Curs de creativitat fotogràfica a Manlleu

A partir del proper més de novembre dins el cicle de monogràfics de l'Espai d'Arts Creatives, impartiré un curs de creativitat fotogràfica. La idea original del curs és la narrativa de la imatge així com la comprensió i ús de la llum. A part de l'evident part pràctica, comentarem l'obra de reconeguts fotògrafs, pintors, escriptors i músics. Amb la intenció d'incorporar noves influències als nostres recursos fotogràfics.

Podeu inscriure-us contactant directament amb l'acadèmia (Sandra)
Per a qualsevol dubte sobre el temari, us podeu posar en contacte amb mi (aquí)

Talon 22, ergonomia i versatilitat

Des de que a finals d'abril vaig tancar un patrocini amb la marca Osprey, tinc el tracte -i el deure moral- de fer una entrada parlant de cadascun dels productes que m'han proporcionat.
 
Abans de parlar de forma grandiloqüent de lo bons que són, volia provar-los en diferents situacions i després escriure amb criteri el que m'he trobat "allà fora". Quatre mesos i unes desenes de quilometres després, destacaria de la Talon 22 les dues coses per les quals la vaig escollir; ergonomia i versatilitat.

El primer que es nota al penjar-se la Talon a l'esquena, és l'ergonomia amb la que ha estat dissenyada. Durant anys he traginat quilos de material -fotogràfic- i poques vegades he tingut la sensació de que el pes s'emmotllés tant bé al meu cos, fins i tot en les maletes amb corretja d'estèrnum. La proximitat a l'esquena aconseguida en el disseny ajuda a equilibri, acostant-se al nostre centre de gravetat i per tant minimitzant-ne l'esforç de càrrega.
 
Jo utilitzo la versió 22, la segona més petita de la gama, però suficient pels meus usos. Una de les característiques que més em va atraure és el fet de tenir -a excepció de les butxaques del cinturó- només dues cremalleres, una pel petit compartiment situat darrera el coll i l'altre per l'espai general. Això permet tenir la resta de material -aigua, menjar, capelina- a l'abast sense la necessitat de treure'ns la maleta de l'esquena, mantenint l'equip fotogràfic a l'interior lluny de la vianda. Alhora, les butxaques externes ofereixen la possibilitat de col·locar-hi petits estris que sempre tindrem a mà; un trípode petit, un llibre o un bloc de notes.
 
Tot i no tenir coberta de pluja incorporada, i utilitzant-la sota un petit xàfec barrejat amb calamarsa, la meva càmera va quedar intacte a l'interior, una magnifica noticia. Primera perquè ens estalvia col·locar i treure la capelina particular cada cop que volem accedir-hi, i segona, perquè les cintes que comprimeixen les butxaques són molt útils per penjar-hi calçat lleuger o altres derivats de la vida outdoor.

Of forest, glaciers and whales

For those readers who do not understand Catalan. I've just posted the column I wrote about Michio Hoshino for El Ter magazine (bellow). Would like to use these lines to thank all the people who is collaborating with us in this European Tribute; Naoko Hoshino, Lynn Schooler, Ron Niebrugge, Patrick J. Endres and Alaska based media companies. Also, all those Catalans who fairly help Manlleu Camera Club convey Michio's love for nature photography. 


Of forest, glaciers, and whales. A career dedicated to the Last Frontier (El Ter, August 2012)

By typing Michio Hoshino in Google we get two suggestions: “Michio Hoshino last photo” and “Michio Hoshino death.” Such dire words are — unfairly — linked to a man who devoted his life to others; no matter if they were people, forests or glaciers.

Hoshino was attentive to the point of thanking a pod of whales just after photographing them, and professional to publish dozens of books about life in the Arctic in several languages. This introverted Japanese photographer who wore wool sweaters and Wellington boots was very unassuming when someone praised his photographic prowess, encouraging others to do the same: “If a place is important to you, it becomes your responsibility to make a book.”

His affable character, sometimes footloose and fancy-free, rooted deeply in the heart of Alaskans, a state with an area almost three times bigger than the Iberian Peninsula and with fewer inhabitants than the province of Girona. Those who knew Michio say that he was the person with less ego than anyone they’d ever met. Most of the praise for the Religious Service held in Anchorage, referred to him as “my best friend”.

In our minds remains forever his photographic legacy on Alaska’s flora and fauna, especially when combined together. His pictures of wildlife under the midnight sun or inside the eternal night show a land full of beauty and severity in equal parts. Such images remind us of the principle under which they were created: “A good photograph must tell an entire story”.

Boscos, glaceres i balenes

L'edició d'agost de la publicació municipal El Ter, dedica un dossier de set pàgines al 30è aniversari del Grup Fotogràfic Manlleu. Com a manlleuenc que des de fa anys té un peu a cada casa (la revista i l'entitat fotogràfica) he treballat a les dues bores de riu. Després de setmanes de reunions, entrevistes i correus electrònics, només podem felicitar-nos per la feina ben feta per tots els companys de Manlleu Mitjans de Comunicació i la imprescindible col·laboració dels socis del GFM, que han farcit la revista amb precioses imatges d'aquesta ciutat amb ànima de poble.

A part d'intentar gestionar de la millor manera possible la publicació, m'han convidat a escriure una columna sobre Michio Hoshino per referenciar una mica més el nostre homenatge pòstum al fotògraf japonès.

Per a aquells que per raons geogràfiques, no pugueu tenir accés a l'edició impresa. Sota aquestes línies publico la columna original.

-------------------------------------------------

Boscos, Glaceres i Balenes. Una trajectòria dedicada a l’Última Frontera

A l’escriure Michio Hoshino a Google, el buscador ens suggereix “Michio Hoshino last photo” (l’última foto de Michio Hoshino) o “Michio Hoshino death” (mort de Michio Hoshino) unes funestes paraules lligades –injustament- a un home que va dedicar la seva vida als altres; fossin persones, boscos o glaceres.

Educat fins a l’extrem de donar les gràcies a un grup de balenes a les que acabava de fotografiar, i professional com per publicar dotzenes de llibres sobre la vida a l’Àrtic en varis idiomes. Aquest introvertit japonès, que vestia jerseis de llana i calçava botes d’aigua, treia ferro al seu currículum quan algú lloava les seves proeses fotogràfiques, animant a la gent a fer el mateix “-Si una cosa és realment important per tu, és la teva responsabilitat fer-ne un llibre”.

Aquest caràcter afable, fins i tot despreocupat a vegades. Va arrelar profundament als cors de la gent d’Alaska, un Estat amb una extensió gairebé tres vegades superior a la Península Ibèrica i amb menys habitants que la província de Girona. Els que el van conèixer, diuen d’ell que era la persona amb menys ego amb la que mai haguessin coincidit. La majoria dels que el van lloar durant l’Ofici Religiós celebrat a Anchorage, es referien a ell com “el meu millor amic”.

Sempre ens quedaran les seves imatges de la flora i la fauna d’Alaska, especialment de manera conjunta. Les fotografies d’animals sota el sol de mitja nit o dins la nit eterna, mostrant l’entorn d’aquesta terra que obsequia el visitant amb bellesa i rigor a parts iguals, són la seva herència fotogràfica. Però sobretot, ens recorden el principi sota el qual van ser creades “Una bona fotografia ha d’explicar una història sencera”.

L'altre equip de la ciutat

Aquesta nit es juga l’enèsim Barça-Espanyol. Un partit que, a excepció de la rivalitat històrica i de convertir-se en un homenatge públic a Josep Guardiola, no té massa al·licient en una temporada on tot el peix ja està venut.

Pel que si em serveix aquest derbi, és per fer autobombo del meu darrer article; A L’ALTRE VORA DEL RIU HUDSON on analitzo la història gràfica dels Nets i el seu retorn a Nova York després de trenta-cinc anys d’exili a l’Estat veí. Dos equips -Knicks i Nets- que cohabitaven Nova York fa més de quaranta anys, però que mai han acabat d’entendre's. De la mateixa manera que una mare és incapaç de decidir a quin fill estima més,  la ciutat que mai dorm no va prendre part en aquest estèril debat que va acabar amb una decisió salomònica, els Knicks mantindrien el nom de la ciutat, mentre que els Nets, es convertirien en el primer equip a representar un barri, i no una ciutat o Estat com fa la resta de franquícies NBA. Benvinguts a Brooklyn, “Llar de tothom, vingui d’on vingui”.

Osprey Support

Per a la meva activitat com a fotoperiodista, utilitzo material específicament concebut per la pràctica fotogràfica (càmera, objectius, trípode) i d’altre dissenyat amb altre finalitats (maletes, mosquetons, cinta americana) gairebé a parts iguals. Un dels temes en els que més primmirat sóc, és en la qüestió del transport. Moltes vegades utilitzo maletes no fotogràfiques però amb uns resultats excel·lents. En aquest aspecte, tinc la fortuna de comptar amb un patrocinador; Osprey Packs Inc.

Avui establerta a Colorado, la marca fundada el 1974 per Mike Pfotenhauer i Diane Wren, va néixer com una petita botiga a Santa Cruz, Califòrnia. On dotzenes d’excursionistes atrets pel boca a boca, s'hi dirigien amb la intenció de que els prenguessin les mides i els confeccionessin una maleta a mida.

Durant aquests gairebé quaranta anys d’història, els canvis evolutius han estat presents a la marca, des del 2003 els fundadors viuen al Vietnam on tenen cura del disseny i producció en primer persona. El 2008, 2009 i 2011 la revista Outside va considerar la companyia com una de les millors d’Amèrica per treballar. Però probablement la major fita de la marca va ser al 2001 quan Erik Weihenmayer va coronar l’Everest, convertint-se en la primera persona cega que arribava al sostre del món.

Durant les properes setmanes publicaré les meves impressions dels productes que avui eixamplen el meu equip, una lleugera Talon 22 i una robusta shuttle 32”. La meva utilització serà sutilment diferent a dels d’altres Osprey Athletes, però intentaré aportar-hi una nova visió coherent amb el meu càrrec d’ Outdoor Photojournalist, una paraula d’impossible traducció al català i que vindria a significar alguna cosa així com "fotoperiodista a la natura". 

Des d’aquestes línies vull agrair –públicament- el suport i la confiança d’Osprey, així com les dinàmiques gestions d’en Sam Mix, Rob Wylie i especialment a Dominik Wolf, encarregat de patrocini a Europa.

See you on the trails!

Conferència a Manlleu

El proper dimarts 8 de maig, tinc el plaer d’impartir –a casa- la conferència El disseny gràfic a la NBA. Iconografia de la millor lliga del món. A les 8 del vespre al Casal Cívic Frederica Montseny (Avinguda Puigmal, 137-139. Manlleu) Entrada lliure.

Organitza: Club Bàsquet Manlleu