Fotografiant grues a la Llacuna de Gallocanta

Situada entre les províncies de Saragossa i Terol, la Laguna de Gallocanta és -juntament amb la Laguna de Fuente de Piedra- la llacuna més gran d'aigua salada d'Europa. La seva superfície és de 7 quilòmetres de llargada per 2 d'amplada. Això sí, de poca profunditat. Només excepcionalment supera els 2 metres de fondària. Forma part d'una reserva natural que porta el seu nom, i a tot el seu perímetre té espais protegits amb accés restringit, envoltats per una sèrie de pistes de grava que conformen un perímetre de 35 quilòmetres pels quals podrem caminar, pedalar o conduir de forma lliure.

Estornells comuns (sturnus vulgaris) ajocant-se al capvespre

Rèflex Digital | 300 mm f/4 | @ f/11 1/4 s. ISO 100, trípode.

La seva fauna compta amb 220 espècies d'aus, 100 d'elles nidificants. D'entre totes les espècies que hi passen l'hivern, n'hi ha una que cada any atrau milers de fotògrafs; la grua.

Grup de grues comuns (grus grus) enlairant-se a primera hora del matí

Rèflex Digital | 300 mm f/4 | @ f/4 1/10 s. ISO 320

Les grues

La grua comuna (grus grus) és un ocell migratori que cria al nord d'Europa i Àsia, passant els hiverns al sud del nostre continent i el nord d'Àfrica. Es mou a través de tres rutes; occidental, central i oriental, enllaçant aquesta última a països tan distants entre si com Etiòpia i Rússia. Espanya acull entre octubre i març la majoria de grues que utilitzen la ruta occidental, ocells que neixen principalment a Suècia, Noruega o Alemanya, i en menor mesura a Finlàndia, Polònia, els països bàltics i l'oest de Rússia. L'esperit viatger d'aquests ocells els ha convertit en icones de l'aire, fins al punt de ser l'element gràfic principal de la companyia aèria Lufthansa.

Rèflex Digital | 300 mm f/4 | @ f/4 1/8 s. ISO 320

La fotografia

Fotografiar grues a Gallocanta es pot fer principalment de tres maneres; als camps de cereal que hi ha als voltants de la llacuna on s'alimenten durant el dia, a l'alba i a la posta de sol, quan s'enlairen o aterren a la llacuna, o des de dins d'un dels hides gestionats pel Servicio Provincial de Teruel.

Des d'un punt de vista purament fotogràfic, l'equip aconsellable és un teleobjectiu mitjà (entre 70 i 300 mm, preferiblement zoom) per a grups d'ocells en vol, un teleobjectiu llarg/teleobjectiu curt amb multiplicador (assolint focals superiors als 400 mm) i un angular per a la fotografia de paisatge. També és aconsellable un cotxe per conduir a través de les pistes que circumden la llacuna. A part de l'interès natural, trobarem dotzenes de masies enderrocades que destaquen en un paisatge bidimensional.

"Compose and wait" deia Sam Abell. Un cop escollit l'enquadrament només em faltava un grupet de grues volant sobre un cel absolutament pla.

Rèflex Digital | 300 mm f/4 | @ f/8 1/250 s. ISO 200, trípode.

En cas que escollim passar un dia sencer dins d'un dels hides que es troben a l'àrea d'accés restringit als visitants, cal saber que si accedeix només amb reserva prèvia. Totes les gestions cal fer-les a través de la web del Gobierno de Aragón.

Cadascun dels 6 hides té assignada una lletra; dividint-se en 2 grups i 3 termes municipals; A, B i C a Bello (sud), D a Gallocanta i G i H a Berruecos (nord-est). La seva utilització s'alterna dia sí dia no, així, cada grup de hides està deshabitat un dia de cada 2 (excepte els caps de setmana). L'accés a l'interior s'ha de fer una hora abans de la sortida de sol, i només es pot abandonar una hora després de la posta, en el meu cas més de 12 hores en un apartament d'1,85 metres d'amplada, 1,50 d'allargada i entre 1,65 i 1,85 d'alçada. Petit però molt acollidor.

Parella de grues alimentant-se al migdia davant del hide veí (B)

Rèflex Digital | 24-105 mm f/4 | @ 105 mm f/5.6 1/640 s. ISO 400

Els hides tenen totes les condicions i detalls pensats per a la fotografia de fauna. 6 finestres de 60x40 cm cadascuna repartides a les 4 parets, la seva notable mida permet una certa mobilitat a l'hora de fotografiar, tot i que és aconsellable que tots els nostres moviments siguin discrets i, preferiblement, que utilitzem algun tipus de tela o xarxa per mimetitzar-nos, amb l'esperança que les grues creguin que avui és divendres i el nostre hide està fora de servei. Els més nous (G i H) comptem amb una sola finestra tapada per un vidre espia d'1,45 metres d'amplada per 60 cm d'alçada.

Visitants just després de la posta de sol (18:28)

Rèflex Digital | 300 mm f/4 | @ f/5.6 1/100 s. ISO 800, hide i trípode.

El fred

«Si sopla viento, vistete como si fueras al Himalaya». Les paraules de l'Uge Fuertes em van fer encongir la roba, i encara faltaven 10 dies per marxar.

A Gallocanta hi pot fer molt fred. Molta gent que hi havia estat o tenia coneguts que ho havien fet, m'ho recordava. No m'ho podia treure del cap, i no tenia cap interès a batre el meu rècord personal establert en -27º C a Mont-real l'hivern de 2013.

Torre-observatorio del Cañizar mitja horeta abans de la sortida de sol. -6 ºC.

Rèflex Digital | 24-105 mm f/4 | @ 24 mm f/9 25 s. ISO 200, trípode.

Vaig absorbir tota la informació que vaig trobar a la xarxa; des d'articles de fotògrafs que hi havien estat, fins a tècniques per suportar el fred, passant per repassar les mides del hide que tenia assignat, imaginant-me els moviments que podria fer un cop dins per reactivar la meva circulació.

Entre informació i experiència destacaria:

· Per mantenir la temperatura el cos necessita energia que aconsegueix a través d'aliments. És important menjar i beure sovint, a ser possibles coses calentes.

· Les parts perifèriques del nostre cos són les primeres que pateixen el fred, per ser les que estan més allunyades del tòrax. Per als peus, a part d'uns bons mitjons, poden ser aconsellables uns descansos. Per a les mans és fonamental utilitzar guants, jo treballo amb 2 parells; uns de prims tipus ciclisme que permetin conservar el tacte per manipular la càmera, i uns de gruixuts tipus manyopla per mantenir la temperatura mentre no fem fotos. Pel cap, un gorro de llana és fonamental. Sé de què parlo 😉

· En casos de molt fred, dins el hide es pot fer servir un sac de dormir i/o uns escalfadors químics. Jo duia les dues coses, però no em van fer falta, ja que el meu dia allà dins es va moure entre els 0 i els 10° C, sense vent.

Paral·lelament, els hides tenen unes petites banquetes de fusta no massa còmodes. Una cadira plegable ens farà l'estada més suportable. També hi ha qui porta una estora tipus ioga com a aïllant del terra.

Visitar Gallocanta a l'hivern és una experiència visual i sonora indescriptible. Durant el febrer de 2022 es van compatibilitzar en un sol dia més de 111.000 grues entrant a la llacuna per passar-hi la nit. 

Taller de creació d'un llibre fotogràfic

Aquest taller desgrana com encarar un reportatge fotogràfic. Veure com diferents fotografies conformen un reportatge (en aquest cas un llibre) i entendre com podem explicar una història a través del seu conjunt.

El taller no està necessàriament encarat a fer un llibre, sinó a entendre com podem treballar les fotografies de forma individual i col·lectiva. Veure com comunicar de forma visual una idea.

Contingut
·El concepte
·Què volem explicar?
·Com ho podem explicar?

(pausa per esmorzar)

·Realització
·Un projecte de doble via)
·Mentalitat d'entrenador: pensar en el conjunt
·Un mur fet de maons perfectament col·locats
·l'Art de la doble pàgina
·Disseny i presentació

Data
Dissabtes 12 o 19 de gener de 2019. Matí de 9:30 a 13:30h.

Lloc
El Ganxo. Carrer del Batlle Serrallonga, 4, 08512 Sant Hipòlit de Voltregà.

Preu (inclou apunts i esmorzar)
50€ taller
75€ taller + llibre Petjades del Ter.

Informació i inscripcionsinfo@davidfajula.com

Alaska al cor

Sempre és un bon moment per recordar a Michio Hoshino, especialment si uns amics han anat de viatge al Japó i vénen a sopar a casa amb un llibre sota el braç.

Tot i ser un dels fotògrafs més influents en la meva feina, tinc molt pocs llibres seus. El gran gruix de la seva obra es va publicar en japonès, i això fa que fins i tot a internet sigui complicat comprar llibres seus, ja que les pàgines estan escrites íntegrament amb uns caràcters incomprensibles per a mi. Així que l'opció «si passeu per una llibreria quan sigueu al Japó i trobeu algun llibre seu, compreu-me'l» s'ha convertit en la fórmula guanyadora per ampliar la meva biblioteca.

Love in Alaska és la tercera obra de Hoshino que tinc. La majoria de gent que coneix la seva feina té present la retrospectiva Hoshino's Alaska, on es descriu sobre el mapa la seva fascinació per l'Última Frontera. Tot i això, des del meu punt de vista és a Arctic Odyssee on millor s'entén la profunditat de la seva narrativa i l'escola instaurada -juntament amb Hannu Hautala- del subjecte i entorn.

Paradoxalment, a Love in Alaska hi ha una quantitat notable de fotografies socials, sobretot de nens i, fins i tot, alguns autoretrats. No puc dir que sigui un Hoshino desconegut, perquè ell és el japonès a qui millor conec. He escrit sobre ell diversos articles, en català i en anglès, he pogut parlar amb familiars i amics propers, i des del Grup Fotogràfic Manlleu vaig organitzar-ne l'homenatge que li vam retre el 2012. Més aviat diria que descobrir llibre a llibre la profunditat de la seva feina, m'ajuda a entendre l'immens trencaclosques que va construir a finals del S. XX sota el sol de mitjanit d'Alaska.

Nou llibre de Hannu Hautala

A mitjans dels 70 Hannu Hautala treballava com a fotògraf professional a Hèlsinki, però les parets del seu petit apartament li queien al damunt. En el seu anel pels espais oberts tallava troncs i els deixava al pis perquè actuessin com a ambientador natural. Fins i tot es va plantejar canviar de feina, presentant-se a les oposicions per treballar com a guarda forestal. Unes oposicions que suspendria, dues vegades. Un petit gir del seu destí hauria pogut fer que un dels fotògrafs de natura més importants dels darrers cinquanta anys hagués trobat una altra feina que l'omplís, deixant orfes de referents a diverses generacions de fotògrafs de natura de Finlàndia i la resta d'Europa.

Veient clar que la capital finlandesa no era el seu lloc, ell i l'Irma van buscar una nova llar al nord. Després de plantejar-se Savukoski i Salla, es van acabar establint a Kuusamo; 60 quilòmetres al sud del Cercle Polar Àrtic i amb un terme municipal que arribava a tocar la frontera russa.

A Kuusamo el seu espai vital va créixer de la mateixa manera que ho feia la seva figura com a referent fotogràfic. El 1984 va publicar "la terra del gaig siberià" un llibre que guanyaria el premi al millor llibre de l'any a Finlàndia i assoliria les 33.000 còpies venudes, atorgant a en Hannu llibertat econòmica per seguir creant. Allunyat de la fotografia de premsa que practicava als seus inicis, ara es podria centrar a desenvolupar la seva veu artística. És en aquest periode -i recolzat per una beca estatal de 15 anys perquè desenvolupés la seva feina- on apareix una de les seves grans obres, un llibre sobre el cigne cantaire (cygnus cygnus) l'ocell nacional de Finlàndia. El 1988 apareixia una obra pensada en clau de país "a cada casa de Finlàndia hi hauria d'haver tres llibres; la Bíblia, el Kalevala i un llibre sobre el nostre ocell nacional", és una de les frases més conegudes de l'autor. Fins i tot se'n va fer una edició especial, la primera còpia de la qual va ser per a l'aleshores primer ministre Mauno Koivisto.

Trenta anys després es reedita la publicació amb fotografies noves, majoritàriament de Finlàndia, però també de llocs tan distants com el Japó. "Uljas valkoinen" (el galant blanc) representa l'essència narrativa de Hannu Hautala, estructurada principalment en la composició de subjecte i entorn, i la interacció entre espècies.

Quan el setembre passat vaig visitar-lo em va mostrar la preselecció de fotografies pel llibre. Una de les meves preguntes va ser si ja tenia clara la fotografia de portada, evidentment em va respondre que sí. Em va dir que seria la que va fer una nit de juny de 1996 d'un cigne enlairant-se en un llac amb el sol a l'horitzó.

He vist cignes salvatges als Estats Units i a Finlàndia, però mai els he pogut fotografiar. Tant se val, més que una derrota ho considero un senyal per tornar-hi. Potser algun dia, amb càmera o sense, els pugui gaudir sota el sol de mitjanit. Pensaré en el professori Hautala, però també en Shakespeare. Al cap i a la fi, serà el meu somni d'una nit d'estiu.

Curs de fotografia de natura a la Farinera (Vic)

Curs que desgrana els tres grans temes de la fotografia de natura; el paisatge, la flora i la fauna. Coneixerem les tècniques, el procès i el guió previ. Veurem l'equip fotogràfic que més encaixa amb cadascuna de les disciplines, i veurem com interncanviant-lo, podem aconseguir imatges realment impactants. Sabrem també com s'han fet algunes de les imatges més impactants del gènere durant el S. XX i XXI. Obres que van canviar la concepció del nostre planeta.

Paisatge

Captar l'essència

Flora
Macrofotografia
Teleobjectiu-gran angular

Fauna
Aus
Mamífers
Ambifis i peixos

Destins

Principis del gènere
Fotografia de natura, art o ciència
Subjecte i entorn

Anàlisi d'autors reconeguts:
Jim Brandenburg, Vincent Munier, Hannu Hautala i Michio Hoshino, Ansel Adams.

Més informació aquí

Dates: 15, 22 i 29 d'abril. 6 de maig.

Lloc: La Farinera Centre d'Arts Visuals (Vic).

Horari: De 18:30 a 20:30h.
Preu: 30€

Informació i inscripcions: La Farinera Centre d'Arts Visuals
Carrer del Bisbe Morgades, 15, 08500 Vic - Tel. 93 886 16 10 - info@lafarinera.cat

Fotografia d'ocells amb hide

Vaig construir el meu primer hide fa set hiverns. Una de les coses que em preocupava més en aquells moments era l’efecte claustrofòbic de passar-me hores assegut dins un habitacle de la mida d’una rentadora, així que em vaig curar en salut i vaig edificar un amagatall d’uns dos metres d’alt, per dos de fons i un i mig d’amplada. Unes quatre cabines de telèfon posades en dues fileres paral·leles. Allò era tan gran, que quan en Carles Martorell el va veure em va dir “Això no és un hide! És un apartament!!”.

Ell i en Marc Munill em van ajudar molt, sobretot el primer any, aconsellant-me localitzacions, aliments i tècniques. Entre el que ells em van ensenyar, el que jo havia llegit i l’experiència adquirida assegut en una cadira de càmping dins la meva petita llar de tela, detallo 10 consells per a qui vulgui iniciar-se en aquesta apassionant disciplina.

El primer hide que vaig tenir, talla XXL

Digue’m què menges i et diré qui ets
Cada espècie té una dieta diferent. Si vols que vinguin mallerengues carboneres, escampa anous trencades a la menjadora. Les pipes de gira-sol seran ben rebudes per pinsans i pica-soques blaus, i les merles i els tallarols de casquet estaran encantats amb uns talls de poma.

Tingues present també que a vegades hi ha relacions poc amistoses entre espècies i individus. Alguns poden ser molt territorials i no permetre que ningú s’acosti a la “seva” menjadora. No és que el menjar no els agradi, senzillament no són ben rebuts a taula.

Pit-roig (esquerra) i pinsans comuns, conversant distesament en una alzina

Desaparèixer dins l’entorn

No hi ha cap directriu universal a l’hora de construir un hide. Haurà de ser baixet si s’ha de col·locar en zones estepàries, per no sobresortir del paisatge. En canvi, l’alçada no serà un problema si el construïm dins una fageda. Mira on ha d’anar i aprofita algun element de l’entorn –si és possible- a l’hora de crear el teu amagatall. Com més desapercebut passi, millor.

Bona orientació
Les hores més actives dels passeriformes solen ser a primera hora del matí i a última de la tarda. Si a això hi sumem que la “temporada de hide amb menjadora” és principalment durant els mesos més freds de l’any, ja tenim clara la posició del sol envers nosaltres i el nostre subjecte.

Si tenim la llum directament a favor (sol a l’esquena) hem de tenir en compte que un material translúcid (tela de roba e.g.) pot dibuixar la nostra silueta a l’interior i fer que els ocells no s’acostin, ja que cada moviment nostre a l’interior serà una escena de teatre d’ombres xineses.

Bona visió

Hem d’entendre que no estarem mirant si passa alguna cosa a través del visor de la càmera durant tota l’estona. Una finestra a la part superior frontal ens serà de molta ajuda. Alhora, és bo tenir present també un parell de finestres laterals per veure si ve algú per alguna de les ales ;-)

Bon emplaçament

Aquest va ser el meu primer error; construir un hide al mig d’una clariana forestal. Només hi havia un tronc on romandre i el fons em quedava sobradament desenfocat degut a la distància, perfecte fotogràficament però una menjadora amb molt de risc per als seus usuaris, ja que fàcilment algun rapinyaire els podía veure distrets i atacar-los.

Solució? Busca una zona segura per als teus models, a sota o a les branques d'un arbre per exemple. La vegetació propera els oferirà seguretat a ells i més estona per actuar a tu.

El segon hide, de mida més moderada i col·locat en una zona segura per a les petites aus

Femella de pinsà comú (Fringilla coelebs) protegida per la vegetació

Discreció i respecte

Oblida’t de fer 10 fotogrames per segon a la primera oportunitat, perquè tornaràs a casa amb això i prou. Cada individu reacciona segons les seves pròpies experiències anteriors, però per assegurar que toleren el soroll dels miralls d’una càmera rèflex, comença a fer fotos d’una en una.

Compromís

Els ocells trobaran molt ràpidament el menjar que deixis, i hi tornaran mentre n’hi hagi i no en trobin en altres llocs de forma “natural”. Així que construir una menjadora demana un compromís d’octubre a abril, si al gener deixem d’aportar menjar de forma dràstica, el nostre experiment pot acabar en una tragèdia.

Cicles vitals

Notaràs quan els ocells deixin de venir a la menjadora encara que no els vegis, bàsicament perquè trobaràs el menjar intacte. Mentre puguin anar fent (tardor) vindran poquet. A l’hivern, i sobretot els dies de glaçades i nevades (si s’escau) assistiran en massa als banquets, però a mesura que arribi el bon temps, tothom farà la seva.

Aquests cicles varien cada any, la ciència que estudia els seus efectes sobre els éssers vius s’anomena fenologia. Que un any nevi per Sant Andreu no vol dir que ho faci el següent, o que la primavera s’avanci, o que la tardor sigui la més plujosa del darrer segle. Tot varia, i així ho fan també les nostres oportunitats fotogràfiques. Aprofita-ho.

Fa fred, però tampoc tant

Comptem que la temperatura mitjana estarà entre els -4º i els 4ºC a primera hora del matí, cal anar ben abrigat i ben calçat. També és aconsellable portar una mica de menjar o un termo de cafè/te per refer-nos durant l’espera.

Les temperatures interiors variaran segons el material amb què s’hagi construït el hide, com el conte dels Tres Porquets, vaja. Però una cosa és segura, no farà tant fred com a fora i la variable de la “temperatura de sensació” desapareixerà, ja que no estem exposats al vent. 

Vista des de la finestra de l'hotel

Gaudir de l’experiència

Des del meu punt de vista, la màgia de fotografiar des d’un hide no són les fotografies per se, sinó el fet de poder formar part del paisatge i veure com la vida segueix el seu curs a pocs metres teus, sense que ningú variï les seves decisions.

En el fons, les meves millors fotografies d’un pit-roig no són fetes a Farrerons, sinó a Hyde Park, amb aus que toleren els turistes gairebé tant com els coloms de la Plaça Fra Bernardí toleren els nens de Manlleu. Però això, quina gràcia té? La veritable màgia de la fotografia amb hide es troba en el trajecte, no en el destí.

Llibres boreals

"Kamtchatka!... Ce nom a résonné longtemps en moi, comme un appel venu de loin, de ces terres vierges et inaccesibles”. Amb aquestes paraules enceta Vincent Munier el pròleg del seu llibre Kamtchatka -- La vie sauvage aux confins du monde.

Una mateixa crida que molts haurem sentit en diferents direccions. Cap a ciutats que no dormen, o cap a deserts infinits. Noms que només escoltar-los evoquen en nosaltres una allau d’imatges; “Islàndia...”, “Patagònia...”, “Ogassa...”.

“Àrtic”, aquesta seria la meva paraula. L’única pàgina de l’hipotètic diccionari que m’enduria a una illa deserta. Aurores boreals, dies en què el sol no es pon, i la rigorositat d’una tundra que no permet arrelar ni als arbres més valents.

Mai l’he trepitjat (encara). El meu límit nord actual es situa uns 500 quilòmetres al sud del Cercle Polar. Mentrestant, la meva biblioteca es nodreix de llibres gestats al voltant de l’alarmantment minvant banquisa àrtica.

Arctic Odyssee: Erinnerungen an die ferne Arktis

Michio Hoshino

Tecklenborg Verlag (1999)

124 pàg.

Alemany

Hoshino’s Alaska representa l’antologia de Michio Hoshino, i sobretot, el seu estret lligam amb el quaranta-novè estat de la unió. Estructurat geogràficament (Southwest, Interior, Arctic) el llibre presenta les fotografies més característiques del que provablement hagi estat el japonès més carismàtic a l’Última Frontera.

Ara bé, des del meu punt de vista, el llibre que més bé il·lustra l’obra de Hoshino és Arctic Odyssee. El concepte “within the landscape” (dins del paisatge/dins de l’entorn) que Hoshino va convertir en la raison d'être de les seves fotografies, s’evidencia en imatges d’immensos ramats de rens creuant l’infinita tundra, però també en diminutes plantes que floreixen sota una efímera capa de gel. Diferents protagonistes, diferents escales, amb la interacció amb l’entorn com a denominador comú.

On Arctic Ground

Debbie S. Miller

Mountaineers Books (2012)

144 pàg.

Anglès

Situat a l’extrem nord de l’Amèrica continental, el National Petroleum Reserve in Alaska és una extensió de més de 95.000 quilòmetres quadrats coberts de vida salvatge, i amb centenars de milions de barrils de petroli sota terra. La seva reserva veïna, l’Arctic National Wildlife Refuge (ANWR) ha generat dotzenes de llibres i documentals de fauna, convertint-se en la referència visual del nord d’Alaska. La mateixa autora, va aterrar el 1975 en una petita comunitat aborigen situada al sud de l’ANWR per fer-hi de professora d’anglès. Catorze anys després, publicava Midnight Wilderness: Journeys in Alaska's Arctic National Wildlife Refuge.

Potser pel fet de ser –encara- més desconegut (parlar d’un Àrtic conegut es fa estrany) l’última obra de Miller em va captivar. Recordant-me molt l’estructura editorial de Great Plains, plena de mapes, informació referent a les espècies, columnes de text en primera persona, i sobretot, unes fotografies d’una qualitat extraordinària d’autors com; Patrick J. Endres, Florian Schulz o Joel Sartore entre d’altres.

Polar Obsession

Paul Nicklen

Focal Point (2009)

240 pàg.

Anglès

Narvals, guineus àrtiques, morses, balenes de Groenlàndia i óssos polars, molts óssos polars, representen la part septentrional del llibre. Un relat polar que va des d’Alaska fins a Noruega.

Guanyador en quatre ocasions (2004, 2007, 2010 i 2013) del World Press Photo en la categoria Nature Stories. La feina de Nicklen és una referència del fotoperiodisme actual. A la pregunta

“Com aconsegueixes treballar a National Geographic?”

Nicklen respon “Comença a fotografiar històries en lloc de limitar-te a captar fotografies maques. Dit d’una altra manera, sigues un fotoperiodista en lloc d’un fotògraf”.

No hay más preguntas Señoría...

White Wolf -- Living With an Arctic Legend

Jim Brandenburg

Northword Press (1990)

160 pàg

Anglès

Lleugerament més petita que la Gran Bretanya, i amb menys de la meitat d’habitants que Perafita, L’Illa d’Ellesmere va ser l’escenari del que provablement fos l'últim gran reportatge de fauna del S. XX.

La convivència de Jim Brandenburg amb un grup de llops àrtics (Canis lupus arctos) i per extensió, amb la resta d’essers vius que comparteixen aquest auster ecosistema, va generar extraordinàries imatges íntimes de la vida “allà dalt”. Entre elles, la fotografia de portada del llibre que National Geographic va incloure el 2011 a la seva aplicació per a Ipad “50 Greatest Photographs of National Geographic”. Una excel·lència fotogràfica que el mateix Brandenburg va reconèixer al moment de captar-la “Sabia que la fotografia del llop solitari, si sortia bé, seria la millor de la meva carrera”.

L’estiu del 2013, Vincent Munier va emular l’expedició de Brandenburg i David Mech. Endinsant-se al gran nord canadenc a la recerca del “loup blanc”. El resultat; un relat profund i personal de la vida salvatge sota el sol de mitjanit.

Boscos, glaceres i balenes

L'edició d'agost de la publicació municipal El Ter, dedica un dossier de set pàgines al 30è aniversari del Grup Fotogràfic Manlleu. Com a manlleuenc que des de fa anys té un peu a cada casa (la revista i l'entitat fotogràfica) he treballat a les dues bores de riu. Després de setmanes de reunions, entrevistes i correus electrònics, només podem felicitar-nos per la feina ben feta per tots els companys de Manlleu Mitjans de Comunicació i la imprescindible col·laboració dels socis del GFM, que han farcit la revista amb precioses imatges d'aquesta ciutat amb ànima de poble.

A part d'intentar gestionar de la millor manera possible la publicació, m'han convidat a escriure una columna sobre Michio Hoshino per referenciar una mica més el nostre homenatge pòstum al fotògraf japonès.

Per a aquells que per raons geogràfiques, no pugueu tenir accés a l'edició impresa. Sota aquestes línies publico la columna original.

-------------------------------------------------

Boscos, Glaceres i Balenes. Una trajectòria dedicada a l’Última Frontera

A l’escriure Michio Hoshino a Google, el buscador ens suggereix “Michio Hoshino last photo” (l’última foto de Michio Hoshino) o “Michio Hoshino death” (mort de Michio Hoshino) unes funestes paraules lligades –injustament- a un home que va dedicar la seva vida als altres; fossin persones, boscos o glaceres.

Educat fins a l’extrem de donar les gràcies a un grup de balenes a les que acabava de fotografiar, i professional com per publicar dotzenes de llibres sobre la vida a l’Àrtic en varis idiomes. Aquest introvertit japonès, que vestia jerseis de llana i calçava botes d’aigua, treia ferro al seu currículum quan algú lloava les seves proeses fotogràfiques, animant a la gent a fer el mateix “-Si una cosa és realment important per tu, és la teva responsabilitat fer-ne un llibre”.

Aquest caràcter afable, fins i tot despreocupat a vegades. Va arrelar profundament als cors de la gent d’Alaska, un Estat amb una extensió gairebé tres vegades superior a la Península Ibèrica i amb menys habitants que la província de Girona. Els que el van conèixer, diuen d’ell que era la persona amb menys ego amb la que mai haguessin coincidit. La majoria dels que el van lloar durant l’Ofici Religiós celebrat a Anchorage, es referien a ell com “el meu millor amic”.

Sempre ens quedaran les seves imatges de la flora i la fauna d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les fotografies d’animals sota el sol de mitja nit o dins la nit eterna, mostrant l’entorn d’aquesta terra que obsequia el visitant amb bellesa i rigor a parts iguals, són la seva herència fotogràfica. Però sobretot, ens recorden el principi sota el qual van ser creades “Una bona fotografia ha d’explicar una història sencera”.

Un japonès a l’Àrtic

Pensa en el teu fotògraf preferit, visualitza mentalment les seves imatges, les teves preferides. Ara, examina-les conjuntament. Veuràs que hi ha una coherència entre totes elles, ja sigui gràfica -composició, format, color- o de gènere –retrat, macrofotografia, fotoperiodisme-. A part d’aquestes característiques, en el cas que hagis escollit un fotògraf de natura, pots trobar-hi un altre denominador comú, la geografia.

Jim Brandenburg va viatjar durant dècades sota encàrrecs de National Geographic, per tornar a la seva Minnesota natal i documentar com ningú els boscos septentrionals de l’Estat dels 10.000 llacs. Galen Rowell va fotografiar els sis continents –inclosa l’Antàrtica- però el seu camp base sempre era la Sierra Nevada Californiana, i Vincent Munier va depurar la seva tècnica fotogràfica a les muntanyes de Vosges, abans d’embarcar-se en viatges cap a latituds més altes. Però si hi ha un fotògraf de natura que s’ha guanyat el respecte per treballar una zona geogràfica concreta durant una llarga temporada, aquest és Michio Hoshino.

Parlar de fotografia a Alaska és fer-ho de natura, i parlar de fotografia de natura a Alaska, és fer-ho de Michio Hoshino (Ichikawa, Japó. 1952 – Kamchatka, Rússia. 1996) L’idil·li d’aquest fotògraf japonès amb l’estat més septentrional dels Estats Units va començar un dia de tardor de 1972, quan, fullejant en un mercat de llibres de segona mà al districte de Kanda (Tòquio) va trobar-se entre les mans Alaska publicat per la National Geographic Society. Les imatges d’aquell llibre el van encisar, en especial una fotografia aèria de George F. Mobley on es veia la comunitat Inupiaq de Shishmaref, un granet de sorra dins la immensitat del mar de Bering.

Aquella mateixa tardor, Hoshino va decidir moure fils per veure amb els seus ulls les meravelles que no es cansava de contemplar en aquell llibre, enviant cartes a set poblets d’Alaska amb la intenció de demanar-los una estada estival. Només hi havia un petit inconvenient, a qui adreçar-les. El sentit comú li va dictar una forma lògica d’actuar, referir-se a l’alcalde. Així que les cartes que sortirien del Japó per travessar el Pacífic portaven escrita una adreça peculiar: Mayor, Shishmaref, Alaska, USA.

Com era d’esperar, la majoria de les cartes van ser retornades al remitent. Tot i això, un dia de primavera de 1973 una resposta postal el va encaminar cap a la glaçada Alaska, aquell mateix estiu Hoshino passava tres mesos convivint amb una família Inuit. Michio Hoshino, Alaska i la fotografia anirien apropant-se mútuament per acabar establint uns vincles eterns. Després de graduar-se en econòmiques per la Universitat de Keio, Hoshino compaginava els seus estudis de fotografia amb una feina com a assistent de Kojo Tanaka. El 1978, establert a Seattle en un programa d’anglès, fotografiava el Parc Nacional d’Olympic, fascinat pels seus primitius boscos costaners. Mesos més tard, es mudava al campus universitari de Fairbanks per estudiar-hi biologia. Precisament la ciutat més important de l’interior de l’Estat es convertiria en el seu camp base des d’on planificava “-Dibuixar un mapa d’Alaska amb les meves pròpies experiències”.

Els seus viatges pel 49é Estat s’anirien succeint, fos en kayak, cotxe o avioneta, Hoshino documentava amb la seva càmera la fauna i flora d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les seves imatges d’animals sota el sol de mitjanit o dins la nit eterna, mostren l’entorn d’aquesta terra que obsequia al visitant amb bellesa i rigor a parts iguals.

Un fatídic vuit d’agost de 1996, Hoshino, en una de les seves expedicions fotogràfiques fora d’Alaska, es trobava acampat al Llac Kurilskoya, a la península russa de Kamchatka. Una llengua de terra que fa milions d’anys tocava l’Amèrica del Nord formant un pont físic que travessava el mar de Bering. Hoshino dins la seva tenda de campanya va morir a causa de l’atac d’un ós bru (Ursus arctos). 

Els gairebé vint anys de carrera fotogràfica que Hoshino va destinar a Alaska, queden reflectits en diversos assajos; Arasuka hikari to kaze (Alaska, llum i vent, 1995) Mori to hyogi to kujira (De Boscos, Glaceres i Balenes. 2006) llibres infantils il·lustrats; Mori e (Dins els boscos. 1999) Nanuuku no okurimon (El regal de Nanook. 1996) i evidentment, en llibres de fotografia com Grizzly (1987) Moose (1988) Artcic Odyssee (1999) o la seva obra retrospectiva, HOSHINO’S ALASKA, un recull de fotografies i assajos publicat el 2007 per Chronicle Books.Quan a través del Grup Fotogràfic Manlleu vaig tenir l'oportunitat d’entrevistar al fotògraf de natura establert a Seward (Alaska) Ron Niebrugge, vaig demanar-li per Hoshino. Niebrugge, nascut a San Diego però amb una amabilitat nòrdica forjada sota les aurores boreals, es va desfer en elogis cap al fotògraf japonès.

"Aquest noi era increïble! No hi ha dubte que els fotògrafs d’avui en dia ho tenim tot molt més fàcil amb la fotografia digital. Quan Michio treballava, tenies sort si trobaves carrets de 100 ISO. A sobre, no en veies els resultats fins un mes després. Tot i aquests inconvenients, els seus treballs són encara avui considerats dels millors a nivell fotogràfic, especialment les seves imatges de vida salvatge dins l’entorn. Recordo la primera vegada que vaig veure el seu llibre Moose,vaig quedar bocabadat i vaig comprar el llibre a l’acte. Desafortunadament no el vaig arribar a conèixer, però va tenir un gran impacte en la fotografia i els fotògrafs d’Alaska, és una llàstima que no sigui més conegut. Em fa molt content que en facis menció en aquesta entrevista."

Avui considero aquestes paraules un homenatge mutu, a qui va dedicar la seva obra a la terra on el sol mitja nit tenyeix la tundra d'un daurat enlluernador.

Recordar una persona per la seva mort ignorant-ne la vida, és una injustícia. Hoshino va destinar la seva carrera a documentar l’Última Frontera. La gent d’Alaska el considera un mite que va arribar a conèixer l’Estat del Nord més bé que molts d’ells, com demostra el fet de que tingui una exposició permanent a la pàgina web de l’Universitat Estatal. Però de tots els que se li han retut, probablement l’homenatge que més li hauria agradat a Hoshino seria el Tòtem que es va construir en memòria seva. Una figura que reposa eternament mirant l’horitzó per sobre del Cercle Polar Àrtic. Precisament, el que més li agradava fer a ell.