Taller de creació d'un llibre fotogràfic

Aquest taller desgrana com encarar un reportatge fotogràfic. Veure com diferents fotografies conformen un reportatge (en aquest cas un llibre) i entendre com podem explicar una història a través del seu conjunt.

El taller no està necessàriament encarat a fer un llibre, sinó a entendre com podem treballar les fotografies de forma individual i col·lectiva. Veure com comunicar de forma visual una idea.

Contingut
·El concepte
·Què volem explicar?
·Com ho podem explicar?

(pausa per esmorzar)

·Realització
·Un projecte de doble via)
·Mentalitat d'entrenador: pensar en el conjunt
·Un mur fet de maons perfectament col·locats
·l'Art de la doble pàgina
·Disseny i presentació

Data
Dissabtes 12 o 19 de gener de 2019. Matí de 9:30 a 13:30h.

Lloc
El Ganxo. Carrer del Batlle Serrallonga, 4, 08512 Sant Hipòlit de Voltregà.

Preu (inclou apunts i esmorzar)
50€ taller
75€ taller + llibre Petjades del Ter.

Informació i inscripcionsinfo@davidfajula.com

Presentació de Petjades del Ter

Presentació del llibre Petjades del Ter. Editat pel Consorci del Ter.

Data: Dimarts 4 de desembre de 2018.
Hora: 19:30h.
Lloc: Museu del Ter (Manlleu).

Curs de fotografia a Folgueroles

Curs de fotografia estructurat de manera que en cada sessió es facin fotografies. La pràctica és fonamental en aquest curs.

Coneixerem les eines, el seu transport, la utilització de la càmera i els accessoris necessaris. Així com la veritable matèria primera de la fotografia: la llum.

Captura (utilització de la càmera)
Obturador | Velocitat | ISO

Narrativa
Profunditat de camp
Moviment (subjecte)
Moviment (càmera)
Moviment (càmera + subjecte)
Zooming

Composició
Llei dels terços
Direcció del subjecte
Espai positiu i negatiu
Grafismes i contragrafismes

Publicació (el destí de les nostres fotografies)
Internet
Paper

Arxiu
Una agulla en un paller
 


Dates: Dimarts, 22 i 29 de gener. 5 i 12 de febrer (4 sessions/6 hores)

Horari: 19:15 a 20:45 h.

Lloc: Centre Cultural de Folgueroles. Carrer de la Rambla, 17. Folgueroles.

Preu: 50 € (inclou dossier d'apunts imprès)

Inscripcions
Punt d'Informació de Folgueroles
Plaça Verdaguer, 2
T 93 812 23 29 - flgr.info@diba.cat
Horari de dilluns a divendres 10 a 14 h.
Dissabtes i diumenges de 2/4 d’11 a 2 migdia
Del 24 al 28 de desembre tancat, 31 i 1 de gener tancat

Informació sobre el temari: info@davidfajula.com

La resta són megapíxels

Vaig entrar a formar part d'una associació fotogràfica fa gairebé tretze anys. Amb el temps he intentat definir les accions que hi portem a terme dient que «de fotos en fa tothom, nosaltres fem poble». Amb aquest «poble» em refereixo a la comunitat que ens envolta. La nostra intenció no és tant aprendre a fer fotografies espectaculars com causar un impacte positiu a la societat, ja sigui a escala municipal (exposició Santjoanins) o internacional (Aditum).

L'última mostra d'aquest impacte sobre les vides de persones que no necessàriament saben que és el rang dinàmic o els avantatges de les càmeres de micro quatre terços, la vam veure ahir a Sant Joan de les Abadesses. Després de la magnífica projecció d'en Joan Santaugini sobre la Patagònia, un senyor del públic es va aixecar i amb un marcat accent argentí i els ulls plorosos va dir: «Xo sólo quería felicitarte. Soy de esa región. Ese alambique del refugio lo puse xo. Vine a vivir a Barcelona pero después de diez años vi que eso no era para mí y vine acá (Sant Joan), a las montañas».

Enhorabona Joan per aquest grandíssim premi immaterial. Per al Grup Fotogràfic Abadesses i per a mi té molt més valor que tots els likes d'Instagram que puguem acumular de forma individual o col·lectiva. La fotografia i l'Art són això, són ben bé això: la capacitat d'emocionar a algú amb les nostres obres. De la mateixa manera que ho fa una cançó, una pintura o un llibre. La resta? La resta són megapíxels.

Curs de gestió de l'arxiu fotogràfic

L'arxiu de les nostres fotografies representa un ecosistema que creix constantment, fins al punt que ens pot ser difícil de gestionar. Per exemple quan no sabem les fotografies que tenim, ni on.

Aquest curs pretén ser un exemple de com tractar l'arxiu com una unitat. Un sistema amb les seves mancances (temes a tractar i millora dels temes que ja tenim treballats) així com un exemple de com treure un rendiment, econòmic o no, a la nostra producció. Els exemples del curs estan basats en projectes professionals dels quals entendrem el seu èxit, o el seu fracàs, marcat únicament per la correcta gestió d'un arxiu fotogràfic real.

Introducció

L'arxiu fotogràfic com un ecosistema

Importació de fotografies

Nomenclatura i ubicació dels arxius originals de la càmera

Gestió de les fotografies

Mòdul Biblioteca d'Adobe Lightroom

Cas real: Guia Repsol

Publicació de les nostres fotografies a internet

Una pàgina web pròpia: avantatges i inconvenients

Xarxes socials

Agències d'estoc

Cas real: Institut de Ciències Fotòniques

El nostre arxiu

Mancances i virtuts del nostre arxiu fotogràfic

Què val la pena treballar?

Què demanda el mercat?

Cas real: Com treballa la millor agència d'estoc de fotografia de natura del món?

Dates: (dilluns al vespre) 28 de gener, 4, 11 i 18 de febrer de 2019.

Horari: De 19:00 a 20:30h.

Lloc: LAB Manlleu. Carrer del Prior Tarafa, 11, Manlleu.

Preu: 50€ (inclou temari imprès amb exercissis i bibliografia recomanada)

Informació i inscripcions: info@davidfajula.com

Articles online per aprofundir una mica dins el món de l'arxiu fotogràfic.

Arxiu fotogràfic (importació i arxiu)

Arxiu fotogràfic (paraules clau)

Alaska al cor

Sempre és un bon moment per recordar a Michio Hoshino, especialment si uns amics han anat de viatge al Japó i vénen a sopar a casa amb un llibre sota el braç.

Tot i ser un dels fotògrafs més influents en la meva feina, tinc molt pocs llibres seus. El gran gruix de la seva obra es va publicar en japonès, i això fa que fins i tot a internet sigui complicat comprar llibres seus, ja que les pàgines estan escrites íntegrament amb uns caràcters incomprensibles per a mi. Així que l'opció «si passeu per una llibreria quan sigueu al Japó i trobeu algun llibre seu, compreu-me'l» s'ha convertit en la fórmula guanyadora per ampliar la meva biblioteca.

Love in Alaska és la tercera obra de Hoshino que tinc. La majoria de gent que coneix la seva feina té present la retrospectiva Hoshino's Alaska, on es descriu sobre el mapa la seva fascinació per l'Última Frontera. Tot i això, des del meu punt de vista és a Arctic Odyssee on millor s'entén la profunditat de la seva narrativa i l'escola instaurada -juntament amb Hannu Hautala- del subjecte i entorn.

Paradoxalment, a Love in Alaska hi ha una quantitat notable de fotografies socials, sobretot de nens i, fins i tot, alguns autoretrats. No puc dir que sigui un Hoshino desconegut, perquè ell és el japonès a qui millor conec. He escrit sobre ell diversos articles, en català i en anglès, he pogut parlar amb familiars i amics propers, i des del Grup Fotogràfic Manlleu vaig organitzar-ne l'homenatge que li vam retre el 2012. Més aviat diria que descobrir llibre a llibre la profunditat de la seva feina, m'ajuda a entendre l'immens trencaclosques que va construir a finals del S. XX sota el sol de mitjanit d'Alaska.

Fotografiar sense trípode

A 60 lecciones de fotografía David duChemin diu que "a ningú li agraden els trípodes. Ni tan sols als fotògrafs que diuen que adoren els trípodes els agraden". En certa manera duCuhemin té raó; pesen, ocupen molt lloc, són feixucs de carregar i ens fan perdre l'espontaneïtat d'algunes escenes.

Fa uns dies vaig tornar de Munic i juntament amb un viatge previ a Berlín (2016) he creat una galeria sobre Alemanya a la meva pàgina web. Totes les fotografies que hi apareixen són fetes sense trípode, amb un sol objectiu (24-105) o amb una càmera compacta. És l'única galeria que tinc amb unes característiques tan restrictives, ja sovint treballo després de la posta de sol i amb uns nivells molt baixos de llum. Fotografiar Alemanya sense trípode no va ser una decisió deliberada, tampoc una elecció professional, senzillament es va escaure que vaig fer aquests viatges amb l'equipatge just.

Oques del Canadà (Branta canadensis) al Palau de Nymphenburg, Munic.

El principal benefici d'utilitzar un trípode és evident, poder fotografiar a velocitats d'obturació baixes, generalment inferiors a 1/15 de segon. Tot i que hi ha dotzenes de trucs per poder garantir fotografies "lentes" mitjanament nítides; diafragma obert, ISO alta, utilitzar el motor de ràfega, obrir el camp de visió de l'objectiu (angular), activar el disparador retardat i sobretot tenir molt present la direcció del moviment i la mida del subjecte dins l'enquadrament. També hi ha un benefici invisible que té molt poc a veure amb si les fotografies "ens quedaran mogudes". La reflexió prèvia a la fotografia.

De la utilització del trípode, Oriol Alamany en destaca un alentiment del procés creatiu. Ens fa parar, mirar l'escena, plantejar-nos l'enquadrament i sobretot fer-ne menys fotografies. Sovint tenim pressa, veiem una escena i la volem immortalitzar asap. Sovint tenim raó, hi ha escenes que duren un instant i en aquests casos val més portar la càmera penjada al coll en posició semiautomàtica perquè aquella "bicicleta travessant el pont amb uns paraigües vermell mentre passa per sota un ferri amb els turistes mirant l'Arc de Sant Martí que els envolta" no es tornarà a repetir. Però quan tenim tot el temps del món, amb trípode o sense, parar-nos a pensar perquè fem aquella fotografia, què ens ha atret de l'escena i que en volem transmetre, probablement sigui la millor inversió.

Monument als jueus assassinats d'Europa, Berlín.

Tenir cura de la composició, preenfocar i esperar que passi alguna cosa interessant sol ser una bona recepta per a la fotografia urbana. També ho és no tenir pressa i entendre que la fracció de segon en què la llum incideix al sensor és només la culminació del procés fotogràfic. 

Noves targetes

Diuen que l'encàrrec més difícil per a un dissenyador gràfic és la creació de la seva pròpia targeta de visita. Francament, no sé si ha estat el més difícil. Però l'experiència m'ha ensenyat que un bon projecte de comunicació visual només es sosté en el temps si tots els seus elements estan fonamentats en un perquè. Si tot el que fem té un sentit, l'únic argument que podrà rebatre la nostra idea original serà l'etern i estèril debat sobre si "a mi m'agrada/no m'agrada".

Amb el concepte al cap, i al cor, els perquès de les meves noves targetes:

Elements gràfics

La Flor de lis representant les arrels (és present a l'escut de Folgueroles) i els viatges. Especialment al meu destí preferit, el Quebec. De la bandera de la província més extensa del Canadà n'he agafat només una de les quatre que la representen, la del quadrant superior-esquerre. Fent referència a un altre quadrant superior-esquerre, el del diagrama personal d'organització de feines, on pertanyen les "feines que omplen el cor".

Frase

"Entendre per explicar". Fent referència a la importància de conèixer (l'encàrrec, el client, el conflicte) a l'hora de parlar-ne. Entendre que la nostra feina és ser el vehicle que transporta la informació d'un emissor a un receptor i en cap cas ser-ne part activa. No hem vingut aquí per parlar de nosaltres. Com va dir una vegada l'amic i referent Jordi Farrés "m'interessa més la vida que la fotografia".

La frase original volia que fos en llatí (Intellegendum ad explanandum) però un cop traduïda veia que s'apartava massa del tracte proper que volia transmetre. Escriure-la en francès feia que fos comprensible per a molta gent que entengués el català, però alhora tingués una connotació més universal.

Material
·Cartolina Keaykolour blanco común de 350 gr.
·Impressió offset a una tinta / doble cara (Pantone 535) llom tintat amb directament amb Pantone 533.

·Relleu.

Impressió
Copyset Impremta

Traduccions
Aula Emi

Nou llibre de Hannu Hautala

A mitjans dels 70 Hannu Hautala treballava com a fotògraf professional a Hèlsinki, però les parets del seu petit apartament li queien al damunt. En el seu anel pels espais oberts tallava troncs i els deixava al pis perquè actuessin com a ambientador natural. Fins i tot es va plantejar canviar de feina, presentant-se a les oposicions per treballar com a guarda forestal. Unes oposicions que suspendria, dues vegades. Un petit gir del seu destí hauria pogut fer que un dels fotògrafs de natura més importants dels darrers cinquanta anys hagués trobat una altra feina que l'omplís, deixant orfes de referents a diverses generacions de fotògrafs de natura de Finlàndia i la resta d'Europa.

Veient clar que la capital finlandesa no era el seu lloc, ell i l'Irma van buscar una nova llar al nord. Després de plantejar-se Savukoski i Salla, es van acabar establint a Kuusamo; 60 quilòmetres al sud del Cercle Polar Àrtic i amb un terme municipal que arribava a tocar la frontera russa.

A Kuusamo el seu espai vital va créixer de la mateixa manera que ho feia la seva figura com a referent fotogràfic. El 1984 va publicar "la terra del gaig siberià" un llibre que guanyaria el premi al millor llibre de l'any a Finlàndia i assoliria les 33.000 còpies venudes, atorgant a en Hannu llibertat econòmica per seguir creant. Allunyat de la fotografia de premsa que practicava als seus inicis, ara es podria centrar a desenvolupar la seva veu artística. És en aquest periode -i recolzat per una beca estatal de 15 anys perquè desenvolupés la seva feina- on apareix una de les seves grans obres, un llibre sobre el cigne cantaire (cygnus cygnus) l'ocell nacional de Finlàndia. El 1988 apareixia una obra pensada en clau de país "a cada casa de Finlàndia hi hauria d'haver tres llibres; la Bíblia, el Kalevala i un llibre sobre el nostre ocell nacional", és una de les frases més conegudes de l'autor. Fins i tot se'n va fer una edició especial, la primera còpia de la qual va ser per a l'aleshores primer ministre Mauno Koivisto.

Trenta anys després es reedita la publicació amb fotografies noves, majoritàriament de Finlàndia, però també de llocs tan distants com el Japó. "Uljas valkoinen" (el galant blanc) representa l'essència narrativa de Hannu Hautala, estructurada principalment en la composició de subjecte i entorn, i la interacció entre espècies.

Quan el setembre passat vaig visitar-lo em va mostrar la preselecció de fotografies pel llibre. Una de les meves preguntes va ser si ja tenia clara la fotografia de portada, evidentment em va respondre que sí. Em va dir que seria la que va fer una nit de juny de 1996 d'un cigne enlairant-se en un llac amb el sol a l'horitzó.

He vist cignes salvatges als Estats Units i a Finlàndia, però mai els he pogut fotografiar. Tant se val, més que una derrota ho considero un senyal per tornar-hi. Potser algun dia, amb càmera o sense, els pugui gaudir sota el sol de mitjanit. Pensaré en el professori Hautala, però també en Shakespeare. Al cap i a la fi, serà el meu somni d'una nit d'estiu.

4 anys d'autònom

L’1 de març de 2016 anava en tren cap a Madrid a una reunió de feina. A l’AVE vaig pensar que feia dos anys justos que m’havia plantat per autònom, i que en aquell precís instant els meus impostos i jo viatjàvem en la mateixa direcció. Vaig celebrar l’aniversari de forma discreta al Parque del Retiro, i com si fos el meu propi 31 de desembre professional, vaig fer un resum mental dels darrers 365 dies. Per descomptat, també vaig escriure els meus propòsits d’Any Nou.

Avui no sóc a Madrid, no tots els meus “1 de març” són igual de glamurosos. Però després de quatre anys treballant a compte propi i preguntat sovint per certes qüestions del món professional, em veig en cor de compartir algunes reflexions apreses pel camí: 

Fiscalitat
Sí, és la part més feixuga, especialment si ets una persona d’humanitats o un treballador del Tercer Sector. Per això també la poso al capdavant, per treure-la ràpidament de la llista.

Pagaràs per coses que tenen noms que no saps ni què signifiquen, però és així i ho hem d’acceptar, perquè els impostos representen el primer pas cap a la professionalitat. Busca’t un bon gestor i deixa’t aconsellar.

Tenir feina
A casa venim de pagès, i allà sempre hi ha alguna cosa a fer. L’última vegada que un avantpassat meu va dir “he acabat la feina, demà no sé pas què faré” va ser l’any 10.000 aC. Quan després de caçar un mamut i actualitzar les pintures rupestres, va encendre una foguera en una cova de l’actual terme d’Ogassa.

Igual que els pagesos, els autònoms sempre tenim coses a fer. Has actualitzat la web amb els últims projectes? Tens un petit planning de la feina pels pròxims mesos? Quan fa que no escrius una entrada nova al blog? Recordes que abans del dia 20 has d’haver presentat l’I.V.A. trimestral?

Classificació de les feines
Des d’un primer moment vaig estructurar una gràfica amb dos eixos que valoren el retorn personal i el retorn econòmic de cada feina. Lluny de voler-lo omplir de forma equilibrada, miro d’estructurar-lo segons el que el Mestre Puyal anomena “parcialitat objectiva”. Vaja, el que tècnicament es coneix com a “escombrar cap a casa”.

Hi ha feines que tenen un alt retorn econòmic i d’altres -sovint masses- que no tant. Aquestes mateixes feines també es poden valorar des d’un punt de vista de plenitud personal més o menys alt (ho faria encara que no em paguessin vs no ho faria ni que em paguessin).

A l’eix vertical (realització personal) també hi podríem incloure la potencialitat professional de l’encàrrec, m’explico; potser aquella feina que està lleugerament mal pagada ens pot servir de trampolí per a projectes més grossos i/o de porta d’entrada a una empresa/entitat rellevant. Imaginem un arquitecte que projecta un edifici construït al Passeig de Gràcia (el de Barcelona, no el de Manlleu) que veurà molta gent. Segurament, a la llarga traurà un rèdit més gran de la projecció de la seva feina que de la feina en si.

Intuir la durada d’una relació professional
Quan tenim un encàrrec nou podem preveure, dins d’uns marges raonables, la durada de la relació professional que tindrem amb el client. Si és un particular que vol vendre la seva segona residència i necessita unes fotografies de qualitat de l’apartament, les vistes i l’entorn, ens pagarà per la feina feta i quan l’hagi venut, no ens dirà res més perquè no tindrà més segones residències per vendre.

En canvi, si és una parella de nuvis és probable que al cap d’uns mesos d’haver fotografiat el Casament fem també una sessió d’embaràs, fotos del nadó acabat de néixer, Bateig, segon embaràs, etc.

Això podria comportar un petit descompte en el primer encàrrec, amb l’esperança que tornin ben aviat.

Ignorar els cants de sirena
“David, hauries de muntar un viatge fotogràfic a Eslovènia”, “David, has de fer un curs de fotografia amb telèfon mòbil”, “David, tu que col·labores a Catalunya Ràdio hauries de fer una secció de fotografia nocturna a la nit dels ignorants”.

Estic convençut que tot això tindria un gran èxit, però has de fer coses en les quals creguis, siguin o no les més mediàtiques. Els projectes s’han de madurar i preguntar-te sincerament si és el que vols fer o si “només és una feina més”. Això agafa especial rellevància en l’apartat de formació, ningú es creurà a un professor a qui no l’apassioni el que explica.

Perdre per guanyar
Imaginem que treballes per a una entitat esportiva que organitza un torneig de futbol sala al teu poble. Cada any són gairebé 300 equips, la feina va bé i tothom està encantat amb els teus serveis. De sobte però, no saps per què i les inscripcions cauen a 52 equips. Els ingressos dels organitzadors es redueixen a patrocinadors i inscripcions (i aquestes últimes han caigut un 80%) i és molt probable que, si segueix així els pròxims anys, també ho facin els ingressos per patrocini, ja que les marques veuran que el seu impacte és molt menor. 

La teva feina però és pràcticament la mateixa; faràs fotos durant tots els dies, semifinals, finals, lliurament de premis, etc. De fet, la viabilitat econòmica de l’acte “no és el teu problema”. No, no ho és, com tampoc ho és el canvi climàtic mentre el nivell del mar no arribi a la tercera planta de l’edifici on vius. Ara bé, jo he intentat ser sensible a aquests efectes i quan m’he trobat en situacions similars he ofert al meu client un descompte en el preu dels meus serveis, conscient que si es deixa de fer el torneig, hi perdrem tots.

Pots semblar un pas enrere, però et garanteixo que si l’any que ve al torneig són 1000 equips i la teva competència s’abraona sobre els organitzadors fregant-se les mans, la feina serà teva.  

Perdre per perdre
A vegades les coses senzillament no funcionen, punt. Només cal fer-se una pregunta “hem fet la feina de forma impecable?” si la resposta és “no” ves que no sigui aquesta la causa per la que no n’estem contents ni nosaltres ni el client.

Ara bé, a vegades la feina està perfecte però tampoc surten els números per mil factors que se t’escapen. És trist, però és així. No et desgastis queixant-te i segueix mirant endavant. De fet, quan les feines surten molt bé i la facturació supera les expectatives, tampoc ens preguntem “per què a mi!!??”.

Aprendre a perdre
A vegades se’ns presenten feines molt ben pagades, però per a les quals no estem capacitats. És així i no és dolent, senzillament cal saber dir que no i a poder ser, referenciar al possible client a un company capaç de resoldre la feina millor del que ho faríem nosaltres. De sobte, veuràs que el mateix company t’envia un client que creu que el serviràs millor tu que ell creant un benefici mutu. Si ens portem bé, hi cabem tots.

Sentit institucional
Quan treballes subcontractat per una altra empresa, agència o institució, et deus –i els representes- a ells. És important saber quin barret portem en cada moment.

Això agafa molta rellevància si formem part de juntes directives d’alguna entitat. És molt temptador autoproposar-nos com a “proveïdors en cap” de tallers per a l’associació fotogràfica que presidim. Pensant només que en treure’m un rèdit econòmic, guanyarem diners a canvi de perdre credibilitat.

De nou, sigues elegant i involucra a altres companys del gremi, tard o d’hora ells faran el mateix amb tu.

El resum de tots aquests punts és que treballes més per qui ets que no pel què fas, o almenys això vull pensar. Desenganyem-nos, avui en dia molta gent està capacitada per fer fotografies publicables, molta. Però el resultat és només la part visible de la feina. Recordar al pare de la núvia que s’ha de cordar l’americana quan estigui dret, o lliurar de nou gigues i gigues de fotos a un client que ho ha perdut tot en un desastre informàtic, són gran part de la nostra professionalitat.

El psicòleg esportiu Pep Marí explica a les conferències la diferència entre saber muntar a cavall i saber competir. Marí diu que una cosa és fer una excursió a cavall un diumenge al matí, i l’altra és ser capaços de sortir a una pista envoltada de públic i saltar dotze obstacles sense tombar-ne cap en menys de dos minuts. En el millor sentit de la paraula, els professionals sabem competir.

Avui que la cosa va d’aniversaris, agafa més rellevància que mai la frase que ens va dir el nostre tutor de Gràfica Publicitària deu anys abans que em plantés per autònom; “el dia de demà us pagaran pel què penseu, no pel què feu”.