PS: No us perdeu la secció Folguerolencs pel Món amb l'Irma Farrés (Can Mariano). Folgueroles-Calcuta-Katmandú-Liverpool.
dimecres, 27 de desembre del 2017
Fotografia de portada a La Falguera
Després de l'article sobre Minnesota a la secció Folguerolencs pel Món, torno a publicar a la revista municipal de Folgueroles, aquest cop aportant la foto de portada. Una escena hivernal de la Font Trobada.
Igual que ja havia fet anteriorment amb la guia Passejades per Osona. La fotografia original és horitzontal, i abraça també la contraportada.
PS: No us perdeu la secció Folguerolencs pel Món amb l'Irma Farrés (Can Mariano). Folgueroles-Calcuta-Katmandú-Liverpool.
PS: No us perdeu la secció Folguerolencs pel Món amb l'Irma Farrés (Can Mariano). Folgueroles-Calcuta-Katmandú-Liverpool.
dissabte, 11 de novembre del 2017
Fotografiar en condicions de fred
Moltes de les meves fotografies són fetes abans de la sortida del sol o després de la posta. La llum sol ser magnífica, i la sensació, la d’haver aprofitat tota l’energia lumínica del dia. Fotografiar el solstici d’estiu des dels Munts amb màniga curta no és cap sacrifici. Ara bé, esperar que baixi la llum a -20º a la vora del riu Sant Llorenç per fer aquella fotografia que havies visualitzat, és igual d’enriquidor que estar als Munts un vespre de juny, però una mica més sofert.
Un viatge hivernal al Canadà, tres als Alps, una tardor avançada a tocar de l’Àrtic i un any vivint a Sant Joan, m’han ajudat a configurar un fons d’asmari que m’ha permès viure i fotografiar en un rang de 60º de diferència (-30/+30).
Calçat
Aquest és un punt clau, ja que representa la nostra única superfície de contacte amb un element que estarà “molt fred” en els millors casos i “sota zero” en la resta. Jo des de fa anys utilitzo botes de muntanya de la marca balear Bestard, són molt confortables i absolutament resistents. A més a més, aquesta tardor han presentat la tecnologia Arctic Grip que facilita l’adherència sobre superfícies lliscants.
Tronc, braços i cames
Portar malles tèrmiques com a primera capa conserva gran part de la nostra escalfor corporal. La capa exterior pot variar segons la temperatura, però generalment uns pantalons i una bona dessuadora/camisa seran suficients, i sobre d’aquesta última una jaqueta amb caputxa. És important en aquest punt fer referència a la nostra activitat física; la fotografia de paisatge generalment comporta molta estona en un mateix punt, però a vegades l’accés a aquest punt és després d’una caminada d’una hora i mitja. Això es tradueix en despesa energètica i un escalfament del cos que fa que quan arribem al lloc difícilment tinguem fred, però al cap de vint minuts potser sí. Si abans de començar a fer fotos hem de caminar gaire, és aconsellable guardar alguna peça per posar-nos quan establim el camp base i anar jugant amb les capes segons les nostres pròpies sensacions.
Aquest punt es mereixeria una entrada a part, ja que les mans són el punt on la comoditat es contraposa amb l’eficàcia. Uns guants d’alpinista ens mantindran les mans calentes, però amb aquells dits d’elefant premerem els botons de tres en tres.
Després de forces proves, les meves alternatives són dues; per a entorns de fred moderat utilitzo guants hivernals de ciclisme. Són prims i ens permeten fer qualsevol moviment de precisió, fins i tot porten una superfície especial a la punta dels dits polze i índex per a poder utilitzar pantalles tàctils (heu provat mai de fer anar el mòbil amb guants de llana?) i per a casos de més fred, utilitzo guants de folre polar sense les puntes dels dits, que es tapen i destapen amb una part cosida a l’exterior que agrupa quatre dits (tots excepte el polze) fent estiguin junts la majoria del temps.
Per a casos de fred molt intens uns guants d’esquí/alpinisme ens faran servei especialment en moment on no necessitem fer activitats molt precises (e. g. prémer el disparador). En aquests casos es fa una primera capa amb un guant molt prim (per evitar treure’ns el gruixut i tenir la pell exposada) i durant la majoria del temps portar els dos parells posats.
Cap
si –com jo- no teniu els cabells de Julius Erving és molt important
protegir el cap, ja que es una zona des d’on podem arribar a perdre fins a un 20%
d’escalfor corporal. Gorros de llana, caputxa o ambdues coses alhora depenent dels
casos. Bufandes i tapaboques seran les millors opcions per al coll.
Combinació
Per aconseguir el màxim rendiment de totes aquestes peces, és molt important saber-les combinar (no, no parlo de colors), que es sobreposin les unes amb les altres és fonamental. Els mitjons per sobre les malles que també s’han de falcar entre elles, com les mànigues de la jaqueta, que han de ser prou llargues com per tapar una part del guants. Per pocs que siguin, els centímetres quadrats de pell exposada seran els més sensibles.
Per aconseguir el màxim rendiment de totes aquestes peces, és molt important saber-les combinar (no, no parlo de colors), que es sobreposin les unes amb les altres és fonamental. Els mitjons per sobre les malles que també s’han de falcar entre elles, com les mànigues de la jaqueta, que han de ser prou llargues com per tapar una part del guants. Per pocs que siguin, els centímetres quadrats de pell exposada seran els més sensibles.
Al cap i a la fi
tot això es redueix a una qüestió de benestar i comoditat. Que estiguem bé és
el primer pas perquè ens puguem concentrar en el nostre objectiu i que la
nostra única preocupació sobre les condicions meteorològiques, sigui com
representar-les en una fotografia.
diumenge, 17 de setembre del 2017
Sobre la cultura del bàsquet a Eslovènia
Si a Eslovènia hi ha un esport nacional, sense cap mena de dubte és el cant coral. En salts d'esquí es defensen prou bé (Peter Prevc va guanyar la Copa del Món el 2016) però el bàsquet, el "košarka", és el més popular de tots.
Cada estiu
centenars de nens i nenes assisteixen a les dotzenes de
campus que hi ha
repartits pel país, el més gran d'ells el de Postojna (foto). Per on han passat molts dels
jugadors que han acabat representant
a la selecció absoluta.
No recordo cap viatge a SLO on no hagi acabat parlant de bàsquet. A vegades amb resignació, recordant la remuntada de Grècia als quarts de final de l'Eurobasket 2007. Aquella llosa va pesar durant anys fent creure als aficionats que era una qüestió més mental que física. També hem tingut converses esperançadores, com quan a l'estiu del 2013 es preparaven per acollir la competició al seu país. Però el denominador de tots els moments ha estat l'estimació sincera cap a l'esport de la cistella. Com quan en Boris, un carter de mitjana edat m'explicava amb els ulls il·luminats com de petits havien de retirar amb pales la neu de les pistes del seu Tolmin natal. Sempre he pensat que aquesta escena d'uns nens jugant a bàsquet una gèlida tarda d'hivern era la "fotografia perfecta" de la cultura del bàsquet a Eslovènia. Un país petit que estima el que fa per sobre dels resultats que n'obté.
dimecres, 6 de setembre del 2017
Curs de narrativa fotogràfica a Vic
"Les històries són a les fotografies el mateix que les ànimes són a les persones" - Tony Wu
Curs per aprendre a crear imatges comunicatives, fotografies "que parlin". Buscarem els elements que fan que una imatge connecti amb nosaltres (o amb el nostre públic) a través d'exercisis pràctics i l'anàlisi d'obres de grans autors de la fotografia documental.
Temari:
·Els quatre estadis de l'aprenentatge
·Com llegim les fotografies?
·Elements del relat fotogràfic
·La importància del concepte
·El color com a element transversal
·La composició (forma i format)
·Psicologia de la Gestalt
·Tècniques de càmera
·El desenfoc inclusiu
·Subjecte i entorn
·Llei causa efecte
·La força del costum (anàlisi de la història de Miss Sarajevo)
·Autoretrats sense ser-hi
·Un país sencer en una sola fotografia
·Construcció d'un relat coherent
·El reportatge fotogràfic
Horari:
Els dijous de 18:00 a 19:30 i de 19:30 a 21:00h.
Inici:
Dijous 28 de setembre
Preu:
35 € (10 sessions)
Inscripcions:
Del 12 al 22 de setembre s’obren el dimarts 12 de setembre a les 16h
Llocs per inscriure’s:
Presencialment als CCVIC de dilluns a divendres de 9h a 13h i de 16h a 20h o per internet a www.vic.cat/ccvic
Més info:
http://www.vic.cat/ccvic/santa-anna/tallers/narrativa-fotografica
dilluns, 31 de juliol del 2017
La llum del Nord
Quan estava
acabant els meus estudis de Disseny Gràfic, vaig exposar al meu professor de
fotografia la meva intenció d’associar-me al Grup Fotogràfic Manlleu. La seva
resposta no podia ser més contundent “és el millor que pots fer”. Dotze anys i
tres associacions fotogràfiques després, sovint penso amb la sentència de
l’Ignasi.
Una associació fotogràfica s’estableix sobre tres potes; la fotografia, l’associacionisme i el territori al qual representa. La primera és lògica i és la principal diferència entre nosaltres i una associació de puntaires. Les altres dues però, ja són més especials. Amb més de quaranta associacions, Sant Joan és un cor cultural i segurament un dels municipis amb més “entitats per càpita” de Catalunya, això ho puc dir objectivament des de l’òptica de qui no ha viscut sempre al poble. No és corporativisme, quan fa una mica més d’un any vam inaugurar l’exposició “Santjoanins” i vaig veure la rebuda que tenia, sabia que l’únic que feia falta perquè hi hagués una associació fotogràfica al poble era que algú ho proposés. Ara, amb el Grup Fotogràfic Abadesses navegant a velocitat de creuer, parem cada quinze dies al Bar el Centre per a acollir nous socis d’arreu de la comarca.
Una associació fotogràfica s’estableix sobre tres potes; la fotografia, l’associacionisme i el territori al qual representa. La primera és lògica i és la principal diferència entre nosaltres i una associació de puntaires. Les altres dues però, ja són més especials. Amb més de quaranta associacions, Sant Joan és un cor cultural i segurament un dels municipis amb més “entitats per càpita” de Catalunya, això ho puc dir objectivament des de l’òptica de qui no ha viscut sempre al poble. No és corporativisme, quan fa una mica més d’un any vam inaugurar l’exposició “Santjoanins” i vaig veure la rebuda que tenia, sabia que l’únic que feia falta perquè hi hagués una associació fotogràfica al poble era que algú ho proposés. Ara, amb el Grup Fotogràfic Abadesses navegant a velocitat de creuer, parem cada quinze dies al Bar el Centre per a acollir nous socis d’arreu de la comarca.
Ben mirat, més que un creuer potser la nostra associació seria més una Arca de Noè, amb una parella de cada espècie. Tenim fotògrafes que destaquen per la seva visió creativa, fotògrafs de natura forjats a base de passar-se hores i hores a la muntanya o als aiguamolls, una corresponsal a Londres i fins i tot un soci que fa una combinació preciosa de macrofotografia de natura amb figuretes de modelisme. Però la nostra missió no és mirar cap a dins i adular les nostres pròpies obres, sinó mirar cap a fora; acollir a aficionats de la fotografia d’arreu de la comarca i projectar Sant Joan al món.
Aquest estiu, quan volteu “per fora el poble” (això inclou des de la Collada de Santigosa fins a l’Antàrtida) compartiu les vostres fotografies amb l’etiqueta #SantjoaninsPelMón i ajudeu-nos a consolidar aquest projecte tan engrescador anomenat Grup Fotogràfic Abadesses, que com totes les associacions del poble, vingueu o no a les reunions, també és vostre. Benvinguts al Temple.
divendres, 23 de juny del 2017
Folguerolencs pel món: Gemma Puntí
Article publicat a la secció "Folguerolencs pel món" de l'edició núm. 46 de La Falguera.
Em dic David Fajula i tot i no viure a Folgueroles, cada setmana vinc un parell de cops a visitar els avis; sóc el nét d’en Quico i la Pepeta de Can Punxes, tot i que probablement a qui més conegueu de casa sigui el meu tiet, en Josep Jufré. No, el ciclista no, el paleta.
Em dedico a la fotografia, concretament a la fotografia editorial, que té com a destí diaris, llibres i revistes. Des de fa uns anys he començat un projecte personal; un llibre que documenti el lligam del poble eslovè amb la seva muntanya nacional, el Triglav. Pronunciat TRI-glau i que literalment significa “tres caps”. I aquí, al voltant d’aquesta muntanya que seria la suma del Canigó, Montserrat i el Pedraforca per a nosaltres, hi ha la raó per la qual escric aquestes línies.
Des d'un principi volia que el meu projecte s'apartés de les postals alpines, no era qüestió de fer un –altre- llibre només amb paisatges espectaculars. La meva intenció és mostrar el lligam social, les llegendes i la vida de la gent que des de fa segles té en aquesta paret de granit el far d'una pàtria sovint silenciada. Així, el 2013 vaig començar a visitar comunitats eslovenes a l'estranger, i ho vaig a fer a Toronto, al Canadà i a l'hivern. On em van rebre amb els braços oberts i em van acomiadar dient-me que a l'estiu, amb cinquanta graus més de temperatura i el Llac Ontàrio desglaçat, allò encara era més maco. Amb la promesa de tornar i la sensació que una mica de mi es quedava allà, vaig creuar l'Atlàntic d'oest a est. Tres anys i dos estius a Eslovènia després, tornava a visitar a en Darko, la Maria i a fer una projecció fotogràfica a la residència per a gent gran Dom Lipa ("la casa del til·ler") on la majoria d'usuaris són d'origen eslovè i comentaven emocionats la seva infància a través de les meves fotografies. Al mateix ser a Ontàrio, i tenint un amic de la colla a Alberta, a només 3500 km de distància, vaig pensar que seria una llàstima no anar-lo a visitar. Però sobretot, entremig d'aquestes dues províncies, hi havia un lloc amb una comunitat eslovena important i un magnetisme molt gran per a mi, Minnesota.
Mentre començava a establir contactes amb la comunitat d'allà i després d'un copiós dinar de la iaia Pepeta, vaig llegir en aquesta mateixa revista que hi havia una noia de Folgueroles de nom Gemma que vivia allà des de feia tretze anys, cosa que vaig interpretar com un senyal de que aquell era l'any per visitar l'Estat dels 10.000 Llacs. Aquella mateixa tarda vaig buscar un email de contacte amb ella i li vaig demanar si sabia res de Pierz, un poble de la mida de Tavèrnoles fundat per un Mossèn eslovè fa gairebé dos-cents anys. La Gemma de Pierz no en sabia res, però la seva resposta va ser tan efusiva que em va acabar de convèncer i un assolellat dimecres de setembre aterrava a Minneapolis.
Allà vaig descobrir pobles de dos-cents habitants repartits entre dos cognoms eslovens, on una colla de gent m'esperava a la rectoria per parlar-me de les seves arrels. Allà, al mig de les Grans Planes d'Amèrica del Nord, els avantpassats d'aquestes persones provinents dels Alps Julians van construir una llar on establir-se després d'èpics viatges per creuar l'Atlàntic amb l'esperança d'un futur millor com a únic equipatge. I entre viatge i viatge per carreteres secundàries escortades per llacs i extenses zones de pastura, vaig tenir temps per conèixer a la Gemma Puntí.
La vida que fa la Gemma allà no cal que us l'expliqui, ella mateixa ho va fer en aquestes pàgines. El que sí que us puc dir és que vaig trobar una folguerolenca encantadora i plenament adaptava a la vida del Midwest. Tant, que a vegades se li escapen expressions angleses en català, combinades amb expressions catalanes traduïdes a l'anglès, que fan que els seus amics no entenguin res del que diu. A nosaltres ens passa el mateix amb en Valdi, un amic de la Gemma d'origen dominicà que combinant l'espanyol i l'anglès crea un llenguatge propi que ens desconcerta i ens fa riure a parts iguals.
Mentre dediquem el dissabte a la tarda a pedalar per Minneapolis, la Gemma em demana per amics comuns que no sabíem ni que compartíem. Coneix tots els racons de la ciutat i fem un dinar-berenar-sopar en un asiàtic on ella no ha ni de demanar què vol. Al vespre em convida a una festa d'aniversari al més pur estil minnesotan. Camisa de quadres, una foguera i una guitarra per cantar cançons de Bob Dylan sota la tranquil·litat d'un cel estrellat. No necessitem res més per ser feliços.
Minnesota és un bon lloc per viure, tan bo com qualsevol altre. Està apartada dels neons de Nova York i dels escenaris de La La Land de la Costa Oest. L'etiqueta rural va associada des de fa dècades al que probablement és el més canadenc –juntament amb Alaska- dels estats nord-americans. És un lloc on els pagesos es queixen que els paguen malament els vedells, i un dels pocs llocs del món on quan he trobat a algú que tenia vaques i li he demanat si coneixia a en Lluís Serrat, m'ha respost que no. Aquesta etiqueta de ser un lloc poc atractiu, de "no tenir res per veure", pesa fins i tot entre els mateixos ciutadans. Mentre fem cua per pujar a l'avió una dona veu el meu passaport i em demana sorpresa per què vinc aquí essent de Barcelona. Segurament aquest sigui un peatge que ha hagut de pagar la Gemma, viure a més de mil quilòmetres de Nova York fa que difícilment algú que visita la ciutat que mai dorm, s'atansi a saludar-te aprofitant que és al país on vius.
Avui en dia però, Minneapolis és una ciutat jove i vital, plena de ciclistes urbans que aprofiten cada tarda de sol de finals d'estiu, conscients que d'aquí a uns mesos el panorama a les vores del Mississipí serà molt diferent. L'etiqueta de ser poc cool s'ha diluït donant rellevància a un altre tòpic recurrent, el fred. Mentre em tornen a l'alberg l'Adam em descriu la sensació de passar sis mesos sota zero amb una curiosa sentència "a Minnesota tenim dues estacions, l'hivern i la construcció". L'impossibilitat de fer obres durant els mesos més freds de l'any fa que l'estiu sigui un bullici d'obrers a diversos carrers propers al downtown, entre ells, el parc que acull la icònica Cherry and Spoon, una cullera blanca de nou metres amb una cirera a la punta. Sense aquesta imatge, el meu reportatge fotogràfic de la ciutat queda orfe de l'escena més fotografiada de les Twin Cities. Però de nou, me n'adono que el millor que m'enduc d'aquí no són les fotografies, sinó les tardes a la carretera amb en John, buscant assentaments eslovens i cabussons als llacs dels afores de Saint Cloud, els sopars amb en Miro Medved i la seva senyora, i per descomptat, la generositat de la Gemma.
El poeta i Premi Nobel irlandès Seamus Heaney va dir "Si tens un passat amb fortes relacions personals i afectives, ets una persona lliure. Pots anar allà on vulguis, sabent que allà on pertanys sempre tindràs un lloc a on tornar". I jo, mentre volo cap a l'oest sumant franges horàries i restant dies al meu viatge, penso que la Gemma Puntí, és una de les persones més lliures que mai he conegut.
Em dic David Fajula i tot i no viure a Folgueroles, cada setmana vinc un parell de cops a visitar els avis; sóc el nét d’en Quico i la Pepeta de Can Punxes, tot i que probablement a qui més conegueu de casa sigui el meu tiet, en Josep Jufré. No, el ciclista no, el paleta.
Em dedico a la fotografia, concretament a la fotografia editorial, que té com a destí diaris, llibres i revistes. Des de fa uns anys he començat un projecte personal; un llibre que documenti el lligam del poble eslovè amb la seva muntanya nacional, el Triglav. Pronunciat TRI-glau i que literalment significa “tres caps”. I aquí, al voltant d’aquesta muntanya que seria la suma del Canigó, Montserrat i el Pedraforca per a nosaltres, hi ha la raó per la qual escric aquestes línies.
Des d'un principi volia que el meu projecte s'apartés de les postals alpines, no era qüestió de fer un –altre- llibre només amb paisatges espectaculars. La meva intenció és mostrar el lligam social, les llegendes i la vida de la gent que des de fa segles té en aquesta paret de granit el far d'una pàtria sovint silenciada. Així, el 2013 vaig començar a visitar comunitats eslovenes a l'estranger, i ho vaig a fer a Toronto, al Canadà i a l'hivern. On em van rebre amb els braços oberts i em van acomiadar dient-me que a l'estiu, amb cinquanta graus més de temperatura i el Llac Ontàrio desglaçat, allò encara era més maco. Amb la promesa de tornar i la sensació que una mica de mi es quedava allà, vaig creuar l'Atlàntic d'oest a est. Tres anys i dos estius a Eslovènia després, tornava a visitar a en Darko, la Maria i a fer una projecció fotogràfica a la residència per a gent gran Dom Lipa ("la casa del til·ler") on la majoria d'usuaris són d'origen eslovè i comentaven emocionats la seva infància a través de les meves fotografies. Al mateix ser a Ontàrio, i tenint un amic de la colla a Alberta, a només 3500 km de distància, vaig pensar que seria una llàstima no anar-lo a visitar. Però sobretot, entremig d'aquestes dues províncies, hi havia un lloc amb una comunitat eslovena important i un magnetisme molt gran per a mi, Minnesota.
Mentre començava a establir contactes amb la comunitat d'allà i després d'un copiós dinar de la iaia Pepeta, vaig llegir en aquesta mateixa revista que hi havia una noia de Folgueroles de nom Gemma que vivia allà des de feia tretze anys, cosa que vaig interpretar com un senyal de que aquell era l'any per visitar l'Estat dels 10.000 Llacs. Aquella mateixa tarda vaig buscar un email de contacte amb ella i li vaig demanar si sabia res de Pierz, un poble de la mida de Tavèrnoles fundat per un Mossèn eslovè fa gairebé dos-cents anys. La Gemma de Pierz no en sabia res, però la seva resposta va ser tan efusiva que em va acabar de convèncer i un assolellat dimecres de setembre aterrava a Minneapolis.
Allà vaig descobrir pobles de dos-cents habitants repartits entre dos cognoms eslovens, on una colla de gent m'esperava a la rectoria per parlar-me de les seves arrels. Allà, al mig de les Grans Planes d'Amèrica del Nord, els avantpassats d'aquestes persones provinents dels Alps Julians van construir una llar on establir-se després d'èpics viatges per creuar l'Atlàntic amb l'esperança d'un futur millor com a únic equipatge. I entre viatge i viatge per carreteres secundàries escortades per llacs i extenses zones de pastura, vaig tenir temps per conèixer a la Gemma Puntí.
La vida que fa la Gemma allà no cal que us l'expliqui, ella mateixa ho va fer en aquestes pàgines. El que sí que us puc dir és que vaig trobar una folguerolenca encantadora i plenament adaptava a la vida del Midwest. Tant, que a vegades se li escapen expressions angleses en català, combinades amb expressions catalanes traduïdes a l'anglès, que fan que els seus amics no entenguin res del que diu. A nosaltres ens passa el mateix amb en Valdi, un amic de la Gemma d'origen dominicà que combinant l'espanyol i l'anglès crea un llenguatge propi que ens desconcerta i ens fa riure a parts iguals.
Mentre dediquem el dissabte a la tarda a pedalar per Minneapolis, la Gemma em demana per amics comuns que no sabíem ni que compartíem. Coneix tots els racons de la ciutat i fem un dinar-berenar-sopar en un asiàtic on ella no ha ni de demanar què vol. Al vespre em convida a una festa d'aniversari al més pur estil minnesotan. Camisa de quadres, una foguera i una guitarra per cantar cançons de Bob Dylan sota la tranquil·litat d'un cel estrellat. No necessitem res més per ser feliços.
Minnesota és un bon lloc per viure, tan bo com qualsevol altre. Està apartada dels neons de Nova York i dels escenaris de La La Land de la Costa Oest. L'etiqueta rural va associada des de fa dècades al que probablement és el més canadenc –juntament amb Alaska- dels estats nord-americans. És un lloc on els pagesos es queixen que els paguen malament els vedells, i un dels pocs llocs del món on quan he trobat a algú que tenia vaques i li he demanat si coneixia a en Lluís Serrat, m'ha respost que no. Aquesta etiqueta de ser un lloc poc atractiu, de "no tenir res per veure", pesa fins i tot entre els mateixos ciutadans. Mentre fem cua per pujar a l'avió una dona veu el meu passaport i em demana sorpresa per què vinc aquí essent de Barcelona. Segurament aquest sigui un peatge que ha hagut de pagar la Gemma, viure a més de mil quilòmetres de Nova York fa que difícilment algú que visita la ciutat que mai dorm, s'atansi a saludar-te aprofitant que és al país on vius.
Avui en dia però, Minneapolis és una ciutat jove i vital, plena de ciclistes urbans que aprofiten cada tarda de sol de finals d'estiu, conscients que d'aquí a uns mesos el panorama a les vores del Mississipí serà molt diferent. L'etiqueta de ser poc cool s'ha diluït donant rellevància a un altre tòpic recurrent, el fred. Mentre em tornen a l'alberg l'Adam em descriu la sensació de passar sis mesos sota zero amb una curiosa sentència "a Minnesota tenim dues estacions, l'hivern i la construcció". L'impossibilitat de fer obres durant els mesos més freds de l'any fa que l'estiu sigui un bullici d'obrers a diversos carrers propers al downtown, entre ells, el parc que acull la icònica Cherry and Spoon, una cullera blanca de nou metres amb una cirera a la punta. Sense aquesta imatge, el meu reportatge fotogràfic de la ciutat queda orfe de l'escena més fotografiada de les Twin Cities. Però de nou, me n'adono que el millor que m'enduc d'aquí no són les fotografies, sinó les tardes a la carretera amb en John, buscant assentaments eslovens i cabussons als llacs dels afores de Saint Cloud, els sopars amb en Miro Medved i la seva senyora, i per descomptat, la generositat de la Gemma.
El poeta i Premi Nobel irlandès Seamus Heaney va dir "Si tens un passat amb fortes relacions personals i afectives, ets una persona lliure. Pots anar allà on vulguis, sabent que allà on pertanys sempre tindràs un lloc a on tornar". I jo, mentre volo cap a l'oest sumant franges horàries i restant dies al meu viatge, penso que la Gemma Puntí, és una de les persones més lliures que mai he conegut.
divendres, 6 de gener del 2017
Sortida fotogràfica a Serra Cavallera
Sortida fotògrafica a diferents indrets d'aquesta serralada que divideix les valls del Ter i del Freser.
Data: Dissabte 28 de gener
Horari: 8:30 - 13:30h
Preu: 35€
Informació i inscripcions: info@davidfajula.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
