Sobre la cultura del bàsquet a Eslovènia

Aquest vespre la selecció eslovena de bàsquet juga la primera final de la seva història. La seva última presència internacional en una final va ser l'any 1989, dos anys abans de la independència del país, quan encara formava part de la desapareguda Iugoslàvia juntament amb Croàcia, Macedònia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Sèrbia. Precisament amb Sèrbia s'enfrontarà avui, liderant la segona joventut del bàsquet balcànic.

Si a Eslovènia hi ha un esport nacional, sense cap mena de dubte és el cant coral. En salts d'esquí es defensen prou bé (Peter Prevc va guanyar la Copa del Món el 2016) però el bàsquet, el "košarka", és el més popular de tots.

Cada estiu centenars de nens i nenes assisteixen a les dotzenes de campus que hi ha repartits pel país, el més gran d'ells el de Postojna (foto). Per on han passat molts dels jugadors que han acabat representant a la selecció absoluta.

No recordo cap viatge a SLO on no hagi acabat parlant de bàsquet. A vegades amb resignació, recordant la remuntada de Grècia als quarts de final de l'Eurobasket 2007. Aquella llosa va pesar durant anys fent creure als aficionats que era una qüestió més mental que física. També hem tingut converses esperançadores, com quan a l'estiu del 2013 es preparaven per acollir la competició al seu país. Però el denominador de tots els moments ha estat l'estimació sincera cap a l'esport de la cistella. Com quan en Boris, un carter de mitjana edat m'explicava amb els ulls il·luminats com de petits havien de retirar amb pales la neu de les pistes del seu Tolmin natal. Sempre he pensat que aquesta escena d'uns nens jugant a bàsquet una gèlida tarda d'hivern era la "fotografia perfecta" de la cultura del bàsquet a Eslovènia. Un país petit que estima el que fa per sobre dels resultats que n'obté.

#MojTim