"Glaciers move in tides. So do mountains. So do all things"
John Muir (1838-1914)
A veure si entre tots, el 2013 parlem una miqueta menys de la crisi.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tribut. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tribut. Mostrar tots els missatges
diumenge, 23 de desembre del 2012
divendres, 17 d’agost del 2012
Of forest, glaciers and whales
For those readers who do not understand Catalan. I've just posted the column I wrote about Michio Hoshino for El Ter magazine (bellow). Would like to use these lines to thank all the people who is collaborating with us in this European Tribute; Naoko Hoshino, Lynn Schooler, Ron Niebrugge, Patrick J. Endres and Alaska based media companies. Also, all those Catalans who fairly help Manlleu Camera Club convey Michio's love for nature photography.
Of forest, glaciers, and whales. A career dedicated to the Last Frontier (El Ter, August 2012)
By typing Michio Hoshino in Google we get two suggestions: “Michio Hoshino last photo” and “Michio Hoshino death.” Such dire words are — unfairly — linked to a man who devoted his life to others; no matter if they were people, forests or glaciers.
Hoshino was attentive to the point of thanking a pod of whales just after photographing them, and professional to publish dozens of books about life in the Arctic in several languages. This introverted Japanese photographer who wore wool sweaters and Wellington boots was very unassuming when someone praised his photographic prowess, encouraging others to do the same: “If a place is important to you, it becomes your responsibility to make a book.”
His affable character, sometimes footloose and fancy-free, rooted deeply in the heart of Alaskans, a state with an area almost three times bigger than the Iberian Peninsula and with fewer inhabitants than the province of Girona. Those who knew Michio say that he was the person with less ego than anyone they’d ever met. Most of the praise for the Religious Service held in Anchorage, referred to him as “my best friend”.
In our minds remains forever his photographic legacy on Alaska’s flora and fauna, especially when combined together. His pictures of wildlife under the midnight sun or inside the eternal night show a land full of beauty and severity in equal parts. Such images remind us of the principle under which they were created: “A good photograph must tell an entire story”.
Of forest, glaciers, and whales. A career dedicated to the Last Frontier (El Ter, August 2012)
By typing Michio Hoshino in Google we get two suggestions: “Michio Hoshino last photo” and “Michio Hoshino death.” Such dire words are — unfairly — linked to a man who devoted his life to others; no matter if they were people, forests or glaciers.
Hoshino was attentive to the point of thanking a pod of whales just after photographing them, and professional to publish dozens of books about life in the Arctic in several languages. This introverted Japanese photographer who wore wool sweaters and Wellington boots was very unassuming when someone praised his photographic prowess, encouraging others to do the same: “If a place is important to you, it becomes your responsibility to make a book.”
His affable character, sometimes footloose and fancy-free, rooted deeply in the heart of Alaskans, a state with an area almost three times bigger than the Iberian Peninsula and with fewer inhabitants than the province of Girona. Those who knew Michio say that he was the person with less ego than anyone they’d ever met. Most of the praise for the Religious Service held in Anchorage, referred to him as “my best friend”.
In our minds remains forever his photographic legacy on Alaska’s flora and fauna, especially when combined together. His pictures of wildlife under the midnight sun or inside the eternal night show a land full of beauty and severity in equal parts. Such images remind us of the principle under which they were created: “A good photograph must tell an entire story”.
diumenge, 29 de juliol del 2012
Boscos, glaceres i balenes
L'edició d'agost de la publicació municipal El Ter, dedica un dossier de set pàgines al 30è aniversari del Grup Fotogràfic Manlleu. Com a manlleuenc que des de fa anys té un peu a cada casa (la revista i l'entitat fotogràfica) he treballat a les dues bores de riu. Després de setmanes de reunions, entrevistes i correus electrònics, només podem felicitar-nos per la feina ben feta per tots els companys de Manlleu Mitjans de Comunicació i la imprescindible col·laboració dels socis del GFM, que han farcit la revista amb precioses imatges d'aquesta ciutat amb ànima de poble.
A part d'intentar gestionar de la millor manera possible la publicació, m'han convidat a escriure una columna sobre Michio Hoshino per referenciar una mica més el nostre homenatge pòstum al fotògraf japonès.
Per a aquells que per raons geogràfiques, no pugueu tenir accés a l'edició impresa. Sota aquestes línies publico la columna original.
-------------------------------------------------
A l’escriure Michio Hoshino a Google, el buscador ens suggereix “Michio Hoshino last photo” (l’última foto de Michio Hoshino) o “Michio Hoshino death” (mort de Michio Hoshino) unes funestes paraules lligades –injustament- a un home que va dedicar la seva vida als altres; fossin persones, boscos o glaceres.
Educat fins a l’extrem de donar les gràcies a un grup de balenes a les que acabava de fotografiar, i professional com per publicar dotzenes de llibres sobre la vida a l’Àrtic en varis idiomes. Aquest introvertit japonès, que vestia jerseis de llana i calçava botes d’aigua, treia ferro al seu currículum quan algú lloava les seves proeses fotogràfiques, animant a la gent a fer el mateix “-Si una cosa és realment important per tu, és la teva responsabilitat fer-ne un llibre”.
Aquest caràcter afable, fins i tot despreocupat a vegades. Va arrelar profundament als cors de la gent d’Alaska, un Estat amb una extensió gairebé tres vegades superior a la Península Ibèrica i amb menys habitants que la província de Girona. Els que el van conèixer, diuen d’ell que era la persona amb menys ego amb la que mai haguessin coincidit. La majoria dels que el van lloar durant l’Ofici Religiós celebrat a Anchorage, es referien a ell com “el meu millor amic”.
Sempre ens quedaran les seves imatges de la flora i la fauna d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les fotografies d’animals sota el sol de mitja nit o dins la nit eterna, mostrant l’entorn d’aquesta terra que obsequia el visitant amb bellesa i rigor a parts iguals, són la seva herència fotogràfica. Però sobretot, ens recorden el principi sota el qual van ser creades “Una bona fotografia ha d’explicar una història sencera”.
A part d'intentar gestionar de la millor manera possible la publicació, m'han convidat a escriure una columna sobre Michio Hoshino per referenciar una mica més el nostre homenatge pòstum al fotògraf japonès.
Per a aquells que per raons geogràfiques, no pugueu tenir accés a l'edició impresa. Sota aquestes línies publico la columna original.
-------------------------------------------------
Boscos,
Glaceres i Balenes. Una trajectòria dedicada a l’Última Frontera
A l’escriure Michio Hoshino a Google, el buscador ens suggereix “Michio Hoshino last photo” (l’última foto de Michio Hoshino) o “Michio Hoshino death” (mort de Michio Hoshino) unes funestes paraules lligades –injustament- a un home que va dedicar la seva vida als altres; fossin persones, boscos o glaceres.
Educat fins a l’extrem de donar les gràcies a un grup de balenes a les que acabava de fotografiar, i professional com per publicar dotzenes de llibres sobre la vida a l’Àrtic en varis idiomes. Aquest introvertit japonès, que vestia jerseis de llana i calçava botes d’aigua, treia ferro al seu currículum quan algú lloava les seves proeses fotogràfiques, animant a la gent a fer el mateix “-Si una cosa és realment important per tu, és la teva responsabilitat fer-ne un llibre”.
Aquest caràcter afable, fins i tot despreocupat a vegades. Va arrelar profundament als cors de la gent d’Alaska, un Estat amb una extensió gairebé tres vegades superior a la Península Ibèrica i amb menys habitants que la província de Girona. Els que el van conèixer, diuen d’ell que era la persona amb menys ego amb la que mai haguessin coincidit. La majoria dels que el van lloar durant l’Ofici Religiós celebrat a Anchorage, es referien a ell com “el meu millor amic”.
Sempre ens quedaran les seves imatges de la flora i la fauna d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les fotografies d’animals sota el sol de mitja nit o dins la nit eterna, mostrant l’entorn d’aquesta terra que obsequia el visitant amb bellesa i rigor a parts iguals, són la seva herència fotogràfica. Però sobretot, ens recorden el principi sota el qual van ser creades “Una bona fotografia ha d’explicar una història sencera”.
dilluns, 13 de febrer del 2012
Un japonès a l’Àrtic
Pensa en el teu fotògraf preferit, visualitza mentalment les seves imatges, les teves preferides. Ara, examina-les conjuntament. Veuràs que hi ha una coherència entre totes elles, ja sigui gràfica -composició, format, color- o de gènere –retrat, macrofotografia, fotoperiodisme-. A part d’aquestes característiques, en el cas que hagis escollit un fotògraf de natura, pots trobar-hi un altre denominador comú, la geografia.
Jim Brandenburg va viatjar durant dècades sota encàrrecs de National Geographic, per tornar a la seva Minnesota natal i documentar com ningú els boscos septentrionals de l’Estat dels 10.000 llacs. Galen Rowell va fotografiar els sis continents –inclosa l’Antàrtica- però el seu camp base sempre era la Sierra Nevada Californiana, i Vincent Munier va depurar la seva tècnica fotogràfica a les muntanyes de Vosges, abans d’embarcar-se en viatges cap a latituds més altes. Però si hi ha un fotògraf de natura que s’ha guanyat el respecte per treballar una zona geogràfica concreta durant una llarga temporada, aquest és Michio Hoshino.
Parlar de fotografia a Alaska és fer-ho de natura, i parlar de fotografia de natura a Alaska, és fer-ho de Michio Hoshino (Ichikawa, Japó. 1952 – Kamchatka, Rússia. 1996) L’idil·li d’aquest fotògraf japonès amb l’estat més septentrional dels Estats Units va començar un dia de tardor de 1972, quan, fullejant en un mercat de llibres de segona mà al districte de Kanda (Tòquio) va trobar-se entre les mans Alaska publicat per la National Geographic Society. Les imatges d’aquell llibre el van encisar, en especial una fotografia aèria de George F. Mobley on es veia la comunitat Inupiaq de Shishmaref, un granet de sorra dins la immensitat del mar de Bering.
Aquella mateixa tardor, Hoshino va decidir moure fils per veure amb els seus ulls les meravelles que no es cansava de contemplar en aquell llibre, enviant cartes a set poblets d’Alaska amb la intenció de demanar-los una estada estival. Només hi havia un petit inconvenient, a qui adreçar-les. El sentit comú li va dictar una forma lògica d’actuar, referir-se a l’alcalde. Així que les cartes que sortirien del Japó per travessar el Pacífic portaven escrita una adreça peculiar: Mayor, Shishmaref, Alaska, USA.
Com era d’esperar, la majoria de les cartes van ser retornades al remitent. Tot i això, un dia de primavera de 1973 una resposta postal el va encaminar cap a la glaçada Alaska, aquell mateix estiu Hoshino passava tres mesos convivint amb una família Inuit. Michio Hoshino, Alaska i la fotografia anirien apropant-se mútuament per acabar establint uns vincles eterns. Després de graduar-se en econòmiques per la Universitat de Keio, Hoshino compaginava els seus estudis de fotografia amb una feina com a assistent de Kojo Tanaka. El 1978, establert a Seattle en un programa d’anglès, fotografiava el Parc Nacional d’Olympic, fascinat pels seus primitius boscos costaners. Mesos més tard, es mudava al campus universitari de Fairbanks per estudiar-hi biologia. Precisament la ciutat més important de l’interior de l’Estat es convertiria en el seu camp base des d’on planificava “-Dibuixar un mapa d’Alaska amb les meves pròpies experiències”.
Els seus viatges pel 49é Estat s’anirien succeint, fos en kayak, cotxe o avioneta, Hoshino documentava amb la seva càmera la fauna i flora d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les seves imatges d’animals sota el sol de mitjanit o dins la nit eterna, mostren l’entorn d’aquesta terra que obsequia al visitant amb bellesa i rigor a parts iguals.
Un fatídic vuit d’agost de 1996, Hoshino, en una de les seves expedicions fotogràfiques fora d’Alaska, es trobava acampat al Llac Kurilskoya, a la península russa de Kamchatka. Una llengua de terra que fa milions d’anys tocava l’Amèrica del Nord formant un pont físic que travessava el mar de Bering. Hoshino dins la seva tenda de campanya va morir a causa de l’atac d’un ós bru (Ursus arctos).
Els gairebé vint anys de carrera fotogràfica que Hoshino va destinar a Alaska, queden reflectits en diversos assajos; Arasuka hikari to kaze (Alaska, llum i vent, 1995) Mori to hyogi to kujira (De Boscos, Glaceres i Balenes. 2006) llibres infantils il·lustrats; Mori e (Dins els boscos. 1999) Nanuuku no okurimon (El regal de Nanook. 1996) i evidentment, en llibres de fotografia com Grizzly (1987) Moose (1988) Artcic Odyssee (1999) o la seva obra retrospectiva, HOSHINO’S ALASKA, un recull de fotografies i assajos publicat el 2007 per Chronicle Books.
Quan a través del Grup Fotogràfic Manlleu vaig tenir l'oportunitat d’entrevistar al fotògraf de natura establert a Seward (Alaska) Ron Niebrugge, vaig demanar-li per Hoshino. Niebrugge, nascut a San Diego però amb una amabilitat nòrdica forjada sota les aurores boreals, es va desfer en elogis cap al fotògraf japonès.
"Aquest noi era increïble! No hi ha dubte que els fotògrafs d’avui en dia ho tenim tot molt més fàcil amb la fotografia digital. Quan Michio treballava, tenies sort si trobaves carrets de 100 ISO. A sobre, no en veies els resultats fins un mes després. Tot i aquests inconvenients, els seus treballs són encara avui considerats dels millors a nivell fotogràfic, especialment les seves imatges de vida salvatge dins l’entorn. Recordo la primera vegada que vaig veure el seu llibre Moose,vaig quedar bocabadat i vaig comprar el llibre a l’acte. Desafortunadament no el vaig arribar a conèixer, però va tenir un gran impacte en la fotografia i els fotògrafs d’Alaska, és una llàstima que no sigui més conegut. Em fa molt content que en facis menció en aquesta entrevista."
Avui considero aquestes paraules un homenatge mutu, a qui va dedicar la seva obra a la terra on el sol mitja nit tenyeix la tundra d'un daurat enlluernador.
Recordar una persona per la seva mort ignorant-ne la vida, és una injustícia. Hoshino va destinar la seva carrera a documentar l’Última Frontera. La gent d’Alaska el considera un mite que va arribar a conèixer l’Estat del Nord més bé que molts d’ells, com demostra el fet de que tingui una exposició permanent a la pàgina web de l’Universitat Estatal. Però de tots els que se li han retut, probablement l’homenatge que més li hauria agradat a Hoshino seria el Tòtem que es va construir en memòria seva. Una figura que reposa eternament mirant l’horitzó per sobre del Cercle Polar Àrtic. Precisament, el que més li agradava fer a ell.
Jim Brandenburg va viatjar durant dècades sota encàrrecs de National Geographic, per tornar a la seva Minnesota natal i documentar com ningú els boscos septentrionals de l’Estat dels 10.000 llacs. Galen Rowell va fotografiar els sis continents –inclosa l’Antàrtica- però el seu camp base sempre era la Sierra Nevada Californiana, i Vincent Munier va depurar la seva tècnica fotogràfica a les muntanyes de Vosges, abans d’embarcar-se en viatges cap a latituds més altes. Però si hi ha un fotògraf de natura que s’ha guanyat el respecte per treballar una zona geogràfica concreta durant una llarga temporada, aquest és Michio Hoshino.
Parlar de fotografia a Alaska és fer-ho de natura, i parlar de fotografia de natura a Alaska, és fer-ho de Michio Hoshino (Ichikawa, Japó. 1952 – Kamchatka, Rússia. 1996) L’idil·li d’aquest fotògraf japonès amb l’estat més septentrional dels Estats Units va començar un dia de tardor de 1972, quan, fullejant en un mercat de llibres de segona mà al districte de Kanda (Tòquio) va trobar-se entre les mans Alaska publicat per la National Geographic Society. Les imatges d’aquell llibre el van encisar, en especial una fotografia aèria de George F. Mobley on es veia la comunitat Inupiaq de Shishmaref, un granet de sorra dins la immensitat del mar de Bering.
Aquella mateixa tardor, Hoshino va decidir moure fils per veure amb els seus ulls les meravelles que no es cansava de contemplar en aquell llibre, enviant cartes a set poblets d’Alaska amb la intenció de demanar-los una estada estival. Només hi havia un petit inconvenient, a qui adreçar-les. El sentit comú li va dictar una forma lògica d’actuar, referir-se a l’alcalde. Així que les cartes que sortirien del Japó per travessar el Pacífic portaven escrita una adreça peculiar: Mayor, Shishmaref, Alaska, USA.
Com era d’esperar, la majoria de les cartes van ser retornades al remitent. Tot i això, un dia de primavera de 1973 una resposta postal el va encaminar cap a la glaçada Alaska, aquell mateix estiu Hoshino passava tres mesos convivint amb una família Inuit. Michio Hoshino, Alaska i la fotografia anirien apropant-se mútuament per acabar establint uns vincles eterns. Després de graduar-se en econòmiques per la Universitat de Keio, Hoshino compaginava els seus estudis de fotografia amb una feina com a assistent de Kojo Tanaka. El 1978, establert a Seattle en un programa d’anglès, fotografiava el Parc Nacional d’Olympic, fascinat pels seus primitius boscos costaners. Mesos més tard, es mudava al campus universitari de Fairbanks per estudiar-hi biologia. Precisament la ciutat més important de l’interior de l’Estat es convertiria en el seu camp base des d’on planificava “-Dibuixar un mapa d’Alaska amb les meves pròpies experiències”.
Els seus viatges pel 49é Estat s’anirien succeint, fos en kayak, cotxe o avioneta, Hoshino documentava amb la seva càmera la fauna i flora d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les seves imatges d’animals sota el sol de mitjanit o dins la nit eterna, mostren l’entorn d’aquesta terra que obsequia al visitant amb bellesa i rigor a parts iguals.
Un fatídic vuit d’agost de 1996, Hoshino, en una de les seves expedicions fotogràfiques fora d’Alaska, es trobava acampat al Llac Kurilskoya, a la península russa de Kamchatka. Una llengua de terra que fa milions d’anys tocava l’Amèrica del Nord formant un pont físic que travessava el mar de Bering. Hoshino dins la seva tenda de campanya va morir a causa de l’atac d’un ós bru (Ursus arctos).
Els gairebé vint anys de carrera fotogràfica que Hoshino va destinar a Alaska, queden reflectits en diversos assajos; Arasuka hikari to kaze (Alaska, llum i vent, 1995) Mori to hyogi to kujira (De Boscos, Glaceres i Balenes. 2006) llibres infantils il·lustrats; Mori e (Dins els boscos. 1999) Nanuuku no okurimon (El regal de Nanook. 1996) i evidentment, en llibres de fotografia com Grizzly (1987) Moose (1988) Artcic Odyssee (1999) o la seva obra retrospectiva, HOSHINO’S ALASKA, un recull de fotografies i assajos publicat el 2007 per Chronicle Books.
Quan a través del Grup Fotogràfic Manlleu vaig tenir l'oportunitat d’entrevistar al fotògraf de natura establert a Seward (Alaska) Ron Niebrugge, vaig demanar-li per Hoshino. Niebrugge, nascut a San Diego però amb una amabilitat nòrdica forjada sota les aurores boreals, es va desfer en elogis cap al fotògraf japonès."Aquest noi era increïble! No hi ha dubte que els fotògrafs d’avui en dia ho tenim tot molt més fàcil amb la fotografia digital. Quan Michio treballava, tenies sort si trobaves carrets de 100 ISO. A sobre, no en veies els resultats fins un mes després. Tot i aquests inconvenients, els seus treballs són encara avui considerats dels millors a nivell fotogràfic, especialment les seves imatges de vida salvatge dins l’entorn. Recordo la primera vegada que vaig veure el seu llibre Moose,vaig quedar bocabadat i vaig comprar el llibre a l’acte. Desafortunadament no el vaig arribar a conèixer, però va tenir un gran impacte en la fotografia i els fotògrafs d’Alaska, és una llàstima que no sigui més conegut. Em fa molt content que en facis menció en aquesta entrevista."
Avui considero aquestes paraules un homenatge mutu, a qui va dedicar la seva obra a la terra on el sol mitja nit tenyeix la tundra d'un daurat enlluernador.
Recordar una persona per la seva mort ignorant-ne la vida, és una injustícia. Hoshino va destinar la seva carrera a documentar l’Última Frontera. La gent d’Alaska el considera un mite que va arribar a conèixer l’Estat del Nord més bé que molts d’ells, com demostra el fet de que tingui una exposició permanent a la pàgina web de l’Universitat Estatal. Però de tots els que se li han retut, probablement l’homenatge que més li hauria agradat a Hoshino seria el Tòtem que es va construir en memòria seva. Una figura que reposa eternament mirant l’horitzó per sobre del Cercle Polar Àrtic. Precisament, el que més li agradava fer a ell.
diumenge, 18 d’octubre del 2009
La vida puede ser maravillosa
Amb aquesta frase s’acomiadava el passat 20 de setembre Andres Montes (Madrid, 1956-2009) a la Sexta, després de que espanya guanyés el seu primer Eurobasket.
De mare cubana i pare gallec, va ser un dels referents en les retransmissions esportives espanyoles durant l’última dècada. D’estil apassionat i descarat, a vegades se’l criticava sense raó, dient que no sabia fer res més que posar mots als jugadors, tot i que en incomptables vegades havia demostrat la seva cultura “la próxima vez que me entrevistes, te voy a responder en catalán” comentava a Jordi Robirosa en una entrevista.
A mitjans dels noranta, quan poca gent apostava per la NBA a espanya, ell juntament amb Antoni Daimiel i Santiago Segurola, retransmetien partits en directe a hores intempestives, molt abans de que desembarques a la millor lliga del món espanyols com Pau Gasol, José Manuel Calderón, o Jorge Garbajosa.
Lector incansable, l’apassionaven temes com el Castrisme, la transició espanyola, la revolució cultural de Mao, el conflicte vasc o Martin Luther King “Tengo un montón de bibliografía sobre esos temas. Me interesa el viejo socialismo de los países del Telón de Acero. He estado 27 veces en Zagreb y he sido de los primeros europeos en visitar Kaunas, en Lituania.” Comentava en una entrevista al diari el Mundo el passat 2006.
Les mostres de la seva cultura quedaven demostrades en els seus comentaris sobre música, (tenia un arxiu de més de 5000 CD’s) cinema, o geografia.
De carismàtica estampa, amb camises i armilles impecables, ulleres rodones, la característica “pajarita” i el cap afaitat, “tengo el pelo de Jimmy Hendrix” responia a Juanma Iturriaga en una retransmissió. Montes va ser la digna imatge d’un geni i figura. Declarat seguidor de l’Atlético de Madrid, i dels New York Knicks, també admirava la grandesa del barça “el himno del Barça es al fútbol, lo que el satisfaction de los Rolling Stones es al Rock & Roll” li deia al periodista català Jordi Robirosa.
El seu diccionari no tenia fi, improvisava a cada partit, i a la seva eterna imatge quedaran lligades expressions com: Amarrategui blues, ¿Donde están las llaves Salinas?, Ayer tuve un sueño..., Cortocircuitos S.L., Gepetto Brothers, ¡Wilma, ábreme la puerta!, Hoy te quiero más que ayer pero menos que mañana, Ra-ta-ta-ta-ta-t-á!!! Tiempo de Miller tiempo de un Killer, Multiusos Garbajosa, Raza blanca: tirador, “Luke Skywalker” Ridnour, i un llarg etcètera que fins i tot el diari Marca havia recopilat en un diccionari.
Serveixi aquesta entrada per fer un petit homenatge a un gran home.
Tú nos lo dijiste Andrés, “la vida puede ser maravillosa”. Y nos dejaste la eterna pregunta ¿porqué todos los jugones sonreís igual?
De mare cubana i pare gallec, va ser un dels referents en les retransmissions esportives espanyoles durant l’última dècada. D’estil apassionat i descarat, a vegades se’l criticava sense raó, dient que no sabia fer res més que posar mots als jugadors, tot i que en incomptables vegades havia demostrat la seva cultura “la próxima vez que me entrevistes, te voy a responder en catalán” comentava a Jordi Robirosa en una entrevista.
A mitjans dels noranta, quan poca gent apostava per la NBA a espanya, ell juntament amb Antoni Daimiel i Santiago Segurola, retransmetien partits en directe a hores intempestives, molt abans de que desembarques a la millor lliga del món espanyols com Pau Gasol, José Manuel Calderón, o Jorge Garbajosa.
Lector incansable, l’apassionaven temes com el Castrisme, la transició espanyola, la revolució cultural de Mao, el conflicte vasc o Martin Luther King “Tengo un montón de bibliografía sobre esos temas. Me interesa el viejo socialismo de los países del Telón de Acero. He estado 27 veces en Zagreb y he sido de los primeros europeos en visitar Kaunas, en Lituania.” Comentava en una entrevista al diari el Mundo el passat 2006.
Les mostres de la seva cultura quedaven demostrades en els seus comentaris sobre música, (tenia un arxiu de més de 5000 CD’s) cinema, o geografia.
De carismàtica estampa, amb camises i armilles impecables, ulleres rodones, la característica “pajarita” i el cap afaitat, “tengo el pelo de Jimmy Hendrix” responia a Juanma Iturriaga en una retransmissió. Montes va ser la digna imatge d’un geni i figura. Declarat seguidor de l’Atlético de Madrid, i dels New York Knicks, també admirava la grandesa del barça “el himno del Barça es al fútbol, lo que el satisfaction de los Rolling Stones es al Rock & Roll” li deia al periodista català Jordi Robirosa.
El seu diccionari no tenia fi, improvisava a cada partit, i a la seva eterna imatge quedaran lligades expressions com: Amarrategui blues, ¿Donde están las llaves Salinas?, Ayer tuve un sueño..., Cortocircuitos S.L., Gepetto Brothers, ¡Wilma, ábreme la puerta!, Hoy te quiero más que ayer pero menos que mañana, Ra-ta-ta-ta-ta-t-á!!! Tiempo de Miller tiempo de un Killer, Multiusos Garbajosa, Raza blanca: tirador, “Luke Skywalker” Ridnour, i un llarg etcètera que fins i tot el diari Marca havia recopilat en un diccionari.
Serveixi aquesta entrada per fer un petit homenatge a un gran home.
Tú nos lo dijiste Andrés, “la vida puede ser maravillosa”. Y nos dejaste la eterna pregunta ¿porqué todos los jugones sonreís igual?
dimarts, 1 de setembre del 2009
We love this game
El meu calendari de fotoperiodista té marcades unes dates on intento “perdrem” en els encàrrecs, oblidar-me de si més tard tinc una foto aquí, o una roda de premsa allà.
Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat a Sant Julià de Vilatorta el 25é Torneig de bàsquet caixa Manlleu, i un any més n’he pogut gaudir “sense presses”. Professionalment ha estat el més actiu, he generat un parell de galeries a elter.net / osona.com, he col·laborat amb les Stockport Lapwings, equip del sud-est de Manchester, i he cobert el partit ACB entre el Futbol Club Barcelona i el Bàsquet Manresa pel Mundo Deportivo.
Però el més important ha estat el debut amb la selecció d’Osona de la meva germana, el temps ha recompensat els seus esforços després de 10 anys de carrera, i avui aquella nena que en els seus inicis marcava a la seva defensora a l’hora d’atacar, és una de les millors “centers” de la comarca, i un orgull per la família.
Felicitats Anderson!
Relació de fotografies:
1. La meva germana (dreta) esperant un rebot en un tir lliure durant el partit de la selecció d’Osona.
2. Encarant la cistella rodejada de rivals.
3. Víctor Sada (FCB) puja la pilota en el partit d’exhibició contra el Bàsquet Manresa.
4. Jordi Trias (FCB) juga d’esquena a cistella.
© fotografies: David Fajula Jufré
See you on the court!
Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat a Sant Julià de Vilatorta el 25é Torneig de bàsquet caixa Manlleu, i un any més n’he pogut gaudir “sense presses”. Professionalment ha estat el més actiu, he generat un parell de galeries a elter.net / osona.com, he col·laborat amb les Stockport Lapwings, equip del sud-est de Manchester, i he cobert el partit ACB entre el Futbol Club Barcelona i el Bàsquet Manresa pel Mundo Deportivo.
Però el més important ha estat el debut amb la selecció d’Osona de la meva germana, el temps ha recompensat els seus esforços després de 10 anys de carrera, i avui aquella nena que en els seus inicis marcava a la seva defensora a l’hora d’atacar, és una de les millors “centers” de la comarca, i un orgull per la família.
Felicitats Anderson!
Relació de fotografies:
1. La meva germana (dreta) esperant un rebot en un tir lliure durant el partit de la selecció d’Osona.
2. Encarant la cistella rodejada de rivals.
3. Víctor Sada (FCB) puja la pilota en el partit d’exhibició contra el Bàsquet Manresa.
4. Jordi Trias (FCB) juga d’esquena a cistella.
© fotografies: David Fajula Jufré
See you on the court!
diumenge, 9 d’agost del 2009
Dani Jarque (1 de gener 1983 / 8 d'agost 2009)
La tràgica notícia que ahir al vespre va arribar d’Itàlia causa commoció a tothom. Avui és dia de dol, d’aficions agermanades i de suport als familiars, amics, i a tota la gent del RCD Espanyol. Descansi en pau Daniel Jarque González.
divendres, 31 de juliol del 2009
Sir Bobby Robson
Avui ens ha deixat Bobby Robson (Langley Park, Anglaterra, 18 de febrer de 1933 - Sacriston, County Durham, Anglaterra, 31 de juliol de 2009), un cavaller del futbol, un dels millors entrenadors que ha tingut el FCBarcelona, i una persona que va demostrar que s’arriba més lluny amb un somriure que amb un cop de puny a la taula. Sir Bobby va ser un gentleman que des del 2007 centrava els seus esforços en la seva fundació per la lluita contra en càncer.
Descansi en pau Sir Robert William Robson.
Descansi en pau Sir Robert William Robson.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Premi Paco Estrella a la Solidaritat i Convivència
El passat divendres 10 d’octubre vaig exercir de jurat al concurs pel trofeu del premi Paco Estrella a la solidaritat i convivència. No era el primer cop que feia de jurat, però aquest cop es tractava d’un veredicte especial, ja que com el seu nom indica és un homenatge al meu gran amic ja desaparegut Paco Estrella. Aquest concurs té per a mi un valor afegit perquè amb en Paco ens unia una gran amistat.
També em van comunicar que seria l’encarregat de crear la imatge gràfica per aquest premi que reflecteix els valors pels quals en Paco va lluitar tant.
Des d’aquí agrair a tots els organitzadors el fet de comptar amb mi.
També em van comunicar que seria l’encarregat de crear la imatge gràfica per aquest premi que reflecteix els valors pels quals en Paco va lluitar tant.
Des d’aquí agrair a tots els organitzadors el fet de comptar amb mi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
