Viatjar a Eslovènia

Tot i que tinc amics a la regió d’Štajerska (Estiria) els meus sis viatges s’han concentrat al centre i oest del país. L’East Side d’Eslovènia representa la gran Plana Panònica, amb vinyes i turons coronats per ermites pintoresques, que troben a Maribor la seva capital i cuitat universitària. La segona metròpolis d’Èslovènia és el cor futbolístic d’un país on l’esport més popular és el bàsquet.
 
Si s’hi arriba amb cotxe propi, l’accés (venint des de Catalunya) serà a través de la frontera italiana. Aquí, jo sempre aconsello tres punts d’entrada; Bovec, Tolmin o Nova Gorica. Bovec té una bona connecció amb les autopistes i -des del meu punt de vista- és una visita obligada. Sobretot pel magnetisme del riu Soča (pronunciat So-txa) que a la part superior ofereix múltiples activitats a l’aire lliure, des de ràfting fins a vies ferrades.
 
En cas que s’entri per Tolmin o Nova Gorica, el meu consell és remuntar el Soča en direcció nord, vorejant el Parc Nacional del Triglav i veient com a cada quilòmetre el paisatge s’estreny, fins arribar a Bovec, on a només 453 msnm, entendrem la dimensió dels “dos-mils” que l’encerclen.
 
Aquest poble de 1.600 habitants amb aeroport propi, és una de les portes de l’únic Parc Nacional del país, des d’on a través del pas Vršič podem arribar a Kranjska Gora, província de Gorenjska. Aquest, és el meu districte preferit -i el de milers de turistes- en gran part pel poble de Bled, on trobem l’única illa de tota la geografia eslovena. Uns quilòmetres més sud, el llac Bohinj és molt menys concorregut, sobretot fora de la temporada turística. Potser és per això, que molts eslovens el prefereixen envers el seu veí del nord.
 
Si des de Bled o Bohinj ens dirigim a la Ljubljana, passarem per carreteres amb vistes panoràmiques sobre els Alps Kamniks, i per pobles com Železniki, on la industria metal·lúrgica representa el cor econòmic d’un municipi envoltat de boscos. Alhora, la medieval Škofja Loka és possiblement la ciutat amb més personalitat de la regió, sobretot per la seva muralla i el castell, que des d’un turó talaia ‘la Plana del Bisbe’.
 
(!) Si en lloc de cotxe, viatgeu a Eslovènia amb avió, aquest serà el vostre punt de partida.
 
Un cop arribats a Ljubljana, l’oferta és divideix a les dues vores del riu Ljubljanica, a un costat trobarem el centre de la ciutat i el Parc Tívoli, on ens costarà creure que som dins d’una capital europea. A l’altra vora, el barri antic i el castell ofereixen la visió més romàntica de la ciutat, sobretot des de d’alt de la torre.
 

Però si hi ha un punt que s’ha de visitar sens falta, és precisament entre les dues Ljubljanes. El Pont Triple (Tromostovje) és la icona de la ciutat, juntament amb un altre pont que travessa el Ljulbjanica uns centenars de metres més amunt, el Pont dels Dracs (Zmajski most).
 
Seguint cap al sud en una imaginària ruta en forma de “C” invertida, arribarem a la regió de les Coves de Postojna, declarades per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat i les de Škocjan, espectaculars i molt menys visitades.
 
Els 42 quilòmetres de costa adriàtica queden relativament a prop. Piran és un poble singular, situat sobre una península des d’on veurem Itàlia al nord i Croàcia al sud. L’arquitectura veneciana té una innegable presència a Izola i Koper, però un dels grans atractius que la gent sovint desconeix és el Parc Natural Sečovlje (Krajinski Park Sečoveljske Soline) una extensa plana agrícola on encara s’obté sal de forma tradicional.

On the road again

Cahier Québécois / Quebequian notebook

Fotoperiodistes de Waimea Bay

L’expressió anglòfona Dress Code, traduïa a l’espanyol com a “código de vestimenta”, va ser una norma aplicable als jugadors de la NBA anunciada el 17 d’octubre de 2005 pel comissionat David Stern. La nova llei dictava que els jugadors havien de vestir d’una manera determinada, o més ben dit, no vestir d’una manera determinada.

La imatge de la Lliga s’havia vist perjudicada per la trista Batalla d’Alburn Hills el 2004, i la roba ampla, les gorres girades o els penjolls d’or amb diamants, no ajudaven massa al rentat de cara que volia Stern.

La preocupació per no donar una imatge “most often associated with hip-hop culture” va comportar la instauració de la nova norma. A partir de la temporada 2005-06, els jugadors durien roba apropiada pel negoci; camisa, americana, sabates i pantalons llargs, preferiblement de pinça.

Com era previsible, la norma va tenir un èxit a mitges, els jugadors van vestir amb les peces de roba indicades, però amb un gust pels colors i les combinacions qüestionable, portant la seva imatge a l’extrem de l’estètica funky. Fins i tot, va aparèixer un divertit anunci de la botiga O’Ground on es parodiava la roba que llueixen els jugadors a les rodes de premsa, i que exemplifica perfectament on s’ha arribat.

De totes les que he llegit, la definició de Dress Code que més m’agrada, és la de la versió anglesa de Wikipedia, on la descriu com “Una norma sovint no escrita referent a la roba”. Aquest codi s’aplica a moltes feines, tots tenim al cap la imatge d’un banquer, cambrer o polític impecablement vestit per l’ocasió. Però el que no tothom sap, és que els fotoperiodistes també vestim les nostre millors gales en certes ocasions laborals.

En un encàrrec de varis dies per l’Ajuntament de Mont-real el passat més de setembre, em vaig veure involucrat en diferents escenaris, inclòs el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Així que una de les coses que més em preocupava, era vestir adequadament.
La conclusió que vaig treure després d'una setmana de feina, és que el codi es pot separar en tres graus, depenent de si l’acte que fotografiem és més o menys institucional.

Americana i pantalons de pinça (AKA traje)
Quan es fotografien actes com el pregó de les Festes de la Mercè, s’està –literalment- envoltat d’alcaldes, expresidents de la Generalitat, cònsols i regidors. Evidentment, tots ells van vestits de forma impecable. Així que si entremig d’ells, un fotògraf llueix una camisa estil Magnum, apareixerà com un punt d’atenció dins les imatges dels seus col·legues fotoperiodistes, als quals suposem que no els farà molta gràcia. Per aquesta raó, jo vaig optar per vestir-me a l’estil suïs, neutralitat absoluta. Americana i pantalons de color gris fosc (gairebé negre) i camisa gris, sense corbata (no em barrufen massa) amb sabates negres. Evidentment, la maleta per la càmera o el portàtil, també és un tema a tenir present. Vaig triar per un parell de maletes negres, coherents amb la indumentària oficial. La millor manera de passar desapercebut entre les ombres.
 

Aquesta opció és la més institucional de totes. Es sol utilitzar per a actes oficials com pregons, signatures de convenis entre ciutats/països o dinars on els protagonistes siguin alts càrrecs: presidents, ministres, etc.

Don’t wear jeans

Aquest va ser el consell del cap de premsa pels actes del dissabte. N’hi ha prou amb vestir-se amb uns pantalons negres, sabates i una camisa. Aquest és un aspecte arregladet, suficient per actes no protocol·laris, com dinars en restaurants oberts al públic, visites turístiques o còctels informals. No comporta massa problemes, i ens distingeix dels turistes amb bermudes. Si no fos per la càmera, podríem semblar un membre més de la comitiva que s’ha tret l’americana.

Actes informals

Per la resta de fotografies, n’hi havia prou amb una samarreta i/o camisa i uns texans. Generalment, aquesta indumentària que el mercat s’esforça en etiquetar com a casual, és suficient per actes no oficials com rodes de premsa, dinars interns o concerts.

Almenys en el meu cas, aquest encàrrecs representen un petit –però important- percentatge de feines durant l’any, sense anar més lluny, aquest 2012 he treballat els mateixos dies amb americana que amb neoprè. Però tot i que el Dress Code no sigui l’apartat més glamurós de la feina d’un fotoperiodista, cal tenir-lo present. Amb els temps que corren, no és gaire aconsellable perdre una feina per dur una camisa estrident.

Quin llibre de fotografia m'aconselles?

Aquesta és una pregunta que sovint em plantegen amics i alumnes. Confesso que la primera vegada em vaig sentir una mica desconcertat, però amb els anys he pogut ampliar la meva visió editorial, i sobretot, la meva biblioteca.

Tinc dotzenes de títols aconsellables. És més, crec que no tinc cap títol desaconsellable. Això sí, sóc força primmirat amb la temàtica, desconfiant dels títols grandiloqüents, no es pot explicar tot en menys de dues-centes pàgines.

Seguidament despenjo cinc llibres dels meus prestatges, que aconsello llegir a tot el qui es vulgui iniciar en el noble Art de la fotografia.

Fotografía de Naturaleza, una mirada interior
Galen Rowell
Desnivel (2005)
288 pàg.
Espanyol

El joc de paraules del títol original -Inner Game of Outdoor Photography- té molt més encant, tot i que la traducció de Desnivel és impecable. Aquest és “EL LLIBRE” des del meu punt de vista. Parla molt i bé de fotografia, i sobretot, no es limita a tecnicismes efímers, sinó que toca temes com el funcionament del nostre sistema visual –i el d’alguns animals- el sistema associatiu (per què funciona una imatge) o la pressió de l’ecoturisme sobre certes zones del planeta.

El llibre es desglossa en seixanta-sis assajos, repartits en quatre parts. Tant l’estructura com els textos tenen un punt de vista molt personal, la prosa de Galen Rowell no és senzilla. Sovint l’he hagut de rellegir per acabar d’entendre el missatge, però l’esforç val la pena.

Si a més a més de la fotografia, us interessa la natura i els esports de muntanya, aquest és el vostre llibre. A més, si després de llegir-lo (i rellegir-lo) quedeu amb gana, Sierra Club Books ha reeditat l’obra mestra de Rowell, Luces de motaña commemorant els 25è aniversari de la primera edició.

LIGHT SCIENSE AND MAGIC
An Introduction to Photographic Lighting

F. Hunter, S. Biver i P. Fuqua

Focal Press (2011) 4rta edició

326 pàg.

Anglès

Considerat com a lectura obligatòria per a estudiants de fotografia, aquest llibre parla extensament de la llum com a eina del fotògraf. El disseny és impecable i expressions que poden sonar feixugues com “família d’angles”, “llei de l’inversa del quadrat” o “mida aparent de la font de llum” queden exemplificades de forma clara amb els pertinents esquemes d’il·luminació i les seves fotografies resultants. Un 90% dels exemples són set-up’s muntats per a l’ocasió, però els posicionaments de les fonts de llum són aplicables pràcticament a tot, des de una caixa de galetes fins a un edifici de vuit plantes.

El 2008 Anaya Multimedia va editar-ne la traducció a l’espanyol amb el nom de La iluminación en la fotografía (sí, el títol en anglès és molt més suggerent) i aquest 2012 ha publicat La iluminación en la fotografía. Ciencia y magia amb un disseny de coberta diferent. No he llegit cap de les edicions en espanyol, però el meu consell és que si teniu un nivell mitjà d’anglès, llegiu l’edició original; els textos són molt planers, el disseny és l'original i el preu, força més econòmic.

PEOPLE PICTURES: 30 Exercises for Creating Authentic Photographs

Chris Orwig

Peachpit Press (2011)

216 pàg.

Anglès

L’estructura del llibre és fascinant. Chris Orwig ens proposa trenta exercicis amb unes condicions preestablertes que varien en cada pràctica, com per exemple; no parlar amb el model durant una sessió de retrat, dibuixar un mapa de les nostres experiències utilitzant diferents colors o fer-nos trenta autoretrats en una hora.

Aquesta creativitat no és l’únic atractiu del llibre, cada exercici acaba amb la columna further inspiration on s’esmenta a grans mestres de la fotografia que van saber transmetre els valors que la pràctica proposada comporta, donant un valor poètic a tot el llibre.

Precisament lírica és el que desprèn l’obra d’Orwig, el 2009 va publicar Visual Poetry amb dotzenes d'exemples d’aquest concepte tan nord-americà anomenat lifestyle. Una visió entre el somni americà i la vida bohèmia marca les directrius gràfiques de People Pictures. La majoria de les imatges mostren a surfistes, musics i fotògrafs, gent de la Costa Oest en estat pur. S’ha de reconèixer que la intimitat que desprenen aquest retrats, justifica la lectura del llibre.

Photoclub n’ha editat la traducció a l’espanyol sota el títol El retrato en la fotografía. Capturar el alma en un instante (!?) amb un preu molt similar.

The DAM Book
Digital Asset Management for Photographers

Peter Krogh

O'Reilly (2009) 2na edició

496 pàg.

Aquest és el menys emotiu de tots els llibres d’aquesta llista, però una obra fonamental per adoptar un sistema de treball sensat, o com l’anomena el mateix autor, un “ecosistema de treball”.

Krogh descriu tots els passos a seguir durant la gestió d'actius digitals (Digital Asset Management) i una de les coses més agraïdes, és poder-ne veure la seva aplicació en diferents programes; Adobe Lightroom, Aperture, Bibble o Capture One.

Des de la descàrrega de les imatges a l’ordinador, fins al posterior arxiu definitiu i les còpies de seguretat, passant per la feina d’anomenar, etiquetar, editar, exportar i publicar. S’explica amb tot luxe de detalls, com denota el fet de que cada peu de foto mostri les paraules clau amb les que l’autor té etiquetada la imatge.

Les gairebé cinc-centes pàgines farcides d’informació poden semblar difícils de digerir, però si us voleu prendre la fotografia de forma seriosa, aquest llibre és un #MustRead.

De nou, Anaya Multimedia s’ha encarregat de traduir-lo amb el nom de Gestion del archivo digital para fotógrafos. Malauradament, a part del text també n’ha duplicat el preu.

FOTOGRAFÍA DE AVENTURA Y ACCIÓN

Michael Clark
Ediciones Tutor (2010)
224 pàg.
Espanyol

Editat el 2009 sota el nom d’ Adventure Photography: Capturing the World of Outdoor Sports. Aquests llibre desgrana l’activitat d’un fotògraf d’esports d’aventura, TOTA l’activitat. Sovint s’associa una vida bohèmia a aquest gènere, pensant que els fotògrafs viuen en una cabanya de fusta i fotografien postes de sol descalços. No dic que no sigui així algunes vegades, però no crec que cap d’ells visqui d’aquesta forma permanentment.

Aquest és –per mi- un dels valors del llibre, juntament amb els dies de vi i roses, Michael Clark explica els esforços publicitàris per captar nous clients, quins són els preus de mercat, o sota quins criteris comercialitza les imatges. Evidentment, això només ocupa una secció del llibre. L’equip, la tècnica o la logística ocupen tres quartes parts de l’obra, estructurada segons els diferents tipus d’esports, des de l’escalada fins al yoga.

Un bon llibre per iniciar-se i aprofundir en aquest tipus de fotografia, això sí, amb una versió espanyola de traducció... millorable.

I en el proper episodi; Alaska, literatura a l’última frontera. Si us plau, rebem amb un fort aplaudiment l’últim hoste de la meva biblioteca!

Boscos, glaceres i balenes

L'edició d'agost de la publicació municipal El Ter, dedica un dossier de set pàgines al 30è aniversari del Grup Fotogràfic Manlleu. Com a manlleuenc que des de fa anys té un peu a cada casa (la revista i l'entitat fotogràfica) he treballat a les dues bores de riu. Després de setmanes de reunions, entrevistes i correus electrònics, només podem felicitar-nos per la feina ben feta per tots els companys de Manlleu Mitjans de Comunicació i la imprescindible col·laboració dels socis del GFM, que han farcit la revista amb precioses imatges d'aquesta ciutat amb ànima de poble.

A part d'intentar gestionar de la millor manera possible la publicació, m'han convidat a escriure una columna sobre Michio Hoshino per referenciar una mica més el nostre homenatge pòstum al fotògraf japonès.

Per a aquells que per raons geogràfiques, no pugueu tenir accés a l'edició impresa. Sota aquestes línies publico la columna original.

-------------------------------------------------

Boscos, Glaceres i Balenes. Una trajectòria dedicada a l’Última Frontera

A l’escriure Michio Hoshino a Google, el buscador ens suggereix “Michio Hoshino last photo” (l’última foto de Michio Hoshino) o “Michio Hoshino death” (mort de Michio Hoshino) unes funestes paraules lligades –injustament- a un home que va dedicar la seva vida als altres; fossin persones, boscos o glaceres.

Educat fins a l’extrem de donar les gràcies a un grup de balenes a les que acabava de fotografiar, i professional com per publicar dotzenes de llibres sobre la vida a l’Àrtic en varis idiomes. Aquest introvertit japonès, que vestia jerseis de llana i calçava botes d’aigua, treia ferro al seu currículum quan algú lloava les seves proeses fotogràfiques, animant a la gent a fer el mateix “-Si una cosa és realment important per tu, és la teva responsabilitat fer-ne un llibre”.

Aquest caràcter afable, fins i tot despreocupat a vegades. Va arrelar profundament als cors de la gent d’Alaska, un Estat amb una extensió gairebé tres vegades superior a la Península Ibèrica i amb menys habitants que la província de Girona. Els que el van conèixer, diuen d’ell que era la persona amb menys ego amb la que mai haguessin coincidit. La majoria dels que el van lloar durant l’Ofici Religiós celebrat a Anchorage, es referien a ell com “el meu millor amic”.

Sempre ens quedaran les seves imatges de la flora i la fauna d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les fotografies d’animals sota el sol de mitja nit o dins la nit eterna, mostrant l’entorn d’aquesta terra que obsequia el visitant amb bellesa i rigor a parts iguals, són la seva herència fotogràfica. Però sobretot, ens recorden el principi sota el qual van ser creades “Una bona fotografia ha d’explicar una història sencera”.

Fa quinze anys que tinc quinze anys

El Grup Fotogràfic Manlleu, associació cultural de la meva ciutat i entitat pionera en la difusió de la fotografia catalana als Estats Units, està d’aniversari.

Durant tot el 2012 celebrem el nostre 30è aniversari. Conferències, tallers, entrevistes, exposicions i altres activitats estan previstes per aquest any de traspàs.

El que ja ha començat és un dels nostres grans projectes, el blog Fotodiari.cat. Durant cadascun dels 366 dies del 2012 hi publicarem una fotografia, un projecte que mostra la visió del GFM a través dels seus socis. L’inaugurem avui amb una fotografia d’en Xevi Vilaregut.

Com és costum en una celebració d’aquesta envergadura, hem de lluir les nostres millors gales, una distinció especial que ens recordi que “fa quinze anys que tenim quinze anys”. Un vestit a mida fet per un sastre del GFM.

En aquesta ocasió, el sastre he estat jo, i el vestit; el punt de llibre dels 30 anys. Un distintiu que podeu veure aplicat a les webs i blogs dels socis. Una forma que ens recorda el punts de llibre en forma de beta que tenen les agendes, una mostra de que “hem escrit un bon tros, però que encara ens hem queda molt per escriure”.

12 mesos, 12 fotos (2)

A pocs dies de tancar el 2011. Apareixen dotzenes de “Year in Review”, reculls fotogràfics que es fan al cap de l’any en qüestió, i que vindrien a ser una versió fotogràfica de la cursa de Sant Silvestre.

Jo publico en aquesta entrada 12 fotografies, una per cada més. No hi busqueu coherència, no l’hi trobareu.

Gener: Ljubljana, Eslovènia.

Febrer: Casau, Vall d'Aran

Març: Matilda Eckholm | Fotoprix Vic

Abril: Mercat del Ram | Vic

Maig: Passeig del Ter | Manlleu

Juny: Nigel D. Johnson Tyghter | CB Vic.

Juliol: Xina | FIM Cantonigròs

Agost: Guillem Sanglas | Manlleu Skatepark

Setembre: Fran Vázquez | FCBarcelona - Standford University*

Octubre: Bicicims | El Far*

Novembre: Santa Maria de Besora

Desembre: Eva Odorova | Lyssois Lille

*Càmera remota

Sveti Primož

Últimes llums sobre els "Kamnik-Savinja Alps"

Ermita de Sant Primož, Gorenjska. Eslovènia

Visca Eslovènia! Visca Catalunya!!!

La 29ª edició del Festival Internacional de Música de Cantonigròs ha tingut novament un èxit de participació. 35 grups provinents de 24 països, han amenitzat les tardes (algunes caloroses, d’altes no tant) mentre contemplàvem el sol ponent-se sobre el Pedraforca.

El primer premi en la categoria de cors mixtes va recaure en el grup University of Primorska Academic Choir qui amb un sonor Visca Eslovènia! Visca Catalunya!!! agraïa el premi, i es ficava el públic català a la butxaca.
Queda la incertesa de saber on es farà l’edició del 2012. Un tema molt repetit els últims anys, i que sembla que pot deixar aquest bonic poble del Cabrerès sense els cants i balls que l’han acompanyat durant gairebé 3 dècades.

FIM Cantonigròs 2011

Demà comença la 29ª edició del Festival Internacional de Música de Cantonigròs. 4 dies marcats amb fluorescent al meu calendari de fotoperiodista.

Malauradament es parla de que aquesta pot ser l’última edició ubicada al Cabrerès. Un entorn idíl·lic durant tot l’any, que per aquestes dates s’il·lumina amb el color de centenars de musics vingut d’arreu del món.

Ljubljana

Vista de la capital Eslovena des del seu castell.

The language of music

“Have a nice journey back.” With this sentence I said goodbye to dozens of participants in the Cantonigròs International Music Festival.

Year after year, hundreds of people from all continents, come & share, dances, songs, and smiles, in this small town of Cabrerès, which during four days becomes a metropolis of culture.

One of the best assignments I got on my photojournalist calendar. A chance to know people from countries I’ve never been. All, in a superb natural environment.

Members of Pražská Kantiléna Choir, hoist the Czech Republic flag in front of Ayats cliff. © David Fajula Jufré

René Redzepi

Fa un temps vaig conèixer a través d’un article al diari El País, un autèntic creatiu, una d’aquelles persones que representen la frase de Jacques Maximin que va inspirar a Ferran Adrià “crear és no copiar”. René Redzepi és un jove cuiner danès d’origen macedoni, que regenta un antic magatzem de sal reconvertit ara en un restaurant de nom NOMA, situat a Christianhavn al port de Copenhaguen.

La seva figura il·lustra la definició d’ecochef. Creu en els productes de seva la terra (baies, crancs, cargols, eriçons de mar, cérvols, bous mesquers, algues, diferents tipus de plantes poc utilitzades en gastronomia, etc.) Utilitza íntegrament productes nòrdics, i respecta les temporades i els seus respectius fruits. És precisament la ment creativa l’antídot a la monotonia aparent que pot causar un rebost tan “tancat”.

Impulsor del Manifest per la nova cuina nòrdica (Manifesto for the New Nordic Kitchen) Redzepi representa la figura del cuiner de proximitat, en un món cada dia més globalitzat.

el Ter

“Life is full of twist and turns” aquesta és una frase feta nord-americana que vaig descobrir al llibre “7 desiertos con un par de ruedas” del company Sergi Fernández Tolosa. La seva traducció al català vindria a ser: la vida és plena de corbes i revolts.

Un d’aquests revolts em va dur el passat més de març a col·laborar regularment amb la revista el Ter, uns mesos i uns quants avisos més tard he fet la fotografia de la portada i alguna altra imatge interior per aquesta publicació manlleuenca.