs segons apareix el segon, i ens queda subexposat perquè hem fet la fotografia en el precís instant que tenia la cara a l'ombra d'un arbre que es projecta sobre el recorregut, 2-0. Mentre mirem el resultat a la pantalla i ens lamentem, passa el tercer corredor, i no som a temps de fotografiar-lo, 3-0. No n'hi ha per endreçar la càmera i marxar? Sí, probablement sí. Però ens queden encara centenars de corredors per fotografiar i hem de posar-hi la mateixa dedicació que hauríem fet amb el primer atleta. Els tres primers ja no tornaran a passar, punt. Per a nosaltres la cursa comença de nou després de cada error. Durant els minuts que vénen en vindran tants i tan junts, que ens serà impossible enquadrar bé, així que haurem de gestionar aquests minuts d'angoixa sense poder comprovar-ne el resultat. A cada foto que mirem per la pantalla, dotzenes d'atletes passaran per davant nostre. Només podem confiar que ho estem fent bé. De nou, no podem decidir les coses que passen -no era la nostra idea que vinguessin tots junts- però sí que podem decidir com encarem els moments més complicats sense perdre la confiança en nosaltres mateixos. De caigudes n'hi ha, sempre. L'aprenentatge és, precisament, una exposició continua als nous reptes on probablement recordem més els dies que les coses no van sortir com esperàvem, que els que sí. A la vida hi ha victòries, i hi ha lliçons.


La resiliència és un denominador comú en la majoria de carreres professionals, siguin de l'àmbit que siguin. També ho és la diligència, la capacitat de focalitzar-nos en un objectiu i deixar de veure els obstacles que ens en separen. Aquell «no 
matter what» (passi el que passi) de Paul Nicklen a Graham Bensinger en una entrevista que he vist dotzenes de vegades.

A la feina -i a la vida- caure està permès, però aixecar-se és obligatori. L'èxit de moltes històries és precisament la capacitat de mastegar sorra dels seus protagonistes i, tot i això, no desistir.

dimecres, 26 de febrer de 2020

Llibres de fotografia: 60 lecciones de fotografía (David duChemin)


Resultado de imagen de 60 lecciones de fotografía Resultado de imagen de 60 lecciones de fotografía

Un llibre que aconsello des de fa anys als alumnes i, tot i les vendes derivades de les meves classes, mai n'he demanat royalties a l'autor o a l'editorial que l'ha traduït a l'espanyol.


David duChemin escriu molt, i molt bé. De fet, abans de dedicar-se a la fotografia era còmic professional i això li atorga una capacitat comunicativa brutal. Si a més a més li sumem una visió de la fotografia molt més artística que tècnica, obtenim llibres que interessen a fotògrafs de tots els nivells.

Prèviament havia llegit del mateix autor Mercaderes de imágenes, la fotografía como pasión y profesión. Un  títol molt recomanable per a qui es vulgui guanyar la vida en el nostre camp. A 60 lecciones de fotografía duChemin ens parla de generar sensació de profunditat, d'espais negatius i positius, d'equilibri. També de trobar un mentor i aprendre a conviure amb la nostra pròpia obra. El meu consell és que qui cregui que ja ha passat aquesta pantalla d'iniciació a la fotografia, li doni una oportunitat. Jo, l'he rellegit dotzenes de vegades, i en cadascuna d'elles l'he trobat inspirador.


dimarts, 18 de febrer de 2020

Sortida fotogràfica als Bufadors de Beví


Fagedes i canyons 

Sortida fotogràfica als Bufadors de Beví (Santa Maria de Besora). Al cor del Bisaura, resseguint la frontera entre Osona i el Ripollès

*Entre anada i tornada caminarem una hora i mitja (45' en cada direcció).




Data: Dissabte 28 de març
Hora: 8-13:30 h.
Lloc de trobada: Sant Quirze de Besora
Preu: 35€

Material necessari: Càmera fotogràfica, aigua i esmorzar. Si es té trípode, ens serà de molta utilitat.
Informació i inscripcions: info@davidfajula.com

Places limitades a 7 inscrits

divendres, 14 de febrer de 2020

Sortida fotogràfica de flora a Osona


Una sortida fotogràfica de flora a un Cabrerès desconegut, programada sobre calendari comptant les setmanes on les orquídies estaran en plena floració. Entre els resultats esperem trobar espècies com; l'abellera, el gladiol o el curraià vermell (entre moltes altres flors preciosíssimes i paisatges solitaris). 
Però sobretot, gaudir d'una experiència a la natura durant un matí de primavera on l'única presència humana, serà la nostra.

Data: Dissabte 13 o diumenge 14 de juny
Hora: 9:30-13 h.
Lloc de trobada: Piscina municipal de Manlleu
Preu: 25€

Material necessari: Càmera fotogràfica, aigua i esmorzar
Informació i inscripcions: info@davidfajula.com

Places limitades a 7 inscrits a cada sessió

dilluns, 6 de gener de 2020

Curs de fotografia a Vic

Capvespre a l'Illa de Toronto, Llac Ontàrio, Canadà.
Curs d'iniciació a la fotografia a Vic. Tècnica de càmera i narrativa fotogràfica.

Objectius:
·Aprendre el funcionament bàsic de la càmera en els seus modes semiautòmatics i manuals.

·Veure com les diferents combinacions tècniques (diafragma, obturador, distància focal) ens serveixen en la narrativa de les nostre fotografies (què volem explicar).

·Breu iniciació als diferents gèneres fotogràfics; retrat, natura, esport i viatges.

Temari:
·Els quatre estadis de l'aprenentatge
·Entendre la distància focal (zoom) i la seva aplicació narrativa
·Diafragma
·Obturador
·ISO
·Estabilitat de la càmera
·Flaix
·Normes de composició (llei dels terços, subjecte i entorn, Gestalt)
·Descàrrega, nomenclatura i edició de les fotografies

Dates i horaris

10 sessions 22 de gener - 25 de març

Els dimecres (2 grups)
De 18h a 19:30h
De 19:30h a 21h

Lloc
La Farinera

Inscripcions

Web Centres Cívics de Vic

Organitza
Centre Cívic Santa Anna

diumenge, 29 de desembre de 2019

Minnesota a Els Viatgers de la Gran Anaconda



Entrada sencera del programa:


A les quatre de la matinada sona el despertador. Som a Crookston, Minnesota. Un poble a mig camí entre Minneapolis i el Canadà. A fora fa fred però tots som conscients que les nostres penalitats són voluntàries. Conduïm durant 10 minuts i deixem els cotxes al lateral de què definiríem com a pista forestal, si a les Grans Planes hi hagués arbres. No és el cas, així que senzillament sembla una petita zona transitable en 4x4 amb un rètol que indica que estem en una àrea de protecció de fauna.


Caminant uns altres deu minuts arribem a l'amagatall, una tenda de campanya de 2x3 metres amb finestres als quatre laterals, no són ni les cinc del matí. Des d'aquí dins i encara a les fosques, sentim els primers galls de praderia que aletegen en vols concèntrics per acabar-se reunint a escassament deu metres de nosaltres. Durant les pròximes tres hores i mitja, es dedicaran a ballar i fer tota mena de sons inflant unes bosses de color taronja a cada costat del coll.

Per refer-nos del fred, esmorzem i comentem la jugada amb els dos John's, l'Agus i la Marianne. També parlem de la pròxima parada, Rothsay. Un poble de menys de 500 habitants que s'autodenomina "la capital de Minnesota dels galls de la praderia". Un títol honorífic que reafirmen amb una estàtua gegant d'un gall a l'únic parc del poble. A la tarda visitem el nou amagatall, en aquest cas un remolc amb aspecte de foodtruck que sobresurt en la llunyania i al que per més que caminem, sembla que no hi arribem mai. Aquí, al mig del no-res, veig l'autèntic aspecte de les Grans Planes a escala real, mirant als 4 punts cardinals l'horitzó té la mateixa alçada. Només algun marge llunyà semblaria entrebancar-nos en unes hipotètiques caminades que podrien durar hores o dies, en qualsevol direcció.

L'endemà, després d'esmorzar en un "Cafè 24h" que dóna servei als camioners que travessen els Estats Units d'est a oest, o viceversa, envio una postal al Pau. Tinc poc espai i moltes coses per explicar, així que resumeixo el paisatge que m'envolta dient-li que "Les Gran Planes són un immens camp de futbol sense porteries".

dimarts, 10 de desembre de 2019

Folguerolencs pel món: Mariona Segalés

 Mariona Segalés
Conec a la Mariona en un campus de futbol a finals de juny. Em diu que és de Folgueroles i, intueixo que per la seva edat, ha de conèixer als meus cosins. Encerto. Té l'edat d'en Marc i van fer tota l'escola primària plegats. Li demano on juga esperant que la resposta sigui algun municipi de la comarca. Però em diu que gràcies a una beca esportiva ha passat tot el curs acadèmic a Pittsburgh, als Estats Units. La temporada que ve però, jugarà a Califòrnia, a Fresno. «Fresno State?» li demano. La Mariona em mira amb incredulitat en veure que conec la seva nova universitat, i jo, no em puc treure del cap la maduresa que ha de tenir algú per emprendre aquest viatge en solitari amb només divuit anys. Parlem dels seus dies a Pittsburgh, una ciutat que encara no he visitat però que per ubicació geogràfica sé que ha de tenir uns hiverns molt rigorosos. Ella m'ho confirma dient-me que tenen un camp de futbol cobert. També li dic que pel que he llegit és una ciutat industrial, coneguda mundialment per ser el bressol d'Andy Warhol. La Mariona fa que sí amb el cap, i m'explica la versió més poètica que n'he sentit fins al dia d'avui; Pittsburgh és, per darrere de Nova York, la ciutat amb més ponts dels Estats Units. Quatre-centes quaranta-sis estructures travessen els seus tres rius.

A l'estudiar i jugar en una universitat que forma part de la divisió ACC (Atlantic Coast Conference) la Mariona va veure al pavelló dels seus Panthers atletes universitaris que avui actuen en pavellons de l'NBA. Zion Williamson, R. J. Barret o Coby White, van passar al professionalisme fa menys de mig any. Tot ells, com la Mariona, van néixer l'any dos mil. I també com ells, la Mariona ha començat aquesta temporada lluny de Pennsilvània, concretament a Califòrnia, en una costa oest més distant encara de Catalunya, però amb una climatologia més suportable.

Reprenc el contacte amb ella a la tardor, quan ja està instal·lada després d'uns calorosos mesos d'estiu. Em diu que d'ençà que hi ha arribat no hi ha plogut cap dia encara, i aquí ja estem menjant panellets. La universitat de Fresno State cuida el físic, la tècnica i fins i tot la dieta de la Mariona, servida al mateix campus. També li permet conèixer el país d'una forma que difícilment assoliria com a turista. En aquests últims mesos ha visitat estats tan distants entre sí com Idaho o Nou Mèxic, competint en un radi geogràfic similar al que trobaríem entre Barcelona i Amsterdam. 


Estudiant-atleta, aquesta és la definició que s'utilitza als Estats Units al parlar de nois i noies com la Mariona, que estudien i representen a una universitat. Els dos conceptes conformen una unitat indissoluble que, en cas de dubte, es resol amb la mítica frase de la pel·lícula Coach Carter; "Student athlete, student comes first" (estudiant-atleta, estudiant va al davant). Les classes hi són. Sovint, adaptades als esports i les agendes de la competició, però cap bon resultat taparà una mala nota acadèmica.

Pot semblar que només escric en aquesta revista per parlar de folguerolenques que viuen als Estats Units, i fins al dia d'avui, és així. Aquesta passada primavera vaig tornar a visitar a la Gemma Puntí a Minneapolis. Estar bé, riallera i vital com sempre. A l'abril vam passar un Sant Jordi especial a Saint Paul, amb la comunitat catalana de Minnesota. Allà, enmig de gent de Barcelona, Granollers o la Garriga, te n'adones que tu ets només un turista que està de passada. Inevitablement, en alguna part del teu cap, i entre les teves amistats més properes, sempre queda un trosset que pensa que això de viure a l'estranger és una cosa que encara t'ofereix el futur. Encara que ara mateix no sàpigues ni quan, ni on.