Al seu llibre: Pep Guardiola. La metamorfosi, Martí Perarnau explica que un bon entrenador de futbol escull als jugadors que millor es complementen entre ells, no necessàriament els més bons. Els editors (i tots els fotògrafs ho som a l'hora seleccionar les nostres fotos) sovint actuem com un entrenador, i ens veiem obligats a escollir entre aquella fotografia bona, i l'altra, menys espectacular però més eficient comunicativament.
A l'hora de seleccionar les fotografies que formaríem part de Petjades del Ter tenia clar que hi havia titulars indiscutibles. Els isards de Setcases o els bedolls de Ribes de Freser no es podien trobar en cap altra comarca del Ter, així que només era qüestió de triar una composició que encaixés i col·locar-les al llibre.
El guió previ també m'havia dut a visualitzar una imatge de l'Empordà amb molt de cel i un horitzó molt baix, una d'aquelles fotografies que els anglòfons anomenen skyscapes (paisatge de cel). Era conscient que no la podia fer al Ripollès o a Osona, ja que l'orografia no em permetria veure un poble i un teló de fons baix des de certa distància. A més, ja tenia preparat el peu de foto "El Ter és com el seu horitzó, s’eixampla a cada quilòmetre que fa. A l'Empordà, lluny de l’orografia de l’interior, el cel ampli abraça tots els punts cardinals". I això volia dir que hauria de ser molt a prop del Mediterrani. Era només qüestió de trobar el subjecte i buscar un punt distant per fer la fotografia.
Entre Torroella de Montgrí i Foixà vaig trobar una carretera secundària que oferia una visió frontal d'Ultramort. Un poble petit però amb un immens dipòsit d'aigua que, juntament amb els camps de blat de moro, li atorga un aspecte del Midwest americà preciós.
Tenia el concepte i tenia el punt des d'on realitzar-la, però no tenia la llum idònia per a la fotografia. Així que hi vaig haver de tornar un altre dia amb unes millors condicions lumíniques. Conduir una hora i mitja -i una altra hora i mitja de tornada- per repetir una fotografia pot semblar un esforç inútil, però sovint és un sacrifici que hem d'estar disposats a fer. No era el primer dia que travessava diverses comarques per millorar aquella fotografia que no m'acabava de convèncer.
Un bon punt de vista, però amb una llum que "necessita millorar"
(20 de juliol)
(20 de juliol)
Un cop a lloc, quedava jugar-m'ho tot a una carta, la composició. Per una banda, m'agradava molt la idea de composar els camps de blat de moro molt alts, en primer terme i desenfocats. Amb la silueta del poble nítid al fons, la meva postal d'aquell imaginari Corn Belt empordanès.
Ultramort i el seu icònic dipòsit sobresortint del camp de blat de moro (27 d'agost)
Només el dipòsit
Visió en diagonal amb les plantes de blat de moro senceres
Tocava però tornar a pensar com un entrenador i, si era allà, era per col·locar el cel com a subjecte, no un camp de cereals que havia trobat a cada comarca. Així que vaig fer unes passes endarrere -simbòlica i literalment- i vaig fer la fotografia prevista. Una fotografia que acabaria a doble pàgina amb el peu de foto que havia escrit mentalment al cotxe una tarda d'estiu.
Editar significa escollir, descartar imatges que ens agraden molt per incloure a aquelles més modestes que aportin un valor afegit al nostre reportatge. No és senzill apartar algunes de les teves fotografies preferides, però precisament Guardiola deia que al ser entrenador havia après perquè quan era jugador no jugava certs partits: "he après que un entrenador decideixi que avui no jugo, perquè ell pensa per tots i jo només pensava per mi".
Sempre ens quedaran els símils futbolístics, i un petit bloc a internet, on escriure sobre aquella fotografia que tant t'agrada, però que vas haver de deixar a la banqueta en la teva final de Champions particular.
