The language of music

“Have a nice journey back.” With this sentence I said goodbye to dozens of participants in the Cantonigròs International Music Festival.

Year after year, hundreds of people from all continents, come & share, dances, songs, and smiles, in this small town of Cabrerès, which during four days becomes a metropolis of culture.

One of the best assignments I got on my photojournalist calendar. A chance to know people from countries I’ve never been. All, in a superb natural environment.

Members of Pražská Kantiléna Choir, hoist the Czech Republic flag in front of Ayats cliff. © David Fajula Jufré

Singin' in the Rain

Catedral de Notre-Dame, Estrasburg / Alsàcia

Petzl e+LITE

Mai havia tingut un frontal propi, n’havia utilitzat d’algun company, però no m’acabaven de convèncer. Almenys fins el punt de plantejar-me comprar-ne un. Ara la cosa ha canviat, els Reis d'Orient van ser generosos, i amb l’arribada del bon temps he trobat en aquesta petita llanterna el complement perfecte a la llum posterior del casc de la bicicleta, una manera segura de pedalar en les sortides que s’allarguen més enllà de la posta de sol.

El PETZL e+LITE m’aporta una font extra de llum, blanca o vermella, intermitent o continua. Compta amb una pinça tipus “clip" que aferra la llanterna a viseres o corretges, i un braç articulat que permet il·luminar en qualsevol direcció. Tot això dins de tant sols 28 grs de pes.

A part de les aportacions lumíniques, aquesta petita font de llum, adjunta a la corretja un xiulet amb la il·lustració de com és demana auxili en codi Morse, que espero no haver d’utilitzar mai.

Devotion

Bufen vents de bonança pel FCBarcelona, si l’equip de Pep Guardiola depèn de si mateix per proclamar-se campió de lliga diumenge que ve, ahir la secció de bàsquet va aconseguir la seva segona Eurolliga a París. Un EQUIP en majúscules, un bloc compacte on cada jugador accepta i compleix el seu rol a la perfecció. Joves com Ricky Rubio, es complementen amb veterans com Gianluca Basile que als seus 35 anys complia ahir el seu somni. Nouvinguts com Lorbek, Morris, Mickeal, o Ndong, s’adapten perfectament a les rotacions, i han demostrat l’encert de Joan Creus a la secretaria tècnica. Liderats a la pista per un Juan Carlos Navarro que fa mèrits per convertir-se en el millor jugador de la història del Barça, i dirigits magistralment per Xavi Pascual, aquest equip s’encamina cap a completar la millor temporada de la seva història.
He coincidit un parell de vegades amb l’entrenador del FCB de bàsquet, i sempre m’ha transmès una imatge de serenor i educació impecables. El que fa uns mesos era “el segon d’Ivanovic” és ara el millor entrenador d’Europa, una persona fidel al seu estil de joc, i sobretot responsable. En resposta a si “-París li deu una Eurolliga al Barça?”, l’entrenador de Gavà responia “-no, el Barça li deu una Eurolliga a la seva afició”.

Davant tenien un altre gran equip, al que jo des del setembre veia a la Final Four, l’Olympiacos de Theodoros Papaloukas, un metrònom a l’hora de controlar el tempo dels partits, liderant a un grup de talents com Teodosić, que abandera la nova generació de jugadors serbis. Schortsanitis, Childress, o Vujcic. Als que a principis de temporada es va afegir Linas Kleiza, un gran jugador que va ignorar els cants de sirena de la NBA per venir a Europa a jugar minuts d’alta intensitat.

De la final d’ahir em quedo amb les llàgrimes de Basile, el català de Jaka Lakovic, o l’expressió de Navarro abans de rebre el trofeu com a MVP, però sobretot amb l’alegria de Xavi Pascual al finalitzar el partit.

També recordo les paraules de Marc Mundet a RAC1, desitjant que els Lakers guanyin la NBA, i el proper octubre puguem veure una “Intercontinental” de bàsquet a Barcelona. A veure si és veritat..

Bagpacking

Divendres passat el fotoperiodista nord-americà Stephen Alvarez comentava en una entrada al seu blog com transporta el seu equip fotogràfic durant el nou encàrrec a París. Anteriorment Alvarez ja havia explicat el ritual que segueix per destriar què s’endú, i què deixa a Tennessee. Fins hi tot el passat 30 de novembre va dedicar una entrada integrament a analitzar cinc bosses pel transport d’equips fotogràfics. Una part important per un fotògraf, que moltes vegades queda en un segon pla, darrera del cossos, objectius, o trípodes. Jo personalment treballo amb tres bosses completament diferents, amb la intenció de poder abraçar un ventall més ampli de possibles situacions.



Vantage
Una bossa d’espatlla de petit tamany, comprada fa molts anys i curtida en mil batalles. Ideal per dur un equip reflex petit (angular + flaix) amb compartiments per llibretes, telèfon mòbil, bateries, filtres, o altres utensilis de mida petita.

Lower Pro Mini Trekker AW
Una clàssica motxilla de fotografia, un o dos cossos, varis objectius (inclosos teleobjectius curts) multitud de butxaques per varis utensilis. Suport per trípode i coberta all weather cover per pluja. Puc transportar gairebé tot el meu equip, la joia de la corona.

Abus ST 450 KF Traveller
Una bossa realment versàtil, capacitat per un equip reflex petit (angular + flaix) amb un suport fix ancorat al manillar la puc subjectar a la bicicleta de forma ferma i segura. Apart, quan “aparco” puc endur-me la bossa a l’espatlla gràcies a una corretja fàcil de col•locar. Ve equipada amb suport per col·locar plànols, butxaca exterior per telèfon mòbil, i coberta impermeable.

Tres bosses de fotografia, per a tres conceptes diferents. Un tema poc glamurós però de gran importància.

SALT

Escric aquesta entrada mentre una incessant nevada col·lapsa a mig país, carreteres tallades, gent alarmada, escoles tancades, i jo sense càmera de fotos. Divendres vaig deixar l’equip a casa del propietari del terreny on estem treballant en un reportatge, amb la intenció de no haver d’anar carregat avui a les 8 del matí. “-segur que no la necessitaràs?” em preguntava divendres, i jo sense haver vist la previsió meteorològica responia que no. Un error que espero arreglar abans que la neu no es fongui.

La intenció d’aquesta entrada no és fer una crònica meteorològica, sinó escriure sobre el fotògraf i cineasta australià Murray Fredrericks, i la feina que desenvolupa en un entorn diametralment diferent al que ara mateix veig per la finestra.

Fredericks ha invertit 6 anys i nombrosos viatges per il·lustrar la vida en un dels racons més austers del planeta el llac salat Eyre, un extraordinari ecosistema a l’interior d’Austràlia, situat a 700 quilometres al nord d’Adelaide i 15 metres sota el nivell del mar. La seves imatges, els medis de transports, i les inclemències a les que es veu exposat m’han recordat a les travesses en solitari del company Sergi Fernández Tolosa.

Les hores de gravació d’aquestes estades han quedat recopilades en un extraordinari documental anomenat SALT. Premiat en la seva categoria als festivals de Melbourne i Atlanta. També de forma paral·lela s’ha fet una edició de fotografies i timelapses extrets d’aquest paisatge més propi de la lluna que del nostre planeta.

Una mostra més de bellesa en un lloc aparentment buit.

Vells propòsits, nous projectes

A més de 9000 km i 9 franges horàries de casa meva s’edita una de les meves darreres publicacions, el rotatiu rus Vladivostok Times.
Vladivostok, la última parada del mític tren transsiberià, i la propera del Fotoprix Vic Tennis Taula. Una ciutat oberta al mar del japó i a les col·laboracions fotogràfiques en un esport que allà mou a milers de persones. De moment l’eliminatòria queda oberta amb un lleuger avantatge per l’equip vigatà.
Un [dels molts] propòsits professionals d’aquesta temporada 2009-10 era la publicació en mitjans internacionals, de moment aquesta és la tercera. A l’espera del resultat de tornada, somio amb algun dia cobrir un esdeveniment esportiu “allà”, acompanyar a l’equip en un desplaçament europeu, veure i viure aquest esport d’una altra manera ni que sigui durant unes intenses hores.



*Gràcies a l’Anna Kravchenko per ser el meu enllaç a l’extrem orient.
спасибо Анна Кравченко
Здоровье