Un japonès a l’Àrtic

Pensa en el teu fotògraf preferit, visualitza mentalment les seves imatges, les teves preferides. Ara, examina-les conjuntament. Veuràs que hi ha una coherència entre totes elles, ja sigui gràfica -composició, format, color- o de gènere –retrat, macrofotografia, fotoperiodisme-. A part d’aquestes característiques, en el cas que hagis escollit un fotògraf de natura, pots trobar-hi un altre denominador comú, la geografia.

Jim Brandenburg va viatjar durant dècades sota encàrrecs de National Geographic, per tornar a la seva Minnesota natal i documentar com ningú els boscos septentrionals de l’Estat dels 10.000 llacs. Galen Rowell va fotografiar els sis continents –inclosa l’Antàrtica- però el seu camp base sempre era la Sierra Nevada Californiana, i Vincent Munier va depurar la seva tècnica fotogràfica a les muntanyes de Vosges, abans d’embarcar-se en viatges cap a latituds més altes. Però si hi ha un fotògraf de natura que s’ha guanyat el respecte per treballar una zona geogràfica concreta durant una llarga temporada, aquest és Michio Hoshino.

Parlar de fotografia a Alaska és fer-ho de natura, i parlar de fotografia de natura a Alaska, és fer-ho de Michio Hoshino (Ichikawa, Japó. 1952 – Kamchatka, Rússia. 1996) L’idil·li d’aquest fotògraf japonès amb l’estat més septentrional dels Estats Units va començar un dia de tardor de 1972, quan, fullejant en un mercat de llibres de segona mà al districte de Kanda (Tòquio) va trobar-se entre les mans Alaska publicat per la National Geographic Society. Les imatges d’aquell llibre el van encisar, en especial una fotografia aèria de George F. Mobley on es veia la comunitat Inupiaq de Shishmaref, un granet de sorra dins la immensitat del mar de Bering.

Aquella mateixa tardor, Hoshino va decidir moure fils per veure amb els seus ulls les meravelles que no es cansava de contemplar en aquell llibre, enviant cartes a set poblets d’Alaska amb la intenció de demanar-los una estada estival. Només hi havia un petit inconvenient, a qui adreçar-les. El sentit comú li va dictar una forma lògica d’actuar, referir-se a l’alcalde. Així que les cartes que sortirien del Japó per travessar el Pacífic portaven escrita una adreça peculiar: Mayor, Shishmaref, Alaska, USA.

Com era d’esperar, la majoria de les cartes van ser retornades al remitent. Tot i això, un dia de primavera de 1973 una resposta postal el va encaminar cap a la glaçada Alaska, aquell mateix estiu Hoshino passava tres mesos convivint amb una família Inuit. Michio Hoshino, Alaska i la fotografia anirien apropant-se mútuament per acabar establint uns vincles eterns. Després de graduar-se en econòmiques per la Universitat de Keio, Hoshino compaginava els seus estudis de fotografia amb una feina com a assistent de Kojo Tanaka. El 1978, establert a Seattle en un programa d’anglès, fotografiava el Parc Nacional d’Olympic, fascinat pels seus primitius boscos costaners. Mesos més tard, es mudava al campus universitari de Fairbanks per estudiar-hi biologia. Precisament la ciutat més important de l’interior de l’Estat es convertiria en el seu camp base des d’on planificava “-Dibuixar un mapa d’Alaska amb les meves pròpies experiències”.

Els seus viatges pel 49é Estat s’anirien succeint, fos en kayak, cotxe o avioneta, Hoshino documentava amb la seva càmera la fauna i flora d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les seves imatges d’animals sota el sol de mitjanit o dins la nit eterna, mostren l’entorn d’aquesta terra que obsequia al visitant amb bellesa i rigor a parts iguals.

Un fatídic vuit d’agost de 1996, Hoshino, en una de les seves expedicions fotogràfiques fora d’Alaska, es trobava acampat al Llac Kurilskoya, a la península russa de Kamchatka. Una llengua de terra que fa milions d’anys tocava l’Amèrica del Nord formant un pont físic que travessava el mar de Bering. Hoshino dins la seva tenda de campanya va morir a causa de l’atac d’un ós bru (Ursus arctos). 

Els gairebé vint anys de carrera fotogràfica que Hoshino va destinar a Alaska, queden reflectits en diversos assajos; Arasuka hikari to kaze (Alaska, llum i vent, 1995) Mori to hyogi to kujira (De Boscos, Glaceres i Balenes. 2006) llibres infantils il·lustrats; Mori e (Dins els boscos. 1999) Nanuuku no okurimon (El regal de Nanook. 1996) i evidentment, en llibres de fotografia com Grizzly (1987) Moose (1988) Artcic Odyssee (1999) o la seva obra retrospectiva, HOSHINO’S ALASKA, un recull de fotografies i assajos publicat el 2007 per Chronicle Books.Quan a través del Grup Fotogràfic Manlleu vaig tenir l'oportunitat d’entrevistar al fotògraf de natura establert a Seward (Alaska) Ron Niebrugge, vaig demanar-li per Hoshino. Niebrugge, nascut a San Diego però amb una amabilitat nòrdica forjada sota les aurores boreals, es va desfer en elogis cap al fotògraf japonès.

"Aquest noi era increïble! No hi ha dubte que els fotògrafs d’avui en dia ho tenim tot molt més fàcil amb la fotografia digital. Quan Michio treballava, tenies sort si trobaves carrets de 100 ISO. A sobre, no en veies els resultats fins un mes després. Tot i aquests inconvenients, els seus treballs són encara avui considerats dels millors a nivell fotogràfic, especialment les seves imatges de vida salvatge dins l’entorn. Recordo la primera vegada que vaig veure el seu llibre Moose,vaig quedar bocabadat i vaig comprar el llibre a l’acte. Desafortunadament no el vaig arribar a conèixer, però va tenir un gran impacte en la fotografia i els fotògrafs d’Alaska, és una llàstima que no sigui més conegut. Em fa molt content que en facis menció en aquesta entrevista."

Avui considero aquestes paraules un homenatge mutu, a qui va dedicar la seva obra a la terra on el sol mitja nit tenyeix la tundra d'un daurat enlluernador.

Recordar una persona per la seva mort ignorant-ne la vida, és una injustícia. Hoshino va destinar la seva carrera a documentar l’Última Frontera. La gent d’Alaska el considera un mite que va arribar a conèixer l’Estat del Nord més bé que molts d’ells, com demostra el fet de que tingui una exposició permanent a la pàgina web de l’Universitat Estatal. Però de tots els que se li han retut, probablement l’homenatge que més li hauria agradat a Hoshino seria el Tòtem que es va construir en memòria seva. Una figura que reposa eternament mirant l’horitzó per sobre del Cercle Polar Àrtic. Precisament, el que més li agradava fer a ell.