Folguerolencs pel món: Mariona Segalés

Conec a la Mariona en un campus de futbol a finals de juny. Em diu que és de Folgueroles i, intueixo que per la seva edat, ha de conèixer als meus cosins. Encerto. Té l'edat d'en Marc i van fer tota l'escola primària plegats. Li demano on juga esperant que la resposta sigui algun municipi de la comarca. Però em diu que gràcies a una beca esportiva ha passat tot el curs acadèmic a Pittsburgh, als Estats Units. La temporada que ve però, jugarà a Califòrnia, a Fresno. «Fresno State?» li demano. La Mariona em mira amb incredulitat en veure que conec la seva nova universitat, i jo, no em puc treure del cap la maduresa que ha de tenir algú per emprendre aquest viatge en solitari amb només divuit anys. Parlem dels seus dies a Pittsburgh, una ciutat que encara no he visitat però que per ubicació geogràfica sé que ha de tenir uns hiverns molt rigorosos. Ella m'ho confirma dient-me que tenen un camp de futbol cobert. També li dic que pel que he llegit és una ciutat industrial, coneguda mundialment per ser el bressol d'Andy Warhol. La Mariona fa que sí amb el cap, i m'explica la versió més poètica que n'he sentit fins al dia d'avui; Pittsburgh és, per darrere de Nova York, la ciutat amb més ponts dels Estats Units. Quatre-centes quaranta-sis estructures travessen els seus tres rius.

A l'estudiar i jugar en una universitat que forma part de la divisió ACC (Atlantic Coast Conference) la Mariona va veure al pavelló dels seus Panthers atletes universitaris que avui actuen en pavellons de l'NBA. Zion Williamson, R. J. Barret o Coby White, van passar al professionalisme fa menys de mig any. Tot ells, com la Mariona, van néixer l'any dos mil. I també com ells, la Mariona ha començat aquesta temporada lluny de Pennsilvània, concretament a Califòrnia, en una costa oest més distant encara de Catalunya, però amb una climatologia més suportable.

Reprenc el contacte amb ella a la tardor, quan ja està instal·lada després d'uns calorosos mesos d'estiu. Em diu que d'ençà que hi ha arribat no hi ha plogut cap dia encara, i aquí ja estem menjant panellets. La universitat de Fresno State cuida el físic, la tècnica i fins i tot la dieta de la Mariona, servida al mateix campus. També li permet conèixer el país d'una forma que difícilment assoliria com a turista. En aquests últims mesos ha visitat estats tan distants entre sí com Idaho o Nou Mèxic, competint en un radi geogràfic similar al que trobaríem entre Barcelona i Amsterdam. 

Estudiant-atleta, aquesta és la definició que s'utilitza als Estats Units al parlar de nois i noies com la Mariona, que estudien i representen a una universitat. Els dos conceptes conformen una unitat indissoluble que, en cas de dubte, es resol amb la mítica frase de la pel·lícula Coach Carter; "Student athlete, student comes first" (estudiant-atleta, estudiant va al davant). Les classes hi són. Sovint, adaptades als esports i les agendes de la competició, però cap bon resultat taparà una mala nota acadèmica.

Pot semblar que només escric en aquesta revista per parlar de folguerolenques que viuen als Estats Units, i fins al dia d'avui, és així. Aquesta passada primavera vaig tornar a visitar a la Gemma Puntí a Minneapolis. Estar bé, riallera i vital com sempre. A l'abril vam passar un Sant Jordi especial a Saint Paul, amb la comunitat catalana de Minnesota. Allà, enmig de gent de Barcelona, Granollers o la Garriga, te n'adones que tu ets només un turista que està de passada. Inevitablement, en alguna part del teu cap, i entre les teves amistats més properes, sempre queda un trosset que pensa que això de viure a l'estranger és una cosa que encara t'ofereix el futur. Encara que ara mateix no sàpigues ni quan, ni on.