Folguerolencs pel món: Mariona Segalés

Conec a la Mariona en un campus de futbol a finals de juny. Em diu que és de Folgueroles i, intueixo que per la seva edat, ha de conèixer als meus cosins. Encerto. Té l'edat d'en Marc i van fer tota l'escola primària plegats. Li demano on juga esperant que la resposta sigui algun municipi de la comarca. Però em diu que gràcies a una beca esportiva ha passat tot el curs acadèmic a Pittsburgh, als Estats Units. La temporada que ve però, jugarà a Califòrnia, a Fresno. «Fresno State?» li demano. La Mariona em mira amb incredulitat en veure que conec la seva nova universitat, i jo, no em puc treure del cap la maduresa que ha de tenir algú per emprendre aquest viatge en solitari amb només divuit anys. Parlem dels seus dies a Pittsburgh, una ciutat que encara no he visitat però que per ubicació geogràfica sé que ha de tenir uns hiverns molt rigorosos. Ella m'ho confirma dient-me que tenen un camp de futbol cobert. També li dic que pel que he llegit és una ciutat industrial, coneguda mundialment per ser el bressol d'Andy Warhol. La Mariona fa que sí amb el cap, i m'explica la versió més poètica que n'he sentit fins al dia d'avui; Pittsburgh és, per darrere de Nova York, la ciutat amb més ponts dels Estats Units. Quatre-centes quaranta-sis estructures travessen els seus tres rius.

A l'estudiar i jugar en una universitat que forma part de la divisió ACC (Atlantic Coast Conference) la Mariona va veure al pavelló dels seus Panthers atletes universitaris que avui actuen en pavellons de l'NBA. Zion Williamson, R. J. Barret o Coby White, van passar al professionalisme fa menys de mig any. Tot ells, com la Mariona, van néixer l'any dos mil. I també com ells, la Mariona ha començat aquesta temporada lluny de Pennsilvània, concretament a Califòrnia, en una costa oest més distant encara de Catalunya, però amb una climatologia més suportable.

Reprenc el contacte amb ella a la tardor, quan ja està instal·lada després d'uns calorosos mesos d'estiu. Em diu que d'ençà que hi ha arribat no hi ha plogut cap dia encara, i aquí ja estem menjant panellets. La universitat de Fresno State cuida el físic, la tècnica i fins i tot la dieta de la Mariona, servida al mateix campus. També li permet conèixer el país d'una forma que difícilment assoliria com a turista. En aquests últims mesos ha visitat estats tan distants entre sí com Idaho o Nou Mèxic, competint en un radi geogràfic similar al que trobaríem entre Barcelona i Amsterdam. 

Estudiant-atleta, aquesta és la definició que s'utilitza als Estats Units al parlar de nois i noies com la Mariona, que estudien i representen a una universitat. Els dos conceptes conformen una unitat indissoluble que, en cas de dubte, es resol amb la mítica frase de la pel·lícula Coach Carter; "Student athlete, student comes first" (estudiant-atleta, estudiant va al davant). Les classes hi són. Sovint, adaptades als esports i les agendes de la competició, però cap bon resultat taparà una mala nota acadèmica.

Pot semblar que només escric en aquesta revista per parlar de folguerolenques que viuen als Estats Units, i fins al dia d'avui, és així. Aquesta passada primavera vaig tornar a visitar a la Gemma Puntí a Minneapolis. Estar bé, riallera i vital com sempre. A l'abril vam passar un Sant Jordi especial a Saint Paul, amb la comunitat catalana de Minnesota. Allà, enmig de gent de Barcelona, Granollers o la Garriga, te n'adones que tu ets només un turista que està de passada. Inevitablement, en alguna part del teu cap, i entre les teves amistats més properes, sempre queda un trosset que pensa que això de viure a l'estranger és una cosa que encara t'ofereix el futur. Encara que ara mateix no sàpigues ni quan, ni on.

Curs de fotografia a Folgueroles

Curs de fotografia estructurat de manera que en cada sessió es facin fotografies. La pràctica és fonamental en aquest curs.

Coneixerem les eines, el seu transport, la utilització de la càmera i els accessoris necessaris. Així com la veritable matèria primera de la fotografia: la llum.

Captura (utilització de la càmera)
Obturador | Velocitat | ISO

Narrativa
Profunditat de camp
Moviment (subjecte)
Moviment (càmera)
Moviment (càmera + subjecte)
Zooming

Composició
Llei dels terços
Direcció del subjecte
Espai positiu i negatiu
Grafismes i contragrafismes

Publicació (el destí de les nostres fotografies)
Internet
Paper

Arxiu
Una agulla en un paller
 


Dates: Dimarts, 22 i 29 de gener. 5 i 12 de febrer (4 sessions/6 hores)

Horari: 19:15 a 20:45 h.

Lloc: Centre Cultural de Folgueroles. Carrer de la Rambla, 17. Folgueroles.

Preu: 50 € (inclou dossier d'apunts imprès)

Inscripcions
Punt d'Informació de Folgueroles
Plaça Verdaguer, 2
T 93 812 23 29 - flgr.info@diba.cat
Horari de dilluns a divendres 10 a 14 h.
Dissabtes i diumenges de 2/4 d’11 a 2 migdia
Del 24 al 28 de desembre tancat, 31 i 1 de gener tancat

Informació sobre el temari: info@davidfajula.com

Fotografia de portada a La Falguera

Després de l'article sobre Minnesota a la secció Folguerolencs pel Món, torno a publicar a la revista municipal de Folgueroles, aquest cop aportant la foto de portada. Una escena hivernal de la Font Trobada.

Igual que ja havia fet anteriorment amb la guia Passejades per Osona. La fotografia original és horitzontal, i abraça també la contraportada.

PS: No us perdeu la secció Folguerolencs pel Món amb l'Irma Farrés (Can Mariano). Folgueroles-Calcuta-Katmandú-Liverpool.

Folguerolencs pel món: Gemma Puntí

Article publicat a la secció "Folguerolencs pel món" de l'edició núm. 46 de La Falguera. 

Em dic David Fajula i tot i no viure a Folgueroles, cada setmana vinc un parell de cops a visitar els avis; sóc el nét d’en Quico i la Pepeta de Can Punxes, tot i que probablement a qui més conegueu de casa sigui el meu tiet, en Josep Jufré. No, el ciclista no, el paleta.

Em dedico a la fotografia, concretament a la fotografia editorial, que té com a destí diaris, llibres i revistes. Des de fa uns anys he començat un projecte personal; un llibre que documenti el lligam del poble eslovè amb la seva muntanya nacional, el Triglav. Pronunciat TRI-glau i que literalment significa “tres caps”. I aquí, al voltant d’aquesta muntanya que seria la suma del Canigó, Montserrat i el Pedraforca per a nosaltres, hi ha la raó per la qual escric aquestes línies.

Des d'un principi volia que el meu projecte s'apartés de les postals alpines, no era qüestió de fer un –altre- llibre només amb paisatges espectaculars. La meva intenció és mostrar el lligam social, les llegendes i la vida de la gent que des de fa segles té en aquesta paret de granit el far d'una pàtria sovint silenciada. Així, el 2013 vaig començar a visitar comunitats eslovenes a l'estranger, i ho vaig a fer a Toronto, al Canadà i a l'hivern. On em van rebre amb els braços oberts i em van acomiadar dient-me que a l'estiu, amb cinquanta graus més de temperatura i el Llac Ontàrio desglaçat, allò encara era més maco. Amb la promesa de tornar i la sensació que una mica de mi es quedava allà, vaig creuar l'Atlàntic d'oest a est. Tres anys i dos estius a Eslovènia després, tornava a visitar a en Darko, la Maria i a fer una projecció fotogràfica a la residència per a gent gran Dom Lipa ("la casa del til·ler") on la majoria d'usuaris són d'origen eslovè i comentaven emocionats la seva infància a través de les meves fotografies. Al mateix ser a Ontàrio, i tenint un amic de la colla a Alberta, a només 3500 km de distància, vaig pensar que seria una llàstima no anar-lo a visitar. Però sobretot, entremig d'aquestes dues províncies, hi havia un lloc amb una comunitat eslovena important i un magnetisme molt gran per a mi, Minnesota.

Mentre començava a establir contactes amb la comunitat d'allà i després d'un copiós dinar de la iaia Pepeta, vaig llegir en aquesta mateixa revista que hi havia una noia de Folgueroles de nom Gemma que vivia allà des de feia tretze anys, cosa que vaig interpretar com un senyal de que aquell era l'any per visitar l'Estat dels 10.000 Llacs. Aquella mateixa tarda vaig buscar un email de contacte amb ella i li vaig demanar si sabia res de Pierz, un poble de la mida de Tavèrnoles fundat per un Mossèn eslovè fa gairebé dos-cents anys. La Gemma de Pierz no en sabia res, però la seva resposta va ser tan efusiva que em va acabar de convèncer i un assolellat dimecres de setembre aterrava a Minneapolis.

Allà vaig descobrir pobles de dos-cents habitants repartits entre dos cognoms eslovens, on una colla de gent m'esperava a la rectoria per parlar-me de les seves arrels. Allà, al mig de les Grans Planes d'Amèrica del Nord, els avantpassats d'aquestes persones provinents dels Alps Julians van construir una llar on establir-se després d'èpics viatges per creuar l'Atlàntic amb l'esperança d'un futur millor com a únic equipatge. I entre viatge i viatge per carreteres secundàries escortades per llacs i extenses zones de pastura, vaig tenir temps per conèixer a la Gemma Puntí.

La vida que fa la Gemma allà no cal que us l'expliqui, ella mateixa ho va fer en aquestes pàgines. El que sí que us puc dir és que vaig trobar una folguerolenca encantadora i plenament adaptava a la vida del Midwest. Tant, que a vegades se li escapen expressions angleses en català, combinades amb expressions catalanes traduïdes a l'anglès, que fan que els seus amics no entenguin res del que diu. A nosaltres ens passa el mateix amb en Valdi, un amic de la Gemma d'origen dominicà que combinant l'espanyol i l'anglès crea un llenguatge propi que ens desconcerta i ens fa riure a parts iguals.

Mentre dediquem el dissabte a la tarda a pedalar per Minneapolis, la Gemma em demana per amics comuns que no sabíem ni que compartíem. Coneix tots els racons de la ciutat i fem un dinar-berenar-sopar en un asiàtic on ella no ha ni de demanar què vol. Al vespre em convida a una festa d'aniversari al més pur estil minnesotan. Camisa de quadres, una foguera i una guitarra per cantar cançons de Bob Dylan sota la tranquil·litat d'un cel estrellat. No necessitem res més per ser feliços.

Minnesota és un bon lloc per viure, tan bo com qualsevol altre. Està apartada dels neons de Nova York i dels escenaris de La La Land de la Costa Oest. L'etiqueta rural va associada des de fa dècades al que probablement és el més canadenc –juntament amb Alaska- dels estats nord-americans. És un lloc on els pagesos es queixen que els paguen malament els vedells, i un dels pocs llocs del món on quan he trobat a algú que tenia vaques i li he demanat si coneixia a en Lluís Serrat, m'ha respost que no. Aquesta etiqueta de ser un lloc poc atractiu, de "no tenir res per veure", pesa fins i tot entre els mateixos ciutadans. Mentre fem cua per pujar a l'avió una dona veu el meu passaport i em demana sorpresa per què vinc aquí essent de Barcelona. Segurament aquest sigui un peatge que ha hagut de pagar la Gemma, viure a més de mil quilòmetres de Nova York fa que difícilment algú que visita la ciutat que mai dorm, s'atansi a saludar-te aprofitant que és al país on vius.

Avui en dia però, Minneapolis és una ciutat jove i vital, plena de ciclistes urbans que aprofiten cada tarda de sol de finals d'estiu, conscients que d'aquí a uns mesos el panorama a les vores del Mississipí serà molt diferent. L'etiqueta de ser poc cool s'ha diluït donant rellevància a un altre tòpic recurrent, el fred. Mentre em tornen a l'alberg l'Adam em descriu la sensació de passar sis mesos sota zero amb una curiosa sentència "a Minnesota tenim dues estacions, l'hivern i la construcció". L'impossibilitat de fer obres durant els mesos més freds de l'any fa que l'estiu sigui un bullici d'obrers a diversos carrers propers al downtown, entre ells, el parc que acull la icònica Cherry and Spoon, una cullera blanca de nou metres amb una cirera a la punta. Sense aquesta imatge, el meu reportatge fotogràfic de la ciutat queda orfe de l'escena més fotografiada de les Twin Cities. Però de nou, me n'adono que el millor que m'enduc d'aquí no són les fotografies, sinó les tardes a la carretera amb en John, buscant assentaments eslovens i cabussons als llacs dels afores de Saint Cloud, els sopars amb en Miro Medved i la seva senyora, i per descomptat, la generositat de la Gemma.

El poeta i Premi Nobel irlandès Seamus Heaney va dir "Si tens un passat amb fortes relacions personals i afectives, ets una persona lliure. Pots anar allà on vulguis, sabent que allà on pertanys sempre tindràs un lloc a on tornar". I jo, mentre volo cap a l'oest sumant franges horàries i restant dies al meu viatge, penso que la Gemma Puntí, és una de les persones més lliures que mai he conegut.