L’expressió anglòfona Dress Code, traduïa a
l’espanyol com a “código de vestimenta”, va ser una norma aplicable als
jugadors de la NBA anunciada el 17 d’octubre de 2005 pel comissionat David Stern. La nova llei dictava que els jugadors havien de vestir d’una manera
determinada, o més ben dit, no vestir d’una manera determinada.La imatge de la Lliga s’havia vist perjudicada per la trista Batalla d’Alburn Hills el 2004, i la roba ampla, les gorres girades o els penjolls d’or amb diamants, no ajudaven massa al rentat de cara que volia Stern.
La preocupació per no donar una imatge “most often associated with hip-hop culture” va comportar la instauració de la nova norma. A partir de la temporada 2005-06, els jugadors durien roba apropiada pel negoci; camisa, americana, sabates i pantalons llargs, preferiblement de pinça.
Com era previsible, la norma va tenir un èxit a mitges, els jugadors van vestir amb les peces de roba indicades, però amb un gust pels colors i les combinacions qüestionable, portant la seva imatge a l’extrem de l’estètica funky. Fins i tot, va aparèixer un divertit anunci de la botiga O’Ground on es parodiava la roba que llueixen els jugadors a les rodes de premsa, i que exemplifica perfectament on s’ha arribat.
De totes les que he llegit, la definició de Dress Code que més m’agrada, és la de la versió anglesa de Wikipedia, on la descriu com “Una norma sovint no escrita referent a la roba”. Aquest codi s’aplica a moltes feines, tots tenim al cap la imatge d’un banquer, cambrer o polític impecablement vestit per l’ocasió. Però el que no tothom sap, és que els fotoperiodistes també vestim les nostre millors gales en certes ocasions laborals.
En un encàrrec de varis dies per l’Ajuntament de Mont-real el passat més de setembre, em vaig veure involucrat en diferents escenaris, inclòs el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Així que una de les coses que més em preocupava, era vestir adequadament.
La conclusió que vaig treure després d'una setmana de feina, és que el codi es pot separar en tres graus, depenent de si l’acte que fotografiem és més o menys institucional.
Americana i pantalons de pinça (AKA traje)
Quan es fotografien actes com el pregó de les Festes de la Mercè, s’està –literalment- envoltat d’alcaldes, expresidents de la Generalitat, cònsols i regidors. Evidentment, tots ells van vestits de forma impecable. Així que si entremig d’ells, un fotògraf llueix una camisa estil Magnum, apareixerà com un punt d’atenció dins les imatges dels seus col·legues fotoperiodistes, als quals suposem que no els farà molta gràcia. Per aquesta raó, jo vaig optar per vestir-me a l’estil suïs, neutralitat absoluta. Americana i pantalons de color gris fosc (gairebé negre) i camisa gris, sense corbata (no em barrufen massa) amb sabates negres. Evidentment, la maleta per la càmera o el portàtil, també és un tema a tenir present. Vaig triar per un parell de maletes negres, coherents amb la indumentària oficial. La millor manera de passar desapercebut entre les ombres.
Aquesta opció és la més institucional de
totes. Es sol utilitzar per a actes oficials com pregons, signatures de
convenis entre ciutats/països o dinars on els protagonistes siguin alts càrrecs: presidents, ministres, etc.
Don’t wear jeans
Aquest va ser el consell del cap de premsa
pels actes del dissabte. N’hi ha prou amb vestir-se amb uns pantalons negres,
sabates i una camisa. Aquest és un aspecte arregladet, suficient per actes no
protocol·laris, com dinars en restaurants oberts al públic, visites turístiques
o còctels informals. No comporta massa problemes, i ens distingeix dels
turistes amb bermudes. Si no fos per la càmera, podríem semblar un membre més
de la comitiva que s’ha tret l’americana.
Actes informals
Per la resta de fotografies, n’hi havia prou
amb una samarreta i/o camisa i uns texans. Generalment, aquesta indumentària
que el mercat s’esforça en etiquetar com a casual, és suficient per
actes no oficials com rodes de premsa, dinars interns o concerts.
Almenys en el meu cas, aquest encàrrecs representen un petit –però important- percentatge de feines durant l’any, sense anar més lluny, aquest 2012 he treballat els mateixos dies amb americana que amb neoprè. Però tot i que el Dress Code no sigui l’apartat més glamurós de la feina d’un fotoperiodista, cal tenir-lo present. Amb els temps que corren, no és gaire aconsellable perdre una feina per dur una camisa estrident.
