Comencem per aquí, per quan se'ns tomben les propostes. Hi ha diverses raons per les quals un projecte fotogràfic professional no tira endavant, el primer és el pressupost i és tan evident que no cal ni parlar-ne. El segon potser, no és tan clar, però igual d'important. El do de l'oportunitat; ser al lloc correcte al moment oportú. Aquest concepte està lluny de l'atzar. No és tant una qüestió de tenir sort com de tenir una agenda treballada on consultar contínuament què passarà durant els pròxims mesos. Per exemple, si sabem que l'any que ve la Confederació Canadenca celebra el seu 150è aniversari, ara és un bon moment per proposar una exposició al consolat o ambaixada, o per parlar amb diferents publicacions que podrien estar interessades en un reportatge al respecte. D'aquí a dos anys no serà possible fer això? Sí, per descomptat. Però probablement serà més difícil perquè el nostre momentum ja haurà passat. En aquest apartat sempre recordo a una noia que em va exposar que es volia plantar per autònoma en el món de la fotografia. Li vaig dir que saber quines empreses estaven obrint a la comarca o preveure un calendari de fires l'ajudaria, i ella em va respondre que segurament «està al cas de què passa» seria el que més li costaria. Entenc perfectament que per a segons qui, saber què hi ha darrere de cadascuna de les fotografies que farà no és un encàrrec apassionant. Però jo en aquest cas m'alineo al costat de l'amic i referent Jordi Farrés, «m'interessa més la vida que la fotografia».
Proposar projectes i que ens diguin que no és una constant per a molts de nosaltres. Sovint faig broma dient que si totes les propostes de feina que he fet, em responguessin avui que sí, tindria feina garantida fins a la prejubilació. En centenars -sí, centenars- d'ocasions he ofert els meus serveis a possibles clients. En algunes ocasions, donant-me per derrotat abans de començar «sé que no busqueu a ningú, però». Pot semblar miserable, però els qui vam haver de buscar-nos la vida durant els anys més crus de la recessió econòmica, sabem que sovint aquesta és l'única manera vàlida d'obrir una porta i tenir cinc minuts d'atenció. Entrar, presentar-nos a nosaltres i a la nostra feina, i deixar el nostre contacte confiant que ens recordin durant el proper cicle de vaques grasses.
Un cop agafem la càmera, la nostra capacitat de resiliència és encara més necessària. Podem tenir una alineació d'estels al minut 1 i que tot encaixi, però si no és així, que no sol ser-ho, serà allà on es posaran a prova els nostres coneixements, i la nostra paciència. Imaginem que estem fotografiant una marató. Passa el primer corredor i ens agafa desprevinguts -sol passar- i a la fotografia apareix tallat, 1-0. Al cap de pocs segons apareix el segon, i ens queda subexposat perquè hem fet la fotografia en el precís instant que tenia la cara a l'ombra d'un arbre que es projecta sobre el recorregut, 2-0. Mentre mirem el resultat a la pantalla i ens lamentem, passa el tercer corredor, i no som a temps de fotografiar-lo, 3-0. No n'hi ha per endreçar la càmera i marxar? Sí, probablement sí. Però ens queden encara centenars de corredors per fotografiar i hem de posar-hi la mateixa dedicació que hauríem fet amb el primer atleta. Els tres primers ja no tornaran a passar, punt. Per a nosaltres la cursa comença de nou després de cada error. Durant els minuts que vénen en vindran tants i tan junts, que ens serà impossible enquadrar bé, així que haurem de gestionar aquests minuts d'angoixa sense poder comprovar-ne el resultat. A cada foto que mirem per la pantalla, dotzenes d'atletes passaran per davant nostre. Només podem confiar que ho estem fent bé. De nou, no podem decidir les coses que passen -no era la nostra idea que vinguessin tots junts- però sí que podem decidir com encarem els moments més complicats sense perdre la confiança en nosaltres mateixos. De caigudes n'hi ha, sempre. L'aprenentatge és, precisament, una exposició continua als nous reptes on probablement recordem més els dies que les coses no van sortir com esperàvem, que els que sí. A la vida hi ha victòries, i hi ha lliçons.
La resiliència és un denominador comú en la majoria de carreres professionals, siguin de l'àmbit que siguin. També ho és la diligència, la capacitat de focalitzar-nos en un objectiu i deixar de veure els obstacles que ens en separen. Aquell «no matter what» (passi el que passi) de Paul Nicklen a Graham Bensinger en una entrevista que he vist dotzenes de vegades.
A la feina -i a la vida- caure està permès, però aixecar-se és obligatori. L'èxit de moltes històries és precisament la capacitat de mastegar sorra dels seus protagonistes i, tot i això, no desistir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada