dimecres, 28 de febrer del 2018

4 anys d'autònom

L’1 de març de 2016 anava en tren cap a Madrid a una reunió de feina. A l’AVE vaig pensar que feia dos anys justos que m’havia plantat per autònom, i que en aquell precís instant els meus impostos i jo viatjàvem en la mateixa direcció. Vaig celebrar l’aniversari de forma discreta al Parque del Retiro, i com si fos el meu propi 31 de desembre professional, vaig fer un resum mental dels darrers 365 dies. Per descomptat, també vaig escriure els meus propòsits d’Any Nou.

Avui no sóc a Madrid, no tots els meus “1 de març” són igual de glamurosos. Però després de quatre anys treballant a compte propi i preguntat sovint per certes qüestions del món professional, em veig en cor de compartir algunes reflexions apreses pel camí: 


Fiscalitat

Sí, és la part més feixuga, especialment si ets una persona d’humanitats o un treballador del Tercer Sector. Per això també la poso al capdavant, per treure-la ràpidament de la llista.

Pagaràs per coses que tenen noms que no saps ni què signifiquen, però és així i ho hem d’acceptar, perquè els impostos representen el primer pas cap a la professionalitat. Busca’t un bon gestor i deixa’t aconsellar.


Tenir feina

A casa venim de pagès, i allà sempre hi ha alguna cosa a fer. L’última vegada que un avantpassat meu va dir “he acabat la feina, demà no sé pas què faré” va ser l’any 10.000 aC. Quan després de caçar un mamut i actualitzar les pintures rupestres, va encendre una foguera en una cova de l’actual terme d’Ogassa.

Igual que els pagesos, els autònoms sempre tenim coses a fer. Has actualitzat la web amb els últims projectes? Tens un petit planning de la feina pels pròxims mesos? Quan fa que no escrius una entrada nova al blog? Recordes que abans del dia 20 has d’haver presentat l’I.V.A. trimestral?

Classificació de les feines

Des d’un primer moment vaig estructurar una gràfica amb dos eixos que valoren el retorn personal i el retorn econòmic de cada feina. Lluny de voler-lo omplir de forma equilibrada, miro d’estructurar-lo segons el que el Mestre Puyal anomena “parcialitat objectiva”. Vaja, el que tècnicament es coneix com a “escombrar cap a casa”.

Hi ha feines que tenen un alt retorn econòmic i d’altres -sovint masses- que no tant. Aquestes mateixes feines també es poden valorar des d’un punt de vista de plenitud personal més o menys alt (ho faria encara que no em paguessin vs no ho faria ni que em paguessin).





A l’eix vertical (realització personal) també hi podríem incloure la potencialitat professional de l’encàrrec, m’explico; potser aquella feina que està lleugerament mal pagada ens pot servir de trampolí per a projectes més grossos i/o de porta d’entrada a una empresa/entitat rellevant. Imaginem un arquitecte que projecta un edifici construït al Passeig de Gràcia (el de Barcelona, no el de Manlleu) que veurà molta gent. Segurament, a la llarga traurà un rèdit més gran de la projecció de la seva feina que de la feina en si.

Intuir la durada d’una relació professional

Quan tenim un encàrrec nou podem preveure, dins d’uns marges raonables, la durada de la relació professional que tindrem amb el client. Si és un particular que vol vendre la seva segona residència i necessita unes fotografies de qualitat de l’apartament, les vistes i l’entorn, ens pagarà per la feina feta i quan l’hagi venut, no ens dirà res més perquè no tindrà més segones residències per vendre.

En canvi, si és una parella de nuvis és probable que al cap d’uns mesos d’haver fotografiat el Casament fem també una sessió d’embaràs, fotos del nadó acabat de néixer, Bateig, segon embaràs, etc.


Això podria comportar un petit descompte en el primer encàrrec, amb l’esperança que tornin ben aviat.


Ignorar els cants de sirena

“David, hauries de muntar un viatge fotogràfic a Eslovènia”, “David, has de fer un curs de fotografia amb telèfon mòbil”, “David, tu que col·labores a Catalunya Ràdio hauries de fer una secció de fotografia nocturna a la nit dels ignorants”.

Estic convençut que tot això tindria un gran èxit, però has de fer coses en les quals creguis, siguin o no les més mediàtiques. Els projectes s’han de madurar i preguntar-te sincerament si és el que vols fer o si “només és una feina més”. Això agafa especial rellevància en l’apartat de formació, ningú es creurà a un professor a qui no l’apassioni el que explica.


Perdre per guanyar

Imaginem que treballes per a una entitat esportiva que organitza un torneig de futbol sala al teu poble. Cada any són gairebé 300 equips, la feina va bé i tothom està encantat amb els teus serveis. De sobte però, no saps per què i les inscripcions cauen a 52 equips. Els ingressos dels organitzadors es redueixen a patrocinadors i inscripcions (i aquestes últimes han caigut un 80%) i és molt probable que, si segueix així els pròxims anys, també ho facin els ingressos per patrocini, ja que les marques veuran que el seu impacte és molt menor. 

La teva feina però és pràcticament la mateixa; faràs fotos durant tots els dies, semifinals, finals, lliurament de premis, etc. De fet, la viabilitat econòmica de l’acte “no és el teu problema”. No, no ho és, com tampoc ho és el canvi climàtic mentre el nivell del mar no arribi a la tercera planta de l’edifici on vius. Ara bé, jo he intentat ser sensible a aquests efectes i quan m’he trobat en situacions similars he ofert al meu client un descompte en el preu dels meus serveis, conscient que si es deixa de fer el torneig, hi perdrem tots.


Pots semblar un pas enrere, però et garanteixo que si l’any que ve al torneig són 1000 equips i la teva competència s’abraona sobre els organitzadors fregant-se les mans, la feina serà teva.  

Perdre per perdre

A vegades les coses senzillament no funcionen, punt. Només cal fer-se una pregunta “hem fet la feina de forma impecable?” si la resposta és “no” ves que no sigui aquesta la causa per la que no n’estem contents ni nosaltres ni el client.

Ara bé, a vegades la feina està perfecte però tampoc surten els números per mil factors que se t’escapen. És trist, però és així. No et desgastis queixant-te i segueix mirant endavant. De fet, quan les feines surten molt bé i la facturació supera les expectatives, tampoc ens preguntem “per què a mi!!??”.

Aprendre a perdre

A vegades se’ns presenten feines molt ben pagades, però per a les quals no estem capacitats. És així i no és dolent, senzillament cal saber dir que no i a poder ser, referenciar al possible client a un company capaç de resoldre la feina millor del que ho faríem nosaltres. De sobte, veuràs que el mateix company t’envia un client que creu que el serviràs millor tu que ell creant un benefici mutu. Si ens portem bé, hi cabem tots.

Sentit institucional

Quan treballes subcontractat per una altra empresa, agència o institució, et deus –i els representes- a ells. És important saber quin barret portem en cada moment.

Això agafa molta rellevància si formem part de juntes directives d’alguna entitat. És molt temptador autoproposar-nos com a “proveïdors en cap” de tallers per a l’associació fotogràfica que presidim. Pensant només que en treure’m un rèdit econòmic, guanyarem diners a canvi de perdre credibilitat.

De nou, sigues elegant i involucra a altres companys del gremi, tard o d’hora ells faran el mateix amb tu.

El resum de tots aquests punts és que treballes més per qui ets que no pel què fas, o almenys això vull pensar. Desenganyem-nos, avui en dia molta gent està capacitada per fer fotografies publicables, molta. Però el resultat és només la part visible de la feina. Recordar al pare de la núvia que s’ha de cordar l’americana quan estigui dret, o lliurar de nou gigues i gigues de fotos a un client que ho ha perdut tot en un desastre informàtic, són gran part de la nostra professionalitat.


El psicòleg esportiu Pep Marí explica a les conferències la diferència entre saber muntar a cavall i saber competir. Marí diu que una cosa és fer una excursió a cavall un diumenge al matí, i l’altra és ser capaços de sortir a una pista envoltada de públic i saltar dotze obstacles sense tombar-ne cap en menys de dos minuts. En el millor sentit de la paraula, els professionals sabem competir.


Avui que la cosa va d’aniversaris, agafa més rellevància que mai la frase que ens va dir el nostre tutor de Gràfica Publicitària deu anys abans que em plantés per autònom; “el dia de demà us pagaran pel què penseu, no pel què feu”.