Riders on the storm

En consonància amb les esperades precipitacions que hem tingut darrerament a la comarca d'Osona, a Youtube he trobat un magnífic "joc de sobretaula per a dies de pluja". Una obra audiovisual de Mike Manzoori protagonitzada per Kyle Leeper. On, a part d'uns enquadraments molt acurats (espectaculars les preses des de sota l'aigua). El color groc conforma el fil argumental, sou capaços de contar quants cops apareix?

Talon 22, ergonomia i versatilitat

Des de que a finals d'abril vaig tancar un patrocini amb la marca Osprey, tinc el tracte -i el deure moral- de fer una entrada parlant de cadascun dels productes que m'han proporcionat.
 
Abans de parlar de forma grandiloqüent de lo bons que són, volia provar-los en diferents situacions i després escriure amb criteri el que m'he trobat "allà fora". Quatre mesos i unes desenes de quilometres després, destacaria de la Talon 22 les dues coses per les quals la vaig escollir; ergonomia i versatilitat.

El primer que es nota al penjar-se la Talon a l'esquena, és l'ergonomia amb la que ha estat dissenyada. Durant anys he traginat quilos de material -fotogràfic- i poques vegades he tingut la sensació de que el pes s'emmotllés tant bé al meu cos, fins i tot en les maletes amb corretja d'estèrnum. La proximitat a l'esquena aconseguida en el disseny ajuda a equilibri, acostant-se al nostre centre de gravetat i per tant minimitzant-ne l'esforç de càrrega.
 
Jo utilitzo la versió 22, la segona més petita de la gama, però suficient pels meus usos. Una de les característiques que més em va atraure és el fet de tenir -a excepció de les butxaques del cinturó- només dues cremalleres, una pel petit compartiment situat darrera el coll i l'altre per l'espai general. Això permet tenir la resta de material -aigua, menjar, capelina- a l'abast sense la necessitat de treure'ns la maleta de l'esquena, mantenint l'equip fotogràfic a l'interior lluny de la vianda. Alhora, les butxaques externes ofereixen la possibilitat de col·locar-hi petits estris que sempre tindrem a mà; un trípode petit, un llibre o un bloc de notes.
 
Tot i no tenir coberta de pluja incorporada, i utilitzant-la sota un petit xàfec barrejat amb calamarsa, la meva càmera va quedar intacte a l'interior, una magnifica noticia. Primera perquè ens estalvia col·locar i treure la capelina particular cada cop que volem accedir-hi, i segona, perquè les cintes que comprimeixen les butxaques són molt útils per penjar-hi calçat lleuger o altres derivats de la vida outdoor.

L'altre equip de la ciutat

Aquesta nit es juga l’enèsim Barça-Espanyol. Un partit que, a excepció de la rivalitat històrica i de convertir-se en un homenatge públic a Josep Guardiola, no té massa al·licient en una temporada on tot el peix ja està venut.

Pel que si em serveix aquest derbi, és per fer autobombo del meu darrer article; A L’ALTRE VORA DEL RIU HUDSON on analitzo la història gràfica dels Nets i el seu retorn a Nova York després de trenta-cinc anys d’exili a l’Estat veí. Dos equips -Knicks i Nets- que cohabitaven Nova York fa més de quaranta anys, però que mai han acabat d’entendre's. De la mateixa manera que una mare és incapaç de decidir a quin fill estima més,  la ciutat que mai dorm no va prendre part en aquest estèril debat que va acabar amb una decisió salomònica, els Knicks mantindrien el nom de la ciutat, mentre que els Nets, es convertirien en el primer equip a representar un barri, i no una ciutat o Estat com fa la resta de franquícies NBA. Benvinguts a Brooklyn, “Llar de tothom, vingui d’on vingui”.

Horitzó

Una gran obra de composició fotogràfica.
I recordeu nens; No col·loqueu mai la línia de l’horitzó al centre de la imatge.

Rhythm and Hue

Qui no té, feina el gat pentina. I qui no juga els playoff, intenta entretenir la parròquia amb actes promocionals i festes pre/post Draft.

Els Sacramento Kings compleixen el segon requisit, i amb la intenció de representar els fans de la capital de Califòrnia, van encarregar un immens mural al pintor David Garibaldi.

Podeu veure'n el making off en aquest enllaç

How it all began

Interessantíssim vídeo del gran Art Wolfe, on explica els seus inicis, la seva filosofia, i com la seva formació acadèmica en Historia de l’Art i Pintura el va influir com a fotògraf.

SALT

Escric aquesta entrada mentre una incessant nevada col·lapsa a mig país, carreteres tallades, gent alarmada, escoles tancades, i jo sense càmera de fotos. Divendres vaig deixar l’equip a casa del propietari del terreny on estem treballant en un reportatge, amb la intenció de no haver d’anar carregat avui a les 8 del matí. “-segur que no la necessitaràs?” em preguntava divendres, i jo sense haver vist la previsió meteorològica responia que no. Un error que espero arreglar abans que la neu no es fongui.

La intenció d’aquesta entrada no és fer una crònica meteorològica, sinó escriure sobre el fotògraf i cineasta australià Murray Fredrericks, i la feina que desenvolupa en un entorn diametralment diferent al que ara mateix veig per la finestra.

Fredericks ha invertit 6 anys i nombrosos viatges per il·lustrar la vida en un dels racons més austers del planeta el llac salat Eyre, un extraordinari ecosistema a l’interior d’Austràlia, situat a 700 quilometres al nord d’Adelaide i 15 metres sota el nivell del mar. La seves imatges, els medis de transports, i les inclemències a les que es veu exposat m’han recordat a les travesses en solitari del company Sergi Fernández Tolosa.

Les hores de gravació d’aquestes estades han quedat recopilades en un extraordinari documental anomenat SALT. Premiat en la seva categoria als festivals de Melbourne i Atlanta. També de forma paral·lela s’ha fet una edició de fotografies i timelapses extrets d’aquest paisatge més propi de la lluna que del nostre planeta.

Una mostra més de bellesa en un lloc aparentment buit.

The Drifter - Rob Machado