© il·lustració: Marta Ramírez Baró.
Comença el compte enrere.... i apareixen els primers símptomes de vertigen.
dimarts, 3 de novembre del 2009
diumenge, 18 d’octubre del 2009
La vida puede ser maravillosa
Amb aquesta frase s’acomiadava el passat 20 de setembre Andres Montes (Madrid, 1956-2009) a la Sexta, després de que espanya guanyés el seu primer Eurobasket.
De mare cubana i pare gallec, va ser un dels referents en les retransmissions esportives espanyoles durant l’última dècada. D’estil apassionat i descarat, a vegades se’l criticava sense raó, dient que no sabia fer res més que posar mots als jugadors, tot i que en incomptables vegades havia demostrat la seva cultura “la próxima vez que me entrevistes, te voy a responder en catalán” comentava a Jordi Robirosa en una entrevista.
A mitjans dels noranta, quan poca gent apostava per la NBA a espanya, ell juntament amb Antoni Daimiel i Santiago Segurola, retransmetien partits en directe a hores intempestives, molt abans de que desembarques a la millor lliga del món espanyols com Pau Gasol, José Manuel Calderón, o Jorge Garbajosa.
Lector incansable, l’apassionaven temes com el Castrisme, la transició espanyola, la revolució cultural de Mao, el conflicte vasc o Martin Luther King “Tengo un montón de bibliografía sobre esos temas. Me interesa el viejo socialismo de los países del Telón de Acero. He estado 27 veces en Zagreb y he sido de los primeros europeos en visitar Kaunas, en Lituania.” Comentava en una entrevista al diari el Mundo el passat 2006.
Les mostres de la seva cultura quedaven demostrades en els seus comentaris sobre música, (tenia un arxiu de més de 5000 CD’s) cinema, o geografia.
De carismàtica estampa, amb camises i armilles impecables, ulleres rodones, la característica “pajarita” i el cap afaitat, “tengo el pelo de Jimmy Hendrix” responia a Juanma Iturriaga en una retransmissió. Montes va ser la digna imatge d’un geni i figura. Declarat seguidor de l’Atlético de Madrid, i dels New York Knicks, també admirava la grandesa del barça “el himno del Barça es al fútbol, lo que el satisfaction de los Rolling Stones es al Rock & Roll” li deia al periodista català Jordi Robirosa.
El seu diccionari no tenia fi, improvisava a cada partit, i a la seva eterna imatge quedaran lligades expressions com: Amarrategui blues, ¿Donde están las llaves Salinas?, Ayer tuve un sueño..., Cortocircuitos S.L., Gepetto Brothers, ¡Wilma, ábreme la puerta!, Hoy te quiero más que ayer pero menos que mañana, Ra-ta-ta-ta-ta-t-á!!! Tiempo de Miller tiempo de un Killer, Multiusos Garbajosa, Raza blanca: tirador, “Luke Skywalker” Ridnour, i un llarg etcètera que fins i tot el diari Marca havia recopilat en un diccionari.
Serveixi aquesta entrada per fer un petit homenatge a un gran home.
Tú nos lo dijiste Andrés, “la vida puede ser maravillosa”. Y nos dejaste la eterna pregunta ¿porqué todos los jugones sonreís igual?
De mare cubana i pare gallec, va ser un dels referents en les retransmissions esportives espanyoles durant l’última dècada. D’estil apassionat i descarat, a vegades se’l criticava sense raó, dient que no sabia fer res més que posar mots als jugadors, tot i que en incomptables vegades havia demostrat la seva cultura “la próxima vez que me entrevistes, te voy a responder en catalán” comentava a Jordi Robirosa en una entrevista.
A mitjans dels noranta, quan poca gent apostava per la NBA a espanya, ell juntament amb Antoni Daimiel i Santiago Segurola, retransmetien partits en directe a hores intempestives, molt abans de que desembarques a la millor lliga del món espanyols com Pau Gasol, José Manuel Calderón, o Jorge Garbajosa.
Lector incansable, l’apassionaven temes com el Castrisme, la transició espanyola, la revolució cultural de Mao, el conflicte vasc o Martin Luther King “Tengo un montón de bibliografía sobre esos temas. Me interesa el viejo socialismo de los países del Telón de Acero. He estado 27 veces en Zagreb y he sido de los primeros europeos en visitar Kaunas, en Lituania.” Comentava en una entrevista al diari el Mundo el passat 2006.
Les mostres de la seva cultura quedaven demostrades en els seus comentaris sobre música, (tenia un arxiu de més de 5000 CD’s) cinema, o geografia.
De carismàtica estampa, amb camises i armilles impecables, ulleres rodones, la característica “pajarita” i el cap afaitat, “tengo el pelo de Jimmy Hendrix” responia a Juanma Iturriaga en una retransmissió. Montes va ser la digna imatge d’un geni i figura. Declarat seguidor de l’Atlético de Madrid, i dels New York Knicks, també admirava la grandesa del barça “el himno del Barça es al fútbol, lo que el satisfaction de los Rolling Stones es al Rock & Roll” li deia al periodista català Jordi Robirosa.
El seu diccionari no tenia fi, improvisava a cada partit, i a la seva eterna imatge quedaran lligades expressions com: Amarrategui blues, ¿Donde están las llaves Salinas?, Ayer tuve un sueño..., Cortocircuitos S.L., Gepetto Brothers, ¡Wilma, ábreme la puerta!, Hoy te quiero más que ayer pero menos que mañana, Ra-ta-ta-ta-ta-t-á!!! Tiempo de Miller tiempo de un Killer, Multiusos Garbajosa, Raza blanca: tirador, “Luke Skywalker” Ridnour, i un llarg etcètera que fins i tot el diari Marca havia recopilat en un diccionari.
Serveixi aquesta entrada per fer un petit homenatge a un gran home.
Tú nos lo dijiste Andrés, “la vida puede ser maravillosa”. Y nos dejaste la eterna pregunta ¿porqué todos los jugones sonreís igual?
dijous, 15 d’octubre del 2009
diumenge, 27 de setembre del 2009
Sixers Jersey
En una entrada anterior vaig parlar del redisseny de la imatge corporativa dels Philadelphia Seventy Sixers (76ers) equip professional de la NBA. Ja en aquell moment vaig comentar que probablement el disseny de les noves equipacions es mereixeria una entrada nova. Doncs bé aquesta mateixa setmana han estat presentades.
Reconec que el disseny m’ha sobtat en alguns aspectes. El color era previsible, seguin la línia marcada a la lliga, l’uniforme de local és blanc, i el de visitant del color corporatiu de la franquícia, en aquest cas vermell.
El fet de jugar la majoria de partits a casa vestits de blanc fa que tant uns equips com altres alternin les equipacions durant tota la temporada, fins i tot quan els seus colors representatius no coincidirien.
Els únics detalls del tercer color que trobem a les equipacions són a la part inferior dels pantalons, al coll i les “mànigues”, on veiem aplicades unes franges blaves que recorden molt, al les equipacions de Los Angeles Clippers.
Pel què fa al tema tipogràfic s’ha tornat a mirar endarrera. Si el logotip presenta una tipografia egipciana, en versió “suau” (vèrtexs arrodonits) en les camisetes apareix en versió dura (vèrtexs rectes). Igual que la marca, la camiseta és un redisseny del que ja havia utilitzat l’equip del 1979 al 1991 i utilitza la mateixa tipografia. Ja l’any passat els sixers lluïen una equipació pràcticament idèntica a la dels 80 amb lleugers ajustos tipogràfics per millorar-ne els contragrafismes, com l’estilització del contorn de la lletra per fer-lo més prim. Precisament aquest contorn de la lletra és un dels grans canvis, en la nova equipació desapareix, i les lletres directament “toquen” el color de la camiseta, a la lliga veiem aquesta tècnica aplicada únicament a l'equipació dels eterns Boston Celtics.
Una dada curiosa és que a les dues equipacions hi veiem escrit el nom de sixers, quan generalment a la NBA a les primeres (blanques) i veiem el sobrenom, Grizzlies, Jazz, Wizards, etc. i a les segones (color corporatiu) el nom de la ciutat d’on són.
L’aspecte global de la camiseta és sobri, fins hi tot una mica auster, suposem que buscant una imatge “retro” que retorni a l’equip de la ciutat de la llibertat als gloriosos anys de Moses Malone i Julius Erwing.
Reconec que el disseny m’ha sobtat en alguns aspectes. El color era previsible, seguin la línia marcada a la lliga, l’uniforme de local és blanc, i el de visitant del color corporatiu de la franquícia, en aquest cas vermell.
El fet de jugar la majoria de partits a casa vestits de blanc fa que tant uns equips com altres alternin les equipacions durant tota la temporada, fins i tot quan els seus colors representatius no coincidirien.
Els únics detalls del tercer color que trobem a les equipacions són a la part inferior dels pantalons, al coll i les “mànigues”, on veiem aplicades unes franges blaves que recorden molt, al les equipacions de Los Angeles Clippers.
Pel què fa al tema tipogràfic s’ha tornat a mirar endarrera. Si el logotip presenta una tipografia egipciana, en versió “suau” (vèrtexs arrodonits) en les camisetes apareix en versió dura (vèrtexs rectes). Igual que la marca, la camiseta és un redisseny del que ja havia utilitzat l’equip del 1979 al 1991 i utilitza la mateixa tipografia. Ja l’any passat els sixers lluïen una equipació pràcticament idèntica a la dels 80 amb lleugers ajustos tipogràfics per millorar-ne els contragrafismes, com l’estilització del contorn de la lletra per fer-lo més prim. Precisament aquest contorn de la lletra és un dels grans canvis, en la nova equipació desapareix, i les lletres directament “toquen” el color de la camiseta, a la lliga veiem aquesta tècnica aplicada únicament a l'equipació dels eterns Boston Celtics.
Una dada curiosa és que a les dues equipacions hi veiem escrit el nom de sixers, quan generalment a la NBA a les primeres (blanques) i veiem el sobrenom, Grizzlies, Jazz, Wizards, etc. i a les segones (color corporatiu) el nom de la ciutat d’on són.
L’aspecte global de la camiseta és sobri, fins hi tot una mica auster, suposem que buscant una imatge “retro” que retorni a l’equip de la ciutat de la llibertat als gloriosos anys de Moses Malone i Julius Erwing.
dilluns, 21 de setembre del 2009
Tre Cime di Lavaredo
L’estiu del 2006 vaig estar més de dues setmanes viatjant per 8 països europeus en una magnifica furgoneta Volkswagen T4. La primera parada va ser la regió dels Dolomites a Itàlia, declarada patrimoni de la humanitat per l’UNESCO aquest mateix 2009. Aquesta cadena muntanyosa dels Alps, situada a l’extrem est, a pocs quilometres d’Eslovènia i Àustria, deu el seu nom al Geòleg francés Deodat de Dolomieu, qui al 1791 en va descobrir la composició de la roca. Nosaltres vam passar la nit del 14 al 15 d’agost dormint (amb nevada nocturna inclosa) al peu d’aquestes majestuoses muntanyes, per començar a caminar el matí del dia 15 ja situats.
La visita obligada eren les Tre Cime di Lavaredo, uns increïbles monòlits coneguts en italià com a: Piccola, Cima Grande, i Cima Ovest, i en alemany (per la proximitat amb Àustria) Kleine Zinne, Große Zinne i Westliche Zinne.
Aquestes mateixes roques representatives de la zona nord-est d’Itàlia són les protagonistes d’una de les missions del projecte foto-naturalista Wild-Wonders of Europe. Amb la finalitat de mostrar i defensar la bellesa natural del vell continent, Wild-Wonders ha portat a terme 120 missions en 48 països, protagonitzades per 68 fotògrafs de natura del renom de Vincent Munier, Jari Peltomäki, Sven Začek, Manuel Presti, Stefano Unterthiner, o Diego López. Durant aquests encàrrecs, els fotògrafs han anat explicant les seves experiències al blog del projecte. L’entrada del passat 18 de setembre fa referència als 3 monòlits italians, missió encomanada al fotògraf alemany Frank Krahmer, amb les seves imatge i textos he pogut recórrer de nou aquells meravellosos paisatges alpins.
Mentre observo les seves fotos davant de l’ordinador i embarcat en un concurs de logotips per una associació esportiva de l’estat de North Carolina (E.E.U.U) M’adono de que necessito carregar piles de nou, sortir a la natura (amb càmera o sense) ja sigui per recórrer una de les “Meravelles Salvatges d’Europa” o qualsevol camí de la comarca d’Osona.
La visita obligada eren les Tre Cime di Lavaredo, uns increïbles monòlits coneguts en italià com a: Piccola, Cima Grande, i Cima Ovest, i en alemany (per la proximitat amb Àustria) Kleine Zinne, Große Zinne i Westliche Zinne.
Aquestes mateixes roques representatives de la zona nord-est d’Itàlia són les protagonistes d’una de les missions del projecte foto-naturalista Wild-Wonders of Europe. Amb la finalitat de mostrar i defensar la bellesa natural del vell continent, Wild-Wonders ha portat a terme 120 missions en 48 països, protagonitzades per 68 fotògrafs de natura del renom de Vincent Munier, Jari Peltomäki, Sven Začek, Manuel Presti, Stefano Unterthiner, o Diego López. Durant aquests encàrrecs, els fotògrafs han anat explicant les seves experiències al blog del projecte. L’entrada del passat 18 de setembre fa referència als 3 monòlits italians, missió encomanada al fotògraf alemany Frank Krahmer, amb les seves imatge i textos he pogut recórrer de nou aquells meravellosos paisatges alpins.
Mentre observo les seves fotos davant de l’ordinador i embarcat en un concurs de logotips per una associació esportiva de l’estat de North Carolina (E.E.U.U) M’adono de que necessito carregar piles de nou, sortir a la natura (amb càmera o sense) ja sigui per recórrer una de les “Meravelles Salvatges d’Europa” o qualsevol camí de la comarca d’Osona.
dimarts, 1 de setembre del 2009
We love this game
El meu calendari de fotoperiodista té marcades unes dates on intento “perdrem” en els encàrrecs, oblidar-me de si més tard tinc una foto aquí, o una roda de premsa allà.
Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat a Sant Julià de Vilatorta el 25é Torneig de bàsquet caixa Manlleu, i un any més n’he pogut gaudir “sense presses”. Professionalment ha estat el més actiu, he generat un parell de galeries a elter.net / osona.com, he col·laborat amb les Stockport Lapwings, equip del sud-est de Manchester, i he cobert el partit ACB entre el Futbol Club Barcelona i el Bàsquet Manresa pel Mundo Deportivo.
Però el més important ha estat el debut amb la selecció d’Osona de la meva germana, el temps ha recompensat els seus esforços després de 10 anys de carrera, i avui aquella nena que en els seus inicis marcava a la seva defensora a l’hora d’atacar, és una de les millors “centers” de la comarca, i un orgull per la família.
Felicitats Anderson!
Relació de fotografies:
1. La meva germana (dreta) esperant un rebot en un tir lliure durant el partit de la selecció d’Osona.
2. Encarant la cistella rodejada de rivals.
3. Víctor Sada (FCB) puja la pilota en el partit d’exhibició contra el Bàsquet Manresa.
4. Jordi Trias (FCB) juga d’esquena a cistella.
© fotografies: David Fajula Jufré
See you on the court!
Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat a Sant Julià de Vilatorta el 25é Torneig de bàsquet caixa Manlleu, i un any més n’he pogut gaudir “sense presses”. Professionalment ha estat el més actiu, he generat un parell de galeries a elter.net / osona.com, he col·laborat amb les Stockport Lapwings, equip del sud-est de Manchester, i he cobert el partit ACB entre el Futbol Club Barcelona i el Bàsquet Manresa pel Mundo Deportivo.
Però el més important ha estat el debut amb la selecció d’Osona de la meva germana, el temps ha recompensat els seus esforços després de 10 anys de carrera, i avui aquella nena que en els seus inicis marcava a la seva defensora a l’hora d’atacar, és una de les millors “centers” de la comarca, i un orgull per la família.
Felicitats Anderson!
Relació de fotografies:
1. La meva germana (dreta) esperant un rebot en un tir lliure durant el partit de la selecció d’Osona.
2. Encarant la cistella rodejada de rivals.
3. Víctor Sada (FCB) puja la pilota en el partit d’exhibició contra el Bàsquet Manresa.
4. Jordi Trias (FCB) juga d’esquena a cistella.
© fotografies: David Fajula Jufré
See you on the court!
dimecres, 12 d’agost del 2009
René Redzepi
Fa un temps vaig conèixer a través d’un article al diari El País, un autèntic creatiu, una d’aquelles persones que representen la frase de Jacques Maximin que va inspirar a Ferran Adrià “crear és no copiar”. René Redzepi és un jove cuiner danès d’origen macedoni, que regenta un antic magatzem de sal reconvertit ara en un restaurant de nom NOMA, situat a Christianhavn al port de Copenhaguen.
La seva figura il·lustra la definició d’ecochef. Creu en els productes de seva la terra (baies, crancs, cargols, eriçons de mar, cérvols, bous mesquers, algues, diferents tipus de plantes poc utilitzades en gastronomia, etc.) Utilitza íntegrament productes nòrdics, i respecta les temporades i els seus respectius fruits. És precisament la ment creativa l’antídot a la monotonia aparent que pot causar un rebost tan “tancat”.
Impulsor del Manifest per la nova cuina nòrdica (Manifesto for the New Nordic Kitchen) Redzepi representa la figura del cuiner de proximitat, en un món cada dia més globalitzat.
La seva figura il·lustra la definició d’ecochef. Creu en els productes de seva la terra (baies, crancs, cargols, eriçons de mar, cérvols, bous mesquers, algues, diferents tipus de plantes poc utilitzades en gastronomia, etc.) Utilitza íntegrament productes nòrdics, i respecta les temporades i els seus respectius fruits. És precisament la ment creativa l’antídot a la monotonia aparent que pot causar un rebost tan “tancat”.
Impulsor del Manifest per la nova cuina nòrdica (Manifesto for the New Nordic Kitchen) Redzepi representa la figura del cuiner de proximitat, en un món cada dia més globalitzat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
