dilluns, 18 de gener del 2016

Nomen est omen


La fotografia és una Art visual, igual que ho és la pintura o el cinema. Relacionar-ho amb la literatura ens sembla desorbitat, més encara el fet d’escriure alguna cosa coherent, perquè sovint creiem que “no és lo nostre”. Com molt bé diu David duChemin “és possible que no escrigui bé, i per això hagi decidit dedicar-se a la fotografia”. Però hi ha un punt que totes les fotografies comparteixen i que només pot ser gramàtic; el títol.

El títol és el colofó d’una obra; ja sigui una sola fotografia, un reportatge o un llibre. És aquell 10% que aporta quelcom més i que ens diu el què hi ha més enllà; contextualitza, emfatitza sensacions i en transmet de noves. Les grans obres són grans per moltes raons, inclosa la de tenir un nom especial.
Jim Brandenburg és un exemple de títols suggerents; “Secret bay” (la bahia secreta) o “Last leaf” (l’última fulla) en són bons exemples, també ho són noms com “evening chorus” (el cor del capvespre) o “Late colors” (colors tardans) del seu projecte de vídeo Nature 365. No és casualitat que l’autor compari aquests petits vídeos amb els poemes Haiku japonesos, no s’arriba a ser un referent mundial de la fotografia llegint només manuals de càmera.

“Per a cada cosa una estació” de Hannu Hautala o “De crepuscle en crepuscle” de Vincent Munier, són grans llibres amb grans noms, creant el lligam idoni entre continent i contingut. Per evidenciar la importància dels noms, només cal veure les aportacions que aquests fan en obres d’altres disciplines; “el cant dels ocells” o “el pensador” representen la rúbrica precisa d’aquestes grans obres de la música i l’escultura.

Quan al 2009 vaig exposar el meu projecte Identitat pròpia, trobar-li el nom va ser l’últim pas, i el més difícil. Alhora va representar la quadratura del cercle fent que tot encaixés. Sovint el temps és el millor jutge per veure si realment el projecte tenia futur o si era fruit d’unes circumstàncies efímeres.
 

De la mateixa manera que per fer bones fotografies necessitem tenir una gran cultura visual, llegir és la millor eina per trobar bons títols. No ens hem de limitar a llegir sobre fotografia, perquè segurament reciclarem títols de tercers. És bo agafar-se a tot, des de revistes fins a llibres de poesia. La narrativa de viatges per exemple, és un gènere que descriu entorns de forma literària, fent que els imaginem i visualitzem intensament, i que a vegades ens decebem quan en veiem la pel·lícula.

Les paraules poden aportar aquest valor afegit a les nostres obres, són l’eina que ens ajuda a transmetre les nostres intencions amb unes formes que la comunicació visual, senzillament, no té.

Personalment, tinc rebost ple de títols, molts d’ells per a fotografies i reportatges que encara no he fet. Però saber-los és
el primer pas per visualitzar-los.

dilluns, 11 de gener del 2016

Fotografia de cavalls per a la Yeguada Dicar



Adoro els cavalls. Als 7 anys muntava sol, al 12 ja n'havia caigut dues vegades i als 14 em plantejava seriosament dedicar-m'hi de forma professional. A casa les vacances d'estiu les passàvem al Pla d'Anyella o a la Vall d'Aran, els àlbums de fotografies d'aquella època estan farcits d'animals de peu rodó. La meva mare sempre ha acceptat amb certa resignació "tenir més fotos de cavalls que dels meus propis fills". C'est la vie a Can Fajula.

És per aquest patrimoni immaterial que quan des de Ciclick (mai els podré estar prou agraït) em van referenciar com a fotògraf per a la Yeguada Dícar, no vaig dubtar ni un moment en acceptar la feina. 

Vàrem començar a finals d'estiu, fotografiant les eugues i treballant amb en Jordi i en Toni en el disseny de la pàgina web i les imatges necessàries. Aquí hi ha hagut el punt clau d'aquest projecte, quan al teu costat tens uns professionals que visualitzen la feina i ho saben transmetre, tot és molt més senzill, i el resultat, l'esperat per les tres parts; l'estudi de disseny, el client i jo.

El millor de tot això però és veure la il·lusió que hi posen gent com en Rafael i la Carme. Tornar al cap d'uns mesos i comprovar com han crescut aquelles pollines o com cada cop és més evident la gestació d'alguna euga, fa que et sentis aquesta feina una mica més teva que la resta de projectes. 

Fotografiem millor allò que més estimem, i en aquest cas, a mi no m'ha costat gaire.