There’s only nature

El passat 3 d’abril ens trobàvem a Estrasburg. Vàrem aprofitar la Setmana Santa per fer una ruta per Alsàcia i la Borgonya, acabem d’arribar al magnífic alberg on ens allotjaríem aquella nit. A la recepció, una amable noia ens informava dels millors llocs de la ciutat per sopar, els edificis que no ens podíem perdre, o el camí cap a l’immensa Catedral.
Quan li vaig comentar la nostra intenció de tornar a Dijon a través de la serralada de Vosges, el seu posat informatiu i amable, es va convertir en un aspecte de sorpresa i desconcert. Amb un anglès afrancesat em va preguntar: “-Vosges? Why? there’s only nature!”. Suposo que el què no sabia la nostra amfitriona, era que precisament aquella nature era la raó per la que volíem anar allà.

Un any abans, m’havien captivat les imatges d’un fotògraf de natura de la zona, anomenat Vincent Munier. El treball d’aquest francès de 34 anys, és famós arreu del món per les seves expressives imatges, molts cops amb el fred com a denominador comú. Aquells boscos, dels quals poca cosa se'n sap, amaguen una varietat de vida que Vincent, juntament amb el seu pare Michel, s’ha encarregat de mostrar al món a través de les seves imatges.
La seva última publicació ha sortit a la venta aquesta mateixa setmana. Sota el nom Au fil des songes, els Munier ens mostren un cop més la biodiversitat d’aquesta zona de la província francesa de Lorena (Lorraine). Una serralada, que gràcies a l’esforç de gent com ells, o com el poeta CharlElie Couture (autor dels textos del llibre), pot deixar de ser famosa per la seva batalla, i mostrar a tothom una de les riqueses naturals més grans de França.

Talk, talk, talk...

Quant algú et convida a parlar d’alguna cosa que t’agrada, és difícil negar-t’hi. Primer va ser en Ramon Vilar, qui fa un any, em va proposar col·laborar al seu magazine dominical anomenat Passa Volant, emès cada diumenge de 11 a 1h a través de Ràdio Manlleu. Així va néixer la T1, una secció on durant tota aquesta temporada hem parlat de viatges i països apassionants, molts dels quals, encara no hem trepitjat.
Ara a més, aprofitant la parada estival de la lliga nord americana de bàsquet, he començat una col·laboració en una altra plataforma, el blog espanyol TJNBA. On escric una sèrie d’articles sobre disseny gràfic aplicat a la NBA.

The language of music

“Have a nice journey back.” With this sentence I said goodbye to dozens of participants in the Cantonigròs International Music Festival.

Year after year, hundreds of people from all continents, come & share, dances, songs, and smiles, in this small town of Cabrerès, which during four days becomes a metropolis of culture.

One of the best assignments I got on my photojournalist calendar. A chance to know people from countries I’ve never been. All, in a superb natural environment.

Members of Pražská Kantiléna Choir, hoist the Czech Republic flag in front of Ayats cliff. © David Fajula Jufré

Singin' in the Rain

Catedral de Notre-Dame, Estrasburg / Alsàcia

Petzl e+LITE

Mai havia tingut un frontal propi, n’havia utilitzat d’algun company, però no m’acabaven de convèncer. Almenys fins el punt de plantejar-me comprar-ne un. Ara la cosa ha canviat, els Reis d'Orient van ser generosos, i amb l’arribada del bon temps he trobat en aquesta petita llanterna el complement perfecte a la llum posterior del casc de la bicicleta, una manera segura de pedalar en les sortides que s’allarguen més enllà de la posta de sol.

El PETZL e+LITE m’aporta una font extra de llum, blanca o vermella, intermitent o continua. Compta amb una pinça tipus “clip" que aferra la llanterna a viseres o corretges, i un braç articulat que permet il·luminar en qualsevol direcció. Tot això dins de tant sols 28 grs de pes.

A part de les aportacions lumíniques, aquesta petita font de llum, adjunta a la corretja un xiulet amb la il·lustració de com és demana auxili en codi Morse, que espero no haver d’utilitzar mai.

Devotion

Bufen vents de bonança pel FCBarcelona, si l’equip de Pep Guardiola depèn de si mateix per proclamar-se campió de lliga diumenge que ve, ahir la secció de bàsquet va aconseguir la seva segona Eurolliga a París. Un EQUIP en majúscules, un bloc compacte on cada jugador accepta i compleix el seu rol a la perfecció. Joves com Ricky Rubio, es complementen amb veterans com Gianluca Basile que als seus 35 anys complia ahir el seu somni. Nouvinguts com Lorbek, Morris, Mickeal, o Ndong, s’adapten perfectament a les rotacions, i han demostrat l’encert de Joan Creus a la secretaria tècnica. Liderats a la pista per un Juan Carlos Navarro que fa mèrits per convertir-se en el millor jugador de la història del Barça, i dirigits magistralment per Xavi Pascual, aquest equip s’encamina cap a completar la millor temporada de la seva història.
He coincidit un parell de vegades amb l’entrenador del FCB de bàsquet, i sempre m’ha transmès una imatge de serenor i educació impecables. El que fa uns mesos era “el segon d’Ivanovic” és ara el millor entrenador d’Europa, una persona fidel al seu estil de joc, i sobretot responsable. En resposta a si “-París li deu una Eurolliga al Barça?”, l’entrenador de Gavà responia “-no, el Barça li deu una Eurolliga a la seva afició”.

Davant tenien un altre gran equip, al que jo des del setembre veia a la Final Four, l’Olympiacos de Theodoros Papaloukas, un metrònom a l’hora de controlar el tempo dels partits, liderant a un grup de talents com Teodosić, que abandera la nova generació de jugadors serbis. Schortsanitis, Childress, o Vujcic. Als que a principis de temporada es va afegir Linas Kleiza, un gran jugador que va ignorar els cants de sirena de la NBA per venir a Europa a jugar minuts d’alta intensitat.

De la final d’ahir em quedo amb les llàgrimes de Basile, el català de Jaka Lakovic, o l’expressió de Navarro abans de rebre el trofeu com a MVP, però sobretot amb l’alegria de Xavi Pascual al finalitzar el partit.

També recordo les paraules de Marc Mundet a RAC1, desitjant que els Lakers guanyin la NBA, i el proper octubre puguem veure una “Intercontinental” de bàsquet a Barcelona. A veure si és veritat..

Bagpacking

Divendres passat el fotoperiodista nord-americà Stephen Alvarez comentava en una entrada al seu blog com transporta el seu equip fotogràfic durant el nou encàrrec a París. Anteriorment Alvarez ja havia explicat el ritual que segueix per destriar què s’endú, i què deixa a Tennessee. Fins hi tot el passat 30 de novembre va dedicar una entrada integrament a analitzar cinc bosses pel transport d’equips fotogràfics. Una part important per un fotògraf, que moltes vegades queda en un segon pla, darrera del cossos, objectius, o trípodes. Jo personalment treballo amb tres bosses completament diferents, amb la intenció de poder abraçar un ventall més ampli de possibles situacions.



Vantage
Una bossa d’espatlla de petit tamany, comprada fa molts anys i curtida en mil batalles. Ideal per dur un equip reflex petit (angular + flaix) amb compartiments per llibretes, telèfon mòbil, bateries, filtres, o altres utensilis de mida petita.

Lower Pro Mini Trekker AW
Una clàssica motxilla de fotografia, un o dos cossos, varis objectius (inclosos teleobjectius curts) multitud de butxaques per varis utensilis. Suport per trípode i coberta all weather cover per pluja. Puc transportar gairebé tot el meu equip, la joia de la corona.

Abus ST 450 KF Traveller
Una bossa realment versàtil, capacitat per un equip reflex petit (angular + flaix) amb un suport fix ancorat al manillar la puc subjectar a la bicicleta de forma ferma i segura. Apart, quan “aparco” puc endur-me la bossa a l’espatlla gràcies a una corretja fàcil de col•locar. Ve equipada amb suport per col·locar plànols, butxaca exterior per telèfon mòbil, i coberta impermeable.

Tres bosses de fotografia, per a tres conceptes diferents. Un tema poc glamurós però de gran importància.