Minnesota a Els Viatgers de la Gran Anaconda

Entrada sencera del programa:

A les quatre de la matinada sona el despertador. Som a Crookston, Minnesota. Un poble a mig camí entre Minneapolis i el Canadà. A fora fa fred però tots som conscients que les nostres penalitats són voluntàries. Conduïm durant 10 minuts i deixem els cotxes al lateral de què definiríem com a pista forestal, si a les Grans Planes hi hagués arbres. No és el cas, així que senzillament sembla una petita zona transitable en 4x4 amb un rètol que indica que estem en una àrea de protecció de fauna.

Caminant uns altres deu minuts arribem a l'amagatall, una tenda de campanya de 2x3 metres amb finestres als quatre laterals, no són ni les cinc del matí. Des d'aquí dins i encara a les fosques, sentim els primers galls de praderia que aletegen en vols concèntrics per acabar-se reunint a escassament deu metres de nosaltres. Durant les pròximes tres hores i mitja, es dedicaran a ballar i fer tota mena de sons inflant unes bosses de color taronja a cada costat del coll.

Per refer-nos del fred, esmorzem i comentem la jugada amb els dos John's, l'Agus i la Marianne. També parlem de la pròxima parada, Rothsay. Un poble de menys de 500 habitants que s'autodenomina "la capital de Minnesota dels galls de la praderia". Un títol honorífic que reafirmen amb una estàtua gegant d'un gall a l'únic parc del poble. A la tarda visitem el nou amagatall, en aquest cas un remolc amb aspecte de foodtruck que sobresurt en la llunyania i al que per més que caminem, sembla que no hi arribem mai. Aquí, al mig del no-res, veig l'autèntic aspecte de les Grans Planes a escala real, mirant als 4 punts cardinals l'horitzó té la mateixa alçada. Només algun marge llunyà semblaria entrebancar-nos en unes hipotètiques caminades que podrien durar hores o dies, en qualsevol direcció.

L'endemà, després d'esmorzar en un "Cafè 24h" que dóna servei als camioners que travessen els Estats Units d'est a oest, o viceversa, envio una postal al Pau. Tinc poc espai i moltes coses per explicar, així que resumeixo el paisatge que m'envolta dient-li que "Les Gran Planes són un immens camp de futbol sense porteries".

With the 5th pick

Recordo el Draft del 2009. A altes hores de la matinada els Minnesota Timberwoles seleccionaven a Ricky Rubio en cinquena posició, jo ho seguia amb la locució de l’ESPN. Era el 25 de juny, fa gairebé dos anys.Aquest migdia Ricky Rubio ha anunciat que la propera temporada jugarà a la NBA. La terra dels 10.000 llacs es perfila com la nova llar del base del Masnou. De totes les preguntes que l’hi han fet a la sala de premsa Ricard Maxenchs, em quedo amb la d’en Jordi Robirosa:

“-Ricky, te’n vas a Minnesota. Has estat mai a Minneapolis al gener? Tu saps el fred que hi fa!!??”

La vida puede ser maravillosa

Amb aquesta frase s’acomiadava el passat 20 de setembre Andres Montes (Madrid, 1956-2009) a la Sexta, després de que espanya guanyés el seu primer Eurobasket.
De mare cubana i pare gallec, va ser un dels referents en les retransmissions esportives espanyoles durant l’última dècada. D’estil apassionat i descarat, a vegades se’l criticava sense raó, dient que no sabia fer res més que posar mots als jugadors, tot i que en incomptables vegades havia demostrat la seva cultura “la próxima vez que me entrevistes, te voy a responder en catalán” comentava a Jordi Robirosa en una entrevista.
A mitjans dels noranta, quan poca gent apostava per la NBA a espanya, ell juntament amb Antoni Daimiel i Santiago Segurola, retransmetien partits en directe a hores intempestives, molt abans de que desembarques a la millor lliga del món espanyols com Pau Gasol, José Manuel Calderón, o Jorge Garbajosa.
Lector incansable, l’apassionaven temes com el Castrisme, la transició espanyola, la revolució cultural de Mao, el conflicte vasc o Martin Luther King “Tengo un montón de bibliografía sobre esos temas. Me interesa el viejo socialismo de los países del Telón de Acero. He estado 27 veces en Zagreb y he sido de los primeros europeos en visitar Kaunas, en Lituania.” Comentava en una entrevista al diari el Mundo el passat 2006.
Les mostres de la seva cultura quedaven demostrades en els seus comentaris sobre música, (tenia un arxiu de més de 5000 CD’s) cinema, o geografia.
De carismàtica estampa, amb camises i armilles impecables, ulleres rodones, la característica “pajarita” i el cap afaitat, “tengo el pelo de Jimmy Hendrix” responia a Juanma Iturriaga en una retransmissió. Montes va ser la digna imatge d’un geni i figura. Declarat seguidor de l’Atlético de Madrid, i dels New York Knicks, també admirava la grandesa del barça “el himno del Barça es al fútbol, lo que el satisfaction de los Rolling Stones es al Rock & Roll” li deia al periodista català Jordi Robirosa.
El seu diccionari no tenia fi, improvisava a cada partit, i a la seva eterna imatge quedaran lligades expressions com: Amarrategui blues, ¿Donde están las llaves Salinas?, Ayer tuve un sueño..., Cortocircuitos S.L., Gepetto Brothers, ¡Wilma, ábreme la puerta!, Hoy te quiero más que ayer pero menos que mañana, Ra-ta-ta-ta-ta-t-á!!! Tiempo de Miller tiempo de un Killer, Multiusos Garbajosa, Raza blanca: tirador, “Luke Skywalker” Ridnour, i un llarg etcètera que fins i tot el diari Marca havia recopilat en un diccionari.
Serveixi aquesta entrada per fer un petit homenatge a un gran home.
Tú nos lo dijiste Andrés, “la vida puede ser maravillosa”. Y nos dejaste la eterna pregunta ¿porqué todos los jugones sonreís igual?