Sixers Jersey

En una entrada anterior vaig parlar del redisseny de la imatge corporativa dels Philadelphia Seventy Sixers (76ers) equip professional de la NBA. Ja en aquell moment vaig comentar que probablement el disseny de les noves equipacions es mereixeria una entrada nova. Doncs bé aquesta mateixa setmana han estat presentades.
Reconec que el disseny m’ha sobtat en alguns aspectes. El color era previsible, seguin la línia marcada a la lliga, l’uniforme de local és blanc, i el de visitant del color corporatiu de la franquícia, en aquest cas vermell.
El fet de jugar la majoria de partits a casa vestits de blanc fa que tant uns equips com altres alternin les equipacions durant tota la temporada, fins i tot quan els seus colors representatius no coincidirien.
Els únics detalls del tercer color que trobem a les equipacions són a la part inferior dels pantalons, al coll i les “mànigues”, on veiem aplicades unes franges blaves que recorden molt, al les equipacions de Los Angeles Clippers.
Pel què fa al tema tipogràfic s’ha tornat a mirar endarrera. Si el logotip presenta una tipografia egipciana, en versió “suau” (vèrtexs arrodonits) en les camisetes apareix en versió dura (vèrtexs rectes). Igual que la marca, la camiseta és un redisseny del que ja havia utilitzat l’equip del 1979 al 1991 i utilitza la mateixa tipografia. Ja l’any passat els sixers lluïen una equipació pràcticament idèntica a la dels 80 amb lleugers ajustos tipogràfics per millorar-ne els contragrafismes, com l’estilització del contorn de la lletra per fer-lo més prim. Precisament aquest contorn de la lletra és un dels grans canvis, en la nova equipació desapareix, i les lletres directament “toquen” el color de la camiseta, a la lliga veiem aquesta tècnica aplicada únicament a l'equipació dels eterns Boston Celtics.
Una dada curiosa és que a les dues equipacions hi veiem escrit el nom de sixers, quan generalment a la NBA a les primeres (blanques) i veiem el sobrenom, Grizzlies, Jazz, Wizards, etc. i a les segones (color corporatiu) el nom de la ciutat d’on són.

L’aspecte global de la camiseta és sobri, fins hi tot una mica auster, suposem que buscant una imatge “retro” que retorni a l’equip de la ciutat de la llibertat als gloriosos anys de Moses Malone i Julius Erwing.

Tre Cime di Lavaredo

L’estiu del 2006 vaig estar més de dues setmanes viatjant per 8 països europeus en una magnifica furgoneta Volkswagen T4. La primera parada va ser la regió dels Dolomites a Itàlia, declarada patrimoni de la humanitat per l’UNESCO aquest mateix 2009. Aquesta cadena muntanyosa dels Alps, situada a l’extrem est, a pocs quilometres d’Eslovènia i Àustria, deu el seu nom al Geòleg francés Deodat de Dolomieu, qui al 1791 en va descobrir la composició de la roca. Nosaltres vam passar la nit del 14 al 15 d’agost dormint (amb nevada nocturna inclosa) al peu d’aquestes majestuoses muntanyes, per començar a caminar el matí del dia 15 ja situats.
La visita obligada eren les Tre Cime di Lavaredo, uns increïbles monòlits coneguts en italià com a: Piccola, Cima Grande, i Cima Ovest, i en alemany (per la proximitat amb Àustria) Kleine Zinne, Große Zinne i Westliche Zinne.
Aquestes mateixes roques representatives de la zona nord-est d’Itàlia són les protagonistes d’una de les missions del projecte foto-naturalista Wild-Wonders of Europe. Amb la finalitat de mostrar i defensar la bellesa natural del vell continent, Wild-Wonders ha portat a terme 120 missions en 48 països, protagonitzades per 68 fotògrafs de natura del renom de Vincent Munier, Jari Peltomäki, Sven Začek, Manuel Presti, Stefano Unterthiner, o Diego López. Durant aquests encàrrecs, els fotògrafs han anat explicant les seves experiències al blog del projecte. L’entrada del passat 18 de setembre fa referència als 3 monòlits italians, missió encomanada al fotògraf alemany Frank Krahmer, amb les seves imatge i textos he pogut recórrer de nou aquells meravellosos paisatges alpins.
Mentre observo les seves fotos davant de l’ordinador i embarcat en un concurs de logotips per una associació esportiva de l’estat de North Carolina (E.E.U.U) M’adono de que necessito carregar piles de nou, sortir a la natura (amb càmera o sense) ja sigui per recórrer una de les “Meravelles Salvatges d’Europa” o qualsevol camí de la comarca d’Osona.

We love this game

El meu calendari de fotoperiodista té marcades unes dates on intento “perdrem” en els encàrrecs, oblidar-me de si més tard tinc una foto aquí, o una roda de premsa allà.
Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat a Sant Julià de Vilatorta el 25é Torneig de bàsquet caixa Manlleu, i un any més n’he pogut gaudir “sense presses”. Professionalment ha estat el més actiu, he generat un parell de galeries a elter.net / osona.com, he col·laborat amb les Stockport Lapwings, equip del sud-est de Manchester, i he cobert el partit ACB entre el Futbol Club Barcelona i el Bàsquet Manresa pel Mundo Deportivo.
Però el més important ha estat el debut amb la selecció d’Osona de la meva germana, el temps ha recompensat els seus esforços després de 10 anys de carrera, i avui aquella nena que en els seus inicis marcava a la seva defensora a l’hora d’atacar, és una de les millors “centers” de la comarca, i un orgull per la família.
Felicitats Anderson!

Relació de fotografies:
1. La meva germana (dreta) esperant un rebot en un tir lliure durant el partit de la selecció d’Osona.
2. Encarant la cistella rodejada de rivals.
3. Víctor Sada (FCB) puja la pilota en el partit d’exhibició contra el Bàsquet Manresa.
4. Jordi Trias (FCB) juga d’esquena a cistella.
© fotografies: David Fajula Jufré

See you on the court!