Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bàsquet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bàsquet. Mostrar tots els missatges

dimarts, 10 de desembre del 2019

Folguerolencs pel món: Mariona Segalés

 Mariona Segalés
Conec a la Mariona en un campus de futbol a finals de juny. Em diu que és de Folgueroles i, intueixo que per la seva edat, ha de conèixer als meus cosins. Encerto. Té l'edat d'en Marc i van fer tota l'escola primària plegats. Li demano on juga esperant que la resposta sigui algun municipi de la comarca. Però em diu que gràcies a una beca esportiva ha passat tot el curs acadèmic a Pittsburgh, als Estats Units. La temporada que ve però, jugarà a Califòrnia, a Fresno. «Fresno State?» li demano. La Mariona em mira amb incredulitat en veure que conec la seva nova universitat, i jo, no em puc treure del cap la maduresa que ha de tenir algú per emprendre aquest viatge en solitari amb només divuit anys. Parlem dels seus dies a Pittsburgh, una ciutat que encara no he visitat però que per ubicació geogràfica sé que ha de tenir uns hiverns molt rigorosos. Ella m'ho confirma dient-me que tenen un camp de futbol cobert. També li dic que pel que he llegit és una ciutat industrial, coneguda mundialment per ser el bressol d'Andy Warhol. La Mariona fa que sí amb el cap, i m'explica la versió més poètica que n'he sentit fins al dia d'avui; Pittsburgh és, per darrere de Nova York, la ciutat amb més ponts dels Estats Units. Quatre-centes quaranta-sis estructures travessen els seus tres rius.

A l'estudiar i jugar en una universitat que forma part de la divisió ACC (Atlantic Coast Conference) la Mariona va veure al pavelló dels seus Panthers atletes universitaris que avui actuen en pavellons de l'NBA. Zion Williamson, R. J. Barret o Coby White, van passar al professionalisme fa menys de mig any. Tot ells, com la Mariona, van néixer l'any dos mil. I també com ells, la Mariona ha començat aquesta temporada lluny de Pennsilvània, concretament a Califòrnia, en una costa oest més distant encara de Catalunya, però amb una climatologia més suportable.

Reprenc el contacte amb ella a la tardor, quan ja està instal·lada després d'uns calorosos mesos d'estiu. Em diu que d'ençà que hi ha arribat no hi ha plogut cap dia encara, i aquí ja estem menjant panellets. La universitat de Fresno State cuida el físic, la tècnica i fins i tot la dieta de la Mariona, servida al mateix campus. També li permet conèixer el país d'una forma que difícilment assoliria com a turista. En aquests últims mesos ha visitat estats tan distants entre sí com Idaho o Nou Mèxic, competint en un radi geogràfic similar al que trobaríem entre Barcelona i Amsterdam. 


Estudiant-atleta, aquesta és la definició que s'utilitza als Estats Units al parlar de nois i noies com la Mariona, que estudien i representen a una universitat. Els dos conceptes conformen una unitat indissoluble que, en cas de dubte, es resol amb la mítica frase de la pel·lícula Coach Carter; "Student athlete, student comes first" (estudiant-atleta, estudiant va al davant). Les classes hi són. Sovint, adaptades als esports i les agendes de la competició, però cap bon resultat taparà una mala nota acadèmica.

Pot semblar que només escric en aquesta revista per parlar de folguerolenques que viuen als Estats Units, i fins al dia d'avui, és així. Aquesta passada primavera vaig tornar a visitar a la Gemma Puntí a Minneapolis. Estar bé, riallera i vital com sempre. A l'abril vam passar un Sant Jordi especial a Saint Paul, amb la comunitat catalana de Minnesota. Allà, enmig de gent de Barcelona, Granollers o la Garriga, te n'adones que tu ets només un turista que està de passada. Inevitablement, en alguna part del teu cap, i entre les teves amistats més properes, sempre queda un trosset que pensa que això de viure a l'estranger és una cosa que encara t'ofereix el futur. Encara que ara mateix no sàpigues ni quan, ni on.

diumenge, 17 de setembre del 2017

Sobre la cultura del bàsquet a Eslovènia

Aquest vespre la selecció eslovena de bàsquet juga la primera final de la seva història. La seva última presència internacional en una final va ser l'any 1989, dos anys abans de la independència del país, quan encara formava part de la desapareguda Iugoslàvia juntament amb Croàcia, Macedònia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Sèrbia. Precisament amb Sèrbia s'enfrontarà avui, liderant la segona joventut del bàsquet balcànic.

Si a Eslovènia hi ha un esport nacional, sense cap mena de dubte és el cant coral. En salts d'esquí es defensen prou bé (Peter Prevc va guanyar la Copa del Món el 2016) però el bàsquet, el "košarka", és el més popular de tots.

Cada estiu centenars de nens i nenes assisteixen a les dotzenes de campus que hi ha repartits pel país, el més gran d'ells el de Postojna (foto). Per on han passat molts dels jugadors que han acabat representant a la selecció absoluta.

No recordo cap viatge a SLO on no hagi acabat parlant de bàsquet. A vegades amb resignació, recordant la remuntada de Grècia als quarts de final de l'Eurobasket 2007. Aquella llosa va pesar durant anys fent creure als aficionats que era una qüestió més mental que física. També hem tingut converses esperançadores, com quan a l'estiu del 2013 es preparaven per acollir la competició al seu país. Però el denominador de tots els moments ha estat l'estimació sincera cap a l'esport de la cistella. Com quan en Boris, un carter de mitjana edat m'explicava amb els ulls il·luminats com de petits havien de retirar amb pales la neu de les pistes del seu Tolmin natal. Sempre he pensat que aquesta escena d'uns nens jugant a bàsquet una gèlida tarda d'hivern era la "fotografia perfecta" de la cultura del bàsquet a Eslovènia. Un país petit que estima el que fa per sobre dels resultats que n'obté.

dissabte, 5 de maig del 2012

L'altre equip de la ciutat

Aquesta nit es juga l’enèsim Barça-Espanyol. Un partit que, a excepció de la rivalitat històrica i de convertir-se en un homenatge públic a Josep Guardiola, no té massa al·licient en una temporada on tot el peix ja està venut.

Pel que si em serveix aquest derbi, és per fer autobombo del meu darrer article; A L’ALTRE VORA DEL RIU HUDSON on analitzo la història gràfica dels Nets i el seu retorn a Nova York després de trenta-cinc anys d’exili a l’Estat veí. Dos equips -Knicks i Nets- que cohabitaven Nova York fa més de quaranta anys, però que mai han acabat d’entendre's. De la mateixa manera que una mare és incapaç de decidir a quin fill estima més,  la ciutat que mai dorm no va prendre part en aquest estèril debat que va acabar amb una decisió salomònica, els Knicks mantindrien el nom de la ciutat, mentre que els Nets, es convertirien en el primer equip a representar un barri, i no una ciutat o Estat com fa la resta de franquícies NBA. Benvinguts a Brooklyn, “Llar de tothom, vingui d’on vingui”.

divendres, 27 d’abril del 2012

Conferència a Manlleu

El proper dimarts 8 de maig, tinc el plaer d’impartir –a casa- la conferència El disseny gràfic a la NBA. Iconografia de la millor lliga del món. A les 8 del vespre al Casal Cívic Frederica Montseny (Avinguda Puigmal, 137-139. Manlleu) Entrada lliure.

diumenge, 15 de gener del 2012

L'home que sabia massa

Sóc lector de Gigantes des dels temps de Dan Majerle als Phoenix Suns. Si hagués de triar una secció de la revista, sens dubte em quedaria amb la columna que setmanalment escriu el reputat periodista Miguel Ángel Paniagua. Coneixedor com pocs del bàsquet als Estats Units, escriu molt i bé sobre temes que van més enllà del parquet; l’economia, la formació acadèmica dels jugadors, o l’expansió del bàsquet a països com la Xina (2002) són només alguns dels temes que ha tocat amb la seva ploma.

El juliol del 2001, en l’edició que coronava a Pau Gasol com a número 3 del Draft, vaig llegir un article seu que he recordat moltes vegades, i que últimament m’ha rondat pel cap amb més insistència que mai.

Des de la revista m’han enviat amablement aquest article, i amb el consentiment del Miguel Ángel, el publico sota aquestes línies en el seu idioma original.

El hombre que sabía demasiado
Por Miguel Ángel Paniagua

El ‘draft’ de 2001 será un acontecimiento que permanecerá en nuestra memorias: el éxito de Pau Gasol ha sido muy notorio. En un ‘draft’ dominado por jóvenes chavales de instituto, en el que la palabra más utilizada ha sido ‘potencial’, la elección de Pau en el tercer lugar por los Vancouver/Memphis Grizzlies (vía Atlanta Hawks), y el no menos excelente lugar alcanzado por Raúl López, supone un suceso magnífico para el baloncesto de aquí. A partir de ahora, llega para Gasol la parte realmente más complicada: crecer y solidificarse como un jugador de la NBA.

Pero el ‘draft’ de 2001 nos ha dejado también un regusto amargo. El jugador más maduro, quizás más completo y, ciertamente, con mejores credenciales de todo los allí presentes, el alero de la Universidad de Duke Shane Battier ha estado por debajo de las expectativas en este proceso de elección. Ha sido sexto, escogido –al igual que Gasol-- por el Vancouver/Memphis. En otros tiempos, un joven elegido ‘Jugador del Año’ en la Liga Universitaria, ‘Mejor Jugador’ de la Final a Cuatro, ‘Mejor Defensor’ por tres veces consecutivas y, para mayor gloria, receptor de los Trofeos Naismith y Wooden –algo así como el corolario de excelencia para un estudiante-atleta– sería un indiscutible número uno del ‘draft’.

Me temo que Battier pertenece a otra época. Su error has sido, quizás, permanecer cuatro años en la excelente universidad de Duke, situada en el estado de Carolina del Norte, para conseguir ser un hombre completo: un reto vano a los ojos de los ‘scouts’, técnicos y ejecutivos de los equipos de la NBA. Shane Battier supo aguantar las tentaciones de gratificación inmediata que proporciona la NBA y decidió desarrollarse: no sólo desde el punto de vista humano y educativo, sino también como jugador. Consiguió mejorar su físico, aprendió a tirar con más soltura, conoció mejor el juego... Y leyó muchos libros. Tantos que en la rueda de prensa previa al ‘draft’ se mostró inteligente, sutil, culto, tremendamente maduro y hasta se permitió utilizar la palabra cataclismo, mientras sus jóvenes compañeros, los otros elegidos para la gloria, respondían a las predecibles preguntas de los periodistas con toda suerte de topicazos.

Los ojeadores parecen preferir el potencial. Esa palabra que en física se relaciona con los campos gravitatorios y electrostáticos y que, en el mundo del deporte, sitúa a los expertos en el punto medio del desconocimiento: no conocen lo bueno que puede llegar a ser un jugador y tampoco intuyen lo malo que puede llegar a ser. Alcanzan, de ese modo, el estado filosófico casi perfecto: sólo saben que no saben nada.

Tal vez Shane Battier debería haber seguido los pasos de sus compañeros de universidad Elton Brand –número 1 en el draft de 1999--, Corey Maggette o William Avery y probar las aguas de la NBA en un momento en el que sus habilidades eran un misterio total. Nadie sabía si podría jugar duro en defensa y no había nadie capaz de adivinar si era capaz de tirar bien a media distancia. Entonces hubiera sido un jugador de futuro, un jugador con potencial y podría haber estado mejor situado. No como ahora, que todo el mundo conocía su excelente reputación.

Battier es, ciertamente, lo más cercano al jugador total: seguro que el atleta va a ofrecer un rendimiento medio muy regular. Siempre. Más aún: la ética de trabajo del ex-jugador de Duke es excepcional y su deseo de mejora –en una liga tan competitiva como es la NBA– es evidente. Los ojeadores de la Liga son capaces de mesurar muchos parámetros en un jugador, pero hay intangibles imposibles de adivinar. Uno de ellos es el deseo de mejora, el compromiso para trabajar duro que puede poseer un deportista futurible. Con Battier, ese tema queda resuelto de inmediato.

También es posible que Battier, un joven cultivado y elocuente en la corta distancia, haya tenido muchas dificultades para autopromocionarse. El tiempo previo al ‘draft’ es, sobre todo, de venta de imagen. Cuando los jugadores se entrevistan con diferentes miembros del personal de los clubes han de ser capaces de vender no sólo sus habilidades, sino también su propia imagen. Y si el jugador no es capaz de hacerlo bien, entonces es el agente del jugador el que tiene la obligación de conseguirlo.

Mike Krzyewski, el entrenador de Duke, dijo hace poco que Shane era «el jugador más completo que he tenido a mis órdenes». Y el ‘entrenador K’ ha tenido unos cuantos muy buenos bajo su mando. Sin embargo, los informes de algunos ojeadores no han favorecido esta imagen de jugador óptimamente preparado que su entrenador universitario ha pretendido proyectar. Uno de estos informes señalaba, en el apartado de puntos débiles del jugador, lo siguiente: «Cuestionable capacidad atlética; dudas sobre su dureza; jugador demasiado inteligente».

Quizás el castigo de Battier haya sido precisamente ese: saber demasiado.

divendres, 17 de juny del 2011

With the 5th pick

Recordo el Draft del 2009. A altes hores de la matinada els Minnesota Timberwoles seleccionaven a Ricky Rubio en cinquena posició, jo ho seguia amb la locució de l’ESPN. Era el 25 de juny, fa gairebé dos anys.Aquest migdia Ricky Rubio ha anunciat que la propera temporada jugarà a la NBA. La terra dels 10.000 llacs es perfila com la nova llar del base del Masnou. De totes les preguntes que l’hi han fet a la sala de premsa Ricard Maxenchs, em quedo amb la d’en Jordi Robirosa:

“-Ricky, te’n vas a Minnesota. Has estat mai a Minneapolis al gener? Tu saps el fred que hi fa!!??”

dimarts, 14 de juny del 2011

Bruixots sense màgia

Aprofitant la bona acollida que ha tingut entre els companys d’ofici el meu últim article sobre el redisseny dels Washington Wizards. He creat una llista amb enllaços als articles escrits en diferents mitjans. La trobareu a la part inferior dreta d’aquest blog.

dilluns, 6 de juny del 2011

Portada al diari Levante

Una fotografia meva il·lustrava ahir la portada del diari Levante, en la seva edició de la comarca de La Safor (País València)
Una doble pàgina interior amb crònica del periodista Salvador Talens, mostra quatre imatges del partit entre l’Universitat de Vic i el Gandía Bàsquet. El resultat final (61-58) donava l’ascens a la lliga LEB a l’equip valencià.

dimarts, 17 de maig del 2011

Rhythm and Hue

Qui no té, feina el gat pentina. I qui no juga els playoff, intenta entretenir la parròquia amb actes promocionals i festes pre/post Draft.

Els Sacramento Kings compleixen el segon requisit, i amb la intenció de representar els fans de la capital de Califòrnia, van encarregar un immens mural al pintor David Garibaldi.

Podeu veure'n el making off en aquest enllaç


dilluns, 11 d’abril del 2011

Pensar en l’equip

No en el fotogràfic, sinó en l’humà. Aquest és el títol de llibre que Xavi Pascual, entrenador del Regal FCBarcelona, presentarà demà dimarts 12 d'abril, a les 7 de la tarda.

Corte Inglés de Portal de L'Àngel.
Sala Àmbit Cultural 6a planta.
Av. Portal de l’Àngel, 19 – Barcelona

divendres, 8 d’abril del 2011

Pienso Logo Existo

Aquest matí s’ha publicat el meu primer article al magazine d’identitat corporativa Pienso Logo Existo. Un blog que parla de branding, logotips, marques, i altres derivats de la imatge corporativa.

*Podeu llegir l'article sobre el logotip de la Final Four Barcelona 2011 aquí.

dijous, 30 de desembre del 2010

12 mesos 12 fotos

S’acaba el 2010, a desenes de mitjans hi ha suculents resums en imatges de l’any que demà tanquem. De tots els que he vist els últims dies destacaria els “reviews” de:

-Boston.com “100 Best Sports Photographs of 2010”
-Gary Crabbe Top Photos of 2010

-Ian Plant Best of 2010

-Art Wolfe 2010 – Year In Review

-Jim M. Goldstein Best Photos of 2010

-Ivan Makarov Wrapping Up 2010: My Favorite Photographs

Per part meva publico 12 fotografies del 2010, una de cada més, sense un fil argum
ental ni una coherència, només amb la data com a única premisa.

Gener: Colomar, Santa Maria de Corcó

Febrer: Festival de patinatge, Tona

Març: Neu a Cantonigròs

Abril: Colmar, Alsàcia

Maig: Camp d’ordi al capvespre, Santa Martí Sescorts

Juny: Església, Sant Julià de Vilatorta

Juliol: Festival Iinternacional de Música de Cantonigròs

Agost: Pete Mickeal, FCBarcelona - CAI Zaragoza

Setembre: MMVV

Octubre: Emina Hadžiahmetović, STK "Zeljeznicar"

Novembre: Salvador Sala, presentant l'homenatge a Peter Hable. FICM Torelló

Desembre: Pit-roig o "rellentí", Santa Maria de Corcó

BON ANY 2011