dimecres, 2 de maig del 2012

Osprey Support

Per a la meva activitat com a fotoperiodista, utilitzo material específicament concebut per la pràctica fotogràfica (càmera, objectius, trípode) i d’altre dissenyat amb altre finalitats (maletes, mosquetons, cinta americana) gairebé a parts iguals. Un dels temes en els que més primmirat sóc, és en la qüestió del transport. Moltes vegades utilitzo maletes no fotogràfiques però amb uns resultats excel·lents. En aquest aspecte, tinc la fortuna de comptar amb un patrocinador; Osprey Packs Inc.
Avui establerta a Colorado, la marca fundada el 1974 per Mike Pfotenhauer i Diane Wren, va néixer com una petita botiga a Santa Cruz, Califòrnia. On dotzenes d’excursionistes atrets pel boca a boca, s'hi dirigien amb la intenció de que els prenguessin les mides i els confeccionessin una maleta a mida.

Durant aquests gairebé quaranta anys d’història, els canvis evolutius han estat presents a la marca, des del 2003 els fundadors viuen al Vietnam on tenen cura del disseny i producció en primer persona. El 2008, 2009 i 2011 la revista Outside va considerar la companyia com una de les millors d’Amèrica per treballar. Però probablement la major fita de la marca va ser al 2001 quan Erik Weihenmayer va coronar l’Everest, convertint-se en la primera persona cega que arribava al sostre del món.

Durant les properes setmanes publicaré les meves impressions dels productes que avui eixamplen el meu equip, una lleugera Talon 22 i una robusta shuttle 32”. La meva utilització serà sutilment diferent a dels d’altres Osprey Athletes, però intentaré aportar-hi una nova visió coherent amb el meu càrrec d’ Outdoor Photojournalist, una paraula d’impossible traducció al català i que vindria a significar alguna cosa així com "fotoperiodista a la natura". 

Des d’aquestes línies vull agrair –públicament- el suport i la confiança d’Osprey, així com les dinàmiques gestions d’en Sam Mix, Rob Wylie i especialment a Dominik Wolf, encarregat de patrocini a Europa.

See you on the trails!

divendres, 27 d’abril del 2012

Conferència a Manlleu

El proper dimarts 8 de maig, tinc el plaer d’impartir –a casa- la conferència El disseny gràfic a la NBA. Iconografia de la millor lliga del món. A les 8 del vespre al Casal Cívic Frederica Montseny (Avinguda Puigmal, 137-139. Manlleu) Entrada lliure.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Cloud Computing

I recordeu nens; NO ENDRECEU LA CÀMERA QUAN FACI MAL TEMPS. És un consell del Departament de Meteorologia del Grup Fotogràfic Manlleu.

dilluns, 19 de març del 2012

Blue Bohinj

Capvespre al llac Bohinj, Parc Nacional del Triglav. Eslovènia

dilluns, 13 de febrer del 2012

Un japonès a l’Àrtic

Pensa en el teu fotògraf preferit, visualitza mentalment les seves imatges, les teves preferides. Ara, examina-les conjuntament. Veuràs que hi ha una coherència entre totes elles, ja sigui gràfica -composició, format, color- o de gènere –retrat, macrofotografia, fotoperiodisme-. A part d’aquestes característiques, en el cas que hagis escollit un fotògraf de natura, pots trobar-hi un altre denominador comú, la geografia.

Jim Brandenburg va viatjar durant dècades sota encàrrecs de National Geographic, per tornar a la seva Minnesota natal i documentar com ningú els boscos septentrionals de l’Estat dels 10.000 llacs. Galen Rowell va fotografiar els sis continents –inclosa l’Antàrtica- però el seu camp base sempre era la Sierra Nevada Californiana, i Vincent Munier va depurar la seva tècnica fotogràfica a les muntanyes de Vosges, abans d’embarcar-se en viatges cap a latituds més altes. Però si hi ha un fotògraf de natura que s’ha guanyat el respecte per treballar una zona geogràfica concreta durant una llarga temporada, aquest és Michio Hoshino.


Parlar de fotografia a Alaska és fer-ho de natura, i parlar de fotografia de natura a Alaska, és fer-ho de Michio Hoshino (Ichikawa, Japó. 1952 – Kamchatka, Rússia. 1996) L’idil·li d’aquest fotògraf japonès amb l’estat més septentrional dels Estats Units va començar un dia de tardor de 1972, quan, fullejant en un mercat de llibres de segona mà al districte de Kanda (Tòquio) va trobar-se entre les mans Alaska publicat per la National Geographic Society. Les imatges d’aquell llibre el van encisar, en especial una fotografia aèria de George F. Mobley on es veia la comunitat Inupiaq de Shishmaref, un granet de sorra dins la immensitat del mar de Bering.


Aquella mateixa tardor, Hoshino va decidir moure fils per veure amb els seus ulls les meravelles que no es cansava de contemplar en aquell llibre, enviant cartes a set poblets d’Alaska amb la intenció de demanar-los una estada estival. Només hi havia un petit inconvenient, a qui adreçar-
les. El sentit comú li va dictar una forma lògica d’actuar, referir-se a l’alcalde. Així que les cartes que sortirien del Japó per travessar el Pacífic portaven escrita una adreça peculiar: Mayor, Shishmaref, Alaska, USA.

Com era d’esperar, la majoria de les cartes van ser retornades al remitent. Tot i això, un dia de primavera de 1973 una resposta postal el va encaminar cap a la glaçada Alaska, aquell mateix estiu Hoshino passava tres mesos convivint amb una família Inuit. 
Michio Hoshino, Alaska i la fotografia anirien apropant-se mútuament per acabar establint uns vincles eterns. Després de graduar-se en econòmiques per la Universitat de Keio, Hoshino compaginava els seus estudis de fotografia amb una feina com a assistent de Kojo Tanaka. El 1978, establert a Seattle en un programa d’anglès, fotografiava el Parc Nacional d’Olympic, fascinat pels seus primitius boscos costaners. Mesos més tard, es mudava al campus universitari de Fairbanks per estudiar-hi biologia. Precisament la ciutat més important de l’interior de l’Estat es convertiria en el seu camp base des d’on planificava “-Dibuixar un mapa d’Alaska amb les meves pròpies experiències”.

Els seus viatges pel 49é Estat s’anirien succeint, fos en kayak, cotxe o avioneta, Hoshino documentava amb la seva càmera la fauna i flora d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les seves imatges d’animals sota el sol de mitjanit o dins la nit eterna, mostren l’entorn d’aquesta terra que obsequia al visitant amb bellesa i rigor a parts iguals.


Un fatídic vuit d’agost de 1996, Hoshino, en una de les seves expedicions fotogràfiques fora d’Alaska, es trobava acampat al Llac Kurilskoya, a la península russa de Kamchatka. Una llengua de terra que fa milions d’anys tocava l’Amèrica del Nord formant un pont físic que travessava el mar de Bering. Hoshino dins la seva tenda de campanya va morir a causa de l’atac d’un ós bru (Ursus arctos). 


Els gairebé vint anys de carrera fotogràfica que Hoshino va destinar a Alaska, queden reflectits en diversos assajos; Arasuka hikari to kaze (Alaska, llum i vent, 1995) Mori to hyogi to kujira (De Boscos, Glaceres i Balenes. 2006) llibres infantils il·lustrats; Mori e (Dins els boscos. 1999) Nanuuku no okurimon (El regal de Nanook. 1996) i evidentment, en llibres de fotografia com Grizzly (1987) Moose (1988) Artcic Odyssee (1999) o la seva obra retrospectiva, HOSHINO’S ALASKA, un recull de fotografies i assajos publicat el 2007 per Chronicle Books.
Quan a través del Grup Fotogràfic Manlleu vaig tenir l'oportunitat d’entrevistar al fotògraf de natura establert a Seward (Alaska) Ron Niebrugge, vaig demanar-li per Hoshino. Niebrugge, nascut a San Diego però amb una amabilitat nòrdica forjada sota les aurores boreals, es va desfer en elogis cap al fotògraf japonès.

"Aquest noi era increïble! No hi ha dubte que els fotògrafs d’avui en dia ho tenim tot molt més fàcil amb la fotografia digital. Quan Michio treballava, tenies sort si trobaves carrets de 100 ISO. A sobre, no en veies els resultats fins un mes després. Tot i aquests inconvenients, els seus treballs són encara avui considerats dels millors a nivell fotogràfic, especialment les seves imatges de vida salvatge dins l’entorn. Recordo la primera vegada que vaig veure el seu llibre Moose,vaig quedar bocabadat i vaig comprar el llibre a l’acte. Desafortunadament no el vaig arribar a conèixer, però va tenir un gran impacte en la fotografia i els fotògrafs d’Alaska, és una llàstima que no sigui més conegut. Em fa molt content que en facis menció en aquesta entrevista."

Avui considero aquestes paraules un homenatge mutu, a qui va dedicar la seva obra a la terra on el sol mitja nit tenyeix la tundra d'un daurat enlluernador.

Recordar una persona per la seva mort ignorant-ne la vida, és una injustícia. Hoshino va destinar la seva carrera a documentar l’Última Frontera. La gent d’Alaska el considera un mite que va arribar a conèixer l’Estat del Nord més bé que molts d’ells, com demostra el fet de que tingui una exposició permanent a la pàgina web de l’Universitat Estatal. Però de tots els que se li han retut, probablement l’homenatge que més li hauria agradat a Hoshino seria el Tòtem que es va construir en memòria seva. Una figura que reposa eternament mirant l’horitzó per sobre del Cercle Polar Àrtic. Precisament, el que més li agradava fer a ell.

dilluns, 23 de gener del 2012

diumenge, 15 de gener del 2012

L'home que sabia massa

Sóc lector de Gigantes des dels temps de Dan Majerle als Phoenix Suns. Si hagués de triar una secció de la revista, sens dubte em quedaria amb la columna que setmanalment escriu el reputat periodista Miguel Ángel Paniagua. Coneixedor com pocs del bàsquet als Estats Units, escriu molt i bé sobre temes que van més enllà del parquet; l’economia, la formació acadèmica dels jugadors, o l’expansió del bàsquet a països com la Xina (2002) són només alguns dels temes que ha tocat amb la seva ploma.

El juliol del 2001, en l’edició que coronava a Pau Gasol com a número 3 del Draft, vaig llegir un article seu que he recordat moltes vegades, i que últimament m’ha rondat pel cap amb més insistència que mai.

Des de la revista m’han enviat amablement aquest article, i amb el consentiment del Miguel Ángel, el publico sota aquestes línies en el seu idioma original.

El hombre que sabía demasiado
Por Miguel Ángel Paniagua

El ‘draft’ de 2001 será un acontecimiento que permanecerá en nuestra memorias: el éxito de Pau Gasol ha sido muy notorio. En un ‘draft’ dominado por jóvenes chavales de instituto, en el que la palabra más utilizada ha sido ‘potencial’, la elección de Pau en el tercer lugar por los Vancouver/Memphis Grizzlies (vía Atlanta Hawks), y el no menos excelente lugar alcanzado por Raúl López, supone un suceso magnífico para el baloncesto de aquí. A partir de ahora, llega para Gasol la parte realmente más complicada: crecer y solidificarse como un jugador de la NBA.

Pero el ‘draft’ de 2001 nos ha dejado también un regusto amargo. El jugador más maduro, quizás más completo y, ciertamente, con mejores credenciales de todo los allí presentes, el alero de la Universidad de Duke Shane Battier ha estado por debajo de las expectativas en este proceso de elección. Ha sido sexto, escogido –al igual que Gasol-- por el Vancouver/Memphis. En otros tiempos, un joven elegido ‘Jugador del Año’ en la Liga Universitaria, ‘Mejor Jugador’ de la Final a Cuatro, ‘Mejor Defensor’ por tres veces consecutivas y, para mayor gloria, receptor de los Trofeos Naismith y Wooden –algo así como el corolario de excelencia para un estudiante-atleta– sería un indiscutible número uno del ‘draft’.

Me temo que Battier pertenece a otra época. Su error has sido, quizás, permanecer cuatro años en la excelente universidad de Duke, situada en el estado de Carolina del Norte, para conseguir ser un hombre completo: un reto vano a los ojos de los ‘scouts’, técnicos y ejecutivos de los equipos de la NBA. Shane Battier supo aguantar las tentaciones de gratificación inmediata que proporciona la NBA y decidió desarrollarse: no sólo desde el punto de vista humano y educativo, sino también como jugador. Consiguió mejorar su físico, aprendió a tirar con más soltura, conoció mejor el juego... Y leyó muchos libros. Tantos que en la rueda de prensa previa al ‘draft’ se mostró inteligente, sutil, culto, tremendamente maduro y hasta se permitió utilizar la palabra cataclismo, mientras sus jóvenes compañeros, los otros elegidos para la gloria, respondían a las predecibles preguntas de los periodistas con toda suerte de topicazos.

Los ojeadores parecen preferir el potencial. Esa palabra que en física se relaciona con los campos gravitatorios y electrostáticos y que, en el mundo del deporte, sitúa a los expertos en el punto medio del desconocimiento: no conocen lo bueno que puede llegar a ser un jugador y tampoco intuyen lo malo que puede llegar a ser. Alcanzan, de ese modo, el estado filosófico casi perfecto: sólo saben que no saben nada.

Tal vez Shane Battier debería haber seguido los pasos de sus compañeros de universidad Elton Brand –número 1 en el draft de 1999--, Corey Maggette o William Avery y probar las aguas de la NBA en un momento en el que sus habilidades eran un misterio total. Nadie sabía si podría jugar duro en defensa y no había nadie capaz de adivinar si era capaz de tirar bien a media distancia. Entonces hubiera sido un jugador de futuro, un jugador con potencial y podría haber estado mejor situado. No como ahora, que todo el mundo conocía su excelente reputación.

Battier es, ciertamente, lo más cercano al jugador total: seguro que el atleta va a ofrecer un rendimiento medio muy regular. Siempre. Más aún: la ética de trabajo del ex-jugador de Duke es excepcional y su deseo de mejora –en una liga tan competitiva como es la NBA– es evidente. Los ojeadores de la Liga son capaces de mesurar muchos parámetros en un jugador, pero hay intangibles imposibles de adivinar. Uno de ellos es el deseo de mejora, el compromiso para trabajar duro que puede poseer un deportista futurible. Con Battier, ese tema queda resuelto de inmediato.

También es posible que Battier, un joven cultivado y elocuente en la corta distancia, haya tenido muchas dificultades para autopromocionarse. El tiempo previo al ‘draft’ es, sobre todo, de venta de imagen. Cuando los jugadores se entrevistan con diferentes miembros del personal de los clubes han de ser capaces de vender no sólo sus habilidades, sino también su propia imagen. Y si el jugador no es capaz de hacerlo bien, entonces es el agente del jugador el que tiene la obligación de conseguirlo.

Mike Krzyewski, el entrenador de Duke, dijo hace poco que Shane era «el jugador más completo que he tenido a mis órdenes». Y el ‘entrenador K’ ha tenido unos cuantos muy buenos bajo su mando. Sin embargo, los informes de algunos ojeadores no han favorecido esta imagen de jugador óptimamente preparado que su entrenador universitario ha pretendido proyectar. Uno de estos informes señalaba, en el apartado de puntos débiles del jugador, lo siguiente: «Cuestionable capacidad atlética; dudas sobre su dureza; jugador demasiado inteligente».

Quizás el castigo de Battier haya sido precisamente ese: saber demasiado.