dijous, 28 de febrer de 2019

5 anys d'autònom


Fa un any vaig publicar 9 reflexions sobre els meus 4 anys d'autònom. Tornar-ho a fer avui seria gratuït, ja que no he canviat cap dels principis exposats. Al contrari, m'he aferrat encara més a ells. Entre aquells principis hi ha un concepte que sobresurt i sovint apareix als cursos o a les reunions amb associacions fotogràfiques, el "com". "Com t'ho fas per vendre fotos?", "Com planteges un projecte?", "Com acabes publicant un llibre?". No hi ha una resposta universal, però sí que hi ha una qualitat indispensable. Ser proactiu.

Hi ha molt poques persones que es dediquin únicament a fer fotografies del que vulguin, i aconsegueixin tenir una demanada suficient per poder viure de les seves vendes. A partir d'aquí s'obre un ventall de professionals que treballen per encàrrecs acordats prèviament, fan formació, viatges. D'altres que compaginen aquestes feines amb la venda de fotografies en agències d'estoc com a suplement econòmic. Alguns d'ells, de tant en tant arrisquem -amb més cor que cap- fent projectes personals dels quals no ens preocupa massa treure'n un rèdit econòmic immediat -i a llarg termini, tampoc, desenganyem-nos- per mantenir encesa la flama que ens recorda que tenim la millor feina del món.

El que tenen en comú tots els exemples anteriors és la proactivitat. A cap de nosaltres ens aturen pel carrer demanant-nos si voldríem fer un llibre de fotografia sobre el riu Ter. Fins i tot a aquells a qui avui els envien correus electrònics proposant-los projectes de somni, algun dia van haver de trucar a més d'una porta amb la intenció que l'obrís algú interessant a saber les tres coses fonamentals a l'hora d'anar a buscar feina: qui ets, què fas i què vols.

No venem fotos a granel, sinó que proposem projectes, reportatges o cursos, a qui creiem que poden interessar. Aquí a vegades recau el primer error, intentar vendre un congelador a un inuit. A vegades no escollim bé el nostre futur client, i ens esforcem a convèncer a un pagès que muny 200 vaques i ven tota la llet que produeix a una empresa de productes làctics, que "ell no ho sap encara" però necessita una pàgina web i unes xarxes socials per arribar a 10.000 seguidors. Li cal arribar a 10.000 persones si té un sol client? La gent als supermercats buscaran a les etiquetes si la llet d'aquell bric és de les vaques de Cal Morera que segueixen a Instagram?. Entendre l'encàrrec és el primer pas per estalviar-nos un disgust, o pitjor encara, crear quelcom inútil. Ser proactiu també significa posar-nos al lloc del nostre client.

És aquí, en aquest punt de recerca continua de noves feines, on tenim la primera demanda de creativitat. Pensar què podem fer (que sigui nou) i buscar a qui pot interessar. Un cop hem superat aquest primer obstacle, apareix la segona demanda, el "com" resoldre l'encàrrec. Un exemple és que sovint se'ns demanen fotos de paisatge on aparegui gent, sobretot famílies amb nens, i també és part de la nostra feina trobar als futurs models i un cop allà, resoldre la fotografia. Càmera en mà, ser proactiu significa moure's, buscar nous enquadraments, tornar-hi a diferents hores o plantejar-nos si farà falta il·luminació extra. Els anglesos divideixen les fotografies en dos conceptes "take it" (captar-la) o "make it" (crear-la). A vegades tenim una alineació d'estels i tot encaixa només baixar del cotxe, però en la majoria d'ocasions hem de treure petroli a força de pensar com pot millorar l'escena. Això és el que s'anomena ofici.

A vegades aquestes alineacions d'estrelles semblen invertides, i tenim la sensació que els astres estan en contra de les nostres fotografies. No tenim bona llum, no trobem famílies amb nens que vulguin aparèixer a les nostres fotografies i en aquell indret bucòlic on volíem fer les fotos, un cartell immens que diu "terreny en venda" ens fa tornar de nou a la casella de sortida. Caure i aixecar-se.

Ser proactiu és, com descriu José B. Ruíz a El fotógrafo en la naturaleza, ser capaç d'esgotar el potencial d'una escena en un moment determinat, i en un pla purament comercial, ser capaços de conèixer el rendiment econòmic que podrem obtenir d'aquelles imatges.

Des d'un punt de vista figuratiu, però també literal, ser proactiu és anar més enllà. Fotografiar racons desconeguts que desmereixem -injustament- perquè sempre els hem considerat massa propers a casa. Intentar viatjar on ningú sol viatjar, conviure amb persones locals en lloc de fer-ho amb altres turistes i sobretot entendre que als llocs més inesperats hi ha gent extraordinària amb històries inspiradores.

Kapuściński va dir «per ser bon periodista, cal bona persona
». No podria estar-hi més d'acord, tot i que crec que no es pot fer cap feina ben feta si no s'és bona persona. És molt difícil pensar en un forner, un paleta i molt menys un mestre o un metge que no siguin bones persones. Per això, l'últim paràgraf sobre la proactivitat és per al respecte als companys. No veig als altres fotògrafs, dissenyadors o periodistes com a persones que em prenen la feina, sinó com a companys d'ofici. Mai he estalviat un elogi sincer cap a un d'ells, encara que faci una feina per la qual jo pagaria per poder fer. Enviar un correu electrònic per dir-li com m'ha agradat el seu últim llibre o com d'inspiradora em va resultar la seva col·laboració a Catalunya Ràdio parlant del Canadà a una persona que no conec, mai m'ha fet mandra. De fet, ha estat des d'aquests petits gestos que he acabat, cinc anys després, enviant llibres dedicats en català, anglès o finès a en Xevi, en Sergi, la Dušica o en Hannu. Referents en els meus inicis, reconvertits avui en amics.

2 comentaris:

Racó de l'Enric ha dit...

Hola David
Crec fermament en el que dius de ser proactiu en qualsevol activitat que facis, res no arriba sol i sense esforç, caure i aixacar-se, es el camí de cada dia, i aixacar-se amb moltes ganes de tornari. Felicitats per tot el que vas logrant, sempre que ens ho expliquis ho celebrarem
ben sincerament. Gracies per la teva dedicació al Grup Fotografic Abadessa i com no de pas a Sant Joan.
Ben cordialment
Enric Salvadó

David Fajula Jufré ha dit...

Moltes gràcies Enric. De proactivitat, pocs en sabem com tu.