La fotografia
és una Art visual, igual que ho és la pintura o el cinema. Relacionar-ho amb la
literatura ens sembla desorbitat, més encara el fet d’escriure alguna cosa
coherent, perquè sovint creiem que “no és lo nostre”. Com molt bé diu David duChemin “és possible que no escrigui bé, i per
això hagi decidit dedicar-se a la fotografia”. Però hi ha un punt que totes les
fotografies comparteixen i que només pot ser gramàtic; el títol.
El títol és el colofó d’una obra; ja sigui una sola fotografia, un reportatge o un llibre. És aquell 10% que aporta quelcom més i que ens diu el què hi ha més enllà; contextualitza, emfatitza sensacions i en transmet de noves. Les grans obres són grans per moltes raons, inclosa la de tenir un nom especial. Jim Brandenburg és un exemple de títols suggerents; “Secret bay” (la bahia secreta) o “Last leaf” (l’última fulla) en són bons exemples, també ho són noms com “evening chorus” (el cor del capvespre) o “Late colors” (colors tardans) del seu projecte de vídeo Nature 365. No és casualitat que l’autor compari aquests petits vídeos amb els poemes Haiku japonesos, no s’arriba a ser un referent mundial de la fotografia llegint només manuals de càmera.
El títol és el colofó d’una obra; ja sigui una sola fotografia, un reportatge o un llibre. És aquell 10% que aporta quelcom més i que ens diu el què hi ha més enllà; contextualitza, emfatitza sensacions i en transmet de noves. Les grans obres són grans per moltes raons, inclosa la de tenir un nom especial. Jim Brandenburg és un exemple de títols suggerents; “Secret bay” (la bahia secreta) o “Last leaf” (l’última fulla) en són bons exemples, també ho són noms com “evening chorus” (el cor del capvespre) o “Late colors” (colors tardans) del seu projecte de vídeo Nature 365. No és casualitat que l’autor compari aquests petits vídeos amb els poemes Haiku japonesos, no s’arriba a ser un referent mundial de la fotografia llegint només manuals de càmera.
“Per a cada cosa una estació” de Hannu Hautala o “De crepuscle en crepuscle” de Vincent Munier, són
grans llibres amb grans noms, creant el lligam idoni entre continent i
contingut. Per evidenciar la
importància dels noms, només cal veure les aportacions que aquests fan en obres
d’altres disciplines; “el cant dels ocells” o “el pensador” representen la
rúbrica precisa d’aquestes grans obres de la música i l’escultura.
Quan al 2009 vaig exposar el meu projecte Identitat pròpia, trobar-li el nom va ser l’últim pas, i el més difícil. Alhora va representar la quadratura del cercle fent que tot encaixés. Sovint el temps és el millor jutge per veure si realment el projecte tenia futur o si era fruit d’unes circumstàncies efímeres.
Quan al 2009 vaig exposar el meu projecte Identitat pròpia, trobar-li el nom va ser l’últim pas, i el més difícil. Alhora va representar la quadratura del cercle fent que tot encaixés. Sovint el temps és el millor jutge per veure si realment el projecte tenia futur o si era fruit d’unes circumstàncies efímeres.
De
la mateixa manera que per fer bones fotografies necessitem tenir una gran cultura
visual, llegir és la millor eina per trobar bons títols. No ens hem de limitar
a llegir sobre fotografia, perquè segurament reciclarem títols de tercers. És
bo agafar-se a tot, des de revistes fins a llibres de poesia. La narrativa de
viatges per exemple, és un gènere que descriu entorns de forma literària, fent
que els imaginem i visualitzem intensament, i que a vegades ens decebem quan en
veiem la pel·lícula.
Les
paraules poden aportar aquest valor afegit a les nostres obres, són
l’eina que ens ajuda a transmetre les nostres intencions amb unes formes que la comunicació visual, senzillament, no té.
Personalment, tinc rebost ple de títols, molts d’ells per a fotografies i reportatges que encara no he fet. Però saber-los és el primer pas per visualitzar-los.
Personalment, tinc rebost ple de títols, molts d’ells per a fotografies i reportatges que encara no he fet. Però saber-los és el primer pas per visualitzar-los.
