Sobre la cultura del bàsquet a Eslovènia

Aquest vespre la selecció eslovena de bàsquet juga la primera final de la seva història. La seva última presència internacional en una final va ser l'any 1989, dos anys abans de la independència del país, quan encara formava part de la desapareguda Iugoslàvia juntament amb Croàcia, Macedònia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Sèrbia. Precisament amb Sèrbia s'enfrontarà avui, liderant la segona joventut del bàsquet balcànic.

Si a Eslovènia hi ha un esport nacional, sense cap mena de dubte és el cant coral. En salts d'esquí es defensen prou bé (Peter Prevc va guanyar la Copa del Món el 2016) però el bàsquet, el "košarka", és el més popular de tots.

Cada estiu centenars de nens i nenes assisteixen a les dotzenes de campus que hi ha repartits pel país, el més gran d'ells el de Postojna (foto). Per on han passat molts dels jugadors que han acabat representant a la selecció absoluta.

No recordo cap viatge a SLO on no hagi acabat parlant de bàsquet. A vegades amb resignació, recordant la remuntada de Grècia als quarts de final de l'Eurobasket 2007. Aquella llosa va pesar durant anys fent creure als aficionats que era una qüestió més mental que física. També hem tingut converses esperançadores, com quan a l'estiu del 2013 es preparaven per acollir la competició al seu país. Però el denominador de tots els moments ha estat l'estimació sincera cap a l'esport de la cistella. Com quan en Boris, un carter de mitjana edat m'explicava amb els ulls il·luminats com de petits havien de retirar amb pales la neu de les pistes del seu Tolmin natal. Sempre he pensat que aquesta escena d'uns nens jugant a bàsquet una gèlida tarda d'hivern era la "fotografia perfecta" de la cultura del bàsquet a Eslovènia. Un país petit que estima el que fa per sobre dels resultats que n'obté.

#MojTim

Folguerolencs pel món: Gemma Puntí

Article publicat a la secció "Folguerolencs pel món" de l'edició núm. 46 de La Falguera. 

Em dic David Fajula i tot i no viure a Folgueroles, cada setmana vinc un parell de cops a visitar els avis; sóc el nét d’en Quico i la Pepeta de Can Punxes, tot i que probablement a qui més conegueu de casa sigui el meu tiet, en Josep Jufré. No, el ciclista no, el paleta.

Em dedico a la fotografia, concretament a la fotografia editorial, que té com a destí diaris, llibres i revistes. Des de fa uns anys he començat un projecte personal; un llibre que documenti el lligam del poble eslovè amb la seva muntanya nacional, el Triglav. Pronunciat TRI-glau i que literalment significa “tres caps”. I aquí, al voltant d’aquesta muntanya que seria la suma del Canigó, Montserrat i el Pedraforca per a nosaltres, hi ha la raó per la qual escric aquestes línies.

Des d'un principi volia que el meu projecte s'apartés de les postals alpines, no era qüestió de fer un –altre- llibre només amb paisatges espectaculars. La meva intenció és mostrar el lligam social, les llegendes i la vida de la gent que des de fa segles té en aquesta paret de granit el far d'una pàtria sovint silenciada. Així, el 2013 vaig començar a visitar comunitats eslovenes a l'estranger, i ho vaig a fer a Toronto, al Canadà i a l'hivern. On em van rebre amb els braços oberts i em van acomiadar dient-me que a l'estiu, amb cinquanta graus més de temperatura i el Llac Ontàrio desglaçat, allò encara era més maco. Amb la promesa de tornar i la sensació que una mica de mi es quedava allà, vaig creuar l'Atlàntic d'oest a est. Tres anys i dos estius a Eslovènia després, tornava a visitar a en Darko, la Maria i a fer una projecció fotogràfica a la residència per a gent gran Dom Lipa ("la casa del til·ler") on la majoria d'usuaris són d'origen eslovè i comentaven emocionats la seva infància a través de les meves fotografies. Al mateix ser a Ontàrio, i tenint un amic de la colla a Alberta, a només 3500 km de distància, vaig pensar que seria una llàstima no anar-lo a visitar. Però sobretot, entremig d'aquestes dues províncies, hi havia un lloc amb una comunitat eslovena important i un magnetisme molt gran per a mi, Minnesota.

Mentre començava a establir contactes amb la comunitat d'allà i després d'un copiós dinar de la iaia Pepeta, vaig llegir en aquesta mateixa revista que hi havia una noia de Folgueroles de nom Gemma que vivia allà des de feia tretze anys, cosa que vaig interpretar com un senyal de que aquell era l'any per visitar l'Estat dels 10.000 Llacs. Aquella mateixa tarda vaig buscar un email de contacte amb ella i li vaig demanar si sabia res de Pierz, un poble de la mida de Tavèrnoles fundat per un Mossèn eslovè fa gairebé dos-cents anys. La Gemma de Pierz no en sabia res, però la seva resposta va ser tan efusiva que em va acabar de convèncer i un assolellat dimecres de setembre aterrava a Minneapolis.

Allà vaig descobrir pobles de dos-cents habitants repartits entre dos cognoms eslovens, on una colla de gent m'esperava a la rectoria per parlar-me de les seves arrels. Allà, al mig de les Grans Planes d'Amèrica del Nord, els avantpassats d'aquestes persones provinents dels Alps Julians van construir una llar on establir-se després d'èpics viatges per creuar l'Atlàntic amb l'esperança d'un futur millor com a únic equipatge. I entre viatge i viatge per carreteres secundàries escortades per llacs i extenses zones de pastura, vaig tenir temps per conèixer a la Gemma Puntí.

La vida que fa la Gemma allà no cal que us l'expliqui, ella mateixa ho va fer en aquestes pàgines. El que sí que us puc dir és que vaig trobar una folguerolenca encantadora i plenament adaptava a la vida del Midwest. Tant, que a vegades se li escapen expressions angleses en català, combinades amb expressions catalanes traduïdes a l'anglès, que fan que els seus amics no entenguin res del que diu. A nosaltres ens passa el mateix amb en Valdi, un amic de la Gemma d'origen dominicà que combinant l'espanyol i l'anglès crea un llenguatge propi que ens desconcerta i ens fa riure a parts iguals.

Mentre dediquem el dissabte a la tarda a pedalar per Minneapolis, la Gemma em demana per amics comuns que no sabíem ni que compartíem. Coneix tots els racons de la ciutat i fem un dinar-berenar-sopar en un asiàtic on ella no ha ni de demanar què vol. Al vespre em convida a una festa d'aniversari al més pur estil minnesotan. Camisa de quadres, una foguera i una guitarra per cantar cançons de Bob Dylan sota la tranquil·litat d'un cel estrellat. No necessitem res més per ser feliços.

Minnesota és un bon lloc per viure, tan bo com qualsevol altre. Està apartada dels neons de Nova York i dels escenaris de La La Land de la Costa Oest. L'etiqueta rural va associada des de fa dècades al que probablement és el més canadenc –juntament amb Alaska- dels estats nord-americans. És un lloc on els pagesos es queixen que els paguen malament els vedells, i un dels pocs llocs del món on quan he trobat a algú que tenia vaques i li he demanat si coneixia a en Lluís Serrat, m'ha respost que no. Aquesta etiqueta de ser un lloc poc atractiu, de "no tenir res per veure", pesa fins i tot entre els mateixos ciutadans. Mentre fem cua per pujar a l'avió una dona veu el meu passaport i em demana sorpresa per què vinc aquí essent de Barcelona. Segurament aquest sigui un peatge que ha hagut de pagar la Gemma, viure a més de mil quilòmetres de Nova York fa que difícilment algú que visita la ciutat que mai dorm, s'atansi a saludar-te aprofitant que és al país on vius.

Avui en dia però, Minneapolis és una ciutat jove i vital, plena de ciclistes urbans que aprofiten cada tarda de sol de finals d'estiu, conscients que d'aquí a uns mesos el panorama a les vores del Mississipí serà molt diferent. L'etiqueta de ser poc cool s'ha diluït donant rellevància a un altre tòpic recurrent, el fred. Mentre em tornen a l'alberg l'Adam em descriu la sensació de passar sis mesos sota zero amb una curiosa sentència "a Minnesota tenim dues estacions, l'hivern i la construcció". L'impossibilitat de fer obres durant els mesos més freds de l'any fa que l'estiu sigui un bullici d'obrers a diversos carrers propers al downtown, entre ells, el parc que acull la icònica Cherry and Spoon, una cullera blanca de nou metres amb una cirera a la punta. Sense aquesta imatge, el meu reportatge fotogràfic de la ciutat queda orfe de l'escena més fotografiada de les Twin Cities. Però de nou, me n'adono que el millor que m'enduc d'aquí no són les fotografies, sinó les tardes a la carretera amb en John, buscant assentaments eslovens i cabussons als llacs dels afores de Saint Cloud, els sopars amb en Miro Medved i la seva senyora, i per descomptat, la generositat de la Gemma.

El poeta i Premi Nobel irlandès Seamus Heaney va dir "Si tens un passat amb fortes relacions personals i afectives, ets una persona lliure. Pots anar allà on vulguis, sabent que allà on pertanys sempre tindràs un lloc a on tornar". I jo, mentre volo cap a l'oest sumant franges horàries i restant dies al meu viatge, penso que la Gemma Puntí, és una de les persones més lliures que mai he conegut.

Publicació a l'editorial Rough Guides

L'editorial de Guies de viatge britànica Rough Guides, ha adquirit els drets de diverses imatges meves pel seu monogràfic dedicat a Eslovènia.



Dobro!!

Viatjar a Eslovènia

Tot i que tinc amics a la regió d’Štajerska (Estiria) els meus sis viatges s’han concentrat al centre i oest del país. L’East Side d’Eslovènia representa la gran Plana Panònica, amb vinyes i turons coronats per ermites pintoresques, que troben a Maribor la seva capital i cuitat universitària. La segona metròpolis d’Èslovènia és el cor futbolístic d’un país on l’esport més popular és el bàsquet.
 
Si s’hi arriba amb cotxe propi, l’accés (venint des de Catalunya) serà a través de la frontera italiana. Aquí, jo sempre aconsello tres punts d’entrada; Bovec, Tolmin o Nova Gorica. Bovec té una bona connecció amb les autopistes i -des del meu punt de vista- és una visita obligada. Sobretot pel magnetisme del riu Soča (pronunciat So-txa) que a la part superior ofereix múltiples activitats a l’aire lliure, des de ràfting fins a vies ferrades.
 
En cas que s’entri per Tolmin o Nova Gorica, el meu consell és remuntar el Soča en direcció nord, vorejant el Parc Nacional del Triglav i veient com a cada quilòmetre el paisatge s’estreny, fins arribar a Bovec, on a només 453 msnm, entendrem la dimensió dels “dos-mils” que l’encerclen.
 
Aquest poble de 1.600 habitants amb aeroport propi, és una de les portes de l’únic Parc Nacional del país, des d’on a través del pas Vršič podem arribar a Kranjska Gora, província de Gorenjska. Aquest, és el meu districte preferit -i el de milers de turistes- en gran part pel poble de Bled, on trobem l’única illa de tota la geografia eslovena. Uns quilòmetres més sud, el llac Bohinj és molt menys concorregut, sobretot fora de la temporada turística. Potser és per això, que molts eslovens el prefereixen envers el seu veí del nord.
 
Si des de Bled o Bohinj ens dirigim a la Ljubljana, passarem per carreteres amb vistes panoràmiques sobre els Alps Kamniks, i per pobles com Železniki, on la industria metal·lúrgica representa el cor econòmic d’un municipi envoltat de boscos. Alhora, la medieval Škofja Loka és possiblement la ciutat amb més personalitat de la regió, sobretot per la seva muralla i el castell, que des d’un turó talaia ‘la Plana del Bisbe’.
 
(!) Si en lloc de cotxe, viatgeu a Eslovènia amb avió, aquest serà el vostre punt de partida.
 
Un cop arribats a Ljubljana, l’oferta és divideix a les dues vores del riu Ljubljanica, a un costat trobarem el centre de la ciutat i el Parc Tívoli, on ens costarà creure que som dins d’una capital europea. A l’altra vora, el barri antic i el castell ofereixen la visió més romàntica de la ciutat, sobretot des de d’alt de la torre.
 

Però si hi ha un punt que s’ha de visitar sens falta, és precisament entre les dues Ljubljanes. El Pont Triple (Tromostovje) és la icona de la ciutat, juntament amb un altre pont que travessa el Ljulbjanica uns centenars de metres més amunt, el Pont dels Dracs (Zmajski most).
 
Seguint cap al sud en una imaginària ruta en forma de “C” invertida, arribarem a la regió de les Coves de Postojna, declarades per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat i les de Škocjan, espectaculars i molt menys visitades.
 
Els 42 quilòmetres de costa adriàtica queden relativament a prop. Piran és un poble singular, situat sobre una península des d’on veurem Itàlia al nord i Croàcia al sud. L’arquitectura veneciana té una innegable presència a Izola i Koper, però un dels grans atractius que la gent sovint desconeix és el Parc Natural Sečovlje (Krajinski Park Sečoveljske Soline) una extensa plana agrícola on encara s’obté sal de forma tradicional.

Blue Bohinj

Capvespre al llac Bohinj, Parc Nacional del Triglav. Eslovènia

12 mesos, 12 fotos (2)

A pocs dies de tancar el 2011. Apareixen dotzenes de “Year in Review”, reculls fotogràfics que es fan al cap de l’any en qüestió, i que vindrien a ser una versió fotogràfica de la cursa de Sant Silvestre.

Jo publico en aquesta entrada 12 fotografies, una per cada més. No hi busqueu coherència, no l’hi trobareu.

Gener: Ljubljana, Eslovènia.

Febrer: Casau, Vall d'Aran

Març: Matilda Eckholm | Fotoprix Vic

Abril: Mercat del Ram | Vic

Maig: Passeig del Ter | Manlleu

Juny: Nigel D. Johnson Tyghter | CB Vic.

Juliol: Xina | FIM Cantonigròs

Agost: Guillem Sanglas | Manlleu Skatepark

Setembre: Fran Vázquez | FCBarcelona - Standford University*

Octubre: Bicicims | El Far*

Novembre: Santa Maria de Besora

Desembre: Eva Odorova | Lyssois Lille

*Càmera remota

Sveti Primož

Últimes llums sobre els "Kamnik-Savinja Alps"

Ermita de Sant Primož, Gorenjska. Eslovènia

Visca Eslovènia! Visca Catalunya!!!

La 29ª edició del Festival Internacional de Música de Cantonigròs ha tingut novament un èxit de participació. 35 grups provinents de 24 països, han amenitzat les tardes (algunes caloroses, d’altes no tant) mentre contemplàvem el sol ponent-se sobre el Pedraforca.

El primer premi en la categoria de cors mixtes va recaure en el grup University of Primorska Academic Choir qui amb un sonor Visca Eslovènia! Visca Catalunya!!! agraïa el premi, i es ficava el públic català a la butxaca.
Queda la incertesa de saber on es farà l’edició del 2012. Un tema molt repetit els últims anys, i que sembla que pot deixar aquest bonic poble del Cabrerès sense els cants i balls que l’han acompanyat durant gairebé 3 dècades.

Sava Bohinjka

Sava Bohinjka Dolina

Pins i boira a la vall del riu Sava Bohinjka (Eslovènia)
*Dedicada a l'Edu Crispi, un autèntic "B/W Landscaper"

Ljubljana

Vista de la capital Eslovena des del seu castell.

Llac Bled (Jezero Blejsko) Eslovènia

enllaç per saber més d'aquest meravellós paratge.