Llibres de fotografia: 60 lecciones de fotografía (David duChemin)

 

Aquest és un llibre que aconsello des de fa anys als alumnes i, tot i les vendes derivades de les meves classes, mai n'he demanat royalties a l'autor o a l'editorial que l'ha traduït a l'espanyol.

David duChemin escriu molt, i molt bé. De fet, abans de dedicar-se a la fotografia era còmic professional i això li atorga una capacitat comunicativa brutal. Si a més a més li sumem una visió de la fotografia molt més artística que tècnica, obtenim llibres que interessen a fotògrafs de tots els nivells.

Prèviament havia llegit del mateix autor Mercaderes de imágenes, la fotografía como pasión y profesión. Un  títol molt recomanable per a qui es vulgui guanyar la vida en el nostre camp. A 60 lecciones de fotografía duChemin ens parla de generar sensació de profunditat, d'espais negatius i positius, d'equilibri. També de trobar un mentor o d'aprendre a conviure amb la nostra pròpia obra. El meu consell és que qui cregui que ja ha passat aquesta pantalla d'iniciació a la fotografia, li doni una oportunitat. Jo, l'he rellegit dotzenes de vegades, i en cadascuna d'elles l'he trobat inspirador.

Presentació de Petjades del Ter a Girona

Presentació del llibre Petjades del Ter a Girona. La història del petit ramat de la Marina, a la ciutat més gran de la conca del Ter.

Dia i hora: dimarts 19/11/2019 a les 19:00

Lloc: Sala Miquel Diumé de l'Ajuntament de Girona (Plaça del Vi, 1)

Organitza: Consorci del Ter i Ajuntament de Girona

Presentació de Petjades del Ter a Sant Joan de les Abadesses

Divendres 18 de gener a 2/4 de 7 de la tarda, presentació de Petjades del Ter al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses.

Organitza: Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses
Col·labora: Grup Fotogràfic Abadesses

Presentació de Petjades del Ter

Presentació del llibre Petjades del Ter. Editat pel Consorci del Ter.

Data: Dimarts 4 de desembre de 2018.
Hora: 19:30h.
Lloc: Museu del Ter (Manlleu).

Alaska al cor

Sempre és un bon moment per recordar a Michio Hoshino, especialment si uns amics han anat de viatge al Japó i vénen a sopar a casa amb un llibre sota el braç.

Tot i ser un dels fotògrafs més influents en la meva feina, tinc molt pocs llibres seus. El gran gruix de la seva obra es va publicar en japonès, i això fa que fins i tot a internet sigui complicat comprar llibres seus, ja que les pàgines estan escrites íntegrament amb uns caràcters incomprensibles per a mi. Així que l'opció «si passeu per una llibreria quan sigueu al Japó i trobeu algun llibre seu, compreu-me'l» s'ha convertit en la fórmula guanyadora per ampliar la meva biblioteca.

Love in Alaska és la tercera obra de Hoshino que tinc. La majoria de gent que coneix la seva feina té present la retrospectiva Hoshino's Alaska, on es descriu sobre el mapa la seva fascinació per l'Última Frontera. Tot i això, des del meu punt de vista és a Arctic Odyssee on millor s'entén la profunditat de la seva narrativa i l'escola instaurada -juntament amb Hannu Hautala- del subjecte i entorn.

Paradoxalment, a Love in Alaska hi ha una quantitat notable de fotografies socials, sobretot de nens i, fins i tot, alguns autoretrats. No puc dir que sigui un Hoshino desconegut, perquè ell és el japonès a qui millor conec. He escrit sobre ell diversos articles, en català i en anglès, he pogut parlar amb familiars i amics propers, i des del Grup Fotogràfic Manlleu vaig organitzar-ne l'homenatge que li vam retre el 2012. Més aviat diria que descobrir llibre a llibre la profunditat de la seva feina, m'ajuda a entendre l'immens trencaclosques que va construir a finals del S. XX sota el sol de mitjanit d'Alaska.

Nou llibre de Hannu Hautala

A mitjans dels 70 Hannu Hautala treballava com a fotògraf professional a Hèlsinki, però les parets del seu petit apartament li queien al damunt. En el seu anel pels espais oberts tallava troncs i els deixava al pis perquè actuessin com a ambientador natural. Fins i tot es va plantejar canviar de feina, presentant-se a les oposicions per treballar com a guarda forestal. Unes oposicions que suspendria, dues vegades. Un petit gir del seu destí hauria pogut fer que un dels fotògrafs de natura més importants dels darrers cinquanta anys hagués trobat una altra feina que l'omplís, deixant orfes de referents a diverses generacions de fotògrafs de natura de Finlàndia i la resta d'Europa.

Veient clar que la capital finlandesa no era el seu lloc, ell i l'Irma van buscar una nova llar al nord. Després de plantejar-se Savukoski i Salla, es van acabar establint a Kuusamo; 60 quilòmetres al sud del Cercle Polar Àrtic i amb un terme municipal que arribava a tocar la frontera russa.

A Kuusamo el seu espai vital va créixer de la mateixa manera que ho feia la seva figura com a referent fotogràfic. El 1984 va publicar "la terra del gaig siberià" un llibre que guanyaria el premi al millor llibre de l'any a Finlàndia i assoliria les 33.000 còpies venudes, atorgant a en Hannu llibertat econòmica per seguir creant. Allunyat de la fotografia de premsa que practicava als seus inicis, ara es podria centrar a desenvolupar la seva veu artística. És en aquest periode -i recolzat per una beca estatal de 15 anys perquè desenvolupés la seva feina- on apareix una de les seves grans obres, un llibre sobre el cigne cantaire (cygnus cygnus) l'ocell nacional de Finlàndia. El 1988 apareixia una obra pensada en clau de país "a cada casa de Finlàndia hi hauria d'haver tres llibres; la Bíblia, el Kalevala i un llibre sobre el nostre ocell nacional", és una de les frases més conegudes de l'autor. Fins i tot se'n va fer una edició especial, la primera còpia de la qual va ser per a l'aleshores primer ministre Mauno Koivisto.

Trenta anys després es reedita la publicació amb fotografies noves, majoritàriament de Finlàndia, però també de llocs tan distants com el Japó. "Uljas valkoinen" (el galant blanc) representa l'essència narrativa de Hannu Hautala, estructurada principalment en la composició de subjecte i entorn, i la interacció entre espècies.

Quan el setembre passat vaig visitar-lo em va mostrar la preselecció de fotografies pel llibre. Una de les meves preguntes va ser si ja tenia clara la fotografia de portada, evidentment em va respondre que sí. Em va dir que seria la que va fer una nit de juny de 1996 d'un cigne enlairant-se en un llac amb el sol a l'horitzó.

He vist cignes salvatges als Estats Units i a Finlàndia, però mai els he pogut fotografiar. Tant se val, més que una derrota ho considero un senyal per tornar-hi. Potser algun dia, amb càmera o sense, els pugui gaudir sota el sol de mitjanit. Pensaré en el professori Hautala, però també en Shakespeare. Al cap i a la fi, serà el meu somni d'una nit d'estiu.

Llibres boreals

"Kamtchatka!... Ce nom a résonné longtemps en moi, comme un appel venu de loin, de ces terres vierges et inaccesibles”. Amb aquestes paraules enceta Vincent Munier el pròleg del seu llibre Kamtchatka -- La vie sauvage aux confins du monde.

Una mateixa crida que molts haurem sentit en diferents direccions. Cap a ciutats que no dormen, o cap a deserts infinits. Noms que només escoltar-los evoquen en nosaltres una allau d’imatges; “Islàndia...”, “Patagònia...”, “Ogassa...”.

“Àrtic”, aquesta seria la meva paraula. L’única pàgina de l’hipotètic diccionari que m’enduria a una illa deserta. Aurores boreals, dies en què el sol no es pon, i la rigorositat d’una tundra que no permet arrelar ni als arbres més valents.

Mai l’he trepitjat (encara). El meu límit nord actual es situa uns 500 quilòmetres al sud del Cercle Polar. Mentrestant, la meva biblioteca es nodreix de llibres gestats al voltant de l’alarmantment minvant banquisa àrtica.

Arctic Odyssee: Erinnerungen an die ferne Arktis

Michio Hoshino

Tecklenborg Verlag (1999)

124 pàg.

Alemany

Hoshino’s Alaska representa l’antologia de Michio Hoshino, i sobretot, el seu estret lligam amb el quaranta-novè estat de la unió. Estructurat geogràficament (Southwest, Interior, Arctic) el llibre presenta les fotografies més característiques del que provablement hagi estat el japonès més carismàtic a l’Última Frontera.

Ara bé, des del meu punt de vista, el llibre que més bé il·lustra l’obra de Hoshino és Arctic Odyssee. El concepte “within the landscape” (dins del paisatge/dins de l’entorn) que Hoshino va convertir en la raison d'être de les seves fotografies, s’evidencia en imatges d’immensos ramats de rens creuant l’infinita tundra, però també en diminutes plantes que floreixen sota una efímera capa de gel. Diferents protagonistes, diferents escales, amb la interacció amb l’entorn com a denominador comú.

On Arctic Ground

Debbie S. Miller

Mountaineers Books (2012)

144 pàg.

Anglès

Situat a l’extrem nord de l’Amèrica continental, el National Petroleum Reserve in Alaska és una extensió de més de 95.000 quilòmetres quadrats coberts de vida salvatge, i amb centenars de milions de barrils de petroli sota terra. La seva reserva veïna, l’Arctic National Wildlife Refuge (ANWR) ha generat dotzenes de llibres i documentals de fauna, convertint-se en la referència visual del nord d’Alaska. La mateixa autora, va aterrar el 1975 en una petita comunitat aborigen situada al sud de l’ANWR per fer-hi de professora d’anglès. Catorze anys després, publicava Midnight Wilderness: Journeys in Alaska's Arctic National Wildlife Refuge.

Potser pel fet de ser –encara- més desconegut (parlar d’un Àrtic conegut es fa estrany) l’última obra de Miller em va captivar. Recordant-me molt l’estructura editorial de Great Plains, plena de mapes, informació referent a les espècies, columnes de text en primera persona, i sobretot, unes fotografies d’una qualitat extraordinària d’autors com; Patrick J. Endres, Florian Schulz o Joel Sartore entre d’altres.

Polar Obsession

Paul Nicklen

Focal Point (2009)

240 pàg.

Anglès

Narvals, guineus àrtiques, morses, balenes de Groenlàndia i óssos polars, molts óssos polars, representen la part septentrional del llibre. Un relat polar que va des d’Alaska fins a Noruega.

Guanyador en quatre ocasions (2004, 2007, 2010 i 2013) del World Press Photo en la categoria Nature Stories. La feina de Nicklen és una referència del fotoperiodisme actual. A la pregunta

“Com aconsegueixes treballar a National Geographic?”

Nicklen respon “Comença a fotografiar històries en lloc de limitar-te a captar fotografies maques. Dit d’una altra manera, sigues un fotoperiodista en lloc d’un fotògraf”.

No hay más preguntas Señoría...

White Wolf -- Living With an Arctic Legend

Jim Brandenburg

Northword Press (1990)

160 pàg

Anglès

Lleugerament més petita que la Gran Bretanya, i amb menys de la meitat d’habitants que Perafita, L’Illa d’Ellesmere va ser l’escenari del que provablement fos l'últim gran reportatge de fauna del S. XX.

La convivència de Jim Brandenburg amb un grup de llops àrtics (Canis lupus arctos) i per extensió, amb la resta d’essers vius que comparteixen aquest auster ecosistema, va generar extraordinàries imatges íntimes de la vida “allà dalt”. Entre elles, la fotografia de portada del llibre que National Geographic va incloure el 2011 a la seva aplicació per a Ipad “50 Greatest Photographs of National Geographic”. Una excel·lència fotogràfica que el mateix Brandenburg va reconèixer al moment de captar-la “Sabia que la fotografia del llop solitari, si sortia bé, seria la millor de la meva carrera”.

L’estiu del 2013, Vincent Munier va emular l’expedició de Brandenburg i David Mech. Endinsant-se al gran nord canadenc a la recerca del “loup blanc”. El resultat; un relat profund i personal de la vida salvatge sota el sol de mitjanit.

Quin llibre de fotografia m'aconselles?

Aquesta és una pregunta que sovint em plantegen amics i alumnes. Confesso que la primera vegada em vaig sentir una mica desconcertat, però amb els anys he pogut ampliar la meva visió editorial, i sobretot, la meva biblioteca.

Tinc dotzenes de títols aconsellables. És més, crec que no tinc cap títol desaconsellable. Això sí, sóc força primmirat amb la temàtica, desconfiant dels títols grandiloqüents, no es pot explicar tot en menys de dues-centes pàgines.

Seguidament despenjo cinc llibres dels meus prestatges, que aconsello llegir a tot el qui es vulgui iniciar en el noble Art de la fotografia.

Fotografía de Naturaleza, una mirada interior
Galen Rowell
Desnivel (2005)
288 pàg.
Espanyol

El joc de paraules del títol original -Inner Game of Outdoor Photography- té molt més encant, tot i que la traducció de Desnivel és impecable. Aquest és “EL LLIBRE” des del meu punt de vista. Parla molt i bé de fotografia, i sobretot, no es limita a tecnicismes efímers, sinó que toca temes com el funcionament del nostre sistema visual –i el d’alguns animals- el sistema associatiu (per què funciona una imatge) o la pressió de l’ecoturisme sobre certes zones del planeta.

El llibre es desglossa en seixanta-sis assajos, repartits en quatre parts. Tant l’estructura com els textos tenen un punt de vista molt personal, la prosa de Galen Rowell no és senzilla. Sovint l’he hagut de rellegir per acabar d’entendre el missatge, però l’esforç val la pena.

Si a més a més de la fotografia, us interessa la natura i els esports de muntanya, aquest és el vostre llibre. A més, si després de llegir-lo (i rellegir-lo) quedeu amb gana, Sierra Club Books ha reeditat l’obra mestra de Rowell, Luces de motaña commemorant els 25è aniversari de la primera edició.

LIGHT SCIENSE AND MAGIC
An Introduction to Photographic Lighting

F. Hunter, S. Biver i P. Fuqua

Focal Press (2011) 4rta edició

326 pàg.

Anglès

Considerat com a lectura obligatòria per a estudiants de fotografia, aquest llibre parla extensament de la llum com a eina del fotògraf. El disseny és impecable i expressions que poden sonar feixugues com “família d’angles”, “llei de l’inversa del quadrat” o “mida aparent de la font de llum” queden exemplificades de forma clara amb els pertinents esquemes d’il·luminació i les seves fotografies resultants. Un 90% dels exemples són set-up’s muntats per a l’ocasió, però els posicionaments de les fonts de llum són aplicables pràcticament a tot, des de una caixa de galetes fins a un edifici de vuit plantes.

El 2008 Anaya Multimedia va editar-ne la traducció a l’espanyol amb el nom de La iluminación en la fotografía (sí, el títol en anglès és molt més suggerent) i aquest 2012 ha publicat La iluminación en la fotografía. Ciencia y magia amb un disseny de coberta diferent. No he llegit cap de les edicions en espanyol, però el meu consell és que si teniu un nivell mitjà d’anglès, llegiu l’edició original; els textos són molt planers, el disseny és l'original i el preu, força més econòmic.

PEOPLE PICTURES: 30 Exercises for Creating Authentic Photographs

Chris Orwig

Peachpit Press (2011)

216 pàg.

Anglès

L’estructura del llibre és fascinant. Chris Orwig ens proposa trenta exercicis amb unes condicions preestablertes que varien en cada pràctica, com per exemple; no parlar amb el model durant una sessió de retrat, dibuixar un mapa de les nostres experiències utilitzant diferents colors o fer-nos trenta autoretrats en una hora.

Aquesta creativitat no és l’únic atractiu del llibre, cada exercici acaba amb la columna further inspiration on s’esmenta a grans mestres de la fotografia que van saber transmetre els valors que la pràctica proposada comporta, donant un valor poètic a tot el llibre.

Precisament lírica és el que desprèn l’obra d’Orwig, el 2009 va publicar Visual Poetry amb dotzenes d'exemples d’aquest concepte tan nord-americà anomenat lifestyle. Una visió entre el somni americà i la vida bohèmia marca les directrius gràfiques de People Pictures. La majoria de les imatges mostren a surfistes, musics i fotògrafs, gent de la Costa Oest en estat pur. S’ha de reconèixer que la intimitat que desprenen aquest retrats, justifica la lectura del llibre.

Photoclub n’ha editat la traducció a l’espanyol sota el títol El retrato en la fotografía. Capturar el alma en un instante (!?) amb un preu molt similar.

The DAM Book
Digital Asset Management for Photographers

Peter Krogh

O'Reilly (2009) 2na edició

496 pàg.

Aquest és el menys emotiu de tots els llibres d’aquesta llista, però una obra fonamental per adoptar un sistema de treball sensat, o com l’anomena el mateix autor, un “ecosistema de treball”.

Krogh descriu tots els passos a seguir durant la gestió d'actius digitals (Digital Asset Management) i una de les coses més agraïdes, és poder-ne veure la seva aplicació en diferents programes; Adobe Lightroom, Aperture, Bibble o Capture One.

Des de la descàrrega de les imatges a l’ordinador, fins al posterior arxiu definitiu i les còpies de seguretat, passant per la feina d’anomenar, etiquetar, editar, exportar i publicar. S’explica amb tot luxe de detalls, com denota el fet de que cada peu de foto mostri les paraules clau amb les que l’autor té etiquetada la imatge.

Les gairebé cinc-centes pàgines farcides d’informació poden semblar difícils de digerir, però si us voleu prendre la fotografia de forma seriosa, aquest llibre és un #MustRead.

De nou, Anaya Multimedia s’ha encarregat de traduir-lo amb el nom de Gestion del archivo digital para fotógrafos. Malauradament, a part del text també n’ha duplicat el preu.

FOTOGRAFÍA DE AVENTURA Y ACCIÓN

Michael Clark
Ediciones Tutor (2010)
224 pàg.
Espanyol

Editat el 2009 sota el nom d’ Adventure Photography: Capturing the World of Outdoor Sports. Aquests llibre desgrana l’activitat d’un fotògraf d’esports d’aventura, TOTA l’activitat. Sovint s’associa una vida bohèmia a aquest gènere, pensant que els fotògrafs viuen en una cabanya de fusta i fotografien postes de sol descalços. No dic que no sigui així algunes vegades, però no crec que cap d’ells visqui d’aquesta forma permanentment.

Aquest és –per mi- un dels valors del llibre, juntament amb els dies de vi i roses, Michael Clark explica els esforços publicitàris per captar nous clients, quins són els preus de mercat, o sota quins criteris comercialitza les imatges. Evidentment, això només ocupa una secció del llibre. L’equip, la tècnica o la logística ocupen tres quartes parts de l’obra, estructurada segons els diferents tipus d’esports, des de l’escalada fins al yoga.

Un bon llibre per iniciar-se i aprofundir en aquest tipus de fotografia, això sí, amb una versió espanyola de traducció... millorable.

I en el proper episodi; Alaska, literatura a l’última frontera. Si us plau, rebem amb un fort aplaudiment l’últim hoste de la meva biblioteca!

Boscos, glaceres i balenes

L'edició d'agost de la publicació municipal El Ter, dedica un dossier de set pàgines al 30è aniversari del Grup Fotogràfic Manlleu. Com a manlleuenc que des de fa anys té un peu a cada casa (la revista i l'entitat fotogràfica) he treballat a les dues bores de riu. Després de setmanes de reunions, entrevistes i correus electrònics, només podem felicitar-nos per la feina ben feta per tots els companys de Manlleu Mitjans de Comunicació i la imprescindible col·laboració dels socis del GFM, que han farcit la revista amb precioses imatges d'aquesta ciutat amb ànima de poble.

A part d'intentar gestionar de la millor manera possible la publicació, m'han convidat a escriure una columna sobre Michio Hoshino per referenciar una mica més el nostre homenatge pòstum al fotògraf japonès.

Per a aquells que per raons geogràfiques, no pugueu tenir accés a l'edició impresa. Sota aquestes línies publico la columna original.

-------------------------------------------------

Boscos, Glaceres i Balenes. Una trajectòria dedicada a l’Última Frontera

A l’escriure Michio Hoshino a Google, el buscador ens suggereix “Michio Hoshino last photo” (l’última foto de Michio Hoshino) o “Michio Hoshino death” (mort de Michio Hoshino) unes funestes paraules lligades –injustament- a un home que va dedicar la seva vida als altres; fossin persones, boscos o glaceres.

Educat fins a l’extrem de donar les gràcies a un grup de balenes a les que acabava de fotografiar, i professional com per publicar dotzenes de llibres sobre la vida a l’Àrtic en varis idiomes. Aquest introvertit japonès, que vestia jerseis de llana i calçava botes d’aigua, treia ferro al seu currículum quan algú lloava les seves proeses fotogràfiques, animant a la gent a fer el mateix “-Si una cosa és realment important per tu, és la teva responsabilitat fer-ne un llibre”.

Aquest caràcter afable, fins i tot despreocupat a vegades. Va arrelar profundament als cors de la gent d’Alaska, un Estat amb una extensió gairebé tres vegades superior a la Península Ibèrica i amb menys habitants que la província de Girona. Els que el van conèixer, diuen d’ell que era la persona amb menys ego amb la que mai haguessin coincidit. La majoria dels que el van lloar durant l’Ofici Religiós celebrat a Anchorage, es referien a ell com “el meu millor amic”.

Sempre ens quedaran les seves imatges de la flora i la fauna d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les fotografies d’animals sota el sol de mitja nit o dins la nit eterna, mostrant l’entorn d’aquesta terra que obsequia el visitant amb bellesa i rigor a parts iguals, són la seva herència fotogràfica. Però sobretot, ens recorden el principi sota el qual van ser creades “Una bona fotografia ha d’explicar una història sencera”.

Un japonès a l’Àrtic

Pensa en el teu fotògraf preferit, visualitza mentalment les seves imatges, les teves preferides. Ara, examina-les conjuntament. Veuràs que hi ha una coherència entre totes elles, ja sigui gràfica -composició, format, color- o de gènere –retrat, macrofotografia, fotoperiodisme-. A part d’aquestes característiques, en el cas que hagis escollit un fotògraf de natura, pots trobar-hi un altre denominador comú, la geografia.

Jim Brandenburg va viatjar durant dècades sota encàrrecs de National Geographic, per tornar a la seva Minnesota natal i documentar com ningú els boscos septentrionals de l’Estat dels 10.000 llacs. Galen Rowell va fotografiar els sis continents –inclosa l’Antàrtica- però el seu camp base sempre era la Sierra Nevada Californiana, i Vincent Munier va depurar la seva tècnica fotogràfica a les muntanyes de Vosges, abans d’embarcar-se en viatges cap a latituds més altes. Però si hi ha un fotògraf de natura que s’ha guanyat el respecte per treballar una zona geogràfica concreta durant una llarga temporada, aquest és Michio Hoshino.

Parlar de fotografia a Alaska és fer-ho de natura, i parlar de fotografia de natura a Alaska, és fer-ho de Michio Hoshino (Ichikawa, Japó. 1952 – Kamchatka, Rússia. 1996) L’idil·li d’aquest fotògraf japonès amb l’estat més septentrional dels Estats Units va començar un dia de tardor de 1972, quan, fullejant en un mercat de llibres de segona mà al districte de Kanda (Tòquio) va trobar-se entre les mans Alaska publicat per la National Geographic Society. Les imatges d’aquell llibre el van encisar, en especial una fotografia aèria de George F. Mobley on es veia la comunitat Inupiaq de Shishmaref, un granet de sorra dins la immensitat del mar de Bering.

Aquella mateixa tardor, Hoshino va decidir moure fils per veure amb els seus ulls les meravelles que no es cansava de contemplar en aquell llibre, enviant cartes a set poblets d’Alaska amb la intenció de demanar-los una estada estival. Només hi havia un petit inconvenient, a qui adreçar-les. El sentit comú li va dictar una forma lògica d’actuar, referir-se a l’alcalde. Així que les cartes que sortirien del Japó per travessar el Pacífic portaven escrita una adreça peculiar: Mayor, Shishmaref, Alaska, USA.

Com era d’esperar, la majoria de les cartes van ser retornades al remitent. Tot i això, un dia de primavera de 1973 una resposta postal el va encaminar cap a la glaçada Alaska, aquell mateix estiu Hoshino passava tres mesos convivint amb una família Inuit. Michio Hoshino, Alaska i la fotografia anirien apropant-se mútuament per acabar establint uns vincles eterns. Després de graduar-se en econòmiques per la Universitat de Keio, Hoshino compaginava els seus estudis de fotografia amb una feina com a assistent de Kojo Tanaka. El 1978, establert a Seattle en un programa d’anglès, fotografiava el Parc Nacional d’Olympic, fascinat pels seus primitius boscos costaners. Mesos més tard, es mudava al campus universitari de Fairbanks per estudiar-hi biologia. Precisament la ciutat més important de l’interior de l’Estat es convertiria en el seu camp base des d’on planificava “-Dibuixar un mapa d’Alaska amb les meves pròpies experiències”.

Els seus viatges pel 49é Estat s’anirien succeint, fos en kayak, cotxe o avioneta, Hoshino documentava amb la seva càmera la fauna i flora d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les seves imatges d’animals sota el sol de mitjanit o dins la nit eterna, mostren l’entorn d’aquesta terra que obsequia al visitant amb bellesa i rigor a parts iguals.

Un fatídic vuit d’agost de 1996, Hoshino, en una de les seves expedicions fotogràfiques fora d’Alaska, es trobava acampat al Llac Kurilskoya, a la península russa de Kamchatka. Una llengua de terra que fa milions d’anys tocava l’Amèrica del Nord formant un pont físic que travessava el mar de Bering. Hoshino dins la seva tenda de campanya va morir a causa de l’atac d’un ós bru (Ursus arctos). 

Els gairebé vint anys de carrera fotogràfica que Hoshino va destinar a Alaska, queden reflectits en diversos assajos; Arasuka hikari to kaze (Alaska, llum i vent, 1995) Mori to hyogi to kujira (De Boscos, Glaceres i Balenes. 2006) llibres infantils il·lustrats; Mori e (Dins els boscos. 1999) Nanuuku no okurimon (El regal de Nanook. 1996) i evidentment, en llibres de fotografia com Grizzly (1987) Moose (1988) Artcic Odyssee (1999) o la seva obra retrospectiva, HOSHINO’S ALASKA, un recull de fotografies i assajos publicat el 2007 per Chronicle Books.Quan a través del Grup Fotogràfic Manlleu vaig tenir l'oportunitat d’entrevistar al fotògraf de natura establert a Seward (Alaska) Ron Niebrugge, vaig demanar-li per Hoshino. Niebrugge, nascut a San Diego però amb una amabilitat nòrdica forjada sota les aurores boreals, es va desfer en elogis cap al fotògraf japonès.

"Aquest noi era increïble! No hi ha dubte que els fotògrafs d’avui en dia ho tenim tot molt més fàcil amb la fotografia digital. Quan Michio treballava, tenies sort si trobaves carrets de 100 ISO. A sobre, no en veies els resultats fins un mes després. Tot i aquests inconvenients, els seus treballs són encara avui considerats dels millors a nivell fotogràfic, especialment les seves imatges de vida salvatge dins l’entorn. Recordo la primera vegada que vaig veure el seu llibre Moose,vaig quedar bocabadat i vaig comprar el llibre a l’acte. Desafortunadament no el vaig arribar a conèixer, però va tenir un gran impacte en la fotografia i els fotògrafs d’Alaska, és una llàstima que no sigui més conegut. Em fa molt content que en facis menció en aquesta entrevista."

Avui considero aquestes paraules un homenatge mutu, a qui va dedicar la seva obra a la terra on el sol mitja nit tenyeix la tundra d'un daurat enlluernador.

Recordar una persona per la seva mort ignorant-ne la vida, és una injustícia. Hoshino va destinar la seva carrera a documentar l’Última Frontera. La gent d’Alaska el considera un mite que va arribar a conèixer l’Estat del Nord més bé que molts d’ells, com demostra el fet de que tingui una exposició permanent a la pàgina web de l’Universitat Estatal. Però de tots els que se li han retut, probablement l’homenatge que més li hauria agradat a Hoshino seria el Tòtem que es va construir en memòria seva. Una figura que reposa eternament mirant l’horitzó per sobre del Cercle Polar Àrtic. Precisament, el que més li agradava fer a ell.

Pensar en l’equip

No en el fotogràfic, sinó en l’humà. Aquest és el títol de llibre que Xavi Pascual, entrenador del Regal FCBarcelona, presentarà demà dimarts 12 d'abril, a les 7 de la tarda.

Corte Inglés de Portal de L'Àngel.
Sala Àmbit Cultural 6a planta.
Av. Portal de l’Àngel, 19 – Barcelona

El meu primer ebook

Fa un parell d’anys vaig deixar de creure en alguns llibres de fotografia, concretament en aquells títols que en menys de dues-centes pàgines, ens prometen que després de llegir-los dominarem totes les disciplines fotogràfiques, des del retrat fins a la macrofotografia. Serem capaços de crear imatges publicables en mitjans com; Sports Illustrated, Herald Tribune, o National Geographic. Publicacions amb criteris editorials tan diferents, que necessitarien un llibre propi per a cadascuna.

Per aquesta raó, quan trio un llibre formatiu (abstenir-se novel·les) intento que sigui el més específic possible. Simplement, perquè no es pot explicar “tot” en un sol llibre, encara que el seu títol grandiloqüent ens ho prometi.

Els darrers mesos, la meva biblioteca s’ha ampliat amb llibres focalitzats en un sol tema, com per exemple l’arxiu fotogràfic, amb l’obra de Peter Krogh The DAM Book Digital Asset Management for Photographers. O la il·luminació, amb el mundialment aclamat Light: Science and Magic.

La meva última adquisició ha estat Light & Land: Landscapes in the Digital Darkroom del fotògraf Californià Michael Frye. Una mostra de la seva metodologia de treball en l’edició digital de fotografia de paisatge. Aquest llibre és el relleu natural de Digital Landscape Photography: In the Footsteps of Ansel Adams and the Great Master. Una gran guia de fotografia digital de paisatge, comparada i il·lustrada en tot moment amb l’obra d’ Ansel Adams.

L’últim títol de Frye, només editat en format ebook, exemplifica amb cinc casos les decisions preses al revelar algunes de les seves imatges més conegudes, com Redbud Reflection in the Merced River. Argumentant l’ordre en el qual les aplica, i les eines utilitzades. Comparant finalment la fotografia original, i l’aspecte definitiu.

Un llibre econòmic (5 dollars) clar, i concís. sense títols grandiloqüents, ni promeses innecessàries. Centrat en una de les parts menys glamuroses de la fotografia de natura.

There’s only nature

El passat 3 d’abril ens trobàvem a Estrasburg. Vàrem aprofitar la Setmana Santa per fer una ruta per Alsàcia i la Borgonya, acabem d’arribar al magnífic alberg on ens allotjaríem aquella nit. A la recepció, una amable noia ens informava dels millors llocs de la ciutat per sopar, els edificis que no ens podíem perdre, o el camí cap a l’immensa Catedral.
Quan li vaig comentar la nostra intenció de tornar a Dijon a través de la serralada de Vosges, el seu posat informatiu i amable, es va convertir en un aspecte de sorpresa i desconcert. Amb un anglès afrancesat em va preguntar: “-Vosges? Why? there’s only nature!”. Suposo que el què no sabia la nostra amfitriona, era que precisament aquella nature era la raó per la que volíem anar allà.

Un any abans, m’havien captivat les imatges d’un fotògraf de natura de la zona, anomenat Vincent Munier. El treball d’aquest francès de 34 anys, és famós arreu del món per les seves expressives imatges, molts cops amb el fred com a denominador comú. Aquells boscos, dels quals poca cosa se'n sap, amaguen una varietat de vida que Vincent, juntament amb el seu pare Michel, s’ha encarregat de mostrar al món a través de les seves imatges.
La seva última publicació ha sortit a la venta aquesta mateixa setmana. Sota el nom Au fil des songes, els Munier ens mostren un cop més la biodiversitat d’aquesta zona de la província francesa de Lorena (Lorraine). Una serralada, que gràcies a l’esforç de gent com ells, o com el poeta CharlElie Couture (autor dels textos del llibre), pot deixar de ser famosa per la seva batalla, i mostrar a tothom una de les riqueses naturals més grans de França.

Vida enmig del no-res

Fa uns dies, llegint l’edició de desembre (2009) de la revista National Geographic, vaig descobrir el fotògraf nord-americà Michael Forsberg.

Nascut a Nebraska i llicenciat en geografia, Forsberg ha dedicat tres anys d'esforços a documentar la biodiversitat de les Grans Planes dels EUA més d'un milió de quilòmetres quadrats d'estepes i praderes infinites.

Tot aquesta feina ha quedat recopilada al seu últim llibre GREAT PLAINS, Americas Lingering Wild. Una magnifica obra que il·lustra el “buit”, la franja que recorre els Estats Units de nord a sud, des del Canadà fins a Mèxic, a l’est de les Muntanyes Rocalloses i a l’oest del Mississipí. Un recull fotogràfic extret d’allà on la gent creu que no hi queda res.

Per anar obrint boca, em conformo en veure una i altra vegada el vídeo de promoció del llibre, mentre l’afegeixo com a prioritat a la carta als Reis d'Orient.