Fotografia de flora

De petit volia ser jardiner, però la vida em va dur cap a la fotografia. No em queixo, suposo que senzillament volia ser "allà fora" quan treballés. Com en altres facetes personals (bàsquet, viatges, natura) he dirigit el meu interès fotogràfic cap a allò que ja m'apassionava abans de saber que em dedicaria a la comunicació visual.

La fotografia de flora és una disciplina agraïda, amb subjectes immòbils que ens permetran acostar-nos tant com ens sigui necessari. D'uns anys ençà he seguit la floració de diverses espècies de les quals sovint desconeixia el nom, i amb les que he anat ampliant el meu arxiu, o aconseguint fotografies més elaborades d'aquelles que ja tenia.

Resumint lectures, consells i experiències personals, desgrano 10 claus per entendre una mica més la fotografia de flora.

Diafragma i profunditat de camp
El diafragma determina la profunditat de camp de l'escena, la part de la fotografia que veiem enfocada. A menor diafragma (f/8, f/11, f/16), major profunditat de camp. A major diafragma (f/2.8, f/4), menys tros enfocat.

Abellera catalana (Ophrys catalaunica). 

100 mm - f/9 - 1/80 s - ISO 800.

Abellera catalana (Ophrys catalaunica). 

100 mm - f/4 - 1/400 s - ISO 800.

Dos punts a tenir en compte en diafragmes tancats/molt tancats.

· Un diafragma tancat alentirà la velocitat d'obturació (el temps que estem fent la foto) i en dies on bufi una lleugera brisa, el subjecte ens pot aparèixer mogut.

· Amb un diafragma molt tancat (f/22 o f/32) guanyarem profunditat de camp però perdrem nitidesa a causa de la difracció. El meu consell és no sobrepassar f/16.

Hi ha un segon element relacionat amb la profunditat de camp; la distància càmera – subjecte. Com més a prop estiguem del subjecte, menys tros aconseguirem tenir absolutament nítid. Això no és bo ni és dolent, perquè sovint els desenfocaments són preciosíssims... És senzillament una qüestió de física.

Herba fetgera (Anemone hepatica).
100 mm - f/4 - 1/200 s - ISO 100.

Si el que volem és aconseguir tota la planta nítida, serà aconsellable apartar-nos i així ens serà més senzill ampliar la profunditat de camp. Tinguem sempre present el fons però, que no "se'ns enganxi" amb el subjecte al tancar el diafragma.

Si el subjecte sobresurt de l'entorn (hi ha flors com les orquídies o els gladiols que creixen més que la vegetació que les envolta) i utilitzem un diafragma obert (f/2.8, f/4) aconseguirem desenfocar el fons de manera que es converteixi en un color pla.

Fons blanc
Una alternativa per excloure el subjecte del seu entorn és col·locar un fons blanc retroil·luminat amb un flaix. Així, les nostres fotografies tindran un aspecte acadèmic digne d'una enciclopèdia de botànica.

Sabatetes de la mare de Déu (Ophrys apifera).
100 mm - f/16 - 0,4 s - ISO 100.
Difusor blanc al fons il·luminat amb un flaix extern.

Objectius
Generalment en fotografia de flora s'utilitzen objectius macro d'un rang al voltant dels 100 mm. Focals menors solen ser problemàtiques perquè ens acostarem tant que podem acabar fent ombra sobre el subjecte. Les superiors (180, 200 mm) s'utilitzen generalment per fotografiar invertebrats que no toleren una proximitat extrema.

Però com amb tantes altres regles fotogràfiques, es interessant donar-li la volta i fotografiar amb angular per incloure el nostre subjecte en un entorn que ens expliqui on i com viu.

Rosa del Triglav (Potentilla nitida).
16 mm - f/8 - 1/320 s - ISO 640.

Aquesta rosàcia endèmica dels Alps Julians, floreix entre juliol i agost a més de 2.000 msnm.

Mala Mojstrovka, Kranjska Gora, Eslovènia.

Calendari de colors
Aquesta és de collita pròpia. Generalment la floració va per gammes tonals. Comença amb grocs i blancs (març), després entren els blaus i els violetes (abril) i en darrer terme, vermells, taronges i magentes (maig-juny). Com si fossin un termòmetre cromàtic amb les temperatures mitjanes de cada mes.

Aquest calendari té excepcions (e.g. gallarets) i variarà segons la ubicació de les plantes. No és el mateix el litoral mediterrani que els Alps Julians.

Més enllà de les fotos de carnet
La primavera és l'estació del color per excel·lència. Podem desenfocar elements en primer i darrer terme convertint-los en taques de color, acostar-nos molt o buscar enquadraments allunyats de la foto de perfil que ja hi ha a Viquipèdia.

La planta no marxarà d'allà en les pròximes hores. Cal exhaurir les possibilitats creatives de l'escena.

Gallaret (papaver rhoeas).

500 mm catadriòptic f/6.3 - 1/200 s - ISO 800.

Il·luminació bàsica
L'equip bàsic per fotografiar flora seria una càmera amb un objectiu macro, un trípode (o un beanbag) i un difusor per difondre la llum incident si ens trobem en una escena assolellada (radiació directa). En cas de no tenir aquest últim, sempre podem fer ombra sobre el nostre petit subjecte amb el nostre cos o alguna peça de roba.

Tot i això, el més aconsellable és muntar un petit esquema d'il·luminació amb un difusor (un de 50 cm de diàmetre serà més que suficient), o un paraigua blanc. En últim cas podem fer una feina similar amb un full Din A4 de paper blanc o vegetal. Però ens serà difícil reutilitzar-lo en properes sessions.

Dent de ca (Erythronium dens-canis).

100 mm - f/2.8 1/200 s - ISO 640 - Sense difusor.

Dent de ca (Erythronium dens-canis).

100 mm - f/2.8 1/250 s - ISO 640 - Amb difusor.

El nivell de llum s'equilibra però la difusió per transmissió ens resta un pas de llum. Aquesta segona fotografia s'ha realitzat gairebé amb el doble d'estona que l'anterior.

Il·luminació elaborada
Un flaix sol ser la primera ampliació de l'equip fotogràfic, preferiblement, utilitzat de forma externa a l'eix visual de l'objectiu. Amb ell podrem il·luminar a través del difusor o directament sobre el subjecte. La llum de primera i última hora del dia, a part de tenir un aspecte més càlid, serà gairebé lateral i ens ajudarà a perfilar el subjecte si hi incideix des de la part posterior.

Salvia de prat (Salvia pratensis).

100 mm f/5.6 - 1/10 s - ISO 100.

Una llum incident des de la part posterior ens separarà el subjecte del fons a través d'un contorn més clar.

Hora del dia
A diferència dels humans, les plantes fan molt bona cara a primera hora del matí, la baixada de temperatures i la humitat nocturna fa que llueixin vigoroses. Durant un dia assolellat, s'aniran marcint gradualment, especialment si es troben en algun vessant encarat a l'oest i han de suportar el sol de tarda. I acabaran al vespre fent la mateixa cara que si tornessin de festa.

És aconsellable explorar i localitzar durant el dia i tornar-hi l'endemà «ben d'hora, ben d'hora» per fotografiar-la en el seu millor moment.

Els millors dies de la seva vida
Cada planta és un individu independent que té el seu propi cicle vital i ritme de creixement. Trobarem flors que estan radiants, d'altres, que encara no han arribat al seu moment àlgid i també exemplars que ja van cara avall. És aconsellable fer un seguiment d'alguns exemplars i fotografiar-los en el seu millor moment. Si no ho podem fer així, cal estar atents i veure que sovint en un mateix prat, podem trobar plantes en diferents estadis de floració.

Barretet piramidal (Anacamptis pyramidalis).
100 mm - f/5,6 - 1/30 s - ISO 100.

Deixa només petjades, emporta't només fotografies
Sovint acabarem asseguts o estirats al mig d'un prat ple de flors un assolellat matí de primavera. Sí. Hi ha feines molt més dures.

Mirem de no aixafar cap altre exemplar mentre fotografiem el seu veí, no deixem cap mena de residu que no sigui orgànic i no ens emportem les plantes cap a casa per molt maques que siguin. Si aquestes petites meravelles de colors vius han reaparegut cada primavera durant mil·lennis, és precisament per l'equilibri que han trobat al seu entorn.

l'Art d'escollir

Editar un llibre o un reportatge fotogràfic, significa escollir entre centenars d'imatges aquelles que millor expliquin la història que volem comunicar.

Al seu llibre: Pep Guardiola. La metamorfosi, Martí Perarnau explica que un bon entrenador de futbol escull als jugadors que millor es complementen entre ells, no necessàriament els més bons. Els editors (i tots els fotògrafs ho som a l'hora seleccionar les nostres fotos) sovint actuem com un entrenador, i ens veiem obligats a escollir entre aquella fotografia bona, i l'altra, menys espectacular però més eficient comunicativament.

A l'hora de seleccionar les fotografies que formaríem part de Petjades del Ter tenia clar que hi havia titulars indiscutibles. Els isards de Setcases o els bedolls de Ribes de Freser no es podien trobar en cap altra comarca del Ter, així que només era qüestió de triar una composició que encaixés i col·locar-les al llibre.

El guió previ també m'havia dut a visualitzar una imatge de l'Empordà amb molt de cel i un horitzó molt baix, una d'aquelles fotografies que els anglòfons anomenen skyscapes (paisatge de cel). Era conscient que no la podia fer al Ripollès o a Osona, ja que l'orografia no em permetria veure un poble i un teló de fons baix des de certa distància. A més, ja tenia preparat el peu de foto "El Ter és com el seu horitzó, s’eixampla a cada quilòmetre que fa. A l'Empordà, lluny de l’orografia de l’interior, el cel ampli abraça tots els punts cardinals". I això volia dir que hauria de ser molt a prop del Mediterrani. Era només qüestió de trobar el subjecte i buscar un punt distant per fer la fotografia.

Entre Torroella de Montgrí i Foixà vaig trobar una carretera secundària que oferia una visió frontal d'Ultramort. Un poble petit però amb un immens dipòsit d'aigua que, juntament amb els camps de blat de moro, li atorga un aspecte del Midwest americà preciós.

Tenia el concepte i tenia el punt des d'on realitzar-la, però no tenia la llum idònia per a la fotografia. Així que hi vaig haver de tornar un altre dia amb unes millors condicions lumíniques. Conduir una hora i mitja -i una altra hora i mitja de tornada- per repetir una fotografia pot semblar un esforç inútil, però sovint és un sacrifici que hem d'estar disposats a fer. No era el primer dia que travessava diverses comarques per millorar aquella fotografia que no m'acabava de convèncer.

Un bon punt de vista, però amb una llum que "necessita millorar"  
(20 de juliol)

Un cop a lloc, quedava jugar-m'ho tot a una carta, la composició. Per una banda, m'agradava molt la idea de composar els camps de blat de moro molt alts, en primer terme i desenfocats. Amb la silueta del poble nítid al fons, la meva postal d'aquell imaginari Corn Belt empordanès.

Ultramort i el seu icònic dipòsit sobresortint del camp de blat de moro (27 d'agost)

Només el dipòsit

Visió en diagonal amb les plantes de blat de moro senceres 

Tocava però tornar a pensar com un entrenador i, si era allà, era per col·locar el cel com a subjecte, no un camp de cereals que havia trobat a cada comarca. Així que vaig fer unes passes endarrere -simbòlica i literalment- i vaig fer la fotografia prevista. Una fotografia que acabaria a doble pàgina amb el peu de foto que havia escrit mentalment al cotxe una tarda d'estiu.

Editar significa escollir, descartar imatges que ens agraden molt per incloure a aquelles més modestes que aportin un valor afegit al nostre reportatge. No és senzill apartar algunes de les teves fotografies preferides, però precisament Guardiola deia que al ser entrenador havia après perquè quan era jugador no jugava certs partits: "he après que un entrenador decideixi que avui no jugo, perquè ell pensa per tots i jo només pensava per mi".

Sempre ens quedaran els símils futbolístics, i un petit bloc a internet, on escriure sobre aquella fotografia que tant t'agrada, però que vas haver de deixar a la banqueta en la teva final de Champions particular.

Fotografiar en condicions de fred

Moltes de les meves fotografies són fetes abans de la sortida del sol o després de la posta. La llum sol ser magnífica, i la sensació, la d’haver aprofitat tota l’energia lumínica del dia. Fotografiar el solstici d’estiu des dels Munts amb màniga curta no és cap sacrifici. Ara bé, esperar que baixi la llum a -20º a la vora del riu Sant Llorenç per fer aquella fotografia que havies visualitzat, és igual d’enriquidor que estar als Munts un vespre de juny, però una mica més sofert.

Un viatge hivernal al Canadà, tres als Alps, una tardor avançada a tocar de l’Àrtic i un any vivint a Sant Joan, m’han ajudat a configurar un fons d’asmari que m’ha permès viure i fotografiar en un rang de 60º de diferència (-30/+30).

Calçat
Aquest és un punt clau, ja que representa la nostra única superfície de contacte amb un element que estarà “molt fred” en els millors casos i “sota zero” en la resta. Jo des de fa anys utilitzo botes de muntanya de la marca balear Bestard, són molt confortables i absolutament resistents. A més a més, aquesta tardor han presentat la tecnologia Arctic Grip que facilita l’adherència sobre superfícies lliscants.

Tronc, braços i cames
Portar malles tèrmiques com a primera capa conserva gran part de la nostra escalfor corporal. La capa exterior pot variar segons la temperatura, però generalment uns pantalons i una bona dessuadora/camisa seran suficients, i sobre d’aquesta última una jaqueta amb caputxa. És important en aquest punt fer referència a la nostra activitat física; la fotografia de paisatge generalment comporta molta estona en un mateix punt, però a vegades l’accés a aquest punt és després d’una caminada d’una hora i mitja. Això es tradueix en despesa energètica i un escalfament del cos que fa que quan arribem al lloc difícilment tinguem fred, però al cap de vint minuts potser sí. Si abans de començar a fer fotos hem de caminar gaire, és aconsellable guardar alguna peça per posar-nos quan establim el camp base i anar jugant amb les capes segons les nostres pròpies sensacions.

Guants
Aquest punt es mereixeria una entrada a part, ja que les mans són el punt on la comoditat es contraposa amb l’eficàcia. Uns guants d’alpinista ens mantindran les mans calentes, però amb aquells dits d’elefant premerem els botons de tres en tres.

Després de forces proves, les meves alternatives són dues; per a entorns de fred moderat utilitzo guants hivernals de ciclisme. Són prims i ens permeten fer qualsevol moviment de precisió, fins i tot porten una superfície especial a la punta dels dits polze i índex per a poder utilitzar pantalles tàctils (heu provat mai de fer anar el mòbil amb guants de llana?) i per a casos de més fred, utilitzo guants de folre polar sense les puntes dels dits, que es tapen i destapen amb una part cosida a l’exterior que agrupa quatre dits (tots excepte el polze) fent estiguin junts la majoria del temps.

Per a casos de fred molt intens uns guants d’esquí/alpinisme ens faran servei especialment en moment on no necessitem fer activitats molt precises (e. g. prémer el disparador). En aquests casos es fa una primera capa amb un guant molt prim (per evitar treure’ns el gruixut i tenir la pell exposada) i durant la majoria del temps portar els dos parells posats.

Cap

si –com jo- no teniu els cabells de Julius Erving és molt important protegir el cap, ja que es una zona des d’on podem arribar a perdre fins a un 20% d’escalfor corporal. Gorros de llana, caputxa o ambdues coses alhora depenent dels casos. Bufandes i tapaboques seran les millors opcions per al coll.

Combinació
Per aconseguir el màxim rendiment de totes aquestes peces, és molt important saber-les combinar (no, no parlo de colors), que es sobreposin les unes amb les altres és fonamental. Els mitjons per sobre les malles que també s’han de falcar entre elles, com les mànigues de la jaqueta, que han de ser prou llargues com per tapar una part del guants. Per pocs que siguin, els centímetres quadrats de pell exposada seran els més sensibles.

Al cap i a la fi tot això es redueix a una qüestió de benestar i comoditat. Que estiguem bé és el primer pas perquè ens puguem concentrar en el nostre objectiu i que la nostra única preocupació sobre les condicions meteorològiques, sigui com representar-les en una fotografia.

La llum del Nord

Quan estava acabant els meus estudis de Disseny Gràfic, vaig exposar al meu professor de fotografia la meva intenció d’associar-me al Grup Fotogràfic Manlleu. La seva resposta no podia ser més contundent “és el millor que pots fer”. Dotze anys i tres associacions fotogràfiques després, sovint penso amb la sentència de l’Ignasi.
Una associació fotogràfica s’estableix sobre tres potes; la fotografia, l’associacionisme i el territori al qual representa. La primera és lògica i és la principal diferència entre nosaltres i una associació de puntaires. Les altres dues però, ja són més especials. Amb més de quaranta associacions, Sant Joan és un cor cultural i segurament un dels municipis amb més “entitats per càpita” de Catalunya, això ho puc dir objectivament des de l’òptica de qui no ha viscut sempre al poble. No és corporativisme, quan fa una mica més d’un any vam inaugurar l’exposició “Santjoanins” i vaig veure la rebuda que tenia, sabia que l’únic que feia falta perquè hi hagués una associació fotogràfica al poble era que algú ho proposés. Ara, amb el Grup Fotogràfic Abadesses navegant a velocitat de creuer, parem cada quinze dies al Bar el Centre per a acollir nous socis d’arreu de la comarca.

Ben mirat, més que un creuer potser la nostra associació seria més una Arca de Noè, amb una parella de cada espècie. Tenim fotògrafes que destaquen per la seva visió creativa, fotògrafs de natura forjats a base de passar-se hores i hores a la muntanya o als aiguamolls, una corresponsal a Londres i fins i tot un soci que fa una combinació preciosa de macrofotografia de natura amb figuretes de modelisme. Però la nostra missió no és mirar cap a dins i adular les nostres pròpies obres, sinó mirar cap a fora; acollir a aficionats de la fotografia d’arreu de la comarca i projectar Sant Joan al món.

Aquest estiu, quan volteu “per fora el poble” (això inclou des de la Collada de Santigosa fins a l’Antàrtida) compartiu les vostres fotografies amb l’etiqueta #SantjoaninsPelMón i ajudeu-nos a consolidar aquest projecte tan engrescador anomenat Grup Fotogràfic Abadesses, que com totes les associacions del poble, vingueu o no a les reunions, també és vostre. Benvinguts al Temple.

Folguerolencs pel món: Gemma Puntí

Article publicat a la secció "Folguerolencs pel món" de l'edició núm. 46 de La Falguera. 

Em dic David Fajula i tot i no viure a Folgueroles, cada setmana vinc un parell de cops a visitar els avis; sóc el nét d’en Quico i la Pepeta de Can Punxes, tot i que probablement a qui més conegueu de casa sigui el meu tiet, en Josep Jufré. No, el ciclista no, el paleta.

Em dedico a la fotografia, concretament a la fotografia editorial, que té com a destí diaris, llibres i revistes. Des de fa uns anys he començat un projecte personal; un llibre que documenti el lligam del poble eslovè amb la seva muntanya nacional, el Triglav. Pronunciat TRI-glau i que literalment significa “tres caps”. I aquí, al voltant d’aquesta muntanya que seria la suma del Canigó, Montserrat i el Pedraforca per a nosaltres, hi ha la raó per la qual escric aquestes línies.

Des d'un principi volia que el meu projecte s'apartés de les postals alpines, no era qüestió de fer un –altre- llibre només amb paisatges espectaculars. La meva intenció és mostrar el lligam social, les llegendes i la vida de la gent que des de fa segles té en aquesta paret de granit el far d'una pàtria sovint silenciada. Així, el 2013 vaig començar a visitar comunitats eslovenes a l'estranger, i ho vaig a fer a Toronto, al Canadà i a l'hivern. On em van rebre amb els braços oberts i em van acomiadar dient-me que a l'estiu, amb cinquanta graus més de temperatura i el Llac Ontàrio desglaçat, allò encara era més maco. Amb la promesa de tornar i la sensació que una mica de mi es quedava allà, vaig creuar l'Atlàntic d'oest a est. Tres anys i dos estius a Eslovènia després, tornava a visitar a en Darko, la Maria i a fer una projecció fotogràfica a la residència per a gent gran Dom Lipa ("la casa del til·ler") on la majoria d'usuaris són d'origen eslovè i comentaven emocionats la seva infància a través de les meves fotografies. Al mateix ser a Ontàrio, i tenint un amic de la colla a Alberta, a només 3500 km de distància, vaig pensar que seria una llàstima no anar-lo a visitar. Però sobretot, entremig d'aquestes dues províncies, hi havia un lloc amb una comunitat eslovena important i un magnetisme molt gran per a mi, Minnesota.

Mentre començava a establir contactes amb la comunitat d'allà i després d'un copiós dinar de la iaia Pepeta, vaig llegir en aquesta mateixa revista que hi havia una noia de Folgueroles de nom Gemma que vivia allà des de feia tretze anys, cosa que vaig interpretar com un senyal de que aquell era l'any per visitar l'Estat dels 10.000 Llacs. Aquella mateixa tarda vaig buscar un email de contacte amb ella i li vaig demanar si sabia res de Pierz, un poble de la mida de Tavèrnoles fundat per un Mossèn eslovè fa gairebé dos-cents anys. La Gemma de Pierz no en sabia res, però la seva resposta va ser tan efusiva que em va acabar de convèncer i un assolellat dimecres de setembre aterrava a Minneapolis.

Allà vaig descobrir pobles de dos-cents habitants repartits entre dos cognoms eslovens, on una colla de gent m'esperava a la rectoria per parlar-me de les seves arrels. Allà, al mig de les Grans Planes d'Amèrica del Nord, els avantpassats d'aquestes persones provinents dels Alps Julians van construir una llar on establir-se després d'èpics viatges per creuar l'Atlàntic amb l'esperança d'un futur millor com a únic equipatge. I entre viatge i viatge per carreteres secundàries escortades per llacs i extenses zones de pastura, vaig tenir temps per conèixer a la Gemma Puntí.

La vida que fa la Gemma allà no cal que us l'expliqui, ella mateixa ho va fer en aquestes pàgines. El que sí que us puc dir és que vaig trobar una folguerolenca encantadora i plenament adaptava a la vida del Midwest. Tant, que a vegades se li escapen expressions angleses en català, combinades amb expressions catalanes traduïdes a l'anglès, que fan que els seus amics no entenguin res del que diu. A nosaltres ens passa el mateix amb en Valdi, un amic de la Gemma d'origen dominicà que combinant l'espanyol i l'anglès crea un llenguatge propi que ens desconcerta i ens fa riure a parts iguals.

Mentre dediquem el dissabte a la tarda a pedalar per Minneapolis, la Gemma em demana per amics comuns que no sabíem ni que compartíem. Coneix tots els racons de la ciutat i fem un dinar-berenar-sopar en un asiàtic on ella no ha ni de demanar què vol. Al vespre em convida a una festa d'aniversari al més pur estil minnesotan. Camisa de quadres, una foguera i una guitarra per cantar cançons de Bob Dylan sota la tranquil·litat d'un cel estrellat. No necessitem res més per ser feliços.

Minnesota és un bon lloc per viure, tan bo com qualsevol altre. Està apartada dels neons de Nova York i dels escenaris de La La Land de la Costa Oest. L'etiqueta rural va associada des de fa dècades al que probablement és el més canadenc –juntament amb Alaska- dels estats nord-americans. És un lloc on els pagesos es queixen que els paguen malament els vedells, i un dels pocs llocs del món on quan he trobat a algú que tenia vaques i li he demanat si coneixia a en Lluís Serrat, m'ha respost que no. Aquesta etiqueta de ser un lloc poc atractiu, de "no tenir res per veure", pesa fins i tot entre els mateixos ciutadans. Mentre fem cua per pujar a l'avió una dona veu el meu passaport i em demana sorpresa per què vinc aquí essent de Barcelona. Segurament aquest sigui un peatge que ha hagut de pagar la Gemma, viure a més de mil quilòmetres de Nova York fa que difícilment algú que visita la ciutat que mai dorm, s'atansi a saludar-te aprofitant que és al país on vius.

Avui en dia però, Minneapolis és una ciutat jove i vital, plena de ciclistes urbans que aprofiten cada tarda de sol de finals d'estiu, conscients que d'aquí a uns mesos el panorama a les vores del Mississipí serà molt diferent. L'etiqueta de ser poc cool s'ha diluït donant rellevància a un altre tòpic recurrent, el fred. Mentre em tornen a l'alberg l'Adam em descriu la sensació de passar sis mesos sota zero amb una curiosa sentència "a Minnesota tenim dues estacions, l'hivern i la construcció". L'impossibilitat de fer obres durant els mesos més freds de l'any fa que l'estiu sigui un bullici d'obrers a diversos carrers propers al downtown, entre ells, el parc que acull la icònica Cherry and Spoon, una cullera blanca de nou metres amb una cirera a la punta. Sense aquesta imatge, el meu reportatge fotogràfic de la ciutat queda orfe de l'escena més fotografiada de les Twin Cities. Però de nou, me n'adono que el millor que m'enduc d'aquí no són les fotografies, sinó les tardes a la carretera amb en John, buscant assentaments eslovens i cabussons als llacs dels afores de Saint Cloud, els sopars amb en Miro Medved i la seva senyora, i per descomptat, la generositat de la Gemma.

El poeta i Premi Nobel irlandès Seamus Heaney va dir "Si tens un passat amb fortes relacions personals i afectives, ets una persona lliure. Pots anar allà on vulguis, sabent que allà on pertanys sempre tindràs un lloc a on tornar". I jo, mentre volo cap a l'oest sumant franges horàries i restant dies al meu viatge, penso que la Gemma Puntí, és una de les persones més lliures que mai he conegut.

Arxiu fotogràfic (segona part)

Segona part de l’article sobre arxiu fotogràfic. Primera part; importació i arxiu.

Un cop col·locades les fotografies en una carpeta definitiva i reanomenades amb nom únic, és hora d’etiquetar-les amb les anomenades paraules clau (keywords).

Aquesta pot ser una feina carregosa, sovint la gent em pregunta als cursos si ho han de fer ells manualment. La resposta és “sí”. Si no tenim un software que reconegui que aquest és el Santuari dels Munts, li hem de dir nosaltres manualment.

Dit això, podem fer-ho de forma dinàmica i relativament ràpida. Primer de tot, respondre les quatre “preguntes clau”. Què | Qui | On | Quan.

Dos exemples il·lustrats:

Què? Hoquei femení, Copa d’Europa - Qui? Natasha Lee - On? Sant Hipòlit de Voltregà - Quan? Hivern

Què? Bedoll - Qui? ... - On? Coll de Jou - Quan? Tardor

Aquí tindríem entre 3 i 5 paraules clau o conceptes relacionats, alguns amb més sentit que d’altres. La segona foto “és de tardor”, però la primera no representa “l’hivern”. Val a dir que són poquets, i que com més paraules tinguem associades a les nostres fotografies, més podrem afinar en futures cerques de “fotos de tardor del Coll de Jou”.

És per això que potser necessitaríem incloure més informació, perquè a mesura que el nostre arxiu creixi i creixi, com la carbassa de la Ventafocs, més imatges respondran al perfil genèric de “Mar Mediterrani”, “hivern” o “muntanya”.

Per fer aquest punt encara més dinàmic, la clau és generar una estructura de paraules clau jeràrquiques. Que vagin unes enllaçades directament amb les seves superiors-inferiors, i creïn una estructura global.

Mirem-ho des d’un punt de vista geogràfic. La Capella de Notre-Dame-de-Bon-Secours està dins del Vieux Montréal, que està dins de la ciutat de Montréal, que està dins de la província de Québec, que està dins del Canadà, que està dins d’Amèrica del Nord.

Si nosaltres associem la paraula “Notre-Dame-de-Bon-Secours” a “Vieux Montréal”, i aquesta a la seva superior (Montréal) i així successivament, només haurem d’escriure “Notre-Dame-de-Bon-Secours” i tindrem associats directament sis conceptes.

Això per a què més ens serveix? Doncs sobretot per espècies naturals (animals i plantes). Qui recorda el nom científic de l’esplugabous? Si no és el vostre cas, senzillament cal col·locar la paraula “bubulcus ibis” com a superior de “esplugabous”, i si voleu l’ordre, enllaçar “pelecaniformes” amb “bubulcus ibis”. I per sobre de totes? Doncs “ocell” o “au”, que alhora aniria dins de la paraula “animal”.

Quins beneficis té aquesta estructura a l’hora de buscar imatges? Sobretot el fet que podrem fer cerques genèriques tipus “animal” o “planta” on apareixeran moltes fotos i podrem acabar buscant de forma detallada espècies concretes en quantitats molt inferiors.

Ara com ara (5-4-2016) conceptes de cerca (paraules clau) i resultats a l’arxiu de la meva pàgina web:

Exp 1:
Animal (animal): 220 fotografies
Ocell (bird): 75 fotografies
Cabussó emplomallat (Great Crested Grebe): 1 foto

Exp 2:
Bàsquet (basketball): 34 fotografies
NCAA (bàsquet universitari): 17 fotografies
Boston College (Universitat de Boston): 1 foto

Les èpoques de l’any són importants si ens dediquem a la fotografia de natura, perquè sovint farem cerques relacionades amb l’estació en concret. També hi ha qui inclou conceptes més eteris, com ara “alegria” o “llibertat”. Per veure com s'associen i amb quin tipus d'imatges, només fa falta que entreu a qualsevol pàgina web de fotografia comercial d’estoc.

El més important però, és saber quina serà la nostra estructura principal, sobre què es fonamenta el nostre arxiu i com podem encarar la creació del primer llistat de paraules. N’hi ha molts a la xarxa, però el meu consell, és que cadascú comenci el seu. Igual que tots veiem –i fotografiem- el món de manera única, ningú sabrà millor que tu què hi ha en aquella imatge.

Fotografia d'ocells amb hide

Vaig construir el meu primer hide fa set hiverns. Una de les coses que em preocupava més en aquells moments era l’efecte claustrofòbic de passar-me hores assegut dins un habitacle de la mida d’una rentadora, així que em vaig curar en salut i vaig edificar un amagatall d’uns dos metres d’alt, per dos de fons i un i mig d’amplada. Unes quatre cabines de telèfon posades en dues fileres paral·leles. Allò era tan gran, que quan en Carles Martorell el va veure em va dir “Això no és un hide! És un apartament!!”.

Ell i en Marc Munill em van ajudar molt, sobretot el primer any, aconsellant-me localitzacions, aliments i tècniques. Entre el que ells em van ensenyar, el que jo havia llegit i l’experiència adquirida assegut en una cadira de càmping dins la meva petita llar de tela, detallo 10 consells per a qui vulgui iniciar-se en aquesta apassionant disciplina.

El primer hide que vaig tenir, talla XXL

Digue’m què menges i et diré qui ets
Cada espècie té una dieta diferent. Si vols que vinguin mallerengues carboneres, escampa anous trencades a la menjadora. Les pipes de gira-sol seran ben rebudes per pinsans i pica-soques blaus, i les merles i els tallarols de casquet estaran encantats amb uns talls de poma.

Tingues present també que a vegades hi ha relacions poc amistoses entre espècies i individus. Alguns poden ser molt territorials i no permetre que ningú s’acosti a la “seva” menjadora. No és que el menjar no els agradi, senzillament no són ben rebuts a taula.

Pit-roig (esquerra) i pinsans comuns, conversant distesament en una alzina

Desaparèixer dins l’entorn

No hi ha cap directriu universal a l’hora de construir un hide. Haurà de ser baixet si s’ha de col·locar en zones estepàries, per no sobresortir del paisatge. En canvi, l’alçada no serà un problema si el construïm dins una fageda. Mira on ha d’anar i aprofita algun element de l’entorn –si és possible- a l’hora de crear el teu amagatall. Com més desapercebut passi, millor.

Bona orientació
Les hores més actives dels passeriformes solen ser a primera hora del matí i a última de la tarda. Si a això hi sumem que la “temporada de hide amb menjadora” és principalment durant els mesos més freds de l’any, ja tenim clara la posició del sol envers nosaltres i el nostre subjecte.

Si tenim la llum directament a favor (sol a l’esquena) hem de tenir en compte que un material translúcid (tela de roba e.g.) pot dibuixar la nostra silueta a l’interior i fer que els ocells no s’acostin, ja que cada moviment nostre a l’interior serà una escena de teatre d’ombres xineses.

Bona visió

Hem d’entendre que no estarem mirant si passa alguna cosa a través del visor de la càmera durant tota l’estona. Una finestra a la part superior frontal ens serà de molta ajuda. Alhora, és bo tenir present també un parell de finestres laterals per veure si ve algú per alguna de les ales ;-)

Bon emplaçament

Aquest va ser el meu primer error; construir un hide al mig d’una clariana forestal. Només hi havia un tronc on romandre i el fons em quedava sobradament desenfocat degut a la distància, perfecte fotogràficament però una menjadora amb molt de risc per als seus usuaris, ja que fàcilment algun rapinyaire els podía veure distrets i atacar-los.

Solució? Busca una zona segura per als teus models, a sota o a les branques d'un arbre per exemple. La vegetació propera els oferirà seguretat a ells i més estona per actuar a tu.

El segon hide, de mida més moderada i col·locat en una zona segura per a les petites aus

Femella de pinsà comú (Fringilla coelebs) protegida per la vegetació

Discreció i respecte

Oblida’t de fer 10 fotogrames per segon a la primera oportunitat, perquè tornaràs a casa amb això i prou. Cada individu reacciona segons les seves pròpies experiències anteriors, però per assegurar que toleren el soroll dels miralls d’una càmera rèflex, comença a fer fotos d’una en una.

Compromís

Els ocells trobaran molt ràpidament el menjar que deixis, i hi tornaran mentre n’hi hagi i no en trobin en altres llocs de forma “natural”. Així que construir una menjadora demana un compromís d’octubre a abril, si al gener deixem d’aportar menjar de forma dràstica, el nostre experiment pot acabar en una tragèdia.

Cicles vitals

Notaràs quan els ocells deixin de venir a la menjadora encara que no els vegis, bàsicament perquè trobaràs el menjar intacte. Mentre puguin anar fent (tardor) vindran poquet. A l’hivern, i sobretot els dies de glaçades i nevades (si s’escau) assistiran en massa als banquets, però a mesura que arribi el bon temps, tothom farà la seva.

Aquests cicles varien cada any, la ciència que estudia els seus efectes sobre els éssers vius s’anomena fenologia. Que un any nevi per Sant Andreu no vol dir que ho faci el següent, o que la primavera s’avanci, o que la tardor sigui la més plujosa del darrer segle. Tot varia, i així ho fan també les nostres oportunitats fotogràfiques. Aprofita-ho.

Fa fred, però tampoc tant

Comptem que la temperatura mitjana estarà entre els -4º i els 4ºC a primera hora del matí, cal anar ben abrigat i ben calçat. També és aconsellable portar una mica de menjar o un termo de cafè/te per refer-nos durant l’espera.

Les temperatures interiors variaran segons el material amb què s’hagi construït el hide, com el conte dels Tres Porquets, vaja. Però una cosa és segura, no farà tant fred com a fora i la variable de la “temperatura de sensació” desapareixerà, ja que no estem exposats al vent. 

Vista des de la finestra de l'hotel

Gaudir de l’experiència

Des del meu punt de vista, la màgia de fotografiar des d’un hide no són les fotografies per se, sinó el fet de poder formar part del paisatge i veure com la vida segueix el seu curs a pocs metres teus, sense que ningú variï les seves decisions.

En el fons, les meves millors fotografies d’un pit-roig no són fetes a Farrerons, sinó a Hyde Park, amb aus que toleren els turistes gairebé tant com els coloms de la Plaça Fra Bernardí toleren els nens de Manlleu. Però això, quina gràcia té? La veritable màgia de la fotografia amb hide es troba en el trajecte, no en el destí.

Llibres boreals

"Kamtchatka!... Ce nom a résonné longtemps en moi, comme un appel venu de loin, de ces terres vierges et inaccesibles”. Amb aquestes paraules enceta Vincent Munier el pròleg del seu llibre Kamtchatka -- La vie sauvage aux confins du monde.

Una mateixa crida que molts haurem sentit en diferents direccions. Cap a ciutats que no dormen, o cap a deserts infinits. Noms que només escoltar-los evoquen en nosaltres una allau d’imatges; “Islàndia...”, “Patagònia...”, “Ogassa...”.

“Àrtic”, aquesta seria la meva paraula. L’única pàgina de l’hipotètic diccionari que m’enduria a una illa deserta. Aurores boreals, dies en què el sol no es pon, i la rigorositat d’una tundra que no permet arrelar ni als arbres més valents.

Mai l’he trepitjat (encara). El meu límit nord actual es situa uns 500 quilòmetres al sud del Cercle Polar. Mentrestant, la meva biblioteca es nodreix de llibres gestats al voltant de l’alarmantment minvant banquisa àrtica.

Arctic Odyssee: Erinnerungen an die ferne Arktis

Michio Hoshino

Tecklenborg Verlag (1999)

124 pàg.

Alemany

Hoshino’s Alaska representa l’antologia de Michio Hoshino, i sobretot, el seu estret lligam amb el quaranta-novè estat de la unió. Estructurat geogràficament (Southwest, Interior, Arctic) el llibre presenta les fotografies més característiques del que provablement hagi estat el japonès més carismàtic a l’Última Frontera.

Ara bé, des del meu punt de vista, el llibre que més bé il·lustra l’obra de Hoshino és Arctic Odyssee. El concepte “within the landscape” (dins del paisatge/dins de l’entorn) que Hoshino va convertir en la raison d'être de les seves fotografies, s’evidencia en imatges d’immensos ramats de rens creuant l’infinita tundra, però també en diminutes plantes que floreixen sota una efímera capa de gel. Diferents protagonistes, diferents escales, amb la interacció amb l’entorn com a denominador comú.

On Arctic Ground

Debbie S. Miller

Mountaineers Books (2012)

144 pàg.

Anglès

Situat a l’extrem nord de l’Amèrica continental, el National Petroleum Reserve in Alaska és una extensió de més de 95.000 quilòmetres quadrats coberts de vida salvatge, i amb centenars de milions de barrils de petroli sota terra. La seva reserva veïna, l’Arctic National Wildlife Refuge (ANWR) ha generat dotzenes de llibres i documentals de fauna, convertint-se en la referència visual del nord d’Alaska. La mateixa autora, va aterrar el 1975 en una petita comunitat aborigen situada al sud de l’ANWR per fer-hi de professora d’anglès. Catorze anys després, publicava Midnight Wilderness: Journeys in Alaska's Arctic National Wildlife Refuge.

Potser pel fet de ser –encara- més desconegut (parlar d’un Àrtic conegut es fa estrany) l’última obra de Miller em va captivar. Recordant-me molt l’estructura editorial de Great Plains, plena de mapes, informació referent a les espècies, columnes de text en primera persona, i sobretot, unes fotografies d’una qualitat extraordinària d’autors com; Patrick J. Endres, Florian Schulz o Joel Sartore entre d’altres.

Polar Obsession

Paul Nicklen

Focal Point (2009)

240 pàg.

Anglès

Narvals, guineus àrtiques, morses, balenes de Groenlàndia i óssos polars, molts óssos polars, representen la part septentrional del llibre. Un relat polar que va des d’Alaska fins a Noruega.

Guanyador en quatre ocasions (2004, 2007, 2010 i 2013) del World Press Photo en la categoria Nature Stories. La feina de Nicklen és una referència del fotoperiodisme actual. A la pregunta

“Com aconsegueixes treballar a National Geographic?”

Nicklen respon “Comença a fotografiar històries en lloc de limitar-te a captar fotografies maques. Dit d’una altra manera, sigues un fotoperiodista en lloc d’un fotògraf”.

No hay más preguntas Señoría...

White Wolf -- Living With an Arctic Legend

Jim Brandenburg

Northword Press (1990)

160 pàg

Anglès

Lleugerament més petita que la Gran Bretanya, i amb menys de la meitat d’habitants que Perafita, L’Illa d’Ellesmere va ser l’escenari del que provablement fos l'últim gran reportatge de fauna del S. XX.

La convivència de Jim Brandenburg amb un grup de llops àrtics (Canis lupus arctos) i per extensió, amb la resta d’essers vius que comparteixen aquest auster ecosistema, va generar extraordinàries imatges íntimes de la vida “allà dalt”. Entre elles, la fotografia de portada del llibre que National Geographic va incloure el 2011 a la seva aplicació per a Ipad “50 Greatest Photographs of National Geographic”. Una excel·lència fotogràfica que el mateix Brandenburg va reconèixer al moment de captar-la “Sabia que la fotografia del llop solitari, si sortia bé, seria la millor de la meva carrera”.

L’estiu del 2013, Vincent Munier va emular l’expedició de Brandenburg i David Mech. Endinsant-se al gran nord canadenc a la recerca del “loup blanc”. El resultat; un relat profund i personal de la vida salvatge sota el sol de mitjanit.